Mostrando entradas con la etiqueta cachapera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cachapera. Mostrar todas las entradas

forigó

FORIGÓ m. 

|| 1. Forat natural, no fet amb eina (Morella). Eina, Ferramenta a Beseit.


|| 2. Habitació estreta i fosca; cast. hurgacho (Martí G. Dicc.).
    Fon.: 
foɾiɣó (val.).
    Etim.: 
derivat de foric.
2. FORIGÓ m. 
Planta que fa el fruit davall terra i per defora treu una herba prima i alta amb una floreta al cap; el fruit és comestible (Bonansa).

FORIC m., topon. 
Lo Foric: nom d'una cova situada prop d'Os de Balaguer.
    Etim.: 
derivat de l'arrel de forat, amb el sufix diminutiu -ic (com si diguéssim el foradet)

foric , forigó, forat,cova, cau

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)


“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)


cachap, Valjunquera, junco, jung, cachaps,cachapera, Valljunquera




gazapo

De or. inc.
1. m. Conejo nuevo.
2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.



cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molidolechesalpapelón 
azúcarque se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervidoo cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapoEs xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: 
kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. 
dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: 
incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau


cachap, Valjunquera, junco, jung, cachaps,cachapera, Valljunquera



gazapo

De or. inc.
1. m. Conejo nuevo.
2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.


cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molidolechesalpapelón 
azúcarque se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervidoo cocido y a manera de torta.

CATXAP m. 
Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapoEs xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: 
kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. 
dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: 
incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.