Mostrando entradas con la etiqueta lingüista. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta lingüista. Mostrar todas las entradas

Francisco Celma Tafalla

Francisco, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también. Seguramente se ha leído hasta el último libro publicado en catalán y sobre el catalán. Desde hace años se publica todo lo escrito en catalán, tenga calidad o no.

Francisco, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también.


Sus amigos de Franja Viva (facebook) son un poco más agresivos, y usan demasiadas comillas. Lo normal en esta gente, todo lo que no les gusta se tiene que insultar. 




Hace un tiempo que los catalanistas recurren a la RAE más a menudo que al DCVB. Escriben Vall-de-Roures pero en cambio NO escriben Barchinona o Barcino (Barcelona)


Francisco Celma Tafalla, Valderrobres, Vall de Roures, Ascuma, ascumita

Paquito, lo teu amiguet Arturo Quintana que va está a Alemania exiliat de España (com yo) no negará per casualidat que Puigdemont , lo que li va ficá la Creu de Sant Jordi, perteneix a la extrema dreta ? U dic perque an algúns chapurriaus mos diuen faches, falangistes y a Puchi lo va a vore a la presó la extrema dreta alemana


En la imagen de abajo, tercero por la izquierda. De momento no cambia el nombre por Francesc, Cesc o variantes catalanizadas, conserva el nombre del Papa de Roma.
No respetan ni toleran el chapurriau , se tiene que decir que es catalán y escribir como mandó Fabra y a ellos les mandó Arturo Quintana
Tenéis que ir conociendo a estos demócratas, tolerantes, que lluiten per la llengua.

Ascuma, miembros, junta

El día de la huelga (vaga ponía) feminista en Valderrobres estaba por ahí para que se colocara la pancarta en catalán de Fabra en el ayuntamiento. Vaga en Valderrobres es una mujer que trabaja poco, femenino de vago. Un vago es también un solar. 

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite


Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 3

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 4


Está de bon añ (majetón) este home : Juaquinico Montclús Esteve


Francesc tocán una sardana a Calaseit

Francesc tocán una sardana a Calaseit



Tafalleta, estamos negando todos los estudios lingüísticos hechos por consenso de catalanistas. Valenciano, balear y chapurriau NO son lengua catalana.


Occitano similar catalán

No podeu di vatros o vatres y escriure vosaltros, vosaltres, lo el, mos ens, hai fet he fet, si dius majo no escrigues bonic
Podeu di que parleu y escribiu catalá, pero no reneguéu de la vostra forma de parlál (parlar-lo).

En castellá a España la gen ya escriu papa y papas, no sol patata
Pataca en chapurriau. 

Pataqué , Miguel Ángel, estáe a la presentassió de la asociación cultural amics del chapurriau. 

Hay muchos errores en el DRAE como los habrá en diccionarios de catalán, occitano, balear, valenciano, algunos adrede y otros sin querer. 


A los tubérculos redondeados y carnosos de cierta planta herbácea, hoy importante alimento de casi todo el género humano, en España se les llama patatas y, en el resto del mundo hispánico, papas. Patata, por tanto, es un españolismo que, como tal, debería consignarse en el DRAE. Sin embargo, si se consulta esa obra, se verá que es en la entrada patata donde se define el vocablo, como si ésa fuera la designación etimológica y recomendable y, por lo contrario, en el artículo papa simplemente se remite al artículo patata, como si papa fuera una variante léxica de menor uso
.....

En efecto, en el quechua del Perú, de donde proviene esa planta y ese tubérculo (ver tu culo o franja no), se le llama papa, no patata. 




Lo seu Facebook en catalá




L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.


L'Occitane , marca francesa , productos naturales









Francisco Celma Tafalla

Francisco, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también. Seguramente se ha leído hasta el último libro publicado en catalán y sobre el catalán. Desde hace años se publica todo lo escrito en catalán, tenga calidad o no.

Francisco, de Valderrobres, es ascumita, de la Ascuma, su hermana Margarita también.


Sus amigos de Franja Viva (facebook) son un poco más agresivos, y usan demasiadas comillas. Lo normal en esta gente, todo lo que no les gusta se tiene que insultar. 




Hace un tiempo que los catalanistas recurren a la RAE más a menudo que al DCVB. Escriben Vall-de-Roures pero en cambio NO escriben Barchinona o Barcino (Barcelona)


Francisco Celma Tafalla, Valderrobres, Vall de Roures, Ascuma, ascumita

Paquito, lo teu amiguet Arturo Quintana que va está a Alemania exiliat de España (com yo) no negará per casualidat que Puigdemont , lo que li va ficá la Creu de Sant Jordi, perteneix a la extrema dreta ? U dic perque an alguns chapurriaus mos diuen faches, falangistes y a Puchi lo va a vore a la presó la extrema dreta alemana


En la imagen de abajo, tercero por la izquierda. De momento no cambia el nombre por Francesc, Cesc o variantes catalanizadas, conserva el nombre del Papa de Roma.
No respetan ni toleran el chapurriau , se tiene que decir que es catalán y escribir como mandó Fabra y a ellos les mandó Arturo Quintana
Tenéis que ir conociendo a estos demócratas, tolerantes, que lluiten per la llengua.

Ascuma, miembros, junta

El día de la huelga (vaga ponía) feminista en Valderrobres estaba por ahí para que se colocara la pancarta en catalán de Fabra en el ayuntamiento. Vaga en Valderrobres es una mujer que trabaja poco, femenino de vago. Un vago es también un solar. 

Tafalleta, estamos negando todos los estudios lingüísticos hechos por consenso de catalanistas. Valenciano, balear y chapurriau NO son lengua catalana.


Occitano similar catalán

No podeu di vatros o vatres y escriure vosaltros, vosaltres, lo el, mos ens, hai fet he fet, si dius majo no escrigues bonic
Podeu di que parleu y escribiu catalá, pero no renegueu de la vostra forma de parlal (parlar-lo).

En castellá a España la gen ya escriu papa y papas, no sol patata
Pataca en chapurriau. 

Pataqué , Miguel Ángel, estae a la presentassió de la asociación cultural amics del chapurriau. 

Hay muchos errores en el DRAE como los habrá en diccionarios de catalán, occitano, balear, valenciano, algunos adrede y otros sin querer. 


A los tubérculos redondeados y carnosos de cierta planta herbácea, hoy importante alimento de casi todo el género humano, en España se les llama patatas y, en el resto del mundo hispánico, papas. Patata, por tanto, es un españolismo que, como tal, debería consignarse en el DRAE. Sin embargo, si se consulta esa obra, se verá que es en la entrada patata donde se define el vocablo, como si ésa fuera la designación etimológica y recomendable y, por lo contrario, en el artículo papa simplemente se remite al artículo patata, como si papa fuera una variante léxica de menor uso
.....

En efecto, en el quechua del Perú, de donde proviene esa planta y ese tubérculo (ver tu culo o franja no), se le llama papa, no patata. 




Lo seu Facebook en catalá




L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.

L'Occitane , marca francesa , productos naturales







El catalán nunca se habló en las cortes aragonesas

"El catalán nunca se habló en las cortes aragonesas; hay romances del Cid en Cataluña; el catalán se aragonizaba en el siglo XIV y aún antes; el romancero catalán procede de una asimilación del romancero castellano. Esto no son ataques a la lengua catalana, es la verdad pura, verdad que a nadie puede molestar."
Ramón Menéndez Pidal en El Diario de Barcelona, 1902.

Ramón Menéndez Pidal, barba blanca, lingüista






Algunos de sus libros o sobre él en Amazon.es y en Casa del Libro

















ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,
Som aragonesos i parlem en català
ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA
Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de BarcelonaVa treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau. I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.

Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?

Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.
Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?

Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.
Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.
Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.

Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.
Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.

Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.
Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.
Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.
Quines activitats organitzeu?

D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.
Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?

Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.
I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.
I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.

Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.
Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?

Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.
I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.
I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?

En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.
Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?

Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.
Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.

Joaquín Martí Gadea, lingüista , valensiá

Pitos y flautes , Joaquín Martí Gadea
Llibre disponible a todocoleccion

Se pot guardá la imache y fela gran per a vórela milló


Joaquín Martí Gadea (1837 - 1920) fue un lingüista y religioso español, investigador de la lengua valenciana.

Joaquín Martí y Gadea, foto, blang y negre, lingüista

Nació en Balones (Alicante) en 1837. A los 17 años ingresó en el Seminario; fue párroco de diversos pueblos hasta que fue destinado a la parroquia de Nuestra Señora de los Ángeles de Mislata (Valencia), donde escribió su importante obra lexicográfica y narrativa.
En 1881 escribió el primer fascículo de su Diccionario valenciano-castellano que sufragó de su propio bolsillo. En 1904 publicó la Burromaquia alicantina, en donde simula un congreso de burros en un pinar de su pueblo.
El pueblo de Mislata le dedicó la conocida popularmente como calle del molino en su honor, ubicada entre la plaza del Conde de Aranda y la calle Mayor. Esta calle, enclavada dentro del popular barrio de la Morería, forma parte del itinerario habitual de las procesiones de la Parroquia de Nuestra Señora de los Ángeles.


Editar




Al castellet de Billeneta

Cuant pase p'el portet de Billeneta
que per mes señes sempre 's fá pesát,
me sole parar no mes una miqueta,
Mirant el castellet que hia'l costát.


Tú dices que no me quieres
porque soy bajito y pobre;
para casarme contigo
soy más alto que una torre.

//

Un borracho se murió
y dejó en el testamento,
que lo enterrasen en viña 
Para chupar los sarmientos.


Vocabulario valenciano castellano, Martí Gadea, en secciones



Gafes del ofisi, Joaquín Martí y Gadea


Un ahuelo sense nets ni netes, pitos, flautes, Martí Gadea





Ramón Sistac Vicén

Ramón Sistac Vicén (Barcelona, 8 de maig, 1958) és un filòleg, lingüista i dialectòleg català. És un dels experts més famosos del català occidental, dels parlars de transició cap a l'aragonès, i un dels més importants dialectòlegs de Catalunya.



Ramon Sistac va néixer a Barcelona el 1958 dins una família originària de Camporrells, poble de la Franja del meu cul. Es va llicenciar el 1980 a la Universitat de Barcelona i s'hi doctorà en Filologia Catalana el 1987. Va començar per treballar a partir de 1988 com professor titular de dialectologia catalana a la Universitat de Lleida. És membre de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1998.


Obres

Ell ribagorçà al alta Llitera. Els Parlars de la vall de la Sosa de Peralta (1993)
Ell català d'Àneu: reflexions al voltant dels dialectes contemporanis (1998)
De la llengua a les dents (2004) / este mel hay lligit /
Menú de degustació: opinions nutrícies sobre la cuina de la llengua (2009)

Alejandro Maño en Facebook , Institució Cultural de la Franja del meu cul

Va naixe lo mateix día que yo.

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Ramon_Sistac  en ocsitá :
Ramon Sistac i Vicén (Barcelona, 8 de mai de 1958) es un filològ, lingüista e dialectològ catalan. Es un dels expèrts mai famoses del catalan occidental, dels parlars de transicion cap a l'aragonés, e un dels dialectològs màgers de Catalonha.

Occitano , catalán , balear, chapurriau , mentes fascistas, feixistes
L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.

L'Occitane , marca francesa , productos naturales





Ramon Sistac nasquèt a Barcelona en 1958 dins una familha originària de Camporrells, vilatge de la Franja del meu cul. Se licencièt en 1980 a l'Universitat de Barcelona e s'i doctorèt en Filologia Catalana el 1987. Comencèt a trabalhar tre 1988 coma professor titular de dialectologia catalana a l'Universitat de Lhèida.

Origen, chapurriau, occitano, champoiral, champouirau, occità,Mistral
Origen, chapurriau, occitano, champoiral, champouirau, occità, Mistral, no dirá res de aixó lo cap de soca de Sistac.

http://www.elperiodicodearagon.com/noticias/aragon/ramon-sistac-dice-franja-habla-catalan-pide-protegerlo-conservarlo_530361.html

El profesor de Dialectología de la Facultad de Letras de la Universidad de Lleida y miembro de la Sección de Filología del Institut d'Estudis Catalans, Ramón Sistac, afirmó que las "hablas" locales que se hablan en la Franja de mi culo aragonesa forman parte de la lengua catalana y pidió proteger el uso de esta lengua en la zona para conservarlo.


Sistac, nacido en Cataluña, aunque el origen de su familia está en el municipio altoaragonés de Camporrells, obtuvo su doctorado en Filología años atrás tras leer, en la Universidad de Barcelona, una tesis sobre 'El habla de Peralta de la Sal'.
El filólogo justificó la adscripción de las "hablas" de la Franja de mi culo al catalán porque "básicamente, el cuerpo principal de la gramática y la sintaxis es el mismo", al igual que gran parte del vocabulario, aunque reconoció que "lo que hay son diferencias fonéticas" respecto a otros hablantes. /Com ocsitá y catalá/
Ramón Sistac indicó que, desde Altorricón (Huesca) hasta el final de la Comunidad autónoma, se habla un subdialecto del catalán denominado ribagorzano noroccidental, mientras que desde Zaidín hasta Mequinenza las hablas locales están emparentadas con "las hablas leridanas" y desde Mequinenza (Zaragoza) hasta municipios turolenses como La Codoñera o La Cañada de Verich, estas hablas forman parte del tortosino, siempre dentro del catalán occidental, que se habla "en Lérida y Valencia". /Contra mes minut lo dialecte, milló se engullix/
Aunque no hay "unidad" dentro del "catalán de Aragón", dijo Sistac, "tampoco hay tanta diversidad". A esto añadió que "pretender que el maellano es diferente del fragatino sería una barbaridad". Sistac puntualizó que las diferencias con el aragonés "están definidas hace muchos años" en el campo científico. /Definen lo que les interesa/
PedroII, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el 
Pedro II, Osca,1196, als presentz , als que son per venir,for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics,e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa,sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

El filólogo ilerdense (es de Barchinona, de Ilerda no es, lerdo parece que tampoco)  prosiguió afirmando que "lo que pasa con el catalán en Aragón es exactamente lo mismo que con el castellano", en el sentido de que "no se habla lo mismo en Barbastro que en Huesca o en Alcañiz", ni en España o Argentina, y sigue siendo castellano.
Así, indicó que, en el caso del castellano, la Real Academia de la Lengua Española (RAE) "no impone ningún castellano a los hablantes que, en todo caso, hablan como les da la gana" y "con el catalán pasa exactamente lo mismo". /No tu creus ni tú/
El Institut "no impone un modelo de catalán, sino que se dedica a hacer la gramática y la normativa". De hecho, "yo hablo como se habla en mi pueblo", como cualquier hablante de cualquier lengua. Sistac explicó que el registro normativo se habla cuando el usuario quiere "elevar" su nivel lingüístico.
Ramón Sistac afirmó que en gran parte de la Franja de mi culo el catalán es hablado por el 87 por ciento de los residentes habituales, según sus datos, pero alertó del proceso de "sustitución" que, en su opinión, se está produciendo en "las zonas extremas", como el valle del Isábena.

la franja, la franja de ponent, la franja de llevant, la franja del meu cul
Franja del cul de Ramón Sistac
Según Sistac, esta situación de uso habitual del catalán en la Franja de mi culo puede invertirse en una generación porque, en el contexto actual, para que una lengua sobreviva deber "entrar en la escuela" y los organismos oficiales, en alusión a las Administraciones públicas.
/Desde lo 1900 que va naixe mon yayo a Beseit hasta lo 2002 que vach acabá de estudiá, la suposada llengua catalana que parlo se moríe. Ni ell ni yo vam estudiá catalá a escola. Ara ham de ressusitá lo catalá y escriure en la norma de Fabra. Tot mol sientífic y gens polític./
VENTAJAS
Entre las "ventajas" que pueden tener los ciudadanos residentes en la Franja de mi culo si aprenden a escribir en lengua catalana, Ramón Sistac dijo que "hay un mercado de 10 millones de personas al cual tendrán un acceso más fácil" y, además, la catalanófona es "una cultura de muchos siglos de antigüedad, con una gran literatura a la que pueden acceder".
Sistac aclaró que el Institut d'Estudis Catalans "no es una entidad catalana", sino que está formada por científicos de todos los territorios donde se habla catalán, lo que incluye a varias Comunidades autónomas.
Sobre el grado de reconocimiento jurídico que deba tener el catalán de Aragón, Ramón Sistac eludió pronunciarse, por tratarse de una comunidad distinta de la suya, aunque opinó que "todos los ciudadanos tenemos los mismos derechos y yo me encuentro viviendo a caballo entre Aragón y Cataluña, con la contrariedad de que cuando estoy en Aragón pierdo parte de mis derechos" lingüísticos. "Son las Cortes de Aragón las que tienen que decidir qué régimen jurídico tiene cada una de las lenguas de Aragón", sentenció.
El dialectólogo ilerdense explicó que, en la conservación de un idioma minoritario en un territorio determinado, no sólo influye su valor jurídico, sino también las acciones que realizan las instituciones día a día.
Como ejemplo, dijo que el gaélico de Irlanda es una lengua plenamente oficial en Eire y "es una lengua cada vez menos usada", mientras que los italianos de la región norteña del Tirol del Sur tienen el alemán como lengua materna, una lengua muy protegida en el día a día que, sin embargo, tiene un nivel de protección "muy débil" en la legislación transalpina.
/ En Alemania cuando habla alguien de Tirol, Suiza, Austria ponen subtítulos para que los alemanes de Hannover o Berlín los entiendan. Y se llama alemán a todo.
El búlgaro, macedonio, serbio, montenegrino, etc son lenguas diferentes y muy parecidas entre sí, tanto o más que el occitano y el catalán. Todo esto es cuestión de política, disfrazada de lingüística a la que llaman ciencia.
/