SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Qué se parle a Beseit?  El català d´Aragó.

Qué se parle a Beseit?
El català d´Aragó.

Què ES parla a Catalunya?
Valencià, però necessiten la unitat de LA llengua per els PPCC

Texto en ocsitá, Pedro II, Osca, Huesca, 1196, NO existíe Cathalunya. Lo aragonés medieval siríe ben paregut.

Texto en ocsitá, Pedro II, Osca, Huesca, 1196, NO existíe Cathalunya :


JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám, tealbergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá yrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les murallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lo tremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:

- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entradesde amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganeta sensualdesperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruenta dedessich, se li va aventá alsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. 


Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, ubertes lesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seucriat. Después, vestínseen les atresrobes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde les calses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.

TERSERA

Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Per mol que mentixguen los catalanistes, al idioma valensiá no sel pot borrá de la história.
Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Carlos Ros, Diccionario valenciano-castellano, 1764

Imprenta Benito Monfort, junto al Hospital de los Estudiantes



http://www.ub.edu/lexdialgram/obtenir_arxiu.jsp?nom_arxiu=Intro_Ros_1764.pdf

https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/918730.pdf

https://books.google.com/books/about/Diccionario_valenciano_castellano_escrit.html?id=wzGKgw56gKwC

Terra Lliure

Terra lliure imita a ETA con una nueva escalada de terrorismo indiscriminado.

Terra lliure imita a ETA con una nueva escalada de terrorismo indiscriminado.

Cuando veáis a un imbécil tractoriano con el trapo estrellado en su perfil, recordadle que es el símbolo que lucían sanguinarios terroristas como los que citan aquí. ABC, 3 de mayo de 1988.

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai