Beseit, onsos, trampa , pantano de pena

Beseit,  onsos, trampa , pantano de Pena

versión en castellano

Daván la problemática que están donán los osos pardos a Beseit, los cassadós están recurrín a trampes mol sofisticades, com este pastel en mel.

La poblassió de onsos pardos, y algún Grizzly, ha aumentat considerablemén en los últims añs. 

Per sort, son inofensius per al ser humá, ya que lo patriarca y la matriarca se van criá a un circo ambulán y van apareixe a la finca de Tomaset als olivás.

Tota la desendensia de estos onsos ha aprengut a conviure en pau en los turistes y veins de Beseit, Fondespala, Peñarroya de Tastavins ...

Al mars del 2011, después de hiverná, sen van aná a doná una volta hasta lo pantano de Pena y ya no van torná a la finca. 

Entonses habitaben per lo Mas de Pompeo y alguna vegada los va vore Mollón per lo mas de la Olivereta, buscán la bresca a les caixes de abelles. 

Una vegada los van vore al abellá de Garsía.

Esta trompeta la hi va regalá Santiago de Chimo. En dos díes ya sabíe tocá lo quinto levanta , quinto eixecat, y teníe fregit a Cardona cuan dormíe al chalet. 

Mes abán ya tocae com Pepe el Trompeta.

Com la gen no sap que no son furos, sino amistosos, s'asusten y fugixen espantats. 

No ña que lamentá víctimes mortals, sol algún ferit:

Un se va fotre de cap contra un pi, un atre se va tirá al pantano de cap y sol ñabíe un pam de aigua, una dona va pujá a un ginebre,  un catalá se va pixá damún y de ahí los pixapins, un vasco ne va vore un y de ahí lo ahivalaostia, un coix va ixí pitán al crit de cametes ajudeume , un mut va soltá un  mecagondeu y va volá entre les sabines, un va pedre les chancles y va corre descals per damún les argilagues, un va entrá al pantano corrén a tal velosidat que pareixíe Jesús caminán sobre les aigues del mar de Galilea (quina fortuna la meua)

En fin, salvem als onsos !!!

click per a aná a wwf, worldwildlife

pixacantons

Un pixacantons es un home, normalmén gran, que después de beure unes serveses no s'aguante la pixera y ha de pixá pels cantons.

tamé tenim pixarribassos , pixá a un ribás,marge, paret de un bancal

Gogirl, para que las mujeres puedan mear de pie, click para ver en Amazon Tomaset

aguelo sebeta

blog propi de l' agüelo Sebeta

aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset, Luis Arrufat, aguelo sebeta, de Valjunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau. A la pg estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.

NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten si puc y mu demane al texto. Fico enllasos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a chapurriau.blogspot.com

aubarda, albarda

aubarda, albarda

relasionades:

cincha, sincha

tafarra,

cuixins,

pell,

saria, banasta, banastes etc...

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

L'agüelo "Seveta" seguis......
Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha),que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes. La cornalera, com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.
A un costat se posae la sistella en lo mincha y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapó, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 
I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 
|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 
sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 
|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.oEl vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).
|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
    Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
    Etim.: de l'àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas

Albarda sobre albarda.
Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.

Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

grasó, graó

Grasó, graó

GRAÓ m. 
|| 1. Pla o peça que està més amunt que una altra, de manera que fent una passa es pot anar d'una a l'altra pujant o davallant (Solsona, Camp de Tarr., Priorat, Ribera d'Ebre, Bal.). A certes regions es diu graó dels escalons de qualsevol escala; a altres (com a les Balears) només es diu graons dels escalons grans, com els d'una capella, d'un altar, d'un portal d'església, etc. (cast. grada). Puje al terç ni al quart grahó de la scala, Tirant, c. 249. Puix que del tot tots los grahons hagué muntat, Somni J. Joan 1741. Estant per cas al sol en los graons del temple, Alegre Transf. 72. 
|| 2. Pedra plana que ocupa la part baixa d'un portal i forma un desnivell respecte del pis del lloc on aquell dóna entrada (Pallars, Tremp, Urgell, Segarra, Berga); cast. umbral. 
|| 3. Grau de dignitat, de poder, etc.; cast. grado. Adoncs l'enteniment torna un graó a avall per tal que pusca pendre vigoria, Llull Cont. 352, 13.
    Refr.
—«Qui no pot botar més que un graó, que no en boti dos» (Men.). «Qui no pot botar més que un graó, i en bota dos, en es darrer cau» (Men.).
    Fon.: gɾəó (or., bal.); gɾaó (occ., val.); gɾəwó, gɾəvó (mall., eiv.); gɾawó (Pallars, Conca de Tremp, Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: graonàs, graonarro.—b) Dim.: graonet, graonetxo, graonel·lo, graoneu, graoniu.—c) Pejor.: graonot.
    Var. form.: glaó, esgraó, esglaó, grasó.
    Sinòn.: grau, escaló.
    Etim.: del llatí vulgar *gradone, derivat de gradum, mat. sign. || 1.

galego, chapurriau, chino

#Galego y #chapurriau, parecidos razonables , en #Chino ya no es lo mateix, bueno, alguna palabra (paraula) tenim, #Chingá (esbrafat no, lo atre) #Chinchá , #Chinchón (de la alcoholera)

comentari de Enrique (fem riure, o no)

Mes de una, en lo chino, mes de una.
Al enbutit.....chalchichó
Camina...chinochano
Aigua de selz....chifong

Cansó de amistat per a tots los que parlen lo chapurriau

Cansó de amistat per a tots los que parlen lo chapurriau

Cuan yo era minut, fa mols añs, ne tenía casi once, me van fica a una escola tancá de Saragosa. Los domenches, per de matí, ficaen música que se podie dedica. Com era un crio se me va ocurri dedica una pesa a "tots los que parlen lo chapurriau". Cuan van toca la cansó, va vindre un del mes grans de natres y me va pega la bronca per lo que había fet. Me va di que estabe mol mal parla del chapurriau. Ya veeu, en aquells temps ere una vergoña el di la paraula chapurriau, aunque sol habíe segut pa dedica una cansio de amistad pa tots los dels nostres pobles que estaben allí en mí. Yo buscaba amics de eisa manera, pero no me van entendre o, de verdad, no se podie fé.

comentaris

Mol lamentable eixa actitud. Antes los castellanistes no volien chapurriau y ara tamé son los catalanistes, per aixó sa de defendre y promosioná.

comentari de Moncho

Les persones o coses que destaquen de un grup son sempre apartades, lo chapurriau destaque, y mol. Y Drácula d'estaques ne está hasta los collons 😂