Aixó es un llas groc, lo que feu vatros són nugos.

Aixó es un llas groc, lo que feu vatros són nugos.
Vésten a casa, Pep.
Eres massa individualista per a sé nassionalista.

La Y a la ortografía del valensiá

Us de la lletra Y en l’ortografia valenciana

La lletra Y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.

Procedix del grec, i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina».

Tradició del seu us

La lletra <y> és una grafia que té absoluta tradició en l’escritura valenciana, puix ha segut utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat. Històricament, en époques en que l’ortografia encara era vacilant i no estava plenament fixada, podia fer funcions de consonant, semivocal i també de vocal: remey, spay, rey/rei, reina/reyna, aires/ayres, joyes, feyen, etc…

En representació del sò consonàntic [ʝ], palatal fricatiu sonor, que és el que es manté en l’ortografia actual, podem trobar eixemples del seu us a lo llarc de tota l’història lliterària, incloent els principals clàssics del Sigle d’Or:

La trobem en posició inicial de paraula en numerosos casos. Destaquem ací dos paraules molt usuals:
YO evolucionat del llatí EGO>EU>YO

“e respos don blasco dalago yo be dire al rey tot quant hi se”. Aureum, pàg. 17, 1. 35.

“…que fer yo no puc sense dents ab genives” Procés, f. 2, 1, II.

“…yo vull posar la primera pedra del fonament” Vita, c. I.

“Grecia, yo sols contrastos” Roïç, O.C., pàg. 4, v. 33.

“…Yo li promet si deu me deixa veure” Tirant, c. 98.

“Mas yo no callhi veig quel meu dir calla” Trobes, pàg. 10, 1. 15.

“…yo no vul entrar en aquex port, e lo dan que tun pendras, yot mentre tengut” Consolat, f. 27, 1. 22.

“yo, rey regnant, viu cas semblant entre fembrasses” Spill, III, 1ª, pàg. 118.

YA, del llatí iam

“… car es notoria que ya la reciten les velles” Mege Somni IV (Alcover, DCVB, v. 6, pàg. 723)

“… ya fos ço que fos de edat de provar…” Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina 1277

“be lo seu mal / e ya fon fet / Puix és axí” Ausias March. Poesies, 1425

“… ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi…” Tirant lo Blanch. 1490

La trobem en posició intervocàlica provinent de la palatisació de la consonant que precedix a una yod1:
ESPAYAR, del llatí spatĭare

“E, com la dolorosa senyora hagues algun poch espayat lo seu piados plor” Vita, c. 182.

DEYA, del llatí decĭam

“E totes les donzelles deyen en alt cridat” Tirant, c. 52.

“E nos entenen que deya ço que mellor era” Aureum, pàg. 19, 1. 22.

“…e, alçant la en alt, deya” Vita, c. 4.

“…que de la canço que deyeu njt” Procés, f. 7ª, 1. 23.

“…e no deyen al senyor de la nau” Consolat, f. 74v, 1. 68.

FEYA, del llatí fecĭam

“…o les dues parts que no feya el jorn que ell comença” Ibid., f. 38 1. 7B.

“…mentre que feyen tirar los altres” Aureum, pàg. 19, 1. 2.

“…en lo orde de la fraternitat feyen li aquesta cerimonia” Tirant, c. 85.

FOYA, del llatí fovĕa

“E les lexa / totes nefrades / e dogollades / baix en la foya” Spill, IV, 2ª, pàg. 191.

“…e el cautalls e les besties iayen en una foya” Aureum, pàg. 19, 1.44.

SAYA, sagĭa, deivat de sagum

“…una peça de saya de seda blanca” Inv. Eixarch 1517 (Alcover, DCVB, v. 9. pàg. 673).

“…saya, roba de dona: Ampla el oblonga vestis” Lacavalleria Gazoph (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

“…y brillant flameja el sol / sayal mes blanc que la escurna” Llorente Versos, I, 77 (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

VEYA, del llatí vedĭam

“E daltra part se veya desesperat” Tirant, c. 410.

“molt alegre de les marauelles que veya en lo seu car nebodet” Vita, c. 62.

En unes atres paraules obedint actualment a la pronunciació de consonant:
DESMAYAR, del llatí de + exmaiare (segons el DCVB d’Alcover)

“…no mostrant gens esser smayats…” Tirant, c. 422.

“No us espanteu ne sia lo vostre cor smayat, com ara” Vita, c. 82.

JOYA, del llatí jocus (segons Coromines)

“En nou avengudes la joya mereixca” Procés, f. 39, 1. 4.

“…e larreara de tan altes e singulars joyes” Vita, c. 62

“…portas moltes ioyes a les nobles donzelles” Roïç, O.C., pàg. 8, v. 200.

“…e de no meys stima que les altres joyes” Tirant, c. 71

“…tirant a la ioya en lahor de la verge” Trobes, pàg. 4, 1.2.

“…ioyes, ni roba no se n’hi troba” Spill, III, 1ª, pàg. 85.

“…or, argent o moneda, perles, seda o qualque altra nobla ioya o roba o mercaderia…” Consolat, f. 60, 1. 4.

Utilitat del seu us

Els eixemples anteriors mostren que la grafia <y>, ademés de formar part del dígraf <ny>, no ha segut mai estranya a la llengua valenciana en el valor de consonant.

Pero ademés s’ha de dir que l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), substituint-la en unes ocasions per <j> i en unes atres per <i>, introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:

Per una banda, obliga a representar en una mateixa grafia <j> dos fonemes clarament diferenciats en valencià: el postalveolar africat sonor [ʤ], en paraules com joguet, Jaume, adjectiu, junt, i el palatal fricatiu sonor [ʝ], en paraules com “jo”, “ja”, “projecte”, “majúscula” (yo, ya, proyecte, mayúscula); induint al dubte sobre la correcta pronunciació de cada paraula.
Per atra, l’us de <i> per a representar, ademés del sò vocàlic, un sò consonàntic, impossibilita la transcripció ortogràfica de la combinació [ʝi], lo que obliga a crear formes artificioses com “onomatopeic”, “tramoiste” per l’impossibilitat d’escriure *onomatopeiic, *tramoiiste (onomatopèyic, tramoyiste).

Per últim, est us impossibilita també la distinció ortogràfica de les combinacions “[ʝ]+ vocal” de les combinacions “[i] + vocal”, de manera que paraules com ió, ionosfera, a on la <i> és plenament vocal i es pronuncia en una sílaba separada (i-ó, i-o-nos-fe-ra), s’escriurien igual que “iogurt”, “ionqui” (yogurt, yonqui) a on la <i>, segons estes propostes, representaria un sò consonàntic (yo-gurt, yon-qui). Igualment, tampoc hi hauria manera de diferenciar gràficament paraules com peryòdic, compost derivat del yodo, que segons les indicades propostes normatives hauria d’escriure’s “periòdic”, en l’evident confusió sobre la correcta pronunciació de la paraula.

Máximo Fabregat y les seues neures

Máximo Fabregat y les seues neures, un mes dels catanazis que traten als atres de fascistes, feixistes, paraula inventada per al catalá post laboratoris Fabra, com atres tantes, blavers, botifler, gonella, etc. Seguramén tamé es pro etarra y pro terra lliure com tota esta brossada que se diu de esquerres. No ne enserte ni una, en lo poc que li costaríe copiá y pegá del seu colega pro etarra lo pena de Marcel, loreguer, o los seus amics catanazis de lafranjadelmeucul.net, pobret, no done per a mes.

Los referéns de esta brossa catanazi

Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

Chapurriau és feixisme

Publicat per USUARI69 on 23 AGOST, 2018

Fa uns dies, a les festes de Vall-de-Roures, a la mitja part del ball, es va celebrar el tradicional bingo. Els diners recollits anaven per a la festa de no se quin sant. / Cóm has de sabé quin san ere si eres de la corda del assesino Luisico Companys / 

vigila lo forat de la franja del teu cul, Maximico. 

Els que gestionaven lo “cotarro” eren los que estan més a “full” en lo tema del Chapurriau. I per a fer gala de la seva ignorància han pintat un muro al vell mig de “Valde” on diu “Yo parlo chapurriau”. Un muro que ja va ser tacat / tú si que estás tacat, del servell / i ara han tornat a repintar. / Y totes les vegades que faigue falta, en permís dels amos /

Pues / pues dius? No mu crec, sirá doncs, pos en chapurriau/ a n’ este bingo, los grans defensors del chapurriau, no van dir ni una paraula en chapurriau. Tot en castellà. / Lo bingo no ere de la asoc., sino de una festa de Valderrobres, ignorán, badoc y baubo, y com Valderrobres está a España, se parle castellá / 

La veritat és que tot això és un invent feixista /te referixes als paísus cagaláns y la unidat de la llengua catalana, no?/ per trossejar un territori, per a confrontar una població, per a destruïr una cultura. És una vella estratègia practicada al Païs Vasc,
/al Pays Bas te referixes, lo territori de allá baix en fransés, com lo Pays d´Oc es la Ocsitania ? /
a la Bretanya francesa i a tants altres llocs on s’ ha destruït o volgut destruir una cultura. / Com feu vatros a Ses Illes y Valénsia, no? / Consisteix en trossejar el territori i anar confrontant-lo i destruint la llengua i la cultura. Mon iaio havia viscut abans de la guerra civil a Vall-de Roures, mai havia sentit la collonada franquista aquesta del chapurriau. / Pos es anterió a Fabra, per tan, anterió a Franco, agarra un calendari, paleto catalanista. Tú qué collóns has de sentí del chapurriau si no saps ni aon pixes. Ton yayo va viure a Valderrobres, may en los guionets, Valdarrores a Beseit /

Destapant la farsa aquesta veiem a gentola com un tal Ramón Guimerá, encarregat de la pàgina “Amics del chapurriau” i que ha mostrat públicament agraïments a La Falange, pel seu suport al chapurriau. / Yo no soc encarregat de la página, sol administradó del grupo yo parlo chapurriau y fach esta web del chapurriau aon escric yo sol. /

A la presentació feta a Vall-de-Roures de la asociación cultural amics del chapurriau es va otorgar el premi “Roberto G.Bayod”, que és un franquista de merda. / Tú eres un fill de puta de merda y a casa teua encara no u sap ton pare / La persona premiada és un tal Luis Arrufat que al seu facebook a / ha, en hache, tarugo/ dit: “El cara el sol es un himno patriòtic molt bonico” ” http://www.lafranja.net/?p=28503 “. / Siteu mol mal , natros fem aná LO, no el, y Luis no escriu may patriòtic, aixó put a mentira y montaje fet en lo paintbrush, inútil. / 

En aquesta presentació també assistiren representants del PP i C’s d’ altres pobles de la comarca. / Y no tenen dret o es que sol vatros teniu drets, putos catanazis ? Per qué no venen los de la CHA, Podemos, PSOE y atres partits? No los u prohibix dingú. Ademés la asoc. ya ha contactat en representáns de estos partits per a parlá del chapurriau. / 

Bé, pues ja està clar /igual que l´aigua del Llobregat / qui hi ha detràs de la mandanga aquesta del chapurriau. Son els hereus del feixisme, el Partit Popular i C’s, acompanyats de l’ extrema dreta més rància. / Yo vach sé militán de CDC a Reus, la extrema dreta mes ránsia de Cataluña, ara, lo partit de Pigdemon, no hay militat a datre partit ni voto a cap partit a España. No eres mes babau perque ya no se pot. / 

Gent tant inutil i racista com el que ha pintat “lladres” al cartell fronterer entre la Terra Alta i el matarranya / lo Matarraña /.
Que faltaria veure que no fossin els mateixos feixistes volent provocar odi “anticatalà”. / Pos en la vista tan bona que tens, garcho, no sé com no u veus, investiga a vore si trobes al de la pintada o a la de la pintada, igual es de Arnes, Gerona o Huesca, ves a sabé. Pregunta a la CATgb de Cataluña, los Mossus de cuadra, cos creat per Felipe V, lo vostre rey preferit. /

Este Máximo está mes torrat que Joel Joan y Torra juns.

Cal fer front a aquesta gent, i no oblidar que si aquesta txusma està governant, i tenen via lliure per escampar el seu discurs d’ odi és perquè van guanyar la guerra. / Com no sigue la de Kosovo, yo vach naixe al 78. Hau guañat alguna guerra los cataláns que ne voleu un atra per a seguí plorán, ploramiques, sen añs mes y aná mamán ? / 

Van assassinar i perseguir lo bò i millor del territori, / com a Batiste, no? Deus sé amiguet de Luis Raxadel , bona memoria histórica teniu /
van matar la intel·ligència / la dels rucs catalanistes sirá /.
I d’ aquelles pluges estos fangs. Van de demòcrates
/ com los de la CUP, Partit demócrata de Puchi, ERC, etc, pero ya sabem que són catanazis /
, però alguna gent d’ aquesta tornaria a assassinar per “la puta espanya de los cojones”, que deia Pepe Rubianes. / Pepe Rubianes ere tan gallego com Francisco Franco Bahamonde, lo que tos va guañá la guerra, mes que res perque ere de familia militar y vatros anaeu en espardeñes de espart o abarques, y alguna corbella los segadós. Tú potsé eres tan catalá com l'assessino Companys y los assessinos de ERC, un partit que ara té representáns assentats al congrés y a datres escaños. Ademés pareixes bastán pro etarra, tamé assessinos per si encara no u saps, crec que a terra lliure tens futuro, y sinó a comarquesnord.cat o ràdio Matarranya /

Una mica de música de los draps, feixistes :

Com diuen los draps: No mos fareu callá als chapurriaus. 

Nazis cataláns

Ara que los llassos los coloquen als negossis privats, y si te negues a que los ficon, te insulten, te agredixen y te amenassen per a que ten vaigues del poble. Podem di ya que pensen, parlen y actúen com a NAZIS , o encara no ?

Ramiro II de Aragó

Tal dia com avui de l’any 1137, fa 881 anys, el rei Ramir II d’Aragó i el comte independent Ramon Berenguer IV de Barcelona bla,bla,bla,bla…

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-arago-confirma-donacio-regne-ramon-berenguer-iv_299133_102.html


Conde independén ? Es que sa mare lo va fotre fora de casa y se va independisá ? ja,ja,ja,ja... No se pot sé conde y independén perque está per daball del marqués, del príncipe y del Rey.

Kraustex Kraus Tex

Campana de Huesca

https://es.wikipedia.org/wiki/Ramiro_II_de_Arag%C3%B3n

• BELENGUER, Ernest, «Aproximación a la historia de la Corona de Aragón», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX); Generalitat Valenciana; Ministerio de Cultura de España, Lunwerg, 2006, pág. 26. ISBN 84-9785-261-3.
• FATÁS CABEZA, Guillermo, «El escudo de Aragón», en Aragón, reino y corona, Gobierno de Aragón, Ayuntamiento de Madrid y Secretaría de Estado de Cultura, págs. 170-172. Catálogo de la exposición celebrada en el Centro Cultural de la Villa de Madrid del 4 de abril al 21 de mayo de 2000. ISBN 978-84-8324-084-7
• FATÁS CABEZA, Guillermo y Guillermo Redondo, Blasón de Aragón: El escudo y la bandera, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1995.
• FUERTES DE GILBERT ROJO, Manuel, «La Casa de Aragón: Genealogía de una monarquía mediterránea. (Sinopsis)», I Colloquio Internacionale de Genealogia. Institut International d’études généalogiques et d’histoire des familles, Roma, Senado de la Répública, 7-11 de octubre de 2003.
• GARCÍA-GALLO, Alfonso, «El derecho de sucesión del trono en la Corona de Aragón», Anuario de Historia del Derecho Español, 36, 1966, págs. 5-187. Cita de las páginas 67 y 68 en: Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, pág. 460-461. ISSN 0018-1285
• LALINDE ABADÍA, Jesús, «Las Cortes y Parlamentos en los Reinos y tierras del Rey de Aragón», en Esteban Sarasa Sánchez et al., Aragón: Historia y Cortes de un Reino, Cortes de Aragón y Ayuntamiento de Zaragoza, 1991, págs. 89-90. ISBN 978-84-86807-64-1
• LAPEÑA PAÚL, Ana Isabel, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008. ISBN 978-84-9704-392-2
• MONTANER FRUTOS, Alberto, El señal del rey de Aragón: Historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995. ISBN 84-7820-283-8.
• Alberto Montaner Frutos PDF
• UBIETO ARTETA, Antonio, La creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Alcorces, 2), 1977
• https://es.scribd.com/doc/149875449/Ubieto-Arteta-Antonio-Historia-de-Aragon-Creacion-y-Desarrollo-de-La-Corona-de-Aragon-1987
• —, La formación territorial, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1981.
• —, Los esponsales de la reina Petronila y la creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1987a.
• —, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1987b
• VICENTE DE CUÉLLAR, Benito, «Los "condes-reyes" de Barcelona y la "adquisición" del reino de Aragón por la dinastía bellónida», Hidalguía, vol. XLIII, n.º 252, 1995, págs. 619-632.

Ramiro II de Aragó

Tal dia com avui de l’any 1137, fa 881 anys, el rei Ramir II d’Aragó i el comte independent Ramon Berenguer IV de Barcelona bla,bla,bla,bla…

https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/marc-pons-arago-confirma-donacio-regne-ramon-berenguer-iv_299133_102.html


Conde independén? Es que sa mare lo va fotre fora de casa y se va independisá? ja,ja,ja,ja... No se pot sé conde y independén perque está per daball del marques, del príncipe y del Rey... 

Kraustex Kraus Tex

Campana de Huesca

https://es.wikipedia.org/wiki/Ramiro_II_de_Arag%C3%B3n

https://es.wikipedia.org/wiki/Campana_de_Huesca

• BELENGUER, Ernest, «Aproximación a la historia de la Corona de Aragón», en Ernest Belenguer, Felipe V. Garín Llombart y Carmen Morte García, La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII), Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX); Generalitat Valenciana; Ministerio de Cultura de España, Lunwerg, 2006, pág. 26. ISBN 84-9785-261-3.
• FATÁS CABEZA, Guillermo, «El escudo de Aragón», en Aragón, reino y corona, Gobierno de Aragón, Ayuntamiento de Madrid y Secretaría de Estado de Cultura, págs. 170-172. Catálogo de la exposición celebrada en el Centro Cultural de la Villa de Madrid del 4 de abril al 21 de mayo de 2000. ISBN 978-84-8324-084-7
• FATÁS CABEZA, Guillermo y Guillermo Redondo, Blasón de Aragón: El escudo y la bandera, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1995.
• FUERTES DE GILBERT ROJO, Manuel, «La Casa de Aragón: Genealogía de una monarquía mediterránea. (Sinopsis)», I Colloquio Internacionale de Genealogia. Institut International d’études généalogiques et d’histoire des familles, Roma, Senado de la Répública, 7-11 de octubre de 2003.
• GARCÍA-GALLO, Alfonso, «El derecho de sucesión del trono en la Corona de Aragón», Anuario de Historia del Derecho Español, 36, 1966, págs. 5-187. Cita de las páginas 67 y 68 en: Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, pág. 460-461. ISSN 0018-1285
• LALINDE ABADÍA, Jesús, «Las Cortes y Parlamentos en los Reinos y tierras del Rey de Aragón», en Esteban Sarasa Sánchez et al., Aragón: Historia y Cortes de un Reino, Cortes de Aragón y Ayuntamiento de Zaragoza, 1991, págs. 89-90. ISBN 978-84-86807-64-1
• LAPEÑA PAÚL, Ana Isabel, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008. ISBN 978-84-9704-392-2
• MONTANER FRUTOS, Alberto, El señal del rey de Aragón: Historia y significado, Zaragoza, Institución «Fernando el Católico», 1995. ISBN 84-7820-283-8.
• UBIETO ARTETA, Antonio, La creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Alcorces, 2), 1977
• —, La formación territorial, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1981.
• —, Los esponsales de la reina Petronila y la creación de la Corona de Aragón, Zaragoza, Diputación General de Aragón, 1987a.
• —, Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, Zaragoza, Anubar (Historia de Aragón), 1987b
• VICENTE DE CUÉLLAR, Benito, «Los "condes-reyes" de Barcelona y la "adquisición" del reino de Aragón por la dinastía bellónida», Hidalguía, vol. XLIII, n.º 252, 1995, págs. 619-632.

micarota

micarota

A Fórnols diem "micarota" a unes boles que fan los rores, a part de les billotes.

Foto de http://flordeladulcamara.blogspot.com/2011/07/newton-y-las-manzanas-del-roble.html

Relasionat :

Maracato, maracató: melocotón, malum cotonum,

préssec, bresquilla, presquilla : prunus pérsica, mullarero a Fraga, Saragossa.