Mostrando entradas con la etiqueta paraules ingenioses. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta paraules ingenioses. Mostrar todas las entradas

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SEXTA. NOVELA NOVENA.

Guido Cavalcanti insulte de manera cortés en unes paraules ingenioses an algúns caballés florentíns que lo habíen sorprengut.

Acatánsen la reina que Emilia sen habíe desfet de la seua história, y que dingú quedabe per novelá mes que ella, exepte aquell que teníe lo privilegi de díla al final, aixina va escomensá:
encara que avui me hau pres mes de dos históries de les que yo volía contán una, encara men quede una per a contá, en unes paraules mol sabiesal final.

Hau de sabé que als tems passats ñabíe a la nostra siudat mol bones costums (de les que avui no ne quede cap, per culpa de la avaríssia y enveja que ha creixcut en les riqueses, que les ha desterrat a totes) entre les que ne ñabíe esta: an algúns puestos de Florencia se reuníen los nobles de les barriades y feen correts de sert número, aon ficáen an algú que puguere soportá los gastos, y avui un y demá un atre, tots invitaben a minjá, cadaú lo día que li tocáe, a tot lo grupo; y a la taula assobín invitaben a nobles forastés, cuan allí ne arribáen, o a datres veíns; y tamé se vestíen de la mateixa manera al menos una vegada al añ; y juns los díes de festa cabalgaben per la siudat, y a vegades feen justes y riñes, sobre tot a les festes majós o cuan alguna notíssia alegre de victoria o de atra cosa haguere arribat a la siudat.

Entre estes compañíes ne ñabíe una de micer Betto Brunelleschi, a la que micer Betto y los compañs se habíen esforsat mol per a atraure a Guido, de micer Cavalcanti de los Cavalcanti, no sense raó, perque ademés de que ere un de los millós lógics que ñaguere al seu tems a tot lo món, y mol bon filósofo natural (coses que poc los importáen a la compañía) va sé tan educat, cortés y elocuén home que tot u va sabé fé milló que dingú; y ademés de aixó ere riquíssim, y tan com pot dí la llengua sabíe honrá al que li pareixíe que su mereixíe. Pero micer Betto may habíe pogut tíndrel y creíen ell y los compañs que alló passaé perque Guido, en les seues especulassións, moltes vegades se abstraíe dels hómens; y com en algunes coses compartíe les opinións dels epicúreos, se díe entre la gen baixa que estes especulassións seues se sentráen en buscá cóm probá que Deu no existíe.

Va passá un día que, habén eixit Guido de Orto San Michele y venín per lo camí de Adimari hasta San Giovanni, que moltes vegades fee, están allí aquells sepulcres grans de mármol que avui están a Santa Reparata y atres mols alrededó de San Giovanni, y están ell entre les columnes de pórfiro que ñan allí y aquelles tumbes y la porta de San Giovanni (San Juan), que estabe tancada, micer Betto en la seua compañía a caball, veén a Guido allí entre aquelles sepultures, se van di: - Anem a gastáli una broma.

Y espolejats los caballs, com si fore un assalto, se li van fotre a damún casi sense donássen cuenta, y van escomensá a díli:

- Guido, tú te negues a entrá a la nostra compañía; pero dísmos, cuan haigues probat que Deu no existix, ¿qué farás?

A lo que Guido, veénse rodejat per nells, rápidamen va di: - Siñós, a casa vostra podéu dim tot lo que vullgáu. Y ficán la ma damún de una de aquelles tumbes, que eren grans, com ere mol ágil va fotre un brico y va passá al atre costat y, desfénse de ells, sen va aná. Ells se van quedá miránse uns als atres y van di que lo que habíe contestat no volíe di res, pero Micer Betto, giránse cap an ells, va di:

- Estáu una mica sompos si no u hau entés: mos ha dit en poques paraules la mes gran injuria del món, mos ha insultat, perque, si be u miráu, estes sepultures són les cases dels morts, perque an elles sels fique y aquí se queden los morts; aixina que ha dit que són casa nostra, y mos probe que natros y los demés hómens som poc de lletra, en comparassió de ell y de los atres hómens de siénsia, pijó que morts, y per naixó al está aquí estem a casa nostra. Entonses tots van entendre lo que Guido habíe volgut dí, y avergoñínse, may mes li van gastá cap broma; y lo van tíndre de allí abán com a sutil y entés caballé.

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa, se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. - Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta