JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

MEMORIAL EN DEFENSA DE LA LENGVA CATALANA

IESVS MARIA,


MEMORIAL
EN DEFENSA DE LA
LENGVA CATALANA
PARA QVE SE PREDIQVE EN
ELLA EN CATALUÑA.
DEDICADO A LOS MVY ILLVSTRES
Señores Diputados del Principado de Cataluña
Padres de La Patria.

Llegò a mis manos un memorial de ofensa de la lengua Catalana, cuyo autor trata de desacreditalla con el mundo, hechome en el palenque, el deseo de boluer por ella como mia. A V. Señoria, como Atlante deste Principado se và por su pie mi trabajuelo, acordandole (si bien no necessita de acuerdos para mirar por el honor de Cataluña) que es muy suya esta causa, como a quien en sus antecessores mandò traduzir las constituciones de Cataluña en lengua Catalana, para que fuessen entendidas, como consta de la primera constitucion de compilatio de constit. guardando en esto como tan sabios gouernadores el comun preceto de vn Republico, que acota Bouadilla en el premio de su Republica, num 14. Hallase dize que en todas las naciones del mundo no se enseñaron las sciencias en lenguas extrañas. Y despues de una retahila de naciones, dize: y los Españoles cada qual en su lengua natural, las leyes de las partidas estan en Castellano, en Aragon en Aragones, Valencia en Valenciano, Cataluña en Catalan. Y viniendo mas a nuestro caso, quieren desterrar de Cataluña la predicacion en su lengua, cosa que antecessores de V.S. la preuieron, y preuinieron ordenando en las constituciones, que ningun extrangero pudiesse obtener beneficio en Cataluña, ni podrà dexar de lastimar a V.S. ver denostada a Cataluña, y deslustrada su lengua, llamandola en memorial impresso irrision de las demas naciones, lengua, que en propiedad, y expression de concetos no reconoce ventaja a las demas; lengua que compite en antiguedad con las primeras, lengua que se vio entallada en marmoles, y bronzes, pues en ella se lleuaron las leyes, y gouierno de Barcelona el pueblo, y Senado Venecianos para gouernarse por ellas. Este papel contiene las conueniencias que ay se predique en Cataluña en su lenguage, deshace las de papel contrario (cotrariola o con virgulilla), va guiado de su estrella al Senado Eminentissimo de los señores Cardenales de la congregacion interpretes del Concilio. Espera que ladeado de V.S. a quien suplica interponga su autoridad para con sus Eminencias, saldrà con el despacho que deseamos, que ha de seruir no solo para bien de las almas deste Principado, sino para nueuo lustre de la lengua Catalana, que en boca de sus hijos los Predicadores ha de vestir mayores creces de bizarria, y mas estendidos plazos, sacandola de su natural encogimiento a nueuos ayres de luzida. Prospere y guarde el Cielo a V.S. como todos sus criados deseamos.
El Dotor Diego Cisteller. 

trenta cinch libres XVII sous Y VI diners, Tortosa, 1461

Dirigitur dominis deputatis.

Molt reverends magnifichs e de gran saviesa mossenyors. Dies ha que per una vostra responsiva vostres grans reverencies foren certificades com executant lo manament de aquelles yo havia donades e liurades de les peccunies del General al honorable En Pere Jorda diputat local XXXIIII libres VII sous VI diners per despeses que per vostra ordinacio ell havia fetes ço es en arestar e detenir los navilis quis trobaven en los ports e riu de la present ciutat aço per medi de oficials reals e per trametre correus e altres condicions de persones per haver ajustaments sobre lo delliurament del Senyor Primogenit e altres despeses. En apres que de la dita quantitat pagada hagui scrit doni al dit diputat per una partida se havia omesa ço es XXX sous qui foren donats An Pere Velles guarda qui ere anat hun viatge ab letres de vostres reverencies al Castella Damposta comenador de Orta e a certes viles de la Castellania axi que es tot lo que yo he donat al dit En Pere Jorda diputat local per les rahons demunt dites trenta cinch libres XVII sous y VI diners segons consta per apocha quen ha fermada en poder del discret En Johan Sunyol notari a XI de març prop passat. Mes mossenyors he pagat de les dites pecunies del General An Bernat Miralles de aci An Gueran (Guerau) Ferrer de Barchinona e En Lorens Pugalt de Santa Coloma de Queral traginers per lo port de passadors dues bombardes e altres coses portaren de aqui en VIIII carregues per tot Xllll libres XVII sous les quals coses trames per lo General lo honorable En Johan Berenguer Tora de la qual cantitat pagada consta per apocha que los dits treginers ne fermaren en poder del dit En Johan Sunyol notari a XXVIII de febrer prop passat les quals quantitats damunt contengudes que he pagades son posades en data al libre de exides del mes de març prop passat lo qual es aqui en poder del vostre Racional.
Apres mossenyors he rebuda a XII de maig prop passat de vostres reverencies una letra data en Barchinona a VII del mateix mes contenent en efecte que En Pere Gil capita reste en la guarda del castell de Amposta. E de les dites pecunies del General yo pague lo sou dels X homens qui ultra lo dit Pere Gil son en guarda del dit castell axi que son per tots XI homens hon mossenyors axi com per vosaltres es a mi manat yo he pagat lo sou dels dits deu homens ço es a raho de sis florins corrents lo mes e aquesta paga he feta començant a comptar a XXVIIII de març fins per tot maig prop passats. Apres de aço he fet prestech als dits X homens per mig mes qui comença comptar lo primer dia del present mes de juny e axi sera continuat del temps que guardaran fer en aquells los pagaments fins tant que per vostres reverencies en altra manera sera delliberat e a mi scrit e manat. Ara es necessari mossenyors que de vostres reverencies lo dit diputat local e yo sapiam quin sou ha comptar lo dit En Pere Gil lo qual ja te de prestech vint florins dor los quals yo bestregui e doni al dit diputat e comença lo compte del dit Pere Gil a XIIII de abril prop passat com los dos meses primitius que per vostres reverencies fonch conduit ab sou de home de armes qui hagueren terme e fi a XIII del dit mes de abril. Per queus sia plasent mossenyors rescriure e declarar quin sou comptara lo dit Pere Gil lo qual ha bona disposicio en regir la guarda del dit castell e sera fet segons manaran vostres reverencies e magnificencies de les quals lo Sant Sperit ab augment de felicitat sia continua proteccio e guarda. De Tortosa a VII de juny any Mil CCCCLXI. - Mossenyors als manaments e servir de vostres grans savieses tot prest qui umilment me recoman Johan Montornes per lo General en Tortosa receptor.

trenta cinch libres XVII sous y VI diners

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA CUARTA.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Maravillosa cosa los va pareixe a tots que algú fore generós hasta en la seua propia sang: y van afirmá que verdaderamen Natán habíe sobrepassat la generosidat del rey de España y la del abat de Cluny. Después, lo rey, mirán a Laureta, li va amostrá que volíe que narrare ella, aixina que Laureta va escomensá:
Joves siñores, magnífiques y majes han sigut les histories contades, y me pareix que no mos quede mol pera di a natros (tan ocupat está tot per la excelensia de les magnifissensies contades) si no se parle de assuntos de amor, que a tota classe de narrassió oferixen abundantíssima copia. Y per naixó tos contaré un gesto de magnifissensia fet per un enamorat, que, si be u consideráu, no tos pareixerá menos que los mostrats, si es verdat alló de que los tessoros se donen, les enemistats se olviden y se fique la propia vida, lo honor y la fama, que es mol mes, en mil perills per a pugué posseí la cosa amada.

Micer Gentile dels Carisendi, arribán de Módena, trau de la sepultura a una dama volguda per nell, donada per morta y enterrada, la que, confortada, parix un fill mascle, y micer Gentile an ella y a son fill los restituix a Niccoluccio Caccianernici, lo seu home.

Va ñabé a Bolonia, nobilíssima siudat de la Lombardía, un caballé mol digne de considerassió per la seua virtut y noblesa de sang, que se díe micer Gentile dels Carisendi. Este, de una noble Siñora de nom doña Catalina, dona de un tal Niccoluccio Caccianernici, se va enamorá; y com no ere correspongut per l´amor de la Siñora, desesperat y sen cridat per la siudat de Módena, allí que sen va aná. En este tems, no están Niccoluccio a Bolonia, y habénsen la seua dona anat a una possessió seua a unes tres milles de la siudat perque estabe embarassada o preñada o grávida, va passá que li va sobrevindre un patatús, de tanta forsa que va apagá en ella tota siñal de vida, y per naixó un meche la va doná per morta; y com los seus paréns mes arrimats díen que sabíen per nella que no fée prou tems que estabe preñada pera que la criatura puguere está formada, tal com estabe, a una sepultura de una iglesia veína, después de mols plos, la van enterrá.
Aixó, inmediatamen, per un amic seu li va sé fet sabé a micer Gentile, que se va doldre mol, diénse an ell mateix: «doña Catalina, ara que estás morta, com yo, mentres vas viure, may vach pugué obtindre de tú ni una mirada, com no podrás prohibímu, morta com estás, te arrencaré algún beset.» Y dit aixó, sén ya de nit, organisán les coses pera que la seua anada fore secreta, montán a caball en un criat seu, sense parás un momén, van arribá aon estabe sepultada la dama; y obrín la sepultura, an ella en cuidadet y cautela va entrá, y gitánse a la seua vora, la seua cara va arrimá a la de la Siñora y moltes vegades, derramán moltes llágrimes, la va besá. Pero aixina com veém que la ganeta dels homens no té may cap límit, sino que sempre vol mes, y espessialmén la dels amáns, habén este dessidit no quedás allí, se va di: «¡Bah!, ¿per qué no li toco, ya que estic aquí, una mica les mamelles? No podré tocála mes y may la hay tocat.»

Vensut, pos, per estes ganes, li va ficá la ma al pitral y tenínla allí durán un rato, li va pareixe notá que an alguna part li bategáe lo cor; y, después de desfés de la temó, buscán en mes atensió, va vore que no estabe morta, encara que lo pols fore mol débil; per lo que, lo mes cuidadosamen que van pugué, ell y lo seu criat la van traure del monumén, la van colocá al caball, y secretamen la van portá a Bolonia. Estabe allí sa mare de Gentile, valerosa y discreta Siñora, que después de escoltáu tot de boca de son fill, moguda per la compassió, amagatontes, en foguerades y en algúns bañs caléns, an aquella li va torná la desmayada vida.
Al torná en sí, va suspirá la Siñora y va di:

- ¡Ay!, ¿aón estic?

A lo que la valerosa Siñora va contestá:

- Tranquilísat, estás a bon puesto.

Ella, una mica recuperada, mirán al voltán, sense sabé aón estabe y veén dabán della a micer Gentile, mol extrañada li va preguntá a la mare de este de quína manera habíe ella arribat allí, y micer Gentile en orden lay va contá tot. De lo que dolénse ella, después de un rato li va doná les grassies y después li va demaná, per l´amor que li habíe tingut y per cortessía, que respetare lo seu honor y lo del seu home, y al arribá lo día, que la dixare torná a casa seua; a lo que micer Gentile va contestá:

- Siñora, consevol que lo meu dessich haigue sigut en tems passats, no vull al presén ni may daquí abán (ya que Deu me ha consedit esta grassia que de la mort a la vida tos ha tornat a mí, sén lo motiu l´amor que tos hay tingut) tratátos ni aquí ni a datra part mes que com a una "cara" germana. Pero lo benefissi que tos hay fet esta nit mereix algún galardó; y per naixó vull que no me neguéu una grassia que tos demanaré.

A lo que la Siñora benignamen va contestá que estabe disposada an alló si se podíe y ere honesto. Micer Gentile va di entonses:

- Siñora, tots los vostres paréns y hasta tots los boloñesos creuen y tenen per sert que estáu morta, per lo que no ña dingú que tos espero a casa; y per naixó vull demanátos com a grassia que vullgáu quedátos aquí de amagatóns en ma mare hasta que yo torna de Módena, que sirá pronte. Y la raó per la que tos u demano es perque vull, en presensia de los millós siudadáns de esta siudat, fé de vos un pressiós y solemne don al vostre home.

La dama, sabén que estabe obligada al caballé y que la petissió ere honesta, encara que volíe alegráls en la seua vida la dels seus paréns, se va disposá a fé alló que micer Gentile demanabe, y aixina lay va prometre y li va doná la seua paraula. Y apenes habíe acabat de parlá cuan va trencá aigües y va notá que lo tems de parí habíe arribat; per lo que, ajudada per sa mare de micer Gentile, al poc rato va parí un hermós mascle, lo que va redoblá la alegría de micer Gentile y la seua. Micer Gentile va maná que se prepararen les coses nessessaries y que ella fore atenguda com si fore la seua dona, y sen va entorná cap a Módena secretamen. Acabat allí lo tems del seu ofissi y tenín que torná a Bolonia, va fé que, lo matí que teníe que entrá a Bolonia, se preparare un gran convit a casa seua pera mols nobles de Bolonia, entre los que estabe Niccoluccio Caccianernici; y habén tornat y ficat lo peu an terra y trobánse en ells, habén tamé trobat a la Siñora mes hermosa y mes llustrosa que may y que lo seu fill estabe be, en alegría incomparable als seus convidats va assentá a la taula y los va fé serví magníficamen mols manjars. Y están ya casi acabán de minjá, habénli dit ell abáns a la Siñora lo que intentabe fé y habén arreglat en ella la manera en la que se faríe, va escomensá a parlá aixina:

- Mons siñós, men enrecordo de habé escoltat alguna vegada que a Persia ña una costum, honrada segóns lo meu juissi, que es que cuan algú vol honrá mol al seu amic lo invite a casa seua y allí li amostre la cosa mes pressiada que té, sigue la seua dona, la seua amiga, o la seua filla, ¡afirmán que, si puguere, tal com li mostre alló, en mol mes agrado li mostraríe lo seu cor!; esta costum vull seguí yo a Bolonia. Vatros, per vostra mersé, hau honrat lo meu convit acudín, y yo vull honrátos a la manera persa, amostrántos la cosa mes apressiada que ting al món y que sempre tindré. Pero abáns de féu, tos rogo que me digáu lo que opinéu de una duda que tos vach a plantejá. Ña una persona que té a casa a un bo y fiel criat que se fique mol dolén; este, sense esperá a vore lo final del criat dolén lo fa portá al mich del carré y no se preocupe mes dell; ve un extrañ y, mogut per la compassió, sel emporte a casa seua y en gran solissitut y en gastos lo torne a la seua salut; voldría yo sabé ara si, guardánlo per an ell y ficánlo al seu servissi, lo seu siñó podríe doldres o queixás del segón si, al demanálay, no vullguere tornálay.

Los gentilhomens, después de uns cuans raonaméns entre ells y concurrín tots en la mateixa opinió, li van encarregá la resposta a Niccoluccio Caccianernici, que ere un oradó mol bo y templat. Este, alabán la costum persa, va di que ell y los demés estaben de acord en esta opinió: que lo primé siñó ya no teníe cap dret sobre lo seu criat, ya que lo habíe abandonat y apartat dell, y que per los benefissis ressibits del segón de justissia pareixíe habé passat a sé lo seu criat; per lo que, guardánsel, cap mal, forsa o injuria li fée al primé. Los demés homens que estaben a la taula, que tots eren homens valerosos, van afirmá que sosteníen lo que habíe contestat Niccoluccio.
Lo caballé, contén en tal resposta y que Niccoluccio la haguere donat, va di que ell tamé ere de aquella opinió, y después va di:

- Ya es hora de que segóns la meua promesa tos honra.

Y cridán a dos dels seus criats, los va enviá a buscá a la Siñora, a la que habíe fet vestí y adorná egregiamen, y ella va acudí a alegrá als homens nobles en la seua presensia, portán als brassos al seu hermossíssim fillet, acompañada dels criats. Se va assentá a la vora de un dels gentilhomens, y ell va di: - Siñós, esta es la cosa mes pressiada que ting y que vull tindre mes que cap atra; veigáu si tos pareix que ting raó.

Los atres nobles, honránla, loánla, y sobre tot miránla mol, mols hagueren dit quí ere si no la tingueren per morta; sobre tot la mirabe Niccoluccio, que volíe sabé quí ere ella, y sense pugués aguantá li va preguntá an ella si ere boloñesa o forastera. La Siñora, sentín que lo seu home li preguntabe, en molta faena se va aguantá de contestáli, pero pera seguí la orden que li habíen donat, va callá. Algún atre li va preguntá si ere seu aquell chiquet, y algún atre si ere la dona de micer Gentile o parenta; tampoc va doná cap resposta. Tornán micer Gentile, li va di un dels seus invitats:

- Siñó, hermosa cosa es esta vostra, pero pareix muda; ¿u es?
- Siñós - va di micer Gentile -, lo no habé parlat ella es bona proba de la seua virtut.
- Diguéumos, pos, vos – va seguí lo mateix - quí es.

Va di lo caballé:

- U faré de bon grado si me prometéu que per res que diga dingú se mourá del seu puesto hasta que acaba la meua historia.

Habénu prometut tots, y habén ya desparat les taules, micer Gentile, assentánse a la vora de la Siñora, va di:

- Siñós, esta Siñora es aquell criat leal y fiel del que tos hay fet antes una pregunta; ella, poc estimada per los seus, com ya no ere útil la van aventá al mich del carré, y va sé arreplegada per mí y en la meua solissitut y obres va sé arrencada de les mans de la mort; y Deu, mirán lo meu pur afecte, la ha feta passá de cos espantable a hermosa com la veéu. Pero pera que entengáu be cóm me ha passat aixó, tos u aclariré.

Y escomensán desde lo seu enamoramén della, los va contá tot lo que habíe passat hasta allavonses, en gran maravella de los oyéns, y después va afegí:

- Per naixó, si no hau cambiat la opinió que teníeu fa un rato, y espessialmen Niccoluccio, esta dona mereixcudamen es meua, y dingú me la pot reclamá en títul just.
An aixó dingú va contestá, esperaben tots lo que diríe después. Niccoluccio y los demés que allí estaben, y la Siñora ploraben de compassió; pero micer Gentile, ficánse de peu y prenén als brassos al chiquet y a la Siñora de la ma y anán cap a Niccoluccio, li va di:
- Compare, no te torno a la teua dona, a la que los seus paréns y los teus van aviá al carré, sino que te dono an esta Siñora, la meua comare, en este fillet seu, que va sé engendrat per tú y al que vach aguantá al batech y li vach ficá de nom Gentile: te rogo que perque haigue estat a casa meua prop de tres mesos no te sigue menos volguda; te juro per lo Deu que potsé va fé enamorám della pera que lo meu amor fore, com ha sigut, la ocasió de la seua salvassió, que may ni en son pare ni en sa mare ni en tú mes honestamen ha viscut de lo que u ha fet están en ma mare a casa meua.
Y dit aixó, se va girá cap a la Siñora y li va di:

- Siñora, ara ya de totes les promeses que me hau fet tos libero y libre tos dixo en Niccoluccio. Y habénli tornat a la dona y al chiquet a Niccoluccio, va torná a assentás. Niccoluccio va ressibí a la seua dona y a son fill, mol mes dichós perque lluñ estabe de esperáls; y lo milló que va pugué y va sabé li va doná les grassies al caballé; y los demés, que tots ploraben de compassió, lo van alabá mol per naixó, y tamé lo van alabá tots los que u van sentí. La Siñora, en maravillosa festa va sé ressibida a casa seua y com a ressussitada va sé mol tems mirada en admirassió per los boloñesos; y micer Gentile sempre va sé amic de Niccoluccio y de tots los seus paréns.
¿Qué diréu, pos, benignes siñores? ¿Creéu que lo habé donat un rey lo seu cetro y la seua corona, y un abat sense que res li costare habé reconsiliat a un bandido en lo Papa, y un agüelo arrimá lo garganchó a la espasa del enemic, són dignes de igualá la acsió de micer Gentile?
Este radé, jove y fogós, pareixénli que teníe dret an alló que uns atres habíen aventat y ell per la seua bona fortuna habíe arreplegat, no sol va acorá honestamen lo seu foc, sino que liberalmen lo que solíe en tot lo seu pensamén tratá de robá, tenínu, u va restituí.
Per sert que cap de les abáns contades me pareix que se assemello an esta.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

Si això és un home - Lacomarca - Viles i gents

     (Estic ficán algún  enllás ) Si això és un home. De l'infern patit a  Auschwitz  Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que...