Calsonsillos gigáns, del siglo XIII segons los catalanistes
elmundo.es comunidad-valenciana
Los catalanistes neguen lo valensiá , balear, chapurriau como llengües.
Mostrando las entradas para la consulta catalanistes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta catalanistes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Calsonsillos gigáns, del siglo XIII segons los catalanistes
elmundo.es comunidad-valenciana
Chapurriau , catalá , catalanisme
Chapurriau , catalá , catalanisme
Ña molta diferensia entre catalanista y catalá.
Un catalá ha naixcut o s'ha criat de minut a Cataluña, Catalonha, Catalunya, Catalonia, parlo o no parlo catalá, siguen sons pares catalans o marroquís, es un catalá, una catalana. Ejemple, Jaume Fons García , que viu a Beseit.
Un catalaniste pot habé naixcut a Cataluña, Aragó, o a Murcia, Extremadura, y defendre lo catalanisme. Ejemple , Paco Escudero, que viu a Beseit.
El catalanismo es un movimiento orientado a la exaltación de los valores propios y distintivos de la personalidad histórica de Cataluña: sus tradiciones, su cultura y la lengua catalana.
El catalanisme, o nacionalisme català, és un moviment social estructurat tant polític com cultural que promou el reconeixement de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya i, -en alguns casos— també dels Països Catalans.
A wikipedia en catalá, viquipèdia, fique en alguns casos també dels Països Catalans. Lo País Vasco tampoc es cap país, es una comunidat autónoma de España. Pronte tindrem los países extremeños, países andaluces, países cántabros, países aragoneses, etc.
Segons la teoría de un filólogo, un catalá va eixí de la figa de sa mare y va di:
"Benvolguda familia, ja sòc aquí. Porto un pà devall del braç, porteu-me l'espetec".
Es una teoría lingüística, se pot demostrá sientíficamen, o refutá, la lingüística es una siensia, a vegades pareix astrología, horóscopo, avui tindrás un mal día, y chay, aserte de plé.
Esta teoría es pareguda a la del gran filólogo catalá y de germanística, Arturo Quintana Font, va afirmá que lo catalá ya se parlae a la península, fa 2200 añs. Este home té la creu de Sant Jordi, Carlos Puigdemont lay va ficá. Arturo es catalá y catalanista.
Té que sé mol tentadó fótreli un calvot a la calva del doctó Arturo teninlo acachat així com a la foto.
Puigdemont té mol aguante, Mas y Pujol van triá mol be.
Calvot y calva segons la lingüística, etimología, filología, están emparentades, com la sogra y la nora. Estes dos raderes paraules no tenen la mateixa arrel, pero tenen lo fill en comú.
La lingüística es mol interessán, sobre tot per al sebollot Ignacio Sorolla, de Pena-Roja , que ademés es sociólogo, sociolingüista, doctor, cum laude, plus summum , mater tua mala burra est. Ignacio, Natxo Sorolla Amela, es catalanista, pero es aragonés, no es catalá. Sempre ham parlat en chapurriau, pero ell defén que es catalá.
La llibertat de expressió permitix parlá y escriure en chapurriau , negá que sigue catalá, valensiá, y pensá que es una llengua diferenta, no sol un dialecte de la denominada la llengua pels catalanistes.
Si fas aixó, los catalanistes te traten de facha, feixista, blaver, nazi, catalanòfob, xenòfob, pancastellaniste, panespañol.
Aixó u han dit mol antes del jaleo en la Falange al grupo.
Al grupo no se va aseptá que la FE de las JONS defengue lo chapurriau, valensiá, mallorquí. La publicasió la va ficá y borrá la mateixa persona, militán de Falange Española y en llistes per Aragó.
Atres mos traten de incults, baturros, maños (en molta honra), com Ramón Sistac, al seu escrit a Temps de Franja , de la Ascuma, Alejandro Maño.
Tot aixó u fa una gen que va de moderna, libertadós, liberals, cults. Sels veu enseguida, y ne ñan de amagats al grupo que passen informassió a atres que escriuen. Atres intenten comentá al blog, van probán totes les entrades que no están capades. Cap problema.
Entre gen a insultá, a dimos que ells no chapurrejen res, recurrixen a la RAE (real academia española), per a dimos que chapurrear es hablar mal un idioma.
Me pregunto si esta gen entre tamé a un grupo de facebook que se diu "me gustan las tetas gordas" a dislos que son uns misóginos, que pobretes elles, quin mal de esquena han de tindre, que an ells los agraden planes, o que ficon fotos de gays embutín butifarra, al mondongo me referixco, en seba de Pena-Roja, sang, y carn de gorrino de Fondespala.
Lo origen del la paraula chapurriau es un atre, una paraula del occitá, una amalgama de idiomes, champouirau, champoiral, champourrau, español, italiá, portugués, provensal, parlat per extrangés (de La Portellada no), que frecuenten les nostres costes, y se li done este nom tamé a estes persones, chapurriaus.
Ara ya tenim una ortografía básica orientativa, sense normalisá. Fem aná la gramática que coneixem desde que vam adependre a parlá chapurriau, podem escriure literatura, textos, y conservá la forma de parlá de cada poble aon se parle chapurriau.
La forma de escriure intente representá la forma de parlá de cada persona que escriu, poc a poc anem fixán esta escritura. Li diem yo escric igual que parlo, y mos entenem tots.
Si lligiu al agüelo sebeta lligireu lo chapurriau de Valjunquera, Teruel. Piau, diau, tiarra, chen, chuñ, etc.
Si escriu algú de Azanuy, se note, ña mol vocabulari que no coneixem, no sabem be com sone. Estem adeprenén uns dels atres, desde dal a Huesca a baix a Teruel.
Mos falten vídeos en chapurriau , al grupo yo parlo chapurriau de facebook sol ñan un parell meus, yo parlo chapurriau de Beseit. Podeu vore com me fótego una madalena pel cul, en directe, y en chapurriau roquerol.
Lo chapurriau s'apareix tan al catalá, valensiá, mallorquí, com lo catalá s'apareix al aragonés, castellá, gallego, portugués, fransés, italiá, rumano, provensal, lemosín, etc. Ademés ñan paraules del árabe (moltísimes, ejemplo síndria, de sindíyya) y atres idiomes.
Ara está evolusionán mol, per a be y per a mal, se castellanise, amarill, lunes, cuchillo, y se perden paraules, sobre tot les de ofisis antics, llauradós, pero tamé se catalanise, bonic (bonico, majo), Tramuntana (sers), el en ves de LO, lo nostre artícul.
Sabem tots quina llengua va sé la mare de totes estes, romances, romániques, lo latín. Y lo latín no haguere existit sense lo griego. Fen aná la paraula griego en un dels sentits que pot tindre una paraula, catalanistes, que tos faiguen un griego.
Los catalanistes diuen que lo mallorquí, valensiá, chapurriau son catalá, varians de una mateixa llengua.
En chapurriau, catalá se escriu en tilde á , igual que al castellá, idioma al que li tenen molta manía, rabia, perque represente una unidat, moltes nassions fan aná lo castellá o español.
Per als catalanistes represente atres coses negatives, sobre tot per als que no les van viure pero les recorden com si les hagueren viscut. Com diu José Mota, yo no estaba, pero me acuerdo. Ahora vas y lo tuiteas.
Esta gen igual parle del añ 1300, que se escribíe catalá al Matarraña y Franja, notaris, y atres sol parlen de cuan la dictadura.
Diuen que no se podíe parlá catalá cuan Franco, pos cuan Franco, aixó no passae.
Mon yayo, de 1900, sempre va parlá chapurriau, que no deuríe está prohibit, menos en los grisos, algún señorito o gen que sempre parlae en castellá. Va viure a Beseit 87 añs.
Ña gen als pobles chapurriaus que entenen lo chapurriau, y no lo parlen, alguns son naixcuts o criats al poble, pero parlen y escriuen castellá. Una cosa rara están a España !
Algú publicaríe un escrit en chapurriau a Cataluña , ejemple http://www.cossetania.com , LaVanguardia , Grupo Planeta ?
Hagueren publicat lo que escribíe Desideri Lombarte si u haguere escrit en chapurriau ?
Yo crec que la resposta es NEIN , en este cas, foteutos la democrásia per lo forat de la Franja, la normalització es una dictadura, y está acabán en dialectes dins de Cataluña.
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR
TEMPS DE FRANJA / n. 124 / gener 2015 ENTREVISTA A ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol,
“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS
Origen del chapurriau
Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ...// El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. //Natros flipem en los catalanistes tamé// Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. //Ne vull una mica de aixó que fumes// Però és que no ens entenem parlant? //Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple// I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? //Espanya ens esclafa// P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). //Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés?// R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble// Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. //Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés// Hi vam tenir assessorament lingüístic –allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? //Oi tamé es una paraula matarranyenca// R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte –es deia Piquer– i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins// i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa...//Una tosca y una caña, la Toscaña// R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespatla, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. //Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña?// I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. //No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influit una mica massa// És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. //Y escritós com Quimet Montclús , presidén de la Ascuma// Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura //Una branca de carrasca// i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. //Lo cánem, no te olvidos// Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. //Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista –per dir-ho d’alguna manera– català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... //A Ses Illes tamé tos passe, la normalisassió y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//
“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS
Origen del chapurriau
Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ...// El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. //Natros flipem en los catalanistes tamé// Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. //Ne vull una mica de aixó que fumes// Però és que no ens entenem parlant? //Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple// I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? //Espanya ens esclafa// P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). //Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés?// R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble// Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. //Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés// Hi vam tenir assessorament lingüístic –allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? //Oi tamé es una paraula matarranyenca// R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte –es deia Piquer– i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins// i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa...//Una tosca y una caña, la Toscaña// R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespatla, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. //Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña?// I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. //No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influit una mica massa// És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. //Y escritós com Quimet Montclús , presidén de la Ascuma// Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura //Una branca de carrasca// i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. //Lo cánem, no te olvidos// Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. //Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista –per dir-ho d’alguna manera– català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... //A Ses Illes tamé tos passe, la normalisassió y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//
Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla
Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.
Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.
Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.
Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).
El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.
En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.
Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.
En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.
Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.
https://somatemps.me/2017/05/09/burradas-de-pompeyo-fabra-la-c-cedilla/
////
Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla
Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.
Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.
Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.
Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).
El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.
En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.
Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.
En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.
Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.
////
Charnegos catalanistes
Fico este post que acabo de lligí. Me pareix una magnífica explicassió a bona part de lo que passe a Cataluña. Igual passe en andalusos com en gen de Aragó y atres racóns de España.
De pare andalús y mare extremeña, son pare descarregae camións a Mercabarna en turnos de dotse hores y sa mare llimpiabe aon podíe. Lo mes gran de tres germáns, no va acabá la FPI y se avergoñíx dels seus orígens. Creu que cambianse de nom y nassionalidat (no pot) podrá amagá lo seu passat. Se creu que pot escupiñá a la cara a datres que com sons pares van vindre o venen a buscás la vida a Cataluña. Es un pringat en problemes de autoestima, pero ell encara no u sap, ha dixat que uns atres li inculcaren que ere de baixa casta, al mateix tems que despertaben en ell desichos de pertenénsia a algo que lo fará gran y lo permitirá aná en lo cap ben alt. Com li falte pedigrí per a pugué parlá de superioridat de rassa, l'han convensut de que la superioridat está a la cultura y llengua catalanes, que suposadamén ell ha adquirit y que lo fa milló que aquells arguellats y roñosos masovés del sur, com sons pares.
Hasta fa poc ben just parlabe be lo catalá, mes be catañol, pero uns añs de inmersió lingüística y los micháns de comunicassió han fet milagres, y ara lo parle fluidamén, depurán paraules que se pareixen al castellá per unes atres diferentes, barco vaixell, alcalde batlle, ha conseguit que pareixque catalá vell, de varies generassións.
Pero seguix sentinse inferió als seus compañs, los apellits lo delaten, no es un catalá vell, aixina que té que demostrau, té que guañás lo dret a perteneixe a la tribu.
Sap que es un manat, un llepaculs , está ansiós per contentá als compañs indepes , demostrals que ell tamé es digne, per lo que dessidix sé mes papista que lo papa, va dabán a les manifestassións, cride mes que ningú, insulte inclús a sons cusins y tíos cridanlos españols de merda, faches, extrangés, y consevol atra tontada en chulería, botiflers,creme banderes españoles, trau la llengua sentat al costat dels seus amos cataláns esperán que li passon la má pel llom (espala en lo cas de Dani Vives de Fondespala) en señal de aprobassió y agraimén. Lo resultat justifique los mijáns.
En algúns matisos diferéns en cada cas, este es lo retrato robot de mols charnegos que apoyen lo procés. Lo que no saben es que los seus amos los utilisen perque saben que no los ixen los números, saben que nessessiten apoyo de tersés, los dels vuit apellits (cognome en italiá o catalá cognom) cataláns ni ne son prous ni tots están al mateix barco.
Los ideólogos del procés toleren temporalmén a mestissos, charnegos, gen de sang bruta, a los que utilisen com caen de cañó. Lo que tampoc saben es que tenen planejat desfés de ells en cuan conseguixquen la independénsia. Los seus amos los tirarán a la cuneta com un juguet (no joguina) chafat en cuan ya no los nessessiton.
Una proba de aixó es per ejemple la poca alarma que ha provocat la fuga de empreses, no tenen temó de pedre la faena perque saben que cuan arribo lo momén sol tindrán que enseñá lo seu carnet en pedigrí (Pelegrí no), y segóns lo carnet los colocarán.
Les empreses que se negon sirán casrigades y ñan moltes formes de feu,inspecsións de treball, retrás en permisos, etc.
Tampoc es de extrañá que , encara dissimulán en algún diputat marroquí, negre o charneguillo útil com Rufián, la inmensa mayoría dels alts cárrecs dels partits independentistes y empreses afins tenen apellits y noms cataláns, o que sonen a catalá, com Torrent, nom que ve del latín, Roger, Rogelio en castellá, Roger Rabbit, Roger Moore.
Estos son los 20 apellits mes comúns a Cataluña:
García
Martínez
López
Sánchez
Rodríguez
Fernández
Pérez
González
Gómez
Ruíz
Martín
Jiménez
Moreno
Hernández
Muñoz
Díaz
Romero
Navarro
Torres
Álvarez…
Mireu estos apellits. Hay constatat que ningún de ells figure a cap dels apellits de consellés de la Generalidat desde 1978 hasta 2018, 40 añs. Ni cuan lo gobern tripartito de Montilla, aon se haguere pugut colá algún sossialista de origen dudós com lo mateix Montilla.
Este fenómeno es algo mol extral al món ocsidental, inclús a datres paísos. Com es possible que los gobernáns de un país no compartixquen los apellits de les persones a les que gobernen, ni una vegada per casualidat ?
Sol hay trobat un país aon passo aixó, la Sudáfrica del Apartheid.
Es mol simple. Per a votá tots som bons, pero per a que te trion, no.
Tenín los puestos de direcsió y poder podrán después ejecutá lo verdadé plan, la llimpiesa étnica de Cataluña. Dit aixina sone mol mal, pero no tos alarmeu, la llimpiesa no se faríe a cams de extermini, simplemén te dixaríen sense faena per a que ten vaigues tú solet después de malvendre lo que tingueres. Tampoc u faríen de golpe, u faríen poc a poc, perque encara mos nessessiten, pero cada vegada menos, y total, per a fregá escales y tallá lo césped algú se té que quedá, no? (Veigau a USA qué passe en los esquenes bañades).
Per a dirigí bangs, consells de administrassió de empreses, conselleríes, etc, ya se encarregaben ells de triá a dit a quí sí y quí no. Hasta van fe llistes per al referéndum y van vore quí va votá y quí no.
Penseu en aixó y si coneixeu an algún charnego indepe pregunteuli:
Cuan Cataluña sigue independén, quí los impedirá feu ?
_____________
Pongo aquí este post que acabo de leer. Me parece una magnífica explicación a buena parte de lo que sucede en Cataluña...
-------------------------------------------------------------------------------
De padre andaluz y madre extremeña, su padre descargaba camiones en Mercabarna en turnos de 12 horas y su madre fregaba suelos donde podía, él, el mayor de tres hermanos no llegó a terminar la FP1 y se avergüenza de sus orígenes, cree que cambiándose de nombre y de nacionalidad podrá esconder su pasado al tiempo que se ve auto legitimado para escupir en la cara a otros que como sus padres vienen aquí a buscarse la vida.
Es un pringado con problemas de autoestima, pero él aun no lo sabe, ha dejado que otros le inculcaran que era de baja casta al tiempo que despertaban en él deseos de pertenencia a algo que le haga grande y le permita caminar con la cabeza alta.
Ante la falta de pedigrí para poder hablar de superioridad de la raza, le han convencido que la superioridad está en la cultura, la cultura catalana que supuestamente él ha adquirido y que le hace mejor que esos mugrientos pueblerinos del sur...como sus padres.
Hasta hace poco apenas si hablaba bien el catalán, más bien “catañol”, pero unos años de inmersión lingüística y los medios de comunicación han obrado milagros, y ahora lo habla fluidamente y tras depurar palabras que se asemejan al castellano por otras diferentes (Barco-Vaixell, Alcalde-Batlle, etc.), ha logrado que parezca catalán de varias generaciones. Pero sigue sintiéndose inferior a sus compañeros, los apellidos le delatan, no es un catalán a la antigua usanza, así que debe demostrarlo, debe ganarse el derecho a pertenecer a la tribu, porque en el fondo sabe que es un “mandao”, un lameculos paniaguado, está ansioso por contentar a sus compañeros “indepes”, de demostrarles que él también es digno, por lo que decide ser más papista que el papa, va delante en las manifestaciones, grita más que nadie, insulta incluso a sus primos y tíos llamándoles españoles de mierda, fachas y extranjeros o cualquier otra sandez altisonante , quema banderas españolas y saca la lengua sentado al lado de sus amos catalanes esperando que le pasen la mano por el lomo en señal de aprobación y agradecimiento tras ello......el fin justifica los medios.
Con algunos matices diferentes en cada caso, este es el retrato robot de muchos charnegos que apoyan el Proces. Lo que no saben es que sus amos les utilizan porque saben que no tienen los números, saben que necesitan apoyo de terceros por que los de los 8 apellidos catalanes ni son suficientes ni están todos por la labor, así que muy a su pesar,los ideólogos del Proces toleran temporalmente a mestizos, charnegos o gente de "sangre sucia", a los que utilizan de carne de cañón. Lo que tampoco saben es que tienen planeado deshacerse de ellos en cuanto alcancen la independencia.
Sus amos les tirarán a la cuneta cual juguete roto en cuanto ya no le necesiten. Prueba de esto es por ejemplo la poca alarma suscitada por la fuga de empresas, no temen perder sus empleos porque saben que cuando llegue el momento solo tendrán que mostrar su carnet de pedigrí, y en función de él serán más rápidamente colocados Las empresas que se nieguen serán castigadas y hay muchas formas de hacerlo, inspecciones de trabajo, retraso en permisos, etc. Tampoco es de extrañar que pese a disimular con algún diputado marroquí, o algún charneguillo útil como Rufián, la inmensa mayoría de los altos cargos de los partidos tengan todos los apellidos catalanes (en los partidos indepes me refiero) estos son los 20 apellidos más comunes en Cataluña:
Observad estos 20 apellidos. He constatado que ninguno de ellos figura en ninguno de los pellidos de ningún consejero de la Generalitat desde 1978 hasta 2018 (40 años), ni siquiera en el lapso de gobierno del tripartito de Montilla, donde se podía haber colado algún socialista de origen dudoso como el mismo Montilla.
Este fenómeno es algo inaudito en el mundo occidental e incluso en otros países. Cómo es posible que los gobernantes de un país no compartan los apellidos de las personas a quienes gobiernan....ni siquiera una vez por casualidad?
Solo he encontrado un país donde se diera este fenómeno: La Sudáfrica del apartheid. Y es que es muy simple, para votar todos somos buenos, pero para ser elegidos no.
Solo copando los puestos de dirección y acotando el poder podrían después ejecutar su verdadero plan: la limpieza étnica de Cataluña. Dicho así suena muy mal, pero no os alarmeis, la limpieza no iba a hacerse en campos de exterminio, simplemente te iban a dejar sin trabajo para que te fueras tu solito tras malvender lo que tuvieses.
Tampoco lo iban a hacer de golpe, sino paulatinamente, ya que nos siguen necesitando, pero poco a poco menos, y total, para fregar suelos y cortarles el césped alguno se tendría que quedar no?
Para dirigir bancos, consejos de administración de empresas, consellerias, etc. ya se encargaban ellos de elegir a dedo quien sí y quién no. Pensad en esto y si conocéis a algún charnego “indepe” preguntadle, cuando Cataluña sea independiente, quien les impedirá llevar esto que describo a cabo?
Enlace a un artículo escrito en el padre del catalán, el francés
Bonpreu , esclat, si us plau, en català
baleares-cataluna-valencia-enviaran-europa-cumplimiento-carta-lenguas
De pare andalús y mare extremeña, son pare descarregae camións a Mercabarna en turnos de dotse hores y sa mare llimpiabe aon podíe. Lo mes gran de tres germáns, no va acabá la FPI y se avergoñíx dels seus orígens. Creu que cambianse de nom y nassionalidat (no pot) podrá amagá lo seu passat. Se creu que pot escupiñá a la cara a datres que com sons pares van vindre o venen a buscás la vida a Cataluña. Es un pringat en problemes de autoestima, pero ell encara no u sap, ha dixat que uns atres li inculcaren que ere de baixa casta, al mateix tems que despertaben en ell desichos de pertenénsia a algo que lo fará gran y lo permitirá aná en lo cap ben alt. Com li falte pedigrí per a pugué parlá de superioridat de rassa, l'han convensut de que la superioridat está a la cultura y llengua catalanes, que suposadamén ell ha adquirit y que lo fa milló que aquells arguellats y roñosos masovés del sur, com sons pares.
Hasta fa poc ben just parlabe be lo catalá, mes be catañol, pero uns añs de inmersió lingüística y los micháns de comunicassió han fet milagres, y ara lo parle fluidamén, depurán paraules que se pareixen al castellá per unes atres diferentes, barco vaixell, alcalde batlle, ha conseguit que pareixque catalá vell, de varies generassións.
Pero seguix sentinse inferió als seus compañs, los apellits lo delaten, no es un catalá vell, aixina que té que demostrau, té que guañás lo dret a perteneixe a la tribu.
Sap que es un manat, un llepaculs , está ansiós per contentá als compañs indepes , demostrals que ell tamé es digne, per lo que dessidix sé mes papista que lo papa, va dabán a les manifestassións, cride mes que ningú, insulte inclús a sons cusins y tíos cridanlos españols de merda, faches, extrangés, y consevol atra tontada en chulería, botiflers,creme banderes españoles, trau la llengua sentat al costat dels seus amos cataláns esperán que li passon la má pel llom (espala en lo cas de Dani Vives de Fondespala) en señal de aprobassió y agraimén. Lo resultat justifique los mijáns.
En algúns matisos diferéns en cada cas, este es lo retrato robot de mols charnegos que apoyen lo procés. Lo que no saben es que los seus amos los utilisen perque saben que no los ixen los números, saben que nessessiten apoyo de tersés, los dels vuit apellits (cognome en italiá o catalá cognom) cataláns ni ne son prous ni tots están al mateix barco.
Los ideólogos del procés toleren temporalmén a mestissos, charnegos, gen de sang bruta, a los que utilisen com caen de cañó. Lo que tampoc saben es que tenen planejat desfés de ells en cuan conseguixquen la independénsia. Los seus amos los tirarán a la cuneta com un juguet (no joguina) chafat en cuan ya no los nessessiton.
Adeu pringats ! Diu Arturo Mas.
Una proba de aixó es per ejemple la poca alarma que ha provocat la fuga de empreses, no tenen temó de pedre la faena perque saben que cuan arribo lo momén sol tindrán que enseñá lo seu carnet en pedigrí (Pelegrí no), y segóns lo carnet los colocarán.
Les empreses que se negon sirán casrigades y ñan moltes formes de feu,inspecsións de treball, retrás en permisos, etc.
Tampoc es de extrañá que , encara dissimulán en algún diputat marroquí, negre o charneguillo útil com Rufián, la inmensa mayoría dels alts cárrecs dels partits independentistes y empreses afins tenen apellits y noms cataláns, o que sonen a catalá, com Torrent, nom que ve del latín, Roger, Rogelio en castellá, Roger Rabbit, Roger Moore.
Estos son los 20 apellits mes comúns a Cataluña:
García
Martínez
López
Sánchez
Rodríguez
Fernández
Pérez
González
Gómez
Ruíz
Martín
Jiménez
Moreno
Hernández
Muñoz
Díaz
Romero
Navarro
Torres
Álvarez…
Mireu estos apellits. Hay constatat que ningún de ells figure a cap dels apellits de consellés de la Generalidat desde 1978 hasta 2018, 40 añs. Ni cuan lo gobern tripartito de Montilla, aon se haguere pugut colá algún sossialista de origen dudós com lo mateix Montilla.
Este fenómeno es algo mol extral al món ocsidental, inclús a datres paísos. Com es possible que los gobernáns de un país no compartixquen los apellits de les persones a les que gobernen, ni una vegada per casualidat ?
Sol hay trobat un país aon passo aixó, la Sudáfrica del Apartheid.
Es mol simple. Per a votá tots som bons, pero per a que te trion, no.
Tenín los puestos de direcsió y poder podrán después ejecutá lo verdadé plan, la llimpiesa étnica de Cataluña. Dit aixina sone mol mal, pero no tos alarmeu, la llimpiesa no se faríe a cams de extermini, simplemén te dixaríen sense faena per a que ten vaigues tú solet después de malvendre lo que tingueres. Tampoc u faríen de golpe, u faríen poc a poc, perque encara mos nessessiten, pero cada vegada menos, y total, per a fregá escales y tallá lo césped algú se té que quedá, no? (Veigau a USA qué passe en los esquenes bañades).
Per a dirigí bangs, consells de administrassió de empreses, conselleríes, etc, ya se encarregaben ells de triá a dit a quí sí y quí no. Hasta van fe llistes per al referéndum y van vore quí va votá y quí no.
Penseu en aixó y si coneixeu an algún charnego indepe pregunteuli:
Cuan Cataluña sigue independén, quí los impedirá feu ?
_____________
Pongo aquí este post que acabo de leer. Me parece una magnífica explicación a buena parte de lo que sucede en Cataluña...
-------------------------------------------------------------------------------
De padre andaluz y madre extremeña, su padre descargaba camiones en Mercabarna en turnos de 12 horas y su madre fregaba suelos donde podía, él, el mayor de tres hermanos no llegó a terminar la FP1 y se avergüenza de sus orígenes, cree que cambiándose de nombre y de nacionalidad podrá esconder su pasado al tiempo que se ve auto legitimado para escupir en la cara a otros que como sus padres vienen aquí a buscarse la vida.
Es un pringado con problemas de autoestima, pero él aun no lo sabe, ha dejado que otros le inculcaran que era de baja casta al tiempo que despertaban en él deseos de pertenencia a algo que le haga grande y le permita caminar con la cabeza alta.
Ante la falta de pedigrí para poder hablar de superioridad de la raza, le han convencido que la superioridad está en la cultura, la cultura catalana que supuestamente él ha adquirido y que le hace mejor que esos mugrientos pueblerinos del sur...como sus padres.
Hasta hace poco apenas si hablaba bien el catalán, más bien “catañol”, pero unos años de inmersión lingüística y los medios de comunicación han obrado milagros, y ahora lo habla fluidamente y tras depurar palabras que se asemejan al castellano por otras diferentes (Barco-Vaixell, Alcalde-Batlle, etc.), ha logrado que parezca catalán de varias generaciones. Pero sigue sintiéndose inferior a sus compañeros, los apellidos le delatan, no es un catalán a la antigua usanza, así que debe demostrarlo, debe ganarse el derecho a pertenecer a la tribu, porque en el fondo sabe que es un “mandao”, un lameculos paniaguado, está ansioso por contentar a sus compañeros “indepes”, de demostrarles que él también es digno, por lo que decide ser más papista que el papa, va delante en las manifestaciones, grita más que nadie, insulta incluso a sus primos y tíos llamándoles españoles de mierda, fachas y extranjeros o cualquier otra sandez altisonante , quema banderas españolas y saca la lengua sentado al lado de sus amos catalanes esperando que le pasen la mano por el lomo en señal de aprobación y agradecimiento tras ello......el fin justifica los medios.
Con algunos matices diferentes en cada caso, este es el retrato robot de muchos charnegos que apoyan el Proces. Lo que no saben es que sus amos les utilizan porque saben que no tienen los números, saben que necesitan apoyo de terceros por que los de los 8 apellidos catalanes ni son suficientes ni están todos por la labor, así que muy a su pesar,los ideólogos del Proces toleran temporalmente a mestizos, charnegos o gente de "sangre sucia", a los que utilizan de carne de cañón. Lo que tampoco saben es que tienen planeado deshacerse de ellos en cuanto alcancen la independencia.
Sus amos les tirarán a la cuneta cual juguete roto en cuanto ya no le necesiten. Prueba de esto es por ejemplo la poca alarma suscitada por la fuga de empresas, no temen perder sus empleos porque saben que cuando llegue el momento solo tendrán que mostrar su carnet de pedigrí, y en función de él serán más rápidamente colocados Las empresas que se nieguen serán castigadas y hay muchas formas de hacerlo, inspecciones de trabajo, retraso en permisos, etc. Tampoco es de extrañar que pese a disimular con algún diputado marroquí, o algún charneguillo útil como Rufián, la inmensa mayoría de los altos cargos de los partidos tengan todos los apellidos catalanes (en los partidos indepes me refiero) estos son los 20 apellidos más comunes en Cataluña:
Observad estos 20 apellidos. He constatado que ninguno de ellos figura en ninguno de los pellidos de ningún consejero de la Generalitat desde 1978 hasta 2018 (40 años), ni siquiera en el lapso de gobierno del tripartito de Montilla, donde se podía haber colado algún socialista de origen dudoso como el mismo Montilla.
Este fenómeno es algo inaudito en el mundo occidental e incluso en otros países. Cómo es posible que los gobernantes de un país no compartan los apellidos de las personas a quienes gobiernan....ni siquiera una vez por casualidad?
Solo he encontrado un país donde se diera este fenómeno: La Sudáfrica del apartheid. Y es que es muy simple, para votar todos somos buenos, pero para ser elegidos no.
Solo copando los puestos de dirección y acotando el poder podrían después ejecutar su verdadero plan: la limpieza étnica de Cataluña. Dicho así suena muy mal, pero no os alarmeis, la limpieza no iba a hacerse en campos de exterminio, simplemente te iban a dejar sin trabajo para que te fueras tu solito tras malvender lo que tuvieses.
Tampoco lo iban a hacer de golpe, sino paulatinamente, ya que nos siguen necesitando, pero poco a poco menos, y total, para fregar suelos y cortarles el césped alguno se tendría que quedar no?
Para dirigir bancos, consejos de administración de empresas, consellerias, etc. ya se encargaban ellos de elegir a dedo quien sí y quién no. Pensad en esto y si conocéis a algún charnego “indepe” preguntadle, cuando Cataluña sea independiente, quien les impedirá llevar esto que describo a cabo?
Enlace a un artículo escrito en el padre del catalán, el francés
Bonpreu , esclat, si us plau, en català
baleares-cataluna-valencia-enviaran-europa-cumplimiento-carta-lenguas
Espai Omnium , cultural 😂
Com está lo teléfono, crideu a preguntá per Roger unes deu persones.
A la número onze, dieu :
Hola, sòc Roger, ha preguntat algú per mí ?
Jordi de Omnium, qué be que estás a la garjola. Te falte compañía de Óscar Adamuz, franjolí de Gramanet de Besos 😂
Help Catalonia , save Europe, Spain steals us, España ens roba, Spanien klaut uns, España nos roba
Federico , l'amiguet dels catalanistes, Jiménez Losantos, García Lorca no
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
histories de la historia página verificada y desarrollada per lo Grupo Café https://www.heraldo.es/noticias/aragon/el_municipio_cerollera_...
-
La Corona de Aragón: manipulación, mito e historia, José Luis Corral Lafuente Batallador Historia contada de Aragón (Ensayo histórico) Es... -
ramonguimera.com/dicsionari.xls s'agüela su abuela s'agüelo su abuelo s'alimentaben, se alimentaben se a...
