Mostrando entradas con la etiqueta murmurar. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta murmurar. Mostrar todas las entradas

Rosegá

Rosegá

murmurar

ROSEGAR (i dial.roegar). v. tr.

|| 1. Dividir una cosa sòlida en petites parts per l'acció de les dents, mossegant-la; cast. roer. Tot bestiar qui roech ni mallmenarà plansons doc. segle XIV (RLR, xv, 41). La rayl del dit arbre royen continuament dues rates... e hauien ja tant rosegat de la rayl... que en poch staua de trencar, Eximplis, ii, 164. Com los calaixos de guardar la roba estiguen rouegats [sic] de rates, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 828). Respongué l'altre rosegant-se els pèls aspres del bigoti, Víct. Cat., Ombr. 32.
|| 2. Menjar cosa sòlida, especialment fora de les menjades principals; cast. roer, comer. «Tot lo dia rosega»: es diu d'una persona que menja molt sovint. Per rosegar-hi uns borreguets i remullar-s'hi la gargamella,Pons Com an. 204. Ja anireu a viure, voltros, sense roegar!, Alcover Cont. 10.
|| 3. Gratar, esmicar una cosa o llevar-ne petits fragments amb un instrument, una pressió, etc.; cast. corroer. Deuen haver los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo..., poden lo dit mur rosegar e dissipar poch a poch fins que l'hajen trocat, Eximenis Dotzè del Crestià, c. 293 (ap. Congr. Cor. Ar. 809). I cent destrals roseguen com mastins, Atlàntida introd. S'aygo comensà a roegar-li y dur-se'n s'empedrat, Roq. 31.
|| 4. Penetrar dins una cosa gastant-la lentament; cast. corroer. Per sa agudesa rosegua e macula dita pell, Albert G., Ques. 50 vo. Lo cranc d'un pecat negre va rosegant-li el pit, Atlàntida ii. La malaltia roega avui son cos sense vigor, Colom Juv. 167. Sa vida ciutadana menja y roega com sa llima sorda des ferrer, Pons Llar 103.
|| 5. Afligir, turmentar interiorment i continuadament; cast. roer. La tristesa rosega la ànima, Lacavalleria Gazoph. La dolor enuejosa que'l rosegaua,Villena Vita Chr., c. 70. A l'envejós continuament lo rosega la enveja, Isop Faules 20.
|| 6. Murmurar, malfamar; cast. morder, murmurar. «Ja sé que tu me rosegues; ¿per què no m'ho dius cara a cara?»No rosechs la vida de ton proisme, Canals Carta, c. 34. Los presumptuosos... jutgen e roseguen les obres dels altres, Villena Vita Chr., c. 12.
    Loc.—a) Rosegar l'os: fer la feina més feixuga o desagradable; copsar la part de menys profit.—b) Rosegar-se els punys: estar en gran desesperació per impotència o remordiment.—c) Rosegar altars o Rosegar sants: fer falses o excessives devocions.—d) Fer rosegar una cosa a algú: declarar-l'hi sense eufemismes, fer-l'hi sentir.
    Refr.—a) «Qui es menja la carn, que rosegui els ossos» (or., occ.); «Qui es menja la molla, que rosegue l'os» (Maestrat); «Al que menja lo madur, fes-li rosegar lo dur» (Val.); «Qui s'ha menjada sa carn, que roegui ets ossos» (Mall.): significa que és just que els qui han tingut els beneficis d'una empresa o d'una altra cosa en tinguin també els inconvenients o perjudicis.—b) «Rosega més l'enveja que la tinya».
    Fon.: ruzəɣá (pir-or., or., eiv.); rozeɣá (occ.); rozeɣáɾ (Cast., Al.); roseɣáɾ (Val.); ruzaɣá (alg.); ruəɣá (or., men.); roəɣá, rovəɣá (mall.); ruɣəɣá (Cotlliure).
    Sinòn.: roure, mastegar.
    Etim.: del llatí *rodĭcare, mat. sign.
2. ROSEGAR v.:
V. rossegar.