Mostrando entradas con la etiqueta gemeguen. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta gemeguen. Mostrar todas las entradas

Gemegá

Gemegá

GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir

Gemego, gemegues, gemegue, gemegam, gemegau, gemeguen


|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph. 


|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegant, Salvà Poes. 143. 


|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
    Refr.

—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
    Fon.: 
ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
    Etim.: 
del llatí *gemĭcaremat. sign.