Mostrando entradas con la etiqueta catalá. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta catalá. Mostrar todas las entradas

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

Change ORG, llengua valenciana, NO dialecte


Change ORG, llengua valenciana, NO dialecte


Volem fer aplegar l'exigencia, d' una volta per totes, tant a la Generalitat Valenciana com al Govern d' Espanya, de que en Valéncia i restant de la seua «Comunitat», voldríem la diferenciació definitiva de Valencià i Català en tots els àmbits, escomençant per estes mides: - Extinció de la Academia Valenciana de la Llengua "AVL". Llevar les "Normes de Castelló del '32" de base catalaniste. Implantació de les "Normes ďEl Puig" en la base de la Normativa del Catedràtic i Filóleg de prestigi i valencià, En Lluis Fullana. I creació ďuna auténtica Academia de la Llengua Valenciana (ALV i no AVL, entenguen-se lo joc de paraules, y del seu significat). O en tot cas traspassant les competéncies a la Real Academia de Cultura Valenciana "RACV". Retornant a la situació inicial del nostre Estatut ďAutonomia. El cual va ser canviat enganyan-mos a tots els valencians, fent realitat el "Pacte del Majestic". - Començament de tràmits per a la creació d'una Càtedra Valenciana, en el Sistema Universitari Valencià, regida per les “Normes d'El Puig”. I creació de Facultats de Filologia Valenciana en totes les Universitats del territori Valencià. - Inclusió del valencià com a opció d'idioma en buscadors d'internet tipo Google, Bing, Yahoo... i navegadors tipo Chrome o Explorer. La mateixa mida per als sistemes operatius dels dispositius electrònics com són Android, IOS o Windows. Tamé en les APPs més populars i de les principals companyies de banca, elèctriques i servicis, comerç online, portals de les administracions públiques, rets socials, etc. - Depuració de la catalanisació que patixen els autors i exponents de la cultura valenciana, com Ausias March, Isabel de Villena, etc en pàgines de consulta tipo Wikipedia, Cervantes Virtual, etc... Puix en elles se li’s diu exponents de la “Cultura Catalana”. I  exalçant i ficant-li valor, al Sigle d'Or de la Llengua Valenciana. Recolzan-mos en:  Còdic ISO    El Còdic ISO és imprescindible en tots els aspectes per a una llengua, i evidentment, també ho és per a la Llengua Valenciana, puix sense ell, qualsevol tema informàtic no podrà registrar-se en les metasenyes com a valencià, i continuarem sent una part d'una llengua aliena a la nostra cultura i tradició .A més, el Còdic ISO és imprescindible en molts àmbits més, puix designa davant de qualsevol entitat, organisme o supost, a una llengua reconeguda a tots els nivells. Mentres que la llengua valenciana no tinga un Còdic ISO, una cosa tan simple i demanada, com és que el navegador Google Chrome estiga tamé en Valencià, serà del tot impossible.  Notes de carácter Filològic •  La llengua valenciana pertany al Diasistema Llingüístic Occitanorromànic. La teoria anexionista del nacionalisme català lo ha trencat teòricament, i ha separat al català, el valencià i el mallorquí del llenguadocià, el provençal, el llemosí, etc. •  La llengua valenciana és l’única que dins del diasistema tingué un Sigle d’Or, el sigle XV, en una producció lliterària quantiosa i d’un reconegut prestigi mundial, de manera que el valencià marcà la norma llingüística a seguir per tot el diasistema, norma que el català acceptà tant a nivell oral com a escrit fins a la moderna proposta ortogràfica i gramatical de “l'ingenier” català Pompeu Fabra que, encara que adaptant-la al català modern de Barcelona o barceloní, seguix sent en gran part la valenciana del sigle XV, d'ací l'abisme entre el català parlat i escrit i la proximitat entre el valencià parlat i escrit. Se consolidà per a sempre la denominació llengua valenciana. •  L’anexionista Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ampra un criteri de codificació de la llengua convergent i policèntric, criteri que no té caràcter filològic sino polític o sociollingüístic. En este model de codificació se podria crear una llengua estàndart per a tot el diasistema llingüístic occitanorromànic, i estendre els quimèrics països catalans a uns hipotètics “països occitanorromànics”.  Notes de caràcter Històric •  Els Mossàraps i Muladins valencians mantingueren, el “Romanç Valencià” fins a la conquesta de les terres valencianes per Jaume I, puix tamé hi havia àraps i judeus que la parlaven. L’iglésia, i el lloc de Sant Vicent de la Roqueta no hagueren existit sense un sosteniment social mossàrap. •  La tesis anexionista de la repoblació catalana del Regne de Valéncia està recolzada per la manipulació del Llibre de Repartiment, feta per Pròsper de Bofarull i Mascaró (prop de 1847). Les seues senyes errònees influïren en l’obra “Valéncia” de Teodor Llorente Olivares (“España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia”, Barcelona 1887), que pot considerar-se la font de l’idea de la repoblació catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes escrigué en el seu ingrés en la RACV en 1983: “Les senyes suministrades per Llorente de la població cristiana de Valéncia en acabant la conquista són errònees, sense verificar-ne la seua exactitut.” •  Posteriorment el llibre “Aproximació a la història del país valencià” de Joan Reglà i Campistol (Valéncia, 1968) propongué la tesis de la repoblació costera catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes afirmà: “La teoria per supost és errònea i quedà desestimada en el follet número 48 de la colecció Temas Valencianos, titulat Repoblación Jaquesa en Valencia, on s’afirma i demostra gràficament el predomini de la noblea aragonesa front a la catalana en l'actual zona valencianoparlant del Regne de Valéncia. En quant a la repoblació d'unes atres classes socials,no hi ha prou base documental”. •  L’obra “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot i Rodríguez (Valéncia, 1999) analisà els noms i llinages de més de 40.000 colonisadors cristians del territori valencià, arribats en posterioritat a la conquista de Jaume I, entre els anys 1240 i 1425, on sosté la repoblació catalana del Regne de Valéncia. Amparo Cabanes en “Utilitat i utilisacio de l’antroponimia. Unes reflexions en veu alta. (2001)” denuncia l’utilisació de l’antroponímia que fa Enric i el desautorisa i afirma l'escàs rigor científic de l'obra analisada, i deixa sense valor els seus resultats. •  Resenya de Robert Ignatius Burns de “Els fundadors del Regne de València” d’Enric Guinot i Rodríguez(Traducció): A pesar de les llimitacions de la documentació existent i del mètodo antroponímic, sembla que tenim ací el mapa de la població i la llengua de la Valéncia migeval, tan “cientificament” com un historiador ne podria esperar, fins que els nous misteris de l’anàlisis del ADN en l'arqueologia genètica siguen dessifrats per a traçar els moviments de les poblacions humanes.
El proyecte de l’Universitat Pompeu Fabra “Cognoms catalans” conclogué en 2013 que no hi ha vinculació genètica entre catalans, valencians i balears.
#ValenciaTumbadelCatalanismo 
Los malos gobernantes españoles han preferido siempre -no sólo estos últimos 40 años de democracia, sino el mismo Franco lo hacía, la República, y los diversos gobiernos desde LA GUERRA DE SUCESIÓN, como mínimo- alimentar 3 feroces nacionalismos, que aceptar las 6, 7 o más diversidades distintas que forman el país. Han dejado que ésos tres predominen, favoreciéndolos económica, política y culturalmente, en detrimento de las regiones colindantes. Conocidos son los ejemplos del favoritismo del Gobierno central hacia el idioma 'Gallego' respecto del 'Asturiano', la 'Euskaldunización' de Navarra, o la fagocitación de las lenguas 'Mallorquina' y 'Valenciana' (primera lengua románica con Siglo de Oro Literario) por parte del catalán. Una lengua inventada en el primer cuarto del S.XX. Y que hasta el último cuarto del mismo siglo,  era considerada internacionalmente, un dialecto del Provenzal u Occitano.
Para que luego, en cada ciclo de auge y rebelión nacionalista de los tres favorecidos, España intente despertar el sentimiento patriota de esas regiones maltratadas (unas culturalmente, otras económicamente, y otras de ambas formas) para defenderse del ataque de los 'favorecidos' que intentan resquebrajarla, mientras siguen favoreciéndolas. Como si todo fuera un juego que solo beneficia al Bi-Partidismo, aumentado con dos nuevos partidos que renegaban del mismo, y parecen haberse integrado en él (C's y Podemos); y los nacionalistas.
Y en Valencia sufrimos especialmente esta situación. Por la estrategia política  en favor de los ficticios "Países Catalanes", y que empieza por la CULTURA. (Video CAMINO A LOS PAISES CATALANES) Queremos parar el robo y genocidio cultural, el adoctrinamiento y manipulación en la enseñanza, y la marginación económica por parte del Estado a nuestra propia cultura, mientras consiente e incluso SUBVENCIONA la tiranía, en nuestro caso, del nacionalismo catalán. 
Por tanto, queremos hacer llegar la exigencia, de una vez por todas, tanto a la Generalidad Valenciana como al Gobierno de España, de que;

En Valencia y resto de su «Comunitat», quisiéramos la DIFERENCIACIÓN TOTAL de Valenciano y Catalán en todos los ámbitos, empezando por estas medidas: 
- Extinción de la Academia Valenciana de la Lengua "AVL". Quitar las "Normas de Castelló del '32", de base catalanista. Implantación de las "Normes ďEl Puig" con la base de la Normativa del Catedrático y Filólogo de prestigio y valenciano, Don Lluis Fullana. Y creación de una autentica Academia de la Lengua Valenciana (ALV y no la actual AVL, entiéndanse el juego de palabras, y de su significado) . O en todo caso, suprimiéndola y traspasando las competéncies a la Real Academia de Cultura Valenciana "RACV". Devolviendo a la situación inicial a nuestro Estatuto de Autonomia. El cual fue cambiado engañandonos a todos los valencianos, haciendo realidad el "Pacto del Majestic" o "Pacto de Reus".
- Comienzo de trámites para la creación de una Cátedra de Lengua Valenciana(restablecer la FUNDADA EN 1918), en el sistema Universitario Valenciano, regida por las Normas de El Puig." Y creación de Facultades de Filología Valenciana en todas las Universidades del territorio Valenciano. 
- Inclusión del Valenciano como opción de idioma en buscadores de internet tipo Google, Bing, Yahoo… Y navegadores tipo Chrome o Explorer. La misma medida para los sistemas operativos de los dispositivos electrónicos como son Android, IOS o Windows. También en las APPs más populares y de las principales compañías de banca, eléctricas y servicios, comercio online, portales de las administraciones públicas, redes sociales, etc. 
- Depuración de la catalanización que sufren los autores y exponentes de la cultura valenciana, como Ausias March, Isabel de Villena, etc. en páginas de consulta tipo Wikipedia, Cervantes Virtual, etc. Pues en ellas, se les dice exponentes de la “Cultura Catalana”. Y ensalzando y poniendo en valor el Siglo de Oro de la Lengua Valenciana"
Apoyándonos en: 
Codigo ISO:
El código ISO es imprescindible en todos los aspectos para una lengua, y evidentemente, también lo es para la lengua valenciana, pues sin él, cualquier tema informático no podrá registrarse en los metadatos como valenciano, y continuaremos siendo una parte de una lengua ajena a nuestra cultura y tradición. 
Además, el código ISO es imprescindible en muchos ámbitos más, pues designa ante cualquier entidad, organismo o supuesto, a una lengua reconocida a todos los niveles. 
Mientras que la lengua valenciana no tenga un Código ISO, una cosa tan simple y demandada, como es que el navegador Google Chrome esté también en Valenciano, será del todo imposible
Notas de carácter Filológico:
• La lengua valenciana pertenece al Diasistema Lingüístico Ocitanorrománico. La teoría anexionista del nacionalismo catalán lo ha roto teóricamente, y ha separado al catalán, el valenciano y el mallorquín del lenguadociano, el provenzal, el lemosín, etc.

• La lengua valenciana es la única que dentro del diasistema tuvo un Siglo de Oro, el siglo XV, en una producción literaria cuantiosa y de un reconocido prestigio mundial, de forma que el valenciano marcó la norma lingüística a seguir por todo el diasistema, norma que el catalán aceptó tanto a nivel oral como escrito hasta la moderna propuesta ortográfica y gramatical de “el ingeniero” catalán Pompeu Fabra que, aunque adaptándola al catalán moderno de Barcelona o barcelonés, sigue siendo en gran parte la valenciana del siglo XV, de aquí el abismo entre el catalán hablado y escrito y la proximidad entre el valenciano hablado y escrito. Se consolidó para siempre la denominación lengua valenciana.
• La anexionista Academia Valenciana de la Lengua (AVL) emplea un criterio de codificación de la lengua convergente y policéntrico, criterio que no tiene carácter filológico sino político o sociolingüístico. En este modelo de codificación se podría crear una lengua estándar para todo el diasistema lingüístico occitanorrománico, y extender los quiméricos “países catalanes” a unos hipotéticos “países occitanorrománicos”.
Notas de carácter Histórico
• Los Mozárabes y Muladinos valencianos mantuvieron, el “Romance Valenciano” hasta la conquista de las tierras valencianas por Jaime I, pues también había árabes y judíos que la hablaban. La iglesia, y el lugar de San Vicente de la *Roqueta no hubieron existido sin un sostenimiento social mozárabe.

• La tesis anexionista de la repoblación catalana del Reino de Valencia está apoyada por la manipulación del Libro de Reparto, hecho por Próspero de Bofarull y Mascaró (cerca de 1847). Sus señas erróneas influyeron en la obra” Valencia” de Teodoro Llorente Olivares (“*España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia”, Barcelona 1887), que puede considerarse la fuente de la idea de la repoblación catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes escribió en su ingreso en la *RACV en 1983: “Las señas suministradas por Llorente de la población cristiana de Valencia acabando la conquista son erróneos, sin verificar su exactitud.” 

• Posteriormente el libro “Aproximación a la historia del país valenciano” de Joan Regló i Campistol (Valencia, 1968) propuso la tesis de la repoblación costa catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes afirmó: “La teoría por supuesto es errónea y quedó desestimada en el duende número 48 de la colección Temas Valencianos, titulado “Repoblación Jaquesa en Valencia”, donde se afirma y demuestra gráficamente el predominio de la nobleza aragonesa frente a la catalana en la actual zona *valenciano hablante del Reino de Valencia. En cuanto a la repoblación de otras clases sociales, no hay bastante base documental”. 

• La obra “Los fundadores del Reino de Valencia” de Enric Guinot y Rodríguez (Valencia, 1999) analizó los nombres y apellidos de más de 40.000 colonizadores cristianos del territorio valenciano, llegados en posterioridad a la conquista de Jaume I, entre los años 1240 y 1425, donde sostiene la repoblación catalana del Reino de Valencia. Amparo Cabanes en “Utilidad y utilización de la antroponimia. Unas reflexiones en voz alta. (2001)” denuncia la utilización de la antroponimia que hace Enric, lo desautoriza y afirma el escaso rigor científico de la obra analizada. Deja sin valor sus resultados. 

• Reseña de “Robert Ignatius Burns” sobre “Los fundadores del Reino de Valencia” de Enric Guinot y Rodríguez (Traducción):

""A pesar de las limitaciones de la documentación existente y del método antroponímico, parece que tenemos aquí, el mapa de la población y la lengua de la Valencia medieval, tan “científicamente” como un historiador se podría esperar, hasta que los nuevos misterios del análisis del ADN en la arqueología genética sean descifrados para trazar los movimientos de las poblaciones humanas"".
• El proyecto de la Universidad Pompeu Fabra (Barcelona) “Apellidos catalanes” concluyó en 2013 que no hay vinculación genética entre catalanes, valencianos y baleares.
LA “CH” REPRESENTA UN FONEMA I LA “X” UN ATRE BEN DISTINT
“¡Che, quina orchata de chufa més bòna fan en Xativa!”.
“En l’archiu, el chiquet fa dibuixos mentres agarra chocolatines d’una caixa”.

De sempre, en llengua valenciana, s’ha representat (escrit ) en “ch” el fonema ‘palatal africat sort’ (puncha), mentres que, per un atre costat, s’ha gastat la “x” pa representar el fonema ‘prepalatal fricatiu sort’ (coixo). Voler representar estos dos fonemes tan distints en la mateixa lletra, la “x”, (perque aixina hu fan els catalans), nomes genera confusió i problemes en els usuaris de la llengua valenciana.
Cites
[1] ‘Ch’.- El sò prepalatal explosiu per 'ch' en principi i mig de dicció, i per 'ig' a la fi de paraula, per ser estos dos gráfics més conformes a l'etimología la primera i a la tradició la segona: 'Archiu, Archiduc, Chicòria, Chic, Chiular, maig, veig, gòig, estuig' , etc.

[COMPENDI DE LA GRAMÀTICA VALENCIANA, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 17, Valencia 1922]
[2] Enteném que no cal usar més grafies que [...] les que més generalment han usat els nostres escriptors, y que més conforme están ab la nostra etimología y ab la morfologia valenciana. Estes grafies no son atres que la 'ch' y la 'ig'. La primera per a principi y fí de dicció, y la segón pera la fí de paraula solament.

Eixemples
Llati / Valencià
‘Archivum / Archiu’
‘Concham / Concha’
‘Archimandritam / Archimandrita’

[ESTUDI SOBRE FILOLOGIA VALENCIANA, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 68, Valencia 1909]
[3] Us de ‘ch’.- Deu usarse este signe, en principi i mig de dicció, per a representar lo sò palatal explosiu, segons ya se feya en temps antic, per ser més conforme a l'orige i a la tradició valenciana: 'archiu, chufa, chicoria, pancha, chic, Chelva, Orcheta' , etc.

[TEMES PRACTICS PER A L'ENSENYANÇA DE LA LLENGUA VALENCIANA GIRATS A L'ESTIL DE MARTORELL, R. P. Lluis Fullana Mira, p. 33, Valencia 1926]

La camiseta dels independentistes cataláns

Camiseta, independentisme, catalá

La camiseta dels independentistes cataláns

La Confederació Interplanetària ens roba, cap a la independència, ara és l´hora, via lliure, a punt, sí, ara en serio, ja qüasi, quanta estona queda, en un tres i no res, ho tenim a tocar, parem un moment a fer pipí als pins?, és més important el trajecte que el destí, estem ja a l´aparcament, vaa, no pareu mai de somriure, piano piano si va lontano, petri-fiuuuuuu, 



Buenaventura Aribau

-¿Sabeu quí ere Buenaventura Aribau? Va inissiá la Renaixença literaria del catalá, li díe a la seua llengua llemosílemosín, dialecte ocsitá.

No tos u explicarán be los mestres de catalá que volen enseñá a Aragó, Valénsia y Balears ? Ni ere Carles, ni Bonaventura, Buenaventura Carlos.

https://lapaseata.net/2017/11/20/valenciano-mallorquin-y-lemosin/

Carlos Buenaventura Aribau , 1817,

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol / no em trobo / parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent....


Carlos Buenaventura Aribau

Biblioteca de Autores Españoles, Desde la Formacion del Lenguaje Hasta Nuestros Dias, Vol. 2: Ordenada é Ilustrada (Classic Reprint)




OBRAS DE MORATÍN. TOMO SEGUNDO

OBRAS DE MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA. TOMO PRIMERO

NOVELISTAS ANTERIORES A CERVANTES.

EL ARCHIVO BUENAVENTURA CARLOS ARIBAU DE LA UNIVERSIDAD DE MALAGA (DERECHO, POLÍTICA Y PENSAMIENTO)

OBRAS de Miguel de Cervantes Saavedra - Biblioteca de Autores Españoles, desde la formacion del lenguaje hasta nuestros días, ordenada e ilustrada por Buenaventura Carlos Aribau. (Los seis libros de Galatea - Novelas Ejemplares - Don Quijote... y otras)



Bonaventura Carles Aribau (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
1844, oli de Juaquín Espalter Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Buenaventura Carlos Aribau Farriols (Barcelona4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862) va ser un escriptoreconomista,polítictaquígraf i funcionari català. Era fill d'un comerciant. 


Escrigué textos en castellàcatalàllatí i italià. Del llemosí no diuen res a la viquipèdia, no es d'estranyar.




Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.

No acabà els estudis d'hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars. Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica i va publicar Ensayos poéticos. L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823). En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic. Bon nom per a un diari català, però s'haguès pogut anomenar l'Europeu.



Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.

Escultura d'Aribau feta per Manuel Fuxá i conservada al Museu Víctor Balaguer.

En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore. Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà. Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns Serinyà. Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director, així com a La NaciónLa EspañaEl Tío VivoLa Tribuna de los Economistas i El Correo Español. En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso». Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i los Moratín. A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837. Va ser nomenat director general del Tresor el 1847, de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat espanyol el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857 i bon amic de l'economista Luis María Pastor Rodríguez. Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona, on va morir el 27 de setembre de 1862. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936, cosa a agrair a Lluís Companys.



La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.
El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.
Eixes són algunes de les seves obres:
Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors. Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.
  1.  «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2.  Nota d'aclariment sobre la data de defunció
  3. ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau Farriols, Buenaventura Carlos"
  4. ↑ Casasús, José MaríaPeriodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23.ISBN 84-8256-232-0.
  5. ↑ LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  6.  «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7.  Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1.
  8.  Isidor Cònsul Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9.
  9.  Agustín Durán SanpereLa galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461