Airegaz = Viento fuerte , en Torrevelilla
ven, ventolina a Beseit
VENT m.: cast. viento.
|| 1. Moviment horitzontal de l'aire, degut a causes naturals i sobretot a la variació de temperatura entre les diferents capes de l'atmosfera. Lo tro és feriment de vapors caldes e seques en àer mogut per combatiment de vents la un contra l'altre, los quals vents són moguts per la ponderositat de les nuus, Llull Felix, pt. iv, c. 5. Vinent al hostol de les galeres mès-se una gran fortuna de vent, Pere IV, Cròn. 39. Foll és aquell qui'l vent fermar volia, Ausiàs March, cviii. El vent se desferma i tot el mar canta, Enllà 8. Els molins roden al bes del vent, Salvà Poes. 143. Vents generals: els que dominen constantment en diversos climes o parts del món durant certes temporades. Vents periòdics: els que es muden en direccions oposades en uns temps determinats. Fer vent: esser ben perceptible el dit moviment de l'aire. Bufada de vent: intensificació de curta durada del moviment de l'aire. Ratxa de vent: intensificació sobtada i violenta del moviment de l'aire. Alè de vent: el buf molt suau del vent. Cap de vent: vent impetuós. Vent acanalat: el que passa per un lloc estret. Vent de calma: el que va disminuint a poc a poc fins a cessar del tot. Vent de mar o Vent de fora: el que bufa des del mar cap a l'interior del país. Vent de terra, o Vent terral, o Vent de dintre: el que bufa des de l'interior del país cap a la mar. Vent fagony: el que fon la neu (occ.). Vent de bonança: el que fon la neu molt aviat (Maldà). Vent pluig: el que va acompanyat de pluja fina. Vent de sol: el vent molt fresc i molest que sol començar quan el sol és un poc alt i va seguint el curs d'aquest fins que va a la posta (occ.). Vent follet o Vent torb: el que fa remolí (Pallars). Vent rebolcat: dos vents que bufen simultàniament (Ribagorça). Vent de riuada: el que reforça els temporals de la mar i fa desbordar el riu (Alzira). Girar-se el vent: canviar de direcció. Morir-se el vent: cessar de deixar-se sentir. a) El dit moviment considerat en quant ajuda o posa obstacles a la navegació. Bon vent: el que és favorable a la navegació. Tot uent nos era bo, Jaume I, Cròn. 56. Faeren vela que vent era a l'osta, Muntaner Cròn., c. 67. No seria àls sinó empènyer ab la mà la nau que ha bon vent, Metge Somni i. Anar a vent: navegar en la mateixa direcció del vent (Mall.). Vent en popa oVent de popa: el que segueix la mateixa direcció del vaixell. Vent de proa: el que bufa des del lloc a on es dirigeix el vaixell, o sia, en direcció contrària a la d'aquest. Vent apuntalat: el que pega a la nau de costat (Pego, ap. Griera Vents). Vent al través o Vent a la quadra: el que bufa en angle recte a la direcció de la nau. Vent de borína: el que bufa d'un punt situat 6 o 8 quartes lluny del rumb de la nau, i permet navegar amb l'aparell bracejat de borina. Vent escàs: el que bufa en un angle pròxim al de borina. Vent obert oVent llarg: el que forma un angle de més de sis quartes amb el rumb de la nau. Vent per l'aleta o per l'anca: el que només està mancat de dues o tres quartes per a ser en popa. Vent prim: vent fluix que comença a bufar. Vent franc: el que permet a la nau seguir el rumb proposat navegant amb bona vela o sense necessitat d'apuntar les bolines. Vent fresc: el que bufa amb força, de manera que omple les veles sense capicular-les ni batre-les contra els pals. Vent fort: el que obliga a aferrar les veles i a navegar sols amb les dues majors. Vent forçat: el que obliga a cercar abric o a fondejar a tota costa o a fer alguna altra maniobra violenta per alliberar-se d'un perill. Vent aplomat: el que, després de topar contra una costa escarpada, pren direcció cap avall, és a dir, cap a la superfície de la mar, posant-la en moviment desordenat (Mall.). Vent d'estrop: iròn., impulsió d'una embarcactó a rems, sense fer ús de les veles (Mall.). Posar en vent: orientar les veles segons la direcció del vent. Aguantar-se amb el vent: anar orsant i sense perdre notablement el barlovent, aguantant més o menys la vela segons les circumstàncies, però sempre en quantitat superior a la que segons ella es sol portar.—b) fig. Força o influència que determina una acció més o menys violenta. Vents de maledicció | els llinatges dispersaren, Alcover Poem. Bíbl. 14.
|| 2. Aire posat artificialment en moviment. Instrument de vent: instrument musical que sona mitjançant el pas de l'aire per conductes de diferent amplària o llargària. Ab música de diferents instruments de corda y vent, doc. a. 1720 (BSAL, vii, 8). Aquí ve, plena ab lo vent dels meus sospirs, Vilanova Obres, xi, 255.
|| 3. a) Cadascuna de les direccions traçades o considerades en el pla de l'horitzó, i principalment les que figuren a la rosa nàutica. Vents cardinals: els que s'originen en els quatre punts cardinals de l'horitzó. Vents encreuats: els que estan diametralment oposats entre si; el xaloc és l'encreuat del mestral, el ponent ho és del llevant, etc. (Els noms especials dels vents, segons les comarques, van indicats més avall, en el paràgraf de Cult. pop.).—b) Cadascuna de les direccions en què es pot moure un cos o es pot dividir un lloc des d'un punt determinat; es diu especialment de les quatre direccions principals formades per dues ratlles que s'encreuen en un punt. El senyor prengué per un vent y l'amo per l'altre, Penya Mos. iii, 106. Trescaren tota Europa pels quatre vents, Obrador Arq. lit. 38. El rei cridà els seus missatgers i els envià als quatre vents del seu reialme a convidar els qui creia els seus amics, Maseras Contes 28. Entrà dins el quadrat del ball, limitat a tres vents per bigues... y a l'altre per un banc de fuster, Galmés Flor 80. Aquelles dues fies seues, matí, tarda i nit..., pentinada per un vent, pentinada per s'altre, Rond. Eiv. 54. Cadascú pel seu vent: cadascú de la seva part. Prendre per son vent: anar-se'n lliurement per un lloc, sense destorbs. Fa fermar la reina a ses coes de quatre cavalls... Cada cavall d'aquells pren per son vent i cadascun se'n dugué un tros d'aquelles còrpores pecadores, Alcover Rond. xiii, 12. Per altre vent: per altra banda, en altre lloc, d'altra manera. Per cap vent del món: de cap manera, (Mall.). No s'hi poren adondar per cap vent del món, Alcover Cont. 32.
|| 4. ant. Diferència entre el diàmetre d'una bala de canó i el de la boca d'aquest, formant un buit perquè la bala no anàs massa ajustada dins el canó. Anirà lo artiller al magatzem de las municions y allí triarà tres balas ben rodonas ab lo vent just, a deu per cent, Barra Artill. 26.
|| 5. Corda o cadena que, subjectada per un cap a un lloc fix, es ferma per l'altre a una peça llarga i dreta, com un pal de mitjana, un batallol, una antena de molí, etc., per impedir que aquesta peça faci moviment. Per preu de dos roves quince liures de corda de cànem... per obs de guarnir de vents, contravents e bagues la dita tarauata, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 6. Gas engendrat a l'estómac o als intestins; ventositat.
|| 7. fig. a) Olor que deixa un animal per allà on passa, i que serveix als cans per a seguir-lo.—b) Rastre o indici d'una persona o cosa que hom cerca. No es pogué posar res en clar ni haver vent del malfactor, Víct. Cat., Vida 131.
|| 8. fig. Vanitat, buidor espiritual. Són enemigues de humilitat e volen supèrbia vent e vanaglòria, Llull Blanq. 1. Plena de vent | e mal nodrida, Spill 2198. Vent de boca: paraules buides (Cassà, ap. Griera Voc. Vents).
|| 9. Vent roig: eritema de la pell, sobretot de les cames (Valls).
Loc.—a) Més variable que el vent: es diu d'una persona que canvia molt d'idees o de gust.—b) Anar (o Córrer) més que el vent ocom el vent: anar a gran velocitat.—c) Anar vent en popa: anar molt bé, prosperar.—d) No l'espanta vent ni aigua: es diu d'una persona molt valenta.—e) Bon vent!: es diu quan algú se'n va i volem expressar que no ens sap greu que se'n vagi. Aquesta locució té moltes variants que la completen, com ara aquestes: Bon vent i oratge, i mar per córrer (men.); Bon vent i la barca nova (or.); Bon vent i que no torni (mall.); Bon vent, i que duri (mall.); Bon vent, i foc al cul (Empordà, Garrotxa); Bon vent et pegue al cul, i en popa que no s'encalle (Vinaròs); Bon vent de darrera i brusca de davant, i cada passa de morros (mall.).—f) Fer moltes bufes amb poc vent: presumir molt sense motiu (Mall.).—g) Córrer mals vents: circular males notícies, haver-hi males impressions.—h) Mirar el vent d'on ve: badocar, estar distret perdent el temps (Empordà).—i) Donar el vent per escampat, a algú: no fer-ne cas, acomiadar-lo amb evasives (Mall.).—j) Anar amb es cap a's vent: no escoltar ningú, fer la pròpia voluntat sense admetre consells (Men.).—l) Dur molt de vent a sa flauta: esser molt orgullós o presumit (Mall., Men.).—m) Seguir el vent, o Girar-se d'allà on ve el vent, o Navegar a tots els vents: canviar de partit o de manera d'obrar, segons les conveniències.—n) Llevar del vent: suprimir definitivament, fer desaparèixer, matar (Mall.).—o) Tenir el cap ple de vent, o Tenir molt de vent al cap: tenir molt poc seny.—p) Fer a tots els vents: menjar amb excés.—q) Saber el vent i no saber el torrent: tenir notícia vaga d'una cosa, no saber-ne el net.—r) Badar sa boca en es vent: no tenir res que menjar: estar mancat de recursos (Mall.).—s) ¿Quin vent te duu? o¿Quin vent us porta?: es diu per demanar a algú la causa de la seva vinguda.—t) De l'ull del vent: molt llest o hàbil (mall.).—u) Home de dos vents: home que fa dues cares, que fingeix una cosa davant algú i una altra davant els de l'altra banda.—v) Mirar de quin costat ve el vent: observar el curs dels esdeveniments per conformar-hi la conducta.
Cult. pop.—La gent pagesa i sobretot la gent marinera de les diverses comarques mantenen la nomenclatura tradicional dels vents. En primer lloc, cal observar que els vents cardinals tenen quatre noms que són usats o almenys coneguts pertot arreu, i són: tramuntana (=nord), llevant (=est), migjorn (=sud) i ponent (=oest). Els quatre vents intermedis dels cardinals tenen quatre noms ben definits i permanents a les Balears i a la zona mediterrània: grec o gregal (=nord-est), xaloc (=sud est), llebeig (=sud-oest) i mestral (=nord-oest); però fora de les illes i de la costa mediterrània ja prenen noms molt diferents, com veurem després. A Mallorca és molt coneguda aquesta cançó o glosa en què surten el noms dels vuit vents: «Mariner, tu que pretens | de bon cap i glosador: | ¿me vols fer una cançó | que anomeni tots els vents? | —Llevant, xaloc i migjorn, | llebeig, ponent i mestral, | tramuntana i gregal: | vet aquí es vuit vents del món». També és a Mallorca que la gent pagesa i marinera coneix els vents intermedis d'aquells vuit, però no els dóna noms especials, sinó que en diu baules (o sia, anelles d'unió) de tal i tal vent; així, a vegades diu que «fa llebeig amb baula de ponent» o «fa tramuntana amb baula de mestral» (NNO.); també es diu «tramuntana que toca de mestral». Fora de la regió mediterrània els vents prenen noms molt diferents dels que hem indicat; es refereixen principalment a localitats o accidents orogràfics d'on els nadius de cada comarca comproven que procedeix cada vent. Consignarem tot seguit les principals denominacions, amb indicació de les localitats on foren recollides:Nord: vent de Carcanet (Puigcerdà); canigonenc (Empordà); vent de port (Pallars, Ribagorça, Tremp); vent de dalt (Tortosa); vent de burrufa (Bassella); vent de Ripoll o tramuntana de Ripoll (Berguedà); vent ripollès (Igualada); vent d'Andorra (La Seu d'U.); vent de Roses o tramuntana de Roses (La Garriga, Torelló); vent de Sant Marc (Morella); vent del golf (Men.).Nord-est: vent empordanès (Terrassa); vent berguedà (Cervera); vent de la Vall de Cabó (Organyà); vent gavatx (Falset); vent de Provença o plovença (Alcoi); magranar (Sanet).Est: vent de Cerdanya (La Seu d'U.); vent de dalt (Urgell, Segarra); vent de baix (Olot, Espluga); vent d'avall (Igualada, Sta. Col. de Q.); vent de Campirme (Vall d'Àneu); vent de Catalunya (Vall de Barravés, Pont de S., Ribagorça); vent calent (Organyà); vent de la palla curta (Urgell); vent marí (Morella); tortosí o morellà (Llucena).Sud-est: marinada (Cerdanya); vent de vall (Vall d'Àneu); vent de Sant Sebastià (Llofriu); vent de fora (Barc.); vent d'avall (Sta. Col. de Q.); vent de buida-sacs (Valls, Sta. Col. de Q.); vent de Sant Joan (Vimbodí); vent de mar o vent de baix (Tortosa); vent de la creu (Vinaròs); garbinada (Morella); llevantisc (Llucena); aire de baix (Cast.); morisc (Xàtiva).Sud: vent d'Espanya (Rosselló, Conflent); vent de dalt (Llofriu); vent de Quaresma (Llofriu); vent de davall (Senterada); vent de baix (Vall de Barravés, Pont de S., Bonansa); vent del Camp (St. Martí ses Gueioles); vent valencià (Morella); vent garbinol (Cast.); aire de mar (Llucena); vent del Montgó (Cullera); vent d'Elx (Pego).Sud-oest: vent de Montnegre (Gir.); vent de Tossa (Caçà); vent de Sitges (St. Vicent dels H.); vent de cap de riu (Terrassa, El Brull); vent de carboneres (Organyà); vent de Targa (Guissona); vent de Prades (Sta. Col. de Q.); vent de Salou (Camp de Tarr.); vent d'Escornalbou (Selva del C.); vent de bosc (Vimbodí); vent de Peníscola (Vinaròs); vent de birbadores (Vinaròs); vent morisc (Llucena, Alcoi); vent alicantí (Xàtiva); vent de vessagària (Pego).Oest: vent de la fam (Empordà, Cerdanya); vent serè (Garrigues, Noguera, Urgell, Segarra, Solsonès, Pla de Bages, Vallès occidental, Anoia, Conca de Barberà, Priorat); vent de Segarra (Pla de Bages, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); vent de dins Espanya (Barc.); vent d'Osca (Granadella); vent matapiocs (Empordà); vent d'amunt (Igualada); vent d'Aragó (Pallars, Ribagorça); vent moruno (Morella); vent de Castella (Val.); vent de Gallinera (Pego).Nord-oest: vent de Carol (Puigcerdà); vent de la fam (Puigcerdà, Gir., Sta. Col. de Q.); vent del port (València d'Àneu); vent dels estanys (Sort); vent serè (Conflent, Urgell); vent de la Segarra (Igualada); cerç (Benigani, Morella); aire de dalt (Cast., Llucena); aragonès (Sanet); vent de dalt (Tàrbena); castallà (Alcoi); aire de Matamon (Xàtiva); vent rossegat (Felanitx, on li donen aquest nom al mestral perquè quan arriba a Felanitx ja s'ha arrossegat per tota Mallorca).Hi ha encara molts altres noms dels vents, els quals van registrats en els articles respectius (com arbonès, Morella, etc.). En aquest article ens limitam a donar la llista dels més usuals. Per a més detalls, vegeu Griera Noms Vents i Sanchis Guarner, «Els vents segons la cultura popular».
Refr.—a) «Quan plou, plou; quan neva, neva; quan fa vent, aleshores fa mal temps»: significa que el vent és més molest i perjudicial que la pluja i la neu.—b) «No se meneja l'arbre si no fa vent» (Morella); «La mar no es mou sense vent» (Men.): vol dir que quan circula una notícia insistentment, cal suposar que hi ha quelcom de veritat.—c) «Després del gran vent, corre el gran torrent»: vol dir que després del vent sol venir la pluja.—d) «Vent xerrador, no et faci por»; «Vent xerraire, vent merdaire»: ho diuen els mariners per indicar que el vent que xiula molt no sol esser perillós (Pineda).—e) «Guarda't d'home mal barbat i de vent acanalat»; «Fuig de vent acanalat i d'amic reconciliat».—f) «Amb bon vent, tothom és bon mariner» (o «tothom navega»): significa que quan no hi ha dificultats, qualsevol pot fer el que vulgui.—g) «Tant com ne plou, el vent n'eixuga»; «Tant com n'estén, el vent n'eixuga»: es diu referint-se a persones que, per molt que guanyin, ho gasten tot.—h) «Segons el vent s'han de trempar les veles»: vol dir que cal acomodar-se a les circumstàncies.—i) «Quan passa el vent per la flauta, és hora de fer anar els dits»: indica que cal aprofitar les ocasions quan es presenten.—j) «Qui sembra vents, cull tempestats»: vol dir que els qui provoquen malvolences, després en són víctimes.—l) «Quan Déu vol, amb tot vent plou»: significa que a vegades es produeixen fets de la manera més insospitada.—m) «Més val bon vent que força de rems»: vol dir que és millor tenir sort que esforçar-se.—n) «Les males notícies, el vent les porta»: significa que les notícies desagradables sempre solen arribar al qui menys voldria saber-les.—o) «Vent de dalt, mal».—p) «Vent narbonès, ni plou ni aclareix, i quan s'hi posa, s'hi coneix».—q) «Vent de Pallars, aigua (o «pluja») al detràs».—r) «Vent d'Aragó, aigua al balcó».—s) «Vent de fora, aigua a terra».
Fon.: bén (pir-or., or., occ.); vén (Cast., eiv.); bént (Val.); vént (Xàtiva, Al., mall., men., alg.).
Intens.:—a) Augm.: ventàs, ventarro, ventarràs, ventarrada, ventanarro, ventassa, ventegada, ventada;—b) Dim.: ventet, ventetxo, venteu, ventiu, venterulla—c) Pejor.: ventot.
Sinòn.: || 1, aire.
Etim.: del llatí vĕntu, mat. sign. ||1.