COIXÍ m. || 1. Sac de tela o d'altra matèria, cosit per tots costats i farcit de llana, palla, ploma, crin o altra matèria filamentosa i elàstica, que serveix per a recolzar-hi blanament el cap, repenjar-hi l'esquena, tenir sota els braços o els peus, etc.; cast. almohada, cojín. Ell stech de peus una gran estona, que no's volch aseure, demanant-nos coxí, e allegant que axí és acostumat de tot príncep; e Nos... fem-nos fer coxins de major forma e pus nobles que'ls altres coxins de la nostra cambra, Pere IV, Cròn. 100. Quatre coxins, dos de sendat et un obrat de seda, doc. a. 1376 (Miret Templers 559). Posaren-li los lençols... ab los coxins brodats, que's mostraua lit molt singular, Tirant, c. 97. La senyora reyna li manà que sigués molt prop de sa mercè en coxins, Villena Vita Chr., c. 60. Item dos coxins de peus, doc. a. 1494 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment, Ruyra Parada 18. a) fig. Qualsevol cosa que serveix per a recolzar-n'hi una altra blanament. Stant ell en la cena arrimat en aquell inapreciable e delitós coxí dels pits del seu senyor, Villena Vita Chr. c. 272. Y fent coxí dels cabells sobre la dura terra, Alegre Transf. 81. En son coxí de verdor la prímula se desvetlla,Verdaguer Flors 17.
|| 2. Aparell compost d'una espècie de collar de tela de sac o de cuiro farcit de palla, damunt el qual descansa un cap del jou per evitar que faci mal al coll de la bístia en llaurar o estirar el carro (Sta. Col. de Q., Alcoi, Mall.); cast. collera. Els muls amb juntures y coixins nous,Rosselló Many. 105. || 3. La part posterior i més blana de la collera de tirar a carro (Manacor); cast. almohadilla. || 4. Les peces de tela de saca farcida de llana que van posades davall la sella o l'albarda i serveixen per a fer més suau el contacte d'aquests aparells amb l'esquena de la bístia (Calasseit, Tortosa, Men.); cast. almohadillas, cojín. || 5. Peça mecànica que va col·locada entre dues altres peces, sia per a comunicar l'acció d'una damunt l'altra, fer-la més suau, etc.; cast. cojinete. Especialmet a) En la premsa d'oli, cadascuna de les peces planes de fusta que es posen damunt la pila d'esportins perquè el caragol els estrengui més bé (Lledó).—b) Peça de ferro on va engalzat el dau del timó en les embarcacions grans (Cat., Val., Bal.). || 6. Peça de sucreria de forma quadrangular amb les cares un poc convexes, de manera que és semblant a un coixí de llit (Mall.). Se sol anomenar també coixí reial o coixí imperial. Es cochs y ses dolces y es coixins reals, Ignor. 69. Els ingredients d'una cuita de coixins solen esser: dues lliures de pasta bamba ja tova, quatre unces de saïm, quatre vermells d'ou i dues unces de sucre; es dóna la forma de coixí amb motlos especials, es deixa tovar un poc la pasta i es duu al forn (Manacor). || 7. Coixí de moro: fulla de figuera de moro (Mall.); cast. pala. || 8. Coixins de monja: planta de la família de les lleguminoses: Astragalus tragacantha L. (Empordà); cast. astrágalo. És perenne, subllenyosa, de color blanc cendrós, de flors blanques; forma una mateta estranya, molt espinosa, semblant a un eriçó. || 9. Coixins de monja o coixins de senyora: planta de la família de les lleguminoses: Erinacea pungens Boiss. (or.); cast. erizo, cambrón. És molt espinosa i es fa pels llocs àrids de les muntanyes. Fon.: kuʃí (pir-or., or. fora el Camp de Tarr., Sort, Organyà, Balaguer, Al., Inca, Petra, Santanyí, Sóller, Men., Eiv.); kuјʃí (Sort, Camp de Tarr., Tortosa); koʃí (Artesa, Morella, Pego, Palma, Manacor); koјʃí (Tremp, Fraga, Tamarit, Gandesa, Alcoi); koјsí (Benassal, Cast.). Intens.:—a) Augm.: coixinàs, coixinarro, coixinot.—b) Dim.: coixinet, coixinetxo, coixinel·lo, coixineu, coixinó. Etim.: del llatí coxīnu, mat. sign. (derivat de cŏxa, ‘cuixa’, perquè els coixins s'empraven principalment per a seure-hi damunt).
Desideri Lombarte (Peñarroya de Tastavins (Matarraña, Aragón, España), 1937 - Barcelona (España) 1989) fue un escror e investigador español en lengua catalana.
http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/lombarte-arrufat-desideri http://www.vilaweb.cat/noticia/4208571/20140829/homenatge-lescriptor-desideri-lombarte-franja-ponent.html Nace en el Mas del Molinar, situado en el término de Peñarroya de Tastavins, en plena Guerra Civil Española. Cuando finaliza la escuela de su pueblo, debe marchar interno a Alcañiz para estudiar el bachillerato elemental. Después, vuelve a casa y trabaja de labrador en la finca familiar. Son unos años muy duros para el mundo agrario y esta situación se agrava a raíz de la fuerte helada del 1956. El año siguiente, a los diecinueve años, emigra a Barcelona, como tantos otras jóvenes de la zona, donde se quedará a vivir manteniendo un estrecho contacto con su pueblo. Se casa con Rosalía, de la misma población, con quien tiene tres hijas y trabaja como delineante. A los cuarenta y cuatro años, la gravedad de su estado de salud, con afecciones renales y cardíacas y la crisis en el sector de la construcción le obligan a dejar el trabajo. Ante estos problemas, Desideri responde dedicándose a su gran pasión: escribir e investigar. Así, su trayectoria como escritor se concentra en los diez últimos años de su vida. Una década prodigiosa, corta pero intensa, durante la cual produce una extensa y variada obra. En 1989, a los cincuenta y tres años, le llega la muerte cuando estaba en el momento más rico y prolífico de su trayectoria literaria. Es uno de los escritores contemporáneos más importantes de la literatura en catalán en Aragón. Literariamente es un hombre completo: destaca como poeta, pero también escribe teatro y novela, hace trabajos de búsqueda histórica y antropológica, artículos de opinión, además de numerosos dibujos para ilustrar sus trabajos. Con un lenguaje popular y aparentemente sencillo, escribe principalmente sobre temas relacionados con su tierra natal: las tradiciones, el paisaje, la gente, la villa, las leyendas, la historia, los sentimientos... Un mundo rural que desaparece y que él recupera a través del ritmo de la palabra, con una mirada nostálgica y romántica, pero también reflexiva y a veces crítica e irónica. También fue un importante dinamizador cultural que participó en los movimientos culturales que emergen con fuerza en los años ochenta con la ilusión de la democracia. Entre otras cosas, trabajó mucho por la dignificación de su lengua en Aragón y fue miembro fundador y vicepresidente de la Asociación Cultural del Matarraña y uno de los organizadores en Aragón del II Congreso de la Lengua Catalana (1986). Publicó en todo tipo de soportes: revistas culturales, diarios, programas de fiestas de las poblaciones de la comarca, etc. Sólo vio dos libros publicados y la mayor parte de su obra ha sido publicada a partir de los años noventa, tras su muerte. Recibió ayudas para la búsqueda y la publicación, tanto desde el gobierno de Aragón como de Cataluña.
Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort, Colección Pa de casa, Diputación General de Aragón, Departamento de Cultura y Educación, Zaragoza 1987.
Romanços mai contats. Boires i borrims, Gobierno de Aragón. Colección Literaturas de Aragón, Zaragoza 1994.
A l’ombra de les roques del Masmut, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya i Institut d’Estudis del Baix Cinca, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1991.
Sentències comentades. Voldria ser, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1993.
Cartes a la molinera. La bona vida i la mala bava, Ed. Associació Cultural del Matarranya. Col·lecció Lo Trull, Calaceite 1995.
Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 1999.
Ataüllar el món des del Molinar, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite 2000.
Pena-roja i Vallibona, pobles germans, Colección Pa de casa, Ed. Dirección General de Aragón, Departamento de Cultura i Educación, Zaragoza 1987.
Teatre inèdit, Ed. Associació de Consells Locals de la Franja, Associació Cultural del Matarranya, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Sisalls Edicions, Col·lecció Quaderns de la Glera, Calaceite 1992.
Masos del Matarranya i Pena-roja, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña (inédito).
Firmes de notaris i altres personatges que van viure o van estar a la vila de Pena-roja (inédito)
600 anys de toponímia a la vila de Pena-roja, Ed. Xarxa cultural, Col·lecció Llibres de Ponent III, Calaceit 1990, trabajo becado por la Dirección General de Difusión Cultural de la Generalidad de Cataluña.
Pena-roja, una vila a la frontera, Ed. Associació Cultural Tastavins, Alcañiz 1999.
Pena-roja: cases i carrers, noms i malnoms y Mapa toponímic del terme d’Aiguaviva, Associació sorolla’t, n°. 11, desembre, Ed. Associació Cultural del Matarranya, Calaceite, 2000.
La llengua que parlem és clara i forta,i és dolça si convé, i és falaguerai és jove com un brot de primavera,i és vella com l’hivern, i no està morta.
Rere l’Any Joan Vinyoli, celebrant el centenari del naixement del poeta, aquest 2014 ens du d’altres commemoracions literàries, com ara el 25è aniversari de la mort de Desideri Lombarte, el poeta del Matarranya. Nascut el 1937 al Mas del Molinar, del terme de Pena-roja de Tastavins, a la comarca del Matarranya (en les terres que, des d’una visió central dels territoris de la nostra llengua, anomenem la Franja), l’obra de Lombarte no té, sens dubte ni el to ni tampoc la voluntat de la de Vinyoli, però, malgrat que la seva dedicació a la producció literària va ser malauradament breu (bàsicament els darrers deu anys de la seva vida), el seu interès és indiscutible.
Activista cultural, poeta, autor teatral, narrador, historiador, assagista i dibuixant, el gruix de la seva obra, encara, va ser publicat pòstumament. Després d’anys d’una perllongada malaltia, Desideri Lombarte va morir a Barcelona, on residia i on havia treballat de delineant, el 1989.
La seva llengua poètica és popular, la llengua dels pagesos (com ell mateix havia estat en la seva joventut), dels homes i les dones de la seva terra, però conscientment tractada com a material literari. El seu paisatge és el Matarranya i els seu tema central el seu territori. Podríem dir, doncs, que es tracta d’una obra rural, però és més aviat un cant a la gent, a la seva vida quotidiana, als seus anhels, a la seva lluita pel futur, a la seva identitat concreta… Des d’un món urbà potser això és rural, però és tan universal com la ciutat o la multiculturalitat.
Quan no quedarà res,quan morts els rius blanquejaran les gleres,eixuts ullals, seques les fenasseres.Ofegat el caliua les dures entranyes de la terra,quan no plourà ni nevarà a la serra.Quan ni un arbre hi haurà,ni cap garba de blat per les garberes,ni creixerà cap xop per les riberes.Quan no quedarà res,només ermes les terres, sec el mar,quedarà la paraula. Quedar.
És, precisament, la paraula allò que defineix la poesia. La poesia de l’individu que, com tants altres poetes catalans (també de la seva generació de postguerra), ens parla d’ell mateix. De la seva malatia, en aquest sonet de versos blancs –que repeteix, precisament, “vida” com a paraula final del primer vers dels dos quartets, gairebé un mot-rima:
LA VIDA SE ME’N VAEntre els dits de les mans se m’escola la vida,i l’abundós ullal s’eixugarà a l’estiu.La vida se me’n va a costes avall furienta,mentre, tossut de mi, pujo la costa amunt.L’últim raig de l’ullal, l’últim alè de vida,l’últim borboll d’amor que a l’estiu brollarà,no serà per ningú, que es perdrà per la costaentre motes de jonça i fenasseres seques.A la terra tornat el que ve de la terra,el que a la terra dec pago amb bona moneda,amb moneda corrent, corrent costes avall.Si se’l beguere algú l’últim raget de l’aigua,a la jonça del prat ell pagaria el deute,que jo, amb l’últim alè, m’ho deixo tot pagat.
Poesia d’adagis juganers. Llengua i entorn:
SOROLLA’T I POCA SONSOROLLA’T i poca son,ja s’ha acabat lo dormir,espavila’t, que si dorms,de net no en farem un dit.SOROLLA’T i fes sorollai als sords fot-los un bon critque si et quedes com un poll,callat, banyat i arrupit,encara aniràs al roll,al roll dels pobres d’esperit.SOROLLA’T i fes camí,camí de la llibertat,llibertat de dir o no dir.I dient la veritat, a la nafra posa el dit.I no parlos per parlar,si parles, parla amb sentit:agre, dolç, moll o enfurit.SOROLLA’T. Si estàs parat,te quedaràs ensopit.
Poesia de la quotidianitat, d’un passat que roman:
Ni llum, ni foc, ni caliu,ni foc, ni cendra calenta.Ni un rosegonet de paal cul de la panereta.Ni aigua al cànter i a l’armari,ni gota d’oli a l’olleta.Al carrer flors i violes,i al balcó clavellinera,i a dins de casa ni un ral,i a fora la gran fatxenda.Aparences de cristianaquan va a missa primera,i quan vas al de nitet,i puges la costereta,a on vas, que no ho sàpiga ningú?A on vas, que vas tan contenta?
Món rural, passat, territori… sí. També ironia i actitud crítica, gens complaent, en aquest altre sonet:
MOROS I CRISTIANSDe damunt de la roca miro el plai veig atrafegats cristians i moros,uns porten les espases a la mà,altres guanyen perquè trumfen els oros.Per un trosset de terra de secàvendrien a son pare i a sa mare;per un bocí de pa, si ne’ls faltare,li treurien la sang a son germà.I per hausir una dona, si convé,traeixen a l’amic, i satisfets,amb el cap alt passegen pel carrer.De damunt de la roca els miro i veigcom trafeguen pel pla i per la vall verda,i s’omplen de misèria i pasten merda.
Per mantenir el record de la seva petjada al Matarranya (d’on sempre es va sentir tot i els anys a Barcelona) i posar en valor la seva obra dins la literatura catalana, diverses entitats de la comarca han convocat l’Any Desideri Lombarte, “l’autor més emblemàtic i prolífic que ha vist nàixer el Matarranya i un dels més importants que ha tingut la literatura catalana a la Franja”, com diuen els seus convocants. Són: l’Associació de Jóvens de Pena-roja, l’Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA) i l’Ajuntament de Pena-roja, en col·laboració amb Comarca del Matarranya, Associació Cultural Tastavins i altres entitats culturals i associatives del territori. Podeu trobar les activitats de l’Any al blog Celebrem l’Any Desideri Lombarte.
Obra poètica
1991:A l’ombra de les roques del Masmut, Col·lecció Quaderns de la Glera
1993:Sentències comentades i Voldria ser, Col·lecció Lo Trull
1994:Romanços mai contats/Boires i borrim, Col·lecció Pa de Casa
1995:Cartes a la Molinera i La bona vida i la mala bava, Col·lecció Lo Trull
1999:Miracles de la Mare de Déu de la Font i altres poesies esparses, Col·lecció Lo Trull
2000:Ataüllar el món des del Molinar (antologia), Col·lecció Lo Trull
Teatre
1992:Teatre Inèdit, Col·lecció Quaderns de la Glera
Narrativa
1997:Memòries d’una desmemoriada mula vella. 2ª edició a la Col·lecció Quaderns del Cingle, 2008
2010:Les aventures del sastre Roc d’Arça, Col·lecció Lo Trinquet
Assaig històric
1990:600 Anys de Toponímia a la Vila de Pena-roja, Col·lecció Llibres de Ponent
1999:Pena-roja. Una vila de frontera, Associació Cultural de Pena-roja
NOTES
Podeu descarregar-vos bona part d’Ataüllar el món des del Molinar en aquest PDF
Túrnez& Sessé han musicat poemes de Lombarte en alguns dels seus discos. Aquí en teniu el llistat. Us podeu descarregar-ne una: Ara vindrà
EL CONSEJO RECTOR HA DADO LUZ VERDE AL PRESUPUESTO DEL PRÓXIMO AÑO, QUE ASCIENDE A MÁS DE 560.000 EUROS
Para algo está Carlos Sancho Meix , ascumita , en el IET. El catalán necesita dinero para su invasión. Mientras, en el Matarraña NO hay pediatra, los niños y niñas y sus padres tienen que ir a Alcañiz. El Consejo Rector del Instituto de Estudios Turolenses (IET), organismo dependiente de la Diputación Provincial de Teruel, ha dado luz verde al presupuesto de la entidad y también a calendario de publicaciones que desarrollará el organismo para el próximo año 2018. Lo ha hecho en la reunión mantenida este martes, en la que se ha anunciado que serán diecinueve las que saldrán a la luz en los próximos doce meses.
La cita, a la que ha asistido el vicepresidente primero de la Diputación Provincial de Teruel, Joaquín Juste, ha servido a su vez para dar el beneplácito a las cuentas de 2018, que ascienden a un total de 560.677,91 euros. Esa cuantía, de la que la Institución provincial aporta el 83% del total (el resto procede del Gobierno de Aragón, los ayuntamientos de Teruel y Alcañiz, así como otras entidades), va a permitir que el IET siga estando situado como uno de los centros de estudio más importantes de Aragón y que su compromiso de difusión e investigación de la historia y la cultura de toda la provincia se mantenga inalterable.
A los ya tradicionales dos números de la Revista Teruel, publicación de carácter especializado en la que se profundiza en asuntos científicos y humanísticos, un área en cada número; se pueden añadir los tres ejemplares de la Revista Turolenses o los cuatro números de la Revista Turia. Asimismo, también verán la luz dos publicaciones del Centro de Estudios Mudéjares, la Revista Sharq al-Andalus (número 22) y la Bibliografía de arte mudéjar.
Junto a ellos, también tendrán cabida dos Cartillas Turolenses, con Las aves en la provincia de Teruel y El cine en la provincia de Teruel como temas abordados, Geolodia 2018 y seis publicaciones más de otras tantas temáticas diferentes. Éstas son, concretamente, El castillo de Peracense, Desideri Lombarte i Arrufat: poesía completa, Las estelas discoidales de la provincia de Teruel, Historia de la prensa contemporánea en la provincia de Teruel, Historia de las carreteras en la provincia de Teruel y La caballería villana de Teruel.
Tal y como ha recalcado el número dos de la Diputación Provincial de Teruel, la Institución va a aportar un total de 481.327,91 euros, “una cuantía imprescindible y que deja constancia de la relevancia que posee para nosotros la labor que desarrolla el IET”, que ha sido calificada por Juste como “necesaria, de notable calidad e imprescindible para que los turolenses podamos conocer más y mejor la historia de uno de los territorios más interesantes del país”.
“En la actualidad -ha añadido Juste- el trabajo que desarrolla el IET es calificado muy positivamente por parte de todos los que conocen de una u otra manera a su actividad gracias al importante número de publicaciones que desarrolla, al número de lectores que tienen todas sus propuestas y el gran prestigio cosechado en virtud de tantos años de trabajo en favor del conocimiento y la investigación”. En ese sentido, ha añadido que “hoy la provincia de Teruel es más conocida que nunca y lo es en buena parte gracias a la labor del IET”.
Apoyo a la investigación
Una de las principales líneas de actuación del IET es la investigación a través de la convocatoria de ayudas. Para ello, ejercicio a ejercicio destina importantes partidas económicas encaminadas a impulsar la labor que llevan a cabo diferentes investigadores, no sólo de nuestra Comunidad, para profundizar en aquellos aspectos que nos permitan conocer cada vez mejor todas las particularidades de nuestra provincia.
Ese hecho se ve reflejado en las cuentas del año 2018, en las que se va a destinar un total de 17.200 euros para esta tarea. Junto a ello, también tiene su trascendencia los 74.500 euros previstos para la edición de publicaciones, así como la labor de constante apoyo a las actividades de los centros adscritos al IET, caso del Centro de Estudios Mudéjares, Instituto de Estudios Humanísticos y el Centro de Estudios de Arte del Renacimiento.
Otra de las novedades para el próximo año 2018 es la organización, por parte del IET, del XI Congreso de Historia Local de Aragón, que en esta edición se celebrará en Castellote. De carácter bienal, la cita propone un espacio abierto para la reflexión en torno a la historia contemporánea, a la centralidad que tiene lo local en el marco de los grandes debates sobre el pasado y el presente. El Congreso, aunque está concebido de carácter académico, está abierto al público en general y favorece el contacto entre profesores y jóvenes investigadores de distintas universidades.
