Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

chapurriau

Monyayo, mon pare y yo ham parlat sempre chapurriau, pero se perden paraules, se castellanisen algunes (pedí, plenar vs omplir), aixó es normal en los idiomes.
La vergoña de parlá, que te miron mal, catalanisasió, castellanisasió, es lo que está matán al chapurriau.
No s'ha escrit casi mai, pero mols que lo escriuen lo desfán.
Hay lligit llibres de autós de la zona y la mayoria no conserven la esénsia del chapurriau.

Sol dieu tontades , teniu los mateixos insults y paraules per a tots los que no son catalanistes independentistes com vatros, hasta als catalans que no volen sé independens los margineu. Yo no lligixco el mundo, ni abc, ni La Vanguardia. Tots los diaris y televisións tenen una política. Vach naixe dp de Franco, al 78, antes que la constitusió, mon yayo mol antes que naixquere ell, y mos parlae en chapurriau, cuan la guerra mundial , la sivil, la posguerra, dictadura, continuae parlán en chapurriau. Només calíe parlá en castellá als grisos, alcalde, algún ric de les fábriques. Escriure ne sabíe mol poc, en castellá, com la mayoría de agüelos de allacuanta. Encara vach sentí botovadeu a un agüelo de Beseit, Aniceto. "M'en vach a gitá" per "vach a vomitá" ya no u hay sentit may. Lo chapurriau ha cambiat en uns añs, lo catalá u hauríe de fe, com u fan tots los idiomes, pedre lo "pas", fes mes simple, pero lo estau intentán mantindre com antes. La castellanisassió no la parareu , aon natros ya se diu amarill, pedí, cuchillo (gaviñet), lunes. Yo voldría vore Cataluña independén, de verdat, ne está molta gen hasta la coroneta de vatres. La llengua, com si només ne tinguereu una, no la fareu may mes UNA, com díe Maragall lo yayo de Pascualet, y atres poetes, normalisanla, sol tos carregareu lo parlá dialectal , mol ric, de mols pobles, ya tos ha passat dins de Cataluña.


palabres, paraules, de atres pobles (no Beseit)

a cascarrulles, a costelles, a cuestas (Valderrobres)

perchi, esgorfa, algorfa, desván (Portellada)

barrala,
chorrillo,
pitxella, pichella,

cantrella a Beseit, cantrelles, tamé mamelles

botijo en castellano

mansana se diu a tots los pobles, a Beseit poma, manzana en castellano, castellano antiguo poma


amostrá, te l' amostrem, enseñá, te l' enseñém ,
te lo mostramos, te lo enseñamos

sená vs sopá, cenar

carrera, carré a La Codoñera


Notes

lleus, ulls,llengua, dens, tripew, servell, potes, pota, cap, cor, estómec, dits, mans, peus, orelles, nas, pel, pels, ginoll, ginolls, turmell, turmells, dits dels peus, dits de les mans, dits del Bicho de Valderrobres,

butifarra (morcilla), butifarra de sang, piñons, seba,

catalá en bigot, ojo , muixonot

duc, búho real
caro, cárabo
chuta, lechuza




muixó negre, estornino




trong de Nadal, cagatió, tronc de Nadal

monflorit, monflorito
caragol, 
borraina, bleda, espárrec, tomata, pa en tomata, magre, cansalada, formache, llom, llom embuchat, pruna, préssec, bresquilla, sirera, poma, pera, abrecoc, plátano, 

viquipèdia

falaguera, (helecho)

se fa (no es fa)

ya s'ha fet de nit, s'ha feito de nuey ....


de adolesén era alergic a la palla 😁

veigau, dixau, 
mireu, jugueu

Calasseit, no vos barralléseu, 
no riñgau

carrechadó, sária,

quina seguida porteu?

Panchampla

rabosa, raboses (no guineu)

embossiná (atragantarse)

cadaú, cada una

suncha, llana, lanolina

ovella, borrego, 

català

a la punta de la Berga
m'ha sortit una verruga,
per què fagi bona olor
la frego amb matafaluga.

matafaluga, comino,paregut al fonoll, anís

carrascal

un agüelo y una agüela
pujaen paret amún,
y l'agüelo que se enrabie
va y li fot un mos al cul.

la manta al coll y un cabasset

la manta al coll
y un cabasset,
mon anirem
cap a Beseit

les chiquetes de este poble
s'han comprat una romana
per a pesás les mamelles
dos vegades a la semana (vegaes)

y si vols que te la enclaba
ficat pancha per amún,
que vorás les polseguines
que ixen del forat del cul.

estolladó, caixé, regadora, estanca, séquia, regá, botes de goma, chanclos, boquera, era, caballó, sembrá, plantá, gram, regalísia, 

Aso es com lo bau, es de aun minche.


Agüelo seveta:

No sé si mos donem cuenta de la sort que tenim de parla lo chapurriau, lo gran capital que supose podre entendret en un mun de chen que te vas trovan a la vida.
M'agradarie sabre escriure com u feu vatres.  Es aquí a un me hay estrenat y atrevit a posa los meus pensamens en lletra.
Com hay escrit un atre camí, ting mols añs. En eise temps me hay trovat en molta chen que parlabe lo chapurriau y sempre ha segut una alegria el podre entendremos en lo nostre parla. Sol p'el fet de parla en chapurriau ya ñabie una confiansa entre natres ere com si fueres de la mateisa familia.
La millo proba de aiso es que cuan hay demanat entra aquí, ningú m'a preguntat de que poble era, si tenía lo carnet de algún partit, a qué comarca estaba o si sabía escriure'l, ha ñagut prau en di que parlaba (NO que el escribía) lo chapurriau. Grasies y enhorabona a tots, als que han tengut la idea y als que, poc a poc, mos anem apegan.

Aventures del agüelo "Seveta": Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu'els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven "wesque" cuan volien que anaren capa la isquiarra y "pasalla" cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p'avui ya val de tanta palla.

Chapurriau , catalá , catalanisme

Chapurriau , catalá , catalanisme

Ña molta diferensia entre catalanista y catalá. 

Un catalá ha naixcut o s'ha criat de minut a Cataluña, Catalonha, Catalunya, Catalonia, parlo o no parlo catalá, siguen sons pares catalans o marroquís, es un catalá, una catalana. Ejemple, Jaume Fons García , que viu a Beseit.

Un catalaniste pot habé naixcut a Cataluña, Aragó, o a Murcia, Extremadura, y defendre lo catalanisme. Ejemple , Paco Escudero, que viu a Beseit. 

El catalanismo es un movimiento orientado a la exaltación de los valores propios y distintivos de la personalidad histórica de Cataluña: sus tradiciones, su cultura y la lengua catalana.

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Catalanisme

El catalanisme, o nacionalisme català, és un moviment social estructurat tant polític com cultural que promou el reconeixement de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya i, -en alguns casos— també dels Països Catalans. 

A wikipedia en catalá, viquipèdia, fique en alguns casos també dels Països Catalans. Lo País Vasco tampoc es cap país, es una comunidat autónoma de España. Pronte tindrem los países extremeños, países andaluces, países cántabros, países aragoneses, etc.

Segons la teoría de un filólogo, un catalá va eixí de la figa de sa mare y va di: 

"Benvolguda familia, ja sòc aquí. Porto un pà devall del braç, porteu-me l'espetec". 

Es una teoría lingüística, se pot demostrá sientíficamen, o refutá, la lingüística es una siensia, a vegades pareix astrología, horóscopo, avui tindrás un mal día, y chay, aserte de plé.

Esta teoría es pareguda a la del gran filólogo catalá y de germanística, Arturo Quintana Font, va afirmá que lo catalá ya se parlae a la península, fa 2200 añs. Este home té la creu de Sant Jordi, Carlos Puigdemont lay va ficá. Arturo es catalá y catalanista.

Té que sé mol tentadó fótreli un calvot a la calva del doctó Arturo teninlo acachat així com a la foto. 

Puigdemont té mol aguante, Mas y Pujol van triá mol be.

Calvot y calva segons la lingüística, etimología, filología, están emparentades, com la sogra y la nora. Estes dos raderes paraules no tenen la mateixa arrel, pero tenen lo fill en comú. 

La lingüística es mol interessán, sobre tot per al sebollot Ignacio Sorolla, de Pena-Roja , que ademés es sociólogo, sociolingüista, doctor, cum laude, plus summum , mater tua mala burra est. Ignacio, Natxo Sorolla Amela, es catalanista, pero es aragonés, no es catalá. Sempre ham parlat en chapurriau, pero ell defén que es catalá. 

La llibertat de expressió permitix parlá y escriure en chapurriau , negá que sigue catalá, valensiá, y pensá que es una llengua diferenta, no sol un dialecte de la denominada la llengua pels catalanistes.

Si fas aixó, los catalanistes te traten de facha, feixista, blaver, nazi, catalanòfob, xenòfob, pancastellaniste, panespañol. 

Aixó u han dit mol antes del jaleo en la Falange al grupo. 

Al grupo no se va aseptá que la FE de las JONS defengue lo chapurriau, valensiá, mallorquí. La publicasió la va ficá y borrá la mateixa persona, militán de Falange Española y en llistes per Aragó.

Atres mos traten de incults, baturros, maños (en molta honra), com Ramón Sistac, al seu escrit a Temps de Franja , de la Ascuma, Alejandro Maño. 

Tot aixó u fa una gen que va de moderna, libertadós, liberals, cults. Sels veu enseguida, y ne ñan de amagats al grupo que passen informassió a atres que escriuen. Atres intenten comentá al blog, van probán totes les entrades que no están capades. Cap problema.

Entre gen a insultá, a dimos que ells no chapurrejen res, recurrixen a la RAE (real academia española), per a dimos que chapurrear es hablar mal un idioma. 

Me pregunto si esta gen entre tamé a un grupo de facebook que se diu "me gustan las tetas gordas" a dislos que son uns misóginos, que pobretes elles, quin mal de esquena han de tindre, que an ells los agraden planes, o que ficon fotos de gays embutín butifarra, al mondongo me referixco, en seba de Pena-Roja, sang, y carn de gorrino de Fondespala.

Lo origen del la paraula chapurriau es un atre, una paraula del occitá, una amalgama de idiomes, champouirau, champoiral, champourrau, español, italiá, portugués, provensal, parlat per extrangés (de La Portellada no), que frecuenten les nostres costes, y se li done este nom tamé a estes persones, chapurriaus.

Ara ya tenim una ortografía básica orientativa, sense normalisá. Fem aná la gramática que coneixem desde que vam adependre a parlá chapurriau, podem escriure literatura, textos, y conservá la forma de parlá de cada poble aon se parle chapurriau. 

La forma de escriure intente representá la forma de parlá de cada persona que escriu, poc a poc anem fixán esta escritura. Li diem yo escric igual que parlo, y mos entenem tots.

Si lligiu al agüelo sebeta lligireu lo chapurriau de Valjunquera, Teruel. Piau, diau, tiarra, chen, chuñ, etc.

Si escriu algú de Azanuy, se note, ña mol vocabulari que no coneixem, no sabem be com sone. Estem adeprenén uns dels atres, desde dal a Huesca a baix a Teruel.

Mos falten vídeos en chapurriau , al grupo yo parlo chapurriau de facebook sol ñan un parell meus, yo parlo chapurriau de Beseit. Podeu vore com me fótego una madalena pel cul, en directe, y en chapurriau roquerol.

Lo chapurriau s'apareix tan al catalá, valensiá, mallorquí, com lo catalá s'apareix al aragonés, castellá, gallego, portugués, fransés, italiá, rumano, provensal, lemosín, etc. Ademés ñan paraules del árabe (moltísimes, ejemplo síndria, de sindíyya) y atres idiomes. 

Ara está evolusionán mol, per a be y per a mal, se castellanise, amarill, lunes, cuchillo, y se perden paraules, sobre tot les de ofisis antics, llauradós, pero tamé se catalanise, bonic (bonico, majo), Tramuntana (sers), el en ves de LO, lo nostre artícul.

Sabem tots quina llengua va sé la mare de totes estes, romances, romániques, lo latín. Y lo latín no haguere existit sense lo griego. Fen aná la paraula griego en un dels sentits que pot tindre una paraula, catalanistes, que tos faiguen un griego.

Los catalanistes diuen que lo mallorquí, valensiá, chapurriau son catalá, varians de una mateixa llengua. 

En chapurriau, catalá se escriu en tilde á , igual que al castellá, idioma al que li tenen molta manía, rabia, perque represente una unidat, moltes nassions fan aná lo castellá o español.

Per als catalanistes represente atres coses negatives, sobre tot per als que no les van viure pero les recorden com si les hagueren viscut. Com diu José Mota, yo no estaba, pero me acuerdo. Ahora vas y lo tuiteas.

Esta gen igual parle del añ 1300, que se escribíe catalá al Matarraña y Franja, notaris, y atres sol parlen de cuan la dictadura.

Diuen que no se podíe parlá catalá cuan Franco, pos cuan Franco, aixó no passae.

Mon yayo, de 1900, sempre va parlá chapurriau, que no deuríe está prohibit, menos en los grisos, algún señorito o gen que sempre parlae en castellá. Va viure a Beseit 87 añs.

Ña gen als pobles chapurriaus que entenen lo chapurriau, y no lo parlen, alguns son naixcuts o criats al poble, pero parlen y escriuen castellá. Una cosa rara están a España ! 

Algú publicaríe un escrit en chapurriau a Cataluña , ejemple http://www.cossetania.com , LaVanguardia , Grupo Planeta ? 

Hagueren publicat lo que escribíe Desideri Lombarte si u haguere escrit en chapurriau ? 

Yo crec que la resposta es NEIN , en este cas, foteutos la democrásia per lo forat de la Franja, la normalització es una dictadura, y está acabán en dialectes dins de Cataluña.

raim

Raim

sep, viña, parra, vi, carroll

RAÏM m.
|| 1. Fruit del cep o de la parra (Vitis vinifera), format per un conjunt de baies sucoses rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat; conjunt dels dits fruits, fruita del cep o de la parra; cast. racimo (cadascun dels fruits), uva (el conjunt dels fruits o cadascun dels grans o baies que el formen). En una vinya on havia molts raïms... ell anà fer penitència menjant tots jorns dels raïms, Llull Blanq. 52, 2. Reconta's que'l vent pujà un gra de raym en una alta montanya, Llull Arbre Sc. ii, 352. Adux bé XX bèsties carregades entre ciuada e cabrits e galines e raïms, e'ls raïms eren aytals que'ls adúyem en sachs e no's trencauen ni s'afolauen, Jaume I, Cròn. 71. E cell qui vol traure vin dels rayms, no'ls prem en lo temps de la primauera, Genebreda Cons. 52. Més ne penjavan | que de rahims, Spill 1757. I penjois de raïms i tota mena | de saborosos fruits, Alcover Poem. Bíbl. 55. Gra de raïm: cadascuna de les baies d'aquest fruit. Singló o aixingló de raïm: conjunt d'alguns grans arrancat d'un raïm amb el pedicel que els uneix. Rapa de raïm: el conjunt dels pedicels del raïm sense els grans. Raïm de taula: el que es menja, o sia, que no es destina a fer-ne vi. Raïm de penjar o de servar: el que es conserva molt de temps per a esser menjat durant l'hivern. Raïm de cup, o de vi, o de verema: el que es destina a fer-ne vi.
Raïm blanc i Raïm negre són les denominacions més generals del raïm segons el color dels grans. Hi ha moltes altres designacions específiques de cada varietat de raïm, de les quals indicarem només les principals. Raïm afartapobres: és blanc i molt gros, però poc exquisit (Calasseit). Raïm afartabellacos: és de gra gros, negre i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm agramussa: és negre, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar, un poc millor per a fer-ne vi (Mall.). Raïm alacantí: és de grans negres i atapeïts (Mall.). Raïm alicambuixer: és llarguer, de grans negres i poc espessos; no és bo per a menjar i dóna molta negror al vi (Petra). Raïm aleluia: de grans negres i atapeïts, no és bo per a menjar i fa un vi ordinari i de poc grau (Petra). Raïm batista: és gros, de grans negres i grossos, bo per a menjar i per a fer-ne vi (Petra). Raïm d'assecar: raïm de pell dura, el gra del qual es conserva fins a assecar-se i té bon gust en menjar-se sec (Griera Tr.). Raïm de balança: el que es destina a la venda i a esser menjat a taula (Andratx, ap. Griera tr.). Raïm de botó de gall: és gros, vermell i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm boval: és de grans grossos, negres, atapeïts, no gaire bo per a menjar, però sí per a fer-ne vi (val., mall.). Raïm cagat: de gra blanc, rodó, no gaire gros, poc agradable per a menjar, però bo i retent per a vi (Mall.). Raïm calop: n'hi ha de blanc i de vermell, té el gra gros, llarguer, de molta polpa, dolç, exquisit per a menjar, i es guarda bé durant mesos (Mall., Men.); cast. lairén. Raïm calop moscatell: és blanc groguenc, de gra gros i clar, molt dolç (Mall.). Raïm calop de malvasia: és més dolç que el calop comú (Manacor). Raïm calop aiguardenter: té un poc de gust d'aiguardent (Manacor). Raïm callet: és de gra negre, rodó, dur, de gust regular per a menjar i millor per a vi (Mall.). Raïm de cambril: és vermellet, menut, no tan dolç com el de garnatxa (Alcoi). Raïm carenyena: és negre i bo (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm de casa en lluna: raïm blanc de grans grossos i rodons (Benassal, ap. Griera Tr.). Raïm de clotet: és gros, vermell, bo, i té un clotet a sota; madura entre el setembre i l'octubre (Alcoi). Raïm de cor d'àngel: és molt gros, tendre, de molt poc pinyol, vermell i molt bo (Albaida, Xàtiva, Gandia). Raïm cluixent: varietat de raïm molt dur (Val.). Raïm cua-tendra: és negre i abunda poc (Pla d'Urgell). Raïm de dolcivera: és negre, llarguet i grosset, i dolç (Vinaròs, Llucena). Raïm Escursac: no gaire gros, de gra mitjancer i no gaire atapeït, molt negre, no gaire bo per a menjar però boníssim per a fer vi de molt de grau (Mall.). Raïm d'esperó de gall: és blanc, de grans grossos i molt llarguers, semblant al calop blanc però no tan bo (Mall.). Raïm fogoneu: negre, gros, espès de grans, dolent per a menjar i no gaire bo per a vi, però en fa molta quantitat (Mall.). Raïm de forcallada: és vermell, mitjancer, prou bo (Alcoi). Raïm formigó: de color negre rogenc, dolent per a menjar i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm franceset: és menut, blanc, molt primerenc, no gaire bo (Xàtiva). Raïm de grans de jueu: és de color vermell terrós (Sancelles). Raïm giró: és de gra mitjancer, rogenc fosc, molt dolç, molt bo per a menjar i per a fer-ne vi; és primerenc, madura entre juliol i agost (Mall.). Raïm de garnatxa (val.) ogranatxa (mall.): és negre o vermell fosc, mitjancer, molt bo per a fer-ne vi. Raïm grec: és de gra petit, blanc, molt dolç, i té aplicacions medicinals sobretot per a guarir indigestions i reforçar la vista (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm grumer: és gros, molt tendre, molt bo; n'hi ha de blancs i de negres (Xàtiva). Raïm jaumet: és primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals). Raïm de Jerusalem: és blanc, petit, de grans mitjancers, bo per a menjar i no tant per a fer vi (Mall.). Raïm joanenc: és blanc, molt primerenc, car madura pels volts de Sant Joan de juny (Empordà). Raïm joanillo: és blanc, petit, molt bo per a menjar i per a fer vi; és primerenc (Mall.). Raïm lloseta: negre, molt atapeït, de pell gruixada, poc comestible i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm macabeu: és blanc, atapeït, gros, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm magdalena: és de grans blancs, mitjancers i poc espessos, bo per a menjar i per a vi, i primerenc, madurant a la darreria de juliol (Mall.). Raïm malvasia: blanc, de grans petits i clars, bo per a menjar i sobretot per a fer vi. Raïm de mamella de vaca: és de grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre (val., mall.). Raïm mansés: de grans negres, atapeïts, de pell gruixada, no gaire bo per a menjar i de gust regular per a fer vi (Mall.). Raïm de marseguera: és blanc, mitjancer i aspre, però fa bon vi, i madura pel setembre (Alcoi). Raïm massacà: de gra petitó molt espès, negre i no gaire bo (Mall.). Raïm mateu: blanc, de gra rodó i petitet, però de gust exquisit (Empordà). Raïm mollinc: és molt sucós però poc saborós, només serveix per a fer vi; n'hi ha de blancs i de negres (Empordà). Raïm monastell (Xàtiva, Alcoi) o monestrell (Empordà, Urgell, Mall.) o morastell (Calasseit, Maestrat): varietat de raïm negre moradenc, de gra petit, bo per a vi però no gaire per a menjar. Raïm moscatell: n'hi ha de blanc i de negre, és molt saborós i té un gust com de canyella, aromàtic. Raïm pansa o panser: és molt dolç, però més bo per a assecar-lo i fer-ne panses que per a menjar-lo quan és fresc. Raïm pansal: és de gra negre, grosset, de pell gruixada, bo per a menjar i per a fer vi (Mall.). Raïm pascari: és negre i de pell prima (Alg.). Raïm de penjar: el que es penja per guardar-lo fins a l'hivern. Raïm picapoll: és blanc, de gra petitet, poc recomanat per a vi, però bo per a penjar i menjar-se d'hivern. Raïm de planta: és gros, blanc, bo; madura pel setembre (val., mall.); hi ha subvarietats anomenades raïm de planta nova (Xàtiva), de planta fina (val.), de planta vermella (mall.), etc. Raïm de pobre: el de gra gros i que dóna molt de vi (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm ribot: és negre i gros, no bo per a menjar, però sí per a fer vi (Urgell). Raïm roig (Empordà), o roget (val.), o rojal (Massalcoreig): és vermellós, de gra rodonet, primerenc, saborós. Raïm sabater: és negre, gros, de grans atapeïts, no comestible, però bo per a fer vi (Mall.). Raïm salzenc: és negre i gros (Urgell). Raïm de Sant Jaume: és blanc, rodó, de pell fina (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm de sarró: és petit, blanc i bo; madura per l'agost (Alcoi). Raïm senyal de gall: és blanc, de grans poc espessos, llargueruts, mitjancers, bo per a menjar i fluix per a fer vi (Mall.). Raïm sumoll: és de gra llarguerut, negre, de pell prima, molt sucós, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm tintorer: de grans mitjancers, poc espessos, negres, amb el suc vermell; no gaire bo per a menjar, fluix per a fer vi, però el fa de bon color (Mall.). Raïm trobat: de gra negre, rodó, molt dolç (Urgell). Raïm ull de llebre: és de color blanc groguenc amb un pic negre a l'ull, regular per a menjar i per a fer vi (val., mall.). Raïm valent: n'hi ha de negre i de blanc, és de gra gros i bo (Mall.). Raïm verdil: és blanc, menudet, bonet, molt primerenc (Val., Xàtiva, Alcoi). Raïm vidriell: és menut, blanc, primerenc, molt dolç (Valls, Maestrat). Raïm vernatxa: el de garnatxa (Calasseit, Maestrat). Raïm vinater: és de gra blanc groguenc o rogenc, mitjancer, molt dolç i molt bo també per a fer vi (Mall.). Raïm xarel·lo: és de gra blanc, llarguer, molt saborós, i molt primerenc (Empordà, Mallorca).
|| 2. Inflorescència formada per un eix principal que en tota la seva llargària té eixos secundaris o peduncles acabats cada un en una flor; cast. racimo.
|| 3. Conjunt de qualssevol altres fruits agrupats al volt d'un eix ramificat, a la manera del fruit del cep o parra; cast. racimo. «Un raïm d'ametlles, de cireres, de dàtils, de plàtans», etc. Raim de eura: Corymbus: Razimo de yedra, Nebrija Dict. Gronxant-hi entre lianes..., la palma escabellada, son ensucrat raïm, Atlàntida ii. Raïms de saüquera: el fruit de què es fa el vi de saüc, usat com a remei contra el mal de coll. a) L'espiga de la civada i de la cugula (Mall.).
|| 4. Element ornamental format per un conjunt de peces rodonenques agrupades entorn d'un eix ramificat; cast. racimo. Pregà'l que se'n brodàs unes calses de rayms e los grans fossen de perles, Tirant, c. 249.
|| 5. fig. Conjunt de coses o de persones agrupades d'una manera semblant als grans d'un raïm; cast. racimo. «A cada plataforma hi havia un raïm de persones» (Fabra Dicc. Gen.).
|| 6. Nom que, acompanyat d'un complement, forma la denominació de diverses plantes. a) Raïms de guineu: planta esmilàcia de l'espècie Paris quadrifolia, que es cria per llocs humits del Ripollès i la Garrotxa; cast. uvas de zorra o de oso.—b) Raïms de llop: planta crassulàcia de les espècies Sedum album i Sedum acre (V. crespinell || || 2 i 3). El Sedum album s'anomena també raïm de galàpat, i el Sedum acre a Mallorca té el nom de rém de moix.—c) Raïm de moro, o raïm de guilla, o raïm de Sant Salvi, o raïm de l'escopeta: planta fitolacàcia de l'espècie Phytolacca decandra; cast. hierba carmín.—d) Raïm d'óssa: planta ericàcia de l'espècie Arctostaphylos uva-ursi de fulles petites, fruit esfèric i flors rosades (Vall Ferrera); cast. gayuba.—e) Raïm de pastor: planta vacciniàcia de l'espècie Vaccinium myrtillus, de fulles ovades i finament serrades, flors d'un blanc rosat o verdós, i baies globuloses d'un negre blavós; cast. arándano.—f) Raïms de sapo: planta crassulàcia de l'espècie Sempervivum tectorum (val.); cast. hierba puntera. (V. consolda || 4).—g) Raïm de mar: planta efedràcia de l'espècie Ephedra fragilis (V. ginesta || 3 c).
|| 7. Raïms de la mar: hidrozou sifonòfor de l'espècie Apolemia uvaria (Boscà Fauna Val. 440).
    Var. dial.: reim, rim, rém (Dues tovalloles ab réms vermells, doc. a. 1478, ap. Hist. Sóller, ii, 1002).
    Loc.
—Mig figa mig raïm: així així, ni bé ni malament (or., bal.). Son pare tot lo dia mitj figa i mitj rém, Aguiló Rond. de R. 13.
    Refr.—a) «La vinya de Sant Joatxim, molta planta i poc raïm»: es diu referint-se a una cosa de molt bon aspecte però d'escassa valor (Vinaròs).—b) «Quan no són figues, són raïms»: es diu d'una successió de molèsties o preocupacions de divers caràcter, però que totes fan patir.—c) «No té vinya, i ven raïms»: es refereix a les persones que gasten més diners dels que el seu estat o posició social els permet.—d) «Cada cosa a son temps, i d'estiu réms» (Mall.).—e) «El raïm li diu al vi: Vine cap ací, cosí»: es diu referint-se a coses que són anàlogues o que lògicament han d'anar plegades (val.).
    Fon.: rəím (or.); raím (occ.); reím (Isavarri, Sort, Vilaller); rə́јm (Mall., Eiv.); rém (Palma, Santanyí, Sóller, Alcúdia, Men.); rím (pir-or., Blanes); rəɣím (Angostrina).
    Intens.:—a) Augm.: raïmàs, raïmarro.—b) Dim.: raïmet, raïmetxo, raïmel·lo, raïmeu, raïmiu, raïmó.—c) Pejor.: raïmot.
    Var. ant.: rasim (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 65); reym (doc. a. 1290, ap. BABL, xi, 301; Palladi 152).
    Sinòn.:— || 6a, herba de la creu, panses de guineu;— || 6b, crespinell, arròs de bruixa, arròs de pardal;— || 6c, arbre de tinta, escopetes;— || 6d, boixerola;— || 6e, avajonera;— || 6f, consolda, matafocs, herba de foc, orellana;— || 6g, ginesta borda.
    Etim.: del llatí racēmu, mat. sign. ||1.
2. RAÏM f. ant.
Matriu, úter. La sua decocçió... torna la mare en son loc quan és exida de fora e val a la umiditat que corre de la rrahim, Medic. Part. 73. Quan és donat a beure estreyn e talla la corrença de la rrahim, Medic. Part. 84.
    Etim.: de l'àrab raḥim, mat. sign.

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/

Lo finestró es lo blog de J.M. Gracia Zapater, de La Codoñera.

Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un partit proetarra, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarraña. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Cataluña com tantes altres famílies de la zona.

Quim Arrufat: “La independència de Cataluña no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Marcel Pena, lo pena de Marcel :

-Quina relació tens amb el Matarraña?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarraña. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

-Segueixes l'actualitat política del Matarraña?

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarraña no és el centre de res; està en mig d'Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta.

-El Matarraña és una mica com la Franja del meu cul, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.

El procés de comarcalització de l'Aragó va voler imitar les comarques de Cataluña i la Comunitat Valenciana, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles chapurriauparlants fora del Matarraña. D'aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua cagalana no era un element determinant a l'hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

-Què falta a la Franja del teu cul per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarraña respecte a Cagaluña, i que ha provocat l'èxode massiu que pateix.

Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Cataluña pel fet del xoc de nazionalismes que al Matarraña s'ha alimentat molt. A tota España hi ha rebuig a Cagaluña, no sé perquè tant d'odi.

És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a España. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de "a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé, Cataluña mos robe". 

No, el Matarraña no s'enfonsa per culpa dels catalans, què més vullguessim, sinó per la política franquista envers l'apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res... En canvi, a Cagaluña tenim autovies i autopistes, i fins i tot Francisco Franco Bahamonde ens va colgar de calerons. El discurs franquista ha quallat i dificulta molt l'enllaç popular i sociològic amb la resta de Països Cagaláns.

-Quin paper hi hauria de jugar l'Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Cagaláns com a referència, en aquesta recuperació?

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua com feia Hitler i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l'Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarraña, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures... A la Franja del meu cul, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s'endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l'únic que pot reconstruir la idea dels Països Cagaláns a la Franja del meu cul.

-També s'ha intentat fer des de Cagaluña, però les iniciatives encetades mai han acabat d'assentar-se.

L'aterratge d'institucions culturals catalanistes a la Franja del meu cul sempre s'ha fet pensat des d'una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja del teu cul. El meu pare , Esturrufat, va ser membre fundador de l'Ascuma, l'Associació Cultural del Matarraña, però se'n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Al IET ara hi tenim a un catalanista de renom, Carles Sancho Meix, de La Vall del Tormo.

Ell no reclamava que l'Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials españoles com la Diputació de Teruel. L'ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja del meu cul.

-Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja del teu cul.

Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja del meu cul. Un tipus d'iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja del meu cul en l'exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals. Fins i tot Òscar Adamuz, del moviment franjolí, què és de Santa Coloma, rebatejada per ell.

Estació de Valljunquera (Font)

-La creació d'estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l'activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions chapurriauparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s'ha d'establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja del meu cul.

Francesc Xavier Escudero és la nostra esperança des de Beceit

-A part de la llengua, el chapurriau, què més uneix el Matarraña i les comarques veïnes?

El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes en chapurriau. Trobem un tipus d'agricultura molt típic d'allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.

Ascumites assentats

-Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l'Estat español, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. 

M'explico: ells no creuen que hi hagi d'haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s'ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l'educació del Matarraña hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s'arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat, és invasió lingüística. Per tant, és un recurs discursiu.

Paco Escudero balle sardana al ritme de tambor i bombo

-Però hi ha gent que reivindica que l'Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l'Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple, i a ser possible eliminar el castellà del currículum escolar per a defendre la llengua, com vol fer la ANC a Cataluña. Això només s'aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja del meu cul.

-És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja del meu cul només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja del meu cul. A España, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen quatre realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia, Beseit i els Països Cagaláns, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l'Estat español. Això seria plurinacionalitat.

I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o català, l'idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d'aquesta negativa, i esperarem asseguts fins què aixó canvii. No ens oblidem del àrab i el rumà, què també haurien d'esser idiomes vehiculars.

-Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja del meu cul?

No n'hi ha a la Franja del meu cul ni pràcticament a la resta de Països Cagalans llevat del Principat per una raó: l'acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Cagaláns és un procés lent. Quan al Principat s'activa l'independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.

Tot i així, hi ha molta gent de la Franja del meu cul que participa en l'Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Cagaláns.

Ascuma a Calaceit

-Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Ses Illes i la Comunitat Valenciana no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s'hagi fet independentista. A les Illes i al antic regne de València la burgesia local es va afiliar al PP, a Alianza Popular, FE de las Jons,  i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Espanya ens Roba, però Franco ens donava la mamella, i què grossa què era. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Cagaláns.

-Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Cataluña i la resta dels Països Cagaláns?

Primer s'ha de superar l'actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Cagalans. Si s’assoleix la independència de Cataluña, España en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica. Això provocaria que molta gent a ses Illes i al regne Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta España o apropar-se al model de la República Cagalana. Tabarnia ho te clar, romandrie a España.

-Molta gent de la Franja del meu cul pensa que amb una frontera estatal s’acabaran les relacions amb Cataluña.

El concepte clàssic de l'estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Ni tan sols Trump a USA. Tenim l'exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Cataluña Nord i de la del Sud.

A no ser que España prohibeixi per als territoris chapurriauparlants tot allò de la Cataluña independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.

A més, que Cataluña va acollir molta emigració aragonesa i franjolina. A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

-El que sí que podria passar és que la independència de Cataluña sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris chapurriauparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República cagalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l'Estat español pot tenir un dels principals problemes, perquè Cataluña tensarà positivament la resta de comunitats chapurriauparlants. Esclatarà quan esclati la corda, jo no hi estaré, aniré a Suïssa amb l'Anna Gabriel, és tant guarra al llit com al parlament.

-Com per exemple?

S'hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja del meu cul ho és bastant més que Saragossa. A la República cagalana, Barchinona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta, i unicornis a la hípica del Eixample....

-Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.