Mostrando entradas con la etiqueta bosquet. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta bosquet. Mostrar todas las entradas

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.


Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.

Habén acabat la historia de Pánfilo y sén alabada per tots la invensió de la dona, la reina li va di a Pampínea que contare la seua, que escomensáe aixina:
Un atra vegada, amables siñores, sobre la verdat demostrada per los somnis, dels que mols sen enfoten, se ha parlat entre natros; y sin embargo, encara que ya se haigue dit, tos contaré una historieta mol curta de lo que li va passá a una veína meua, no fa encara mol tems, per no creure en un somni que habíe tingut lo seu home.

No sé si vatres vau coneixe a Talano de Imola, home mol honrat. Este, habén pres per dona a una jove de nom Margarita, mes hermosa que totes les demés, pero, sobre tot, mol caprichosa y dessustansiada, que no volíe fé res al gust de dingú, ni los demés podíen féu al seu gust. Aixó, que li resultabe mol pesat a Talano, sense pugué fé datra cosa, u patíe en silensio, com les morenes o almorranes. Va passá una nit, están Talano en esta Margarita seua al campo, a una de les seues possessións, que están ell dormín li va pareixe vore a la seua dona aná per un bosquet mol hermós que estabe no massa lluñ de la masada; y mentres la veíe caminá aixina, li va pareixe que de una part del bosc eixíe un gran y furo llop, que rápidamen li saltabe a la gola y la tirabe an terra, y ella, demanán ajuda, se esforsabe en tráuressel de damún; y cuan se va pugué escapá de les dens del llop, tota la cara y la gola li va pareixe que teníe destrossades.
Eixecánse en son demá, li va di a la seua dona: - Dona, encara que la teua manera de sé no me hague permitit may passá un día en pas en tú, sentiría mol que te passare algún mal; y per naixó, si confíes en lo meu juissi, no eixirás avui de casa. Y preguntánli ella lo perqué, li va contá lo seu somni. La dona, movén lo cap, va di: - Lo qui mal te vol mal te ensomie; mol te compadixes de mí, pero me ensomies com voldríes vórem; y per sert que me guardaré, avui y sempre, de donát lo gust en este o en datre mal.
Va di entonses Talano: - Ya sabía yo que me contestaríes assó, perque aixina li paguen al que críe corvs, créute lo que vullgues, yo tu dic pel teu be, y te torno a advertí que te quedos avui a casa, o per lo menos, que ten guardos de caminá pel bosquet.

La dona va di: - Está be.

Y después va escomensá a dís an ella mateixa:

«¿Has vist en quína malissia se creu este que me ha fet temó, que no vaiga avui al nostre bosquet, aon segú que té alguna sita en consevol desgrassiada, y no vol que lo enchampa allí? ¡Oh, qué bon romansé que es!, y ben tonta siría yo si mel creguera.
Pero no u conseguirá; ting que vore, encara que tinga que estám allí tot lo día, quína classe de comers es lo que vol fé avui.»
Y después de habé pensat aixó, eixín lo home per una porta de la casa, va eixí ella per un atra, y de amagatóns, sen va aná cap al bosque y allí, a la part aon mes brosquill ñabíe, se va amagá, están atenta y mirán, ara aquí, ara allá, per a vore si veíe vindre an algú.
Y mentres estabe de esta guisa, sense cap temó dels llops, de una matissa li ix un llop gran y terrible, y no va pugué ella, en cuan lo va vore, di mes que: «¡Siñó, ajúdam!», que lo llop ya se li habíe aviát a la gola y, mossegánla en forsa, va escomensá a emportássela de allí com si fore un corderet. Ella no podíe quirdá (tan apretat teníe lo garganchó), ni deféndres; per lo que, enduénsela lo llop, sense falta la haguere estrangulat o escañat si no se haguere topetat en uns pastós, que, cridán, lo van obligá a soltála; y ella, pobra desgrassiada, reconeguda per los pastós y portada a casa seua, después de mols llargs esforsos va sé curada per los meches, pero tota la gola y una bona part de la cara se li van quedá espentolades de tal manera que sén primé mol guapa, se va quedá después feíssima y deformada. Per lo que ella, avergoñínse de apareixe aon puguere sé vista, moltes vegades va plorá la seua suspicassia y lo no habéli fet cas al somni del seu home.