JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá:
Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.

Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada.
Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.

Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, paránse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?

Y Nello li va di:

- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix.
Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:

- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?

Va di Nello:

- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo.
Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?

Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.

A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di:
- Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe?
Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?

Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, ficát al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps.
Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:

- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.

Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs:
- Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál.
Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins!
Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:

- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.

La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:

- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di:
- ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo!
La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba.
Calandrino, continuán queixánse, díe:

- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá?
Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.

Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:

- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica.
Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí.
Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capóns, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:

- Mestre meu, lo que digáu.

Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capóns li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capóns y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá.
Calandrino va beure jarabe tres matíns; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:

- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.

Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

NOVENA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

NOVENA JORNADA.

ESCOMENSE LA NOVENA JORNADA DEL DECAMERÓN, A LA QUE, DABALL DEL GOBERN DE EMILIA, NARRE CADAÚ SOBRE LO QUE MES LI AGRADE.

La llum en lo seu esplendó ahuyentabe a la nit, y se habíe ya vestit lo octavo sel de coló blau, y escomensaben per los prats a alsás les floretes, cuan Emilia, eixecánse, va fé cridá als seus compañs; arribán y ficanse en camí detrás de les lentes passes de la reina, cap a un bosquet no mol lluñ de la villa van aná, y entrán an ell, van vore que los animals com cabridets, ciervos y datres, que no teníen temó de la cassera per la existén pestilensia, los esperaben com si foren domestics. Y ara an este, ara an aquell se arrimaben, fenlos corre y saltá; pero puján ya lo sol, a tots los va pareixe be torná.
Anáen tots engalanats en guirnaldes de carrasca, en les mans plenes de herbes de bona auloreta y flos; y qui sels haguere trobat sol haguere pogut di:
«O estos no sirán per la mort vensuts o los matará alegres». Aixina pos, pas a pas venín, cantán y bromeján, van arribá a la villa, aon totes les coses ordenadamen dispostes y a los seus criats alegres y festius van trobá. Allí, descansán un rato, no se van assentá a la taula antes de que sis cansonetes (la una milló que l’atra) foren cantades per los joves y les siñores; después de estes, rentánse les mans, a tots los va colocá lo mayordomo a la taula segóns lo gust de la reina. Allí, portades les viandes, tots alegres van minjá; y eixecánse después, a carolá y a tocá los seus instruméns se van ficá; y después, manánu la reina, qui va volé sen va aná a descansá. Pero arribada la hora acostumbrada, tots se van ajuntá per a contá les seues histories, y la reina, mirán a Filomena, li va di que escomensare les histories del presén día; ella, sonrién, va escomensá de esta guisa:

JORNADA NOVENA. NOVELA PRIMERA.

Doña Francesca, volguda per un tal Rinuccio y un tal Alessandro, y sense voldren a cap, ne fa entrá a un com si estare mort a una sepultura y al atre lo fa traure, y no podén ells arribá a fé lo manat, sels trau de damún.

Siñora, mol me agrade sé la que córregue la primera lid an este campo ubert y libre del novelá al que la vostra magnifisensia mos ha ficat; lo que si yo u fach be, no dudo de que los que vindrán después no u faiguen be o milló.

Moltes vegades, encantadores siñores, se ha mostrat als nostres raonaméns cuántes y quínes són les forses del Amor, pero no crec que plenamen se haiguen dit, y no se diríen si estiguerem parlán desde ara hasta daquí un añ; y com ell no sol porte als amáns a diversos perills de mort, sino tamé a entrá a les cases dels morts per a traure als morts, tos parlaré de aixó en una historia (ademés de les que ya han sigut contades), a la que lo poder de Amor no sol compendréu, sino que tamé lo talento de una valerosa Siñora aplicat a tráures de damún a dos homens que contra lo seu gust la volíen.

Dic, pos, que a la siudat de Pistoya va ñabé una majíssima Siñora viuda a la que dos dels nostres florentíns que per está desterrats de Florencia vivíen a Pistoya, Rinuccio Palermini y Alessandro Chiarmontesi, sense sabé la un del atre, per azar prendats della, mol la volíen, fen cuidadosamen cadaú lo que podíe per a conquistá lo seu amor. Y sen esta noble Siñora, Francesca de los Lázzari, assobín solissitada per embajades y per rogs de cada un de estos, y habénlos poc discretamen escoltat moltes vegades, y volén discretamen dixá de féu y no puguén, li va vindre un pensamén per a tráures de damún la seua importunidat: y va sé demanáls que li faigueren un servissi que va pensá que ningú podríe féli per mol possible que fore, per a que, al no féu, tinguere ella honrosa y creíble raó per a no voldre escoltá mes les seues embajades; y lo pensamén va sé lo siguién. Habíe, lo día en que li va vindre este pensamén, mort a Pistoya un que, per mol nobles que hagueren sigut los seus antepassats, ere reputat com lo pijó home que ñaguere no ya a Pistoya, sino a tot lo món; y ademés de aixó, ere tan contrafet y de cara tan desfigurada que qui no lo haguere conegut al vórel per primera vegada haguere tingut temó; y habíe sigut enterrat a un sepulcro fora de la iglesia de los flares menors.
Lo que va pensá ella que podríe sé de gran ajuda per al seu propósit; per naixó li va di a una criada seua:- Saps be lo aburrimén y les molesties que ressibixco tots los díes en les embaixades de estos dos florentíns, Rinuccio y Alessandro; ara be, no estic disposada a donáls lo meu amor y per a tráuremels de damún me ha vingut al pensamén ficáls a proba (per los grans oferiméns que me fan) en algo de lo que estic segura de que no farán, y tráurem aixina de damún la seua importunidat; y escolta cóm. Saps que este matí han enterrat aon los flares menors al Degolladéu (aixina se díe aquell mal home del que ham parlat abáns) del que, no ya mort, sino viu, los hómens mes valéns de esta siudat, al vórel, se escagarsaben; y per naixó ten anirás secretamen aon Alessandro y li dirás: «Doña Francesca me mane dít que ha arribat lo momén en lo que pots tíndre lo seu amor, lo que has dessichat tan, y si vols, sirá de esta manera. A casa seua (per una raó que tú sabrás mes tart) té que sé portat esta nit lo cadáver de Degolladéu que ha segut enterrat este matí; per lo que te rogue, com a gran servissi, aná esta nit a la hora de la primera son y entrá a la sepultura aon Degolladéu está enterrat, y ficát la seua roba y quedát quieto com si fores ell hasta que vinguen a buscát, y sense fé res ni di cap paraula dixát portá a casa seua, aon ella te ressibirá, y estarás en ella». Si diu que no u fará, disli de part meua que no aparegue mes aon estiga yo, y que si se estime la vida que se guardo de enviám mensajeros o embaixadós. Y después de aixó anirás aon Rinuccio Palermini y li dirás: «Doña Francesca diu que está dessidida a fé lo teu gust si li fas an ella un gran servissi, que es este: esta nit cap a la mijanit has de aná a la sepultura aon está enterrat Degolladéu y, sense di res de lo que veigues, séntigues o escoltos, lay portos a casa;
allí vorás per a qué lo vol y conseguirás lo teu plaé; y si no vols fé aixó te mane desde ara que no li envíos mes mensajeros ni embaixades». La criada va aná a les dos cases, y, segóns li va sé manat, va parlá; a la que van contestá lo dos que no sol a una sepultura, sino al infern entraríen si ella volíe. La criada li va torná la resposta a la Siñora, que va esperá a vore si estaben tan locos de féu. Arribada, pos, la nit y sén ya la hora de la primera son, Alessandro Chiarmontesi, quedánse en jubón, va eixí de casa per a aná a suplantá al Degolladéu a la sepultura; y pel camí li va vindre al ánim un pensamén, y va escomensá a dís:

- ¡Ah!, ¡qué animal que soc! ¿aón vach?, ¿y qué me sé yo si los paréns de ésta, potsé percatats de que la vull, creén lo que no es li han fet fé aixó per a matám a la sepultura eixa? Lo que, si passare, yo siría qui u pagaría y may arribaríe a sabés res que los perjudicare. ¿O qué me sé yo si potsé algún enemic meu me ha procurat aixó, al que potsé ella, volénlo, vol serví? Y después díe:

- Pero suposem que no sigue cap de estes coses, y que los seus paréns me porton a casa seua: ting que creure que lo cadáver de Degolladéu no lo volen per a tindrel en brassos ni per a ficál als della; aixina que ting que creure que volen fé en ell consevol destrossa, com de algú que en alguna cosa los va fé mal. Ella diu que per res que séntiga diga cap paraula. ¿Y si eixos me tragueren los ulls, o me arrancaren les dens, o me mutilaren les mans o men faigueren alguna datra pareguda, qué siríe de mí? ¿cóm me podría quedá coto? ¿Y si parlo y me coneixen y entonses me fan mal?; pero encara que no men faiguen, no conseguiré res perque no me dixarán en la Siñora; y la Siñora dirá después que hay desobeít la seua orden y may fará res que me contento. Y aixina dién, casi sen va entorná cap a casa; pero lo gran amor lo va espentá cap a abán en arguméns contraris an estos y de tanta forsa que lo van guiá hasta la sepultura; la va obrí, y entrán a dins y despullán a Degolladéu y ficánse la seua roba, y tancán la sepultura y ficánse al puesto de Degolladéu, li va escomensá a doná voltes al cap sobre quí habíe sigut este y les coses que habíe sentit di que habíen passat de nit no sol a la sepultura de los morts, sino tamé a datres parts: y tots los pels se li van ficá de punta, y de rato en rato li pareixíe que Degolladéu se alsaríe y lo degollaríe an ell allí. Pero ajudat per lo ardén amor, estos y atres pensaméns de paó vensén, estánse com si estiguere mort, se va ficá a esperá lo que siríe dell. Rinuccio, al aproximás la mijanit, va eixí de casa per a fé alló que li habíe sigut manat per la seua Siñora; y mentres hi anabe, va entrá en mols y diversos pensaméns sobre les coses que podríen passáli, tals com vindre a les mans de la señoría en lo cadáver de Degolladéu a cascarrulles o acostes y sé condenat a la foguera per bruixo, o que si aixó se sabíe, se procuraríe lo odio dels seus paréns y de atres tals, per los que casi se va pará. Pero después, recuperánse, va di:

- ¡Ah!, ¿diré que no a la primera cosa que esta noble Siñora, a la que tan hay vullgut y vull, me ha demanat, y espessialmén debén conquistá la seua grássia? Encara que tinguera que morí, no puc dixá de fé lo que li hay prometut.

Y continuán lo seu camí, va arribá a la sepultura y la va obrí fássilmen. Alessandro, al sentíla obrís, encara que molta temó tinguere, se va está cotet. Rinuccio, entrán a dins, creén pendre lo cadáver de Degolladéu va agarrá a Alessandro per los peus y lo va traure fora, y colocánsel damún dels muscles, cap a casa de la noble Siñora va escomensá a caminá; y anán aixina sense cap considerassió dell, moltes vegades li fotíe cops, ara a un costat, ara al atre, contra los pedrissos apegats a les cases; y la nit ere tan fosca que no podíe vore per aón anabe. Y están ya Rinuccio a la porta de la noble Siñora, que estabe a la finestra en la seua criada per a vore si Rinuccio portabe a Alessandro, ya preparada per a féls anássen als dos, va passá que la guardia de la siñoría, vigilán per aquell barri a vore si enchampaben algún bandido, al sentí lo soroll que Rinuccio fée al caminá, van traure una llum per a vore qué ere y aón estabe, y prenén los escuts y les llanses, van cridá:- ¿Quí va?

Sentínu Rinuccio, sense tems de pensá res, va dixá caure a Alessandro y va corre cametes ajudeume tot lo que va pugué. Alessandro, eixecánse a escape, encara que portare les robes del mort, que eren mol llargues, tamé va arrencá a corre.
La Siñora, en la llum ensesa per los guardies habíe vist a Rinuccio en Alessandro damún dels muscles, y del mateix modo habíe reconegut a Alessandro vestit en les robes de Degolladéu; y se va maravillá mol del gran valor de los dos, pero en tot lo seu assombro mol sen va enriure al vore aviá an terra a Alessandro y vórel después fugí. Y alegránse mol en aquell cas y donán grássies a Deu que del fastidio de estos dos la habíe tret, sen va entorná a dins y sen va aná al llit, afirmán, en la seua criada, que sense cap duda aquells dos la volíen mol, ya que habíen fet alló que los habíe manat, tal com se habíe vist.
Rinuccio, tristot y maldién la seua desventura, no sen va entorná cap a casa, sino que, al anássen de aquell barri la guardia, va torná allí aon habíe aviát a Alessandro, y va escomensá, a paupóns, a vore si lo trobabe, per a cumplí lo que li habíe sigut requerit; pero, al no trobál, pensán que la guardia sel hauríe emportat de allí, sen va aná cap a casa. Alessandro, no sabén qué fé, sense habé reconegut al que lo habíe portat, dolgut per esta desdicha, tamé sen va aná cap a casa. Per lo matí, trobada uberta la sepultura de Degolladéu y no veénlo a dins perque Alessandro lo habíe embutit cap al fondo, tota Pistoya se va omplí de parladuríes, pensán los tontos que sel habíen emportat los demonis. No va dixá cada un dels enamorats de féli sabé a la dama lo que habíen fet y lo que habíe passat, y en alló, excusánse per no habé cumplit del tot lo seu manamén, la seua grássia y lo seu amor demanaben. Ella, fen vore que no su creíe, en la tallán resposta de que no faríe may res per nells, ya que ells no habíen fet lo que los habíe demanat, sels va traure de damún.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA OCTAVA.

De dos amics que sempre están juns un se gite en la dona del atre; este atre, donánsen cuenta, compinchat en la seua dona lo tanque a un baúl damún del que, están aquell a dins, en la dona dell se entén.

Graves y dolorosos habíen sigut los patiméns de Elena als oíts de les siñores, pero perque en part estimaben que li habíen passat justamen, en mes moderada compassió los habíen sobreportat, encara que inflexible y fieramen constán, aixina com cruel, reputaren al escolá. Pero habén Pampínea arribat al final de la novela, la reina li va maná a Fiameta que continuare; ella, dessichosa de obeí, va di:
Amables siñores, com me pareix que tos ha causat alguna amargura la severidat del ofengut escolá, crec que es convenién ablaní en algo mes deleitable los exasperats espíritus; y per naixó vull contátos una historieta sobre un jove que en ánim mes manso va ressibí una injuria, y la va vengá en una acsió mes moderada; per la que podréu compendre que cadaú té que contentás, com un ase català, en ressibí lo que li ha futut a la paret, sense dessichá (sobrepassán les conveniénsies de la venjansa) injuriá cuan lo que pretén es vengá la injuria ressibida. Teníu que sabé, pos, que a Siena, com hay sentit di, van ñabé dos joves mol acomodats y de bones families plebeyas, de los que un se díe Spinefloccio de Távena y l´atre Zeppa de Mino, y los dos eren veíns de Cainollia.
Estos dos jovens sempre anaben juns y, per lo que pareixíe se volíen com si foren germáns o mes; y los dos teníen dones mol hermoses. Ara be, va passá que anán Spinefloccio mol assobín a casa de Zeppa, estáni allí Zeppa o sense estáy, de tal manera va intimá en la dona de Zeppa que va escomensá a gitás en ella; y aixina van continuá durán bastán tems sense que dingú sen acatare. Pero al remat, están un día Zeppa a casa sense sabéu la seua dona, Spinefloccio va víndre a buscál. La dona li va di que no estabe a casa; en lo que Spinefloccio, puján a escape y trobán a la dona a la sala, y veén que no ñabíe dingú mes, abrassánla, va escomensá a besála, y ella an ell.
Zeppa, que va vore aixó, no va di ni chut, se va quedá amagat per a vore aón arribabe aquell joc; y en seguida va vore a la seua dona y a Spinefloccio anássen abrassats cap a la alcoba y tancás allí; de lo que mol se va enfadá. Pero sabén que ni fén un abalot ni per atra cosa se aminoraríe la seua ofensa, sino que aumentaríe la seua deshonra, se va ficá a cavilá quína venjansa podríe féls, que, sense divulgás, tranquilisare lo seu ánim.
Y después de mol pensá, pareixénli habé trobat lo modo, se va está amagat tot lo rato que Spinefloccio va está en la seua dona; y en cuan sen va aná va entrá ell a la alcoba, aon va trobá a la seua dona colocánse al cap la toca, que jugán Spinefloccio li habíe desordenat; y li va di:

- Dona, ¿qué fas?

A lo que la dona li va contestá:

- ¿No u veus?

Va di Zeppa:

- Be que u vech, ¡y tamé hay vist un atra cosa que no haguera volgut!
Y en ella va escomensá a parlá de les coses passades; y ella, en molta temó, después de donáli moltes voltes, habénli confessat lo que claramen negá no podíe de la seua intimidat en Spinefloccio, plorán va escomensá a demanáli perdó. A lo que Zeppa va di:

- Mira, dona, has fet mal; y si vols que te u perdona pensa en fém cas de lo que te vach a maná, que es aixó: vull que li digues a Spinefloccio que demá pel matí cap a la hora de tersia trobo alguna raó per a separás de mí y acudí a tú; y cuan estigue aquí, yo tornaré, y al sentím, féslo amagás an este baúl y táncal a dins; después, cuan haigues fet aixó, te diré lo demés que tens que fé; y en fé aixó no tingues cap temó perque te prometixgo que no li faré cap mal. La dona, per a satisfél, va di que u faríe; y aixina u va fé. Arribat lo día siguién, están Zeppa y Spinefloccio juns, cap a la hora de tersia, Spinefloccio, que li habíe prometut a la dona aná a vórela an aquella hora, li va di a Zeppa:

- Este matí ting que aná a amorsá en un amic y no lo vull fé esperá, aixina que quédat en Deu.

Va di Zeppa:

- Encara no es hora de amorsá hasta daquí un rato.

Spinefloccio va di:

- No importe; tamé ting que parlá en ell de un assunto meu; de manera que me convé arribá pronte.

Separánse, pos, Spinefloccio de Zeppa, donán una volta per a despistál, sen va aná cap a casa seua en la seua dona; y sol habíe acabat de entrá a la alcoba cuan Zeppa va torná; lo que, al escoltáu la dona, mostránse en molta po, lo va fé amagás al baúl que lo seu home li habíe dit, y lo va tancá a dins y va eixí de la alcoba.
Zeppa, arribán a dal, va di: - Dona, ¿es hora de amorsá?

La dona va contestá: - Si, ya u es.

Va di entonses Zeppa: - Spinefloccio sen ha anat a amorsá en un amic seu y ha dixat sola a la seua dona; assómat a la finestra y crídala, y disli que vingue a amorsá en natros.

La dona, tenín temó per nella mateixa, y per naixó mol obedién, va fé lo que lo home li manabe. La dona de Spinefloccio, insistín la dona de Zeppa, va víndre allí al sentí que lo seu home no acudiríe a amorsá; y cuan ella va arribá, Zeppa, fénli grans afalagaméns y agarránla familiarmen de la ma, li va maná en veu baixa a la seua dona que sen anare a la cuina, y an ella se la va emportá a la alcoba; y cuan estáen allí, va tancá la alcoba per dins. Cuan la dona lo va vore tancá la alcoba per dins, va di:

- ¡Ay, Zeppa!, ¿qué vol di aixó? ¿Éste es l´amor que li tens a Spinefloccio y la leal compañía que me féu?

A lo que Zeppa, arrimánse al baúl aon estabe tancat lo seu home y agarránla be, va di:
- Siñora, antes de queixát, escolta lo que te hay de di: yo hay volgut y vull a Spinefloccio com a un germá; y ahir, sense sabéu ell, me vach trobá en que la confiansa que yo li tenía habíe arribat a que ell se gite en la meua dona com u fa en tú; ara be, com lo vull, no vull pendre atra venjansa contra nell mes que una que igualo a la ofensa:
ell ha tingut a la meua dona y yo vull tíndret a tú. Si tú no vols, tindré que vengá la ofensa de un atra manera, de lo que ni tú ni ell estaréu may conténs.

La dona, al sentí aixó, y después de moltes confirmassións que li va doná Zeppa, creénlo, va di: - Zeppa meu, ya que esta venjansa me té que caure damún, estic disposada an aixó, sempre que aixó que ham de fé no me faigue enemiga de la teua dona, perque yo espero seguí en pas en ella encara que lo que me ha fet sigue mol gros.

A lo que Zeppa va contestá:

- Aixó faré; y ademés de aixó te donaré una joya mes hermosa y pressiosa que consevol de les que tens.

Y dit aixó, abrassánla y escomensán a besála, la va ficá damún del baúl aon estabe tancat lo seu home, y allí damún, tot lo que van volé se van magrejá y van fé tremolá lo arcón. Spinefloccio, a dins del baúl cotet habíe sentit totes les paraules de Zeppa y la resposta de la seua dona, y después habíe escoltat la dansa trevisana que li ballaben damún del cap, durán mol rato va sentí tal doló que li pareixíe morís; y si no fore perque teníe temó de Zeppa, li haguere cridat a la seua dona un gran insulto, tancat com estabe. Después, pensánse milló que la injuria la habíe escomensat ell y que Zeppa teníe raó en féli lo que li fée y que se habíe comportat humanamen y com amic, se va di an ell mateix que habíe de sé mes amic que may de Zeppa, si este volíe.
Zeppa, después de está en la dona tot lo que va volé, va baixá del baúl, y demanánli la dona la joya prometuda, obrín la alcoba, va fé víndre a la seua dona, que sol va di:

- Siñora, me hau donat un pa per unes tortelles - y u va di enriénsen. A lo que Zeppa va di: - Obri este baúl - y ella u va fé; y a dins va trobá la Siñora al seu Spinefloccio.
Y llarg siríe de contá quin dels dos se va avergoñí mes, si Spinefloccio veén a Zeppa y sabén que sabíe lo que ell habíe fet, o la seua dona veén al seu home y sabén que ell habíe sentit y notat lo que li habíe fet damún del cap.

A lo que va di Zeppa:

- Aquí está la joya que te dono.

Spinefloccio, eixín del baúl, sense gastá moltes paraules, va di:
- Zeppa, estem igualats, y per naixó está be, com li díes abáns a la meua dona, que sigam sén amics com solíem, y sense tindre entre natros res que no sigue comú, ni les dones, que tamé les ham compartit.

Zeppa va asseptá, y en la armonía mes gran del món van amorsá los cuatre juns; y desde entonses cada una de aquelles dones va tindre dos hómens y cada un dells va tindre dos dones, sense que tingueren may cap discussió ni enfado per naixó.