Mostrando las entradas para la consulta traball ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta traball ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA. FINAL.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.


Lo marqués de Saluzzo, obligat per los rogs dels seus vassalls a pendre dona, pera péndrela al seu gust tríe a la filla de un aldeá, de la que té dos fills, y después li fa creure que están morts. Mes abán, mostranli aversió y fen vore que ha pres un atra dona, fa torná a casa a la seua propia filla com si fore la futura dona; habén aventat de casa en camisa a la seua dona, trobanla tan passién en tot, mes volguda que may la fa torná a casa, li amostre als seus fills ya criats y com a marquesa la honre y la fa honrá.

Acabada la llarga novela del rey, que mol los habíe agradat a tots per lo que mostraben en los seus gestos, Dioneo va di rién:

- Lo bon home que esperabe a la nit fé baixá la coa tiessa no tos haguere donat mes de dos sous per totes les alabanses que li feu a micer Torello. Y después, sabén que sol faltabe ell per narrá, va escomensá:
Benignes siñores meues. Me pareix que este día de avui ha estat dedicat als reys, als sultáns y a gen pareguda; y per naixó, pera no apartám massa de vatres, vach a contatos una historieta de un marqués; no una cosa magnífica, sino una solemne barbaridat, encara que acabare be. No li aconsello a dingú que la imito, perque va sé una gran llástima que an aquell li ixquere be.
Fa ya mol tems, va sé lo mes gran de la casa dels marquesos de Saluzzo un jove de nom Gualtieri, que están sense dona y sense fills, no passabe en atra cosa lo tems mes que en la setrería y en la cassera, y ni de pendre dona ni de tindre fills sen ocupaben los seus pensaméns; cosa per la que sel podríe tindre per sabut.
Aixó no los agradabe als seus vassalls, y moltes vegades li van demaná que prenguere dona, pera que ell no se quedare sense hereus y ells sense futur siñó, oferinli trobani una tal, de tal pare y tal mare dessendén, que bona esperansa pugueren tindre, y alegrás mol en alló. A lo que Gualtieri va contestá:

- Amics meus, me obliguéu a fé algo que había dessidit no fé may, considerán lo difíssil que es trobá algú que be se adapto a les costums de un, y mol abunde lo contrari, y lo dura que es la vida del qui topete en una dona que no li convé. Y di que creéu per les costums dels pares y les mares coneixe a les filles, en lo que argumentáu que me la dareu tal que me agradará, es una tontada; encara coneixenlos, són moltes vegades los fills diferéns y les filles diferentes dels pares y les mares. Pero ya que en estes cadenes voleu lligám, vull donatos lo gust; y pera que no tinga que queixám de dingú mes que de mí, si mal vingueren les coses, vull sé yo mateix qui la troba, assegurantos que, sigue qui sigue la que yo tría, si no es com a Siñora acatada per vatros, experimentareu peral vostre mal la pena que me es pendre dona contra la meua voluntat, sol pera contentatos a vatros.

Los valerosos homens van contestá que estaben de acuerdo en que ell se dessidiguere a pendre dona. Li habíen agradat a Gualtieri fée mol tems les maneres de una pobre joveneta que vivíe a una vila prop de casa seua, y pareixenli mol hermosa, va pensá que en ella podríe tindre una vida mol felís; y per naixó, sense buscá mes, se va proposá casás en ella; y fen cridá a son pare, que ere mol pobre, va convindre en ell péndrela per dona. Fet aixó, va fé Gualtieri reunís a tots los seus amics de la comarca y los va di:

- Amics meus, hau volgut y voleu que me dessidixca a pendre dona, y me hay disposat an alló mes per compláuretos a vatros que per dessich de dona que tinguera. Sabeu lo que me vau prometre: es a di, que estaríeu conténs y acataríeu com a Siñora a consevol que yo triara; y per naixó, ha arribat lo momén en que yo cumpliré la meua promesa y en que vatros cumpligau la vostra. Hay trobat una jove del meu gust mol prop de aquí que pendré per dona y la portaré a casa de aquí pocs díes: y per naixó, penseu en prepará una bona festa de bodes y en ressibila honradamen, pera que me puga sentí satisfet en lo cumplimén de la vostra promesa, com vatres podeu sentitos en la meua.

Los homens bons, tots conténs, van contestá que los pareixíe be, y que, fore qui fore, la tindríen per Siñora y la acataríen en totes les coses com a Siñora; y después de aixó tots se van ficá a prepará una bona y alegre festa, y lo mateix va fé Gualtieri. Va fé prepará unes bodes grandíssimes y hermoses, va invitá a mols dels seus amics, paréns, a mols gentilhomens y a datres dels voltáns; y ademés de aixó va fé tallá y cusí moltes robes hermoses y riques, segóns les mides de una jove que en la figura se apareixíe a la joveneta en la que se habíe de casá, y ademés de aixó se van prepará sinturóns, anells y una rica y bella corona, y tot lo que se nessessitáe pera una ressién casada.
Arribat lo día que se habíe fixat pera la boda, Gualtieri, a la hora de tersia, va montá a caball, y tots los demés que habíen vingut a honrál; y tenín dispostes totes les coses nessessaries, va di:

- Siñós, es hora de aná a buscá a la novia.

Y ficanse en camí en tota la seua comitiva van arribá a la aldea della Cipolla; y arribats a casa del pare de la mossa, micer Luiggi Arrufatti (Giannúculo al original), y trobanla an ella que tornabe de la fon de la Tegula en un cante de aigua, afananse pera aná después en atres dones a vore la novia de Gualtieri, cuan la va vore Gualtieri la va cridá per lo seu nom - es a di, Griselda - y li va preguntá aón estabe son pare; a lo que ella va contestá vergoñosamen:
- Siñó meu, está a casa.

Entonses Gualtieri, ficán lo peu an terra, mananlos a tots que se esperaren, va entrá sol a la pobreta casa, aon va trobá al pare della, y li va di: - Hay vingut a casám en Griselda, pero antes vull que ella me digue una cosa dabán de tú. Y li va preguntá si sempre, si la preníe per dona, lo complauríe y no se enfadaríe per res que ell diguere o faiguere, y si li faríe cas, y moltes atres coses, y a tot va contestá ella que sí. Entonses Gualtieri, prenenla de la ma, la va portá fora, y en presensia de tota la seua comitiva y de tots los demés bachillés va fé que se despullare, y fen vindre los vestits que li habíe manat fé, rápidamen la va fé vestís y calsás, y damún del pel, que lo portabe despentinat y casi estarrufat, va fé que li ficaren una corona, y después de aixó, maravellanse tots, va di:

- Siñores y Siñós, esta es la que vull que sigue la meua dona, si ella me vol per home.

Y después, giranse cap an ella, que estabe avergoñida y tremolosa, li va di: - Griselda, ¿me vols per home?

A lo que ella va contestá: - Siñó meu, sí.

Y ell va di: - Y yo te vull per dona.

Y en presensia de tots se va casá en ella; y fenla montá a un palafrén, ben acompañada, se la va emportá a casa seua. Van ñabé allí grans y hermoses bodes, y una alifara com si haguere pres per dona a la filla del rey de Fransa. La jove dona, en los vestits nous, pareixíe que haguere cambiat lo ánimo y lo comportamén. Ere, com ya ham dit, hermosa de figura y de cara, y pareixíe agradable, plassentera y cortés, y no filla de Luiggi y pastora de ovelles; de lo que fée maravillás a tot lo món que antes la habíe conegut; y ademés de aixó ere tan obedienta al seu home y tan servissial que ell se teníe per lo mes felís y lo mes pagat home del món; y de la mateixa manera, en los subdits del seu home ere tan grassiosa y tan benigna que no ñabíe cap dells que no la vullguere y que no la honrare de grado, rogán tots per lo seu be, per la seua prosperidat y per la seua exaltassió, dién (los que solíen di que Gualtieri habíe sigut poc discret al péndrela per dona) que ere lo mes discret y lo mes sagás home del món, perque ningú mes que ell haguere pogut vore may la alta virtut de ella, amagada daball dels pobres draps y del hábit de villana. Y en ressumen, no sol al seu marquesat, sino a tot arreu, antes de passá mol tems, va sabé ella fé parlá del seu valor y de les seues bones obres. No habíe viscut mol tems en Gualtieri cuan se va quedá preñada, y al seu momén va parí una chiqueta, de lo que Gualtieri va fé una gran festa. Pero poc después, venínseli al ánimo un extrañ pensamén, aixó es, de voldre en llarga experiensia y en coses intolerables probá la seua passiensia, primé la va ferí en paraules, mostranse enfadat y dién que los seus vassalls estaben mol desconténs della per la seua baixa condissió, y espessialmén desde que veíen que teníe dessendensia, y de la filla que habíe naixcut no féen mes que murmurá. Estes paraules va sentí la Siñora, y sense cambiá de gesto ni de bon talante, va di:

- Siñó meu, féu de mí lo que cregau que milló sigue per al vostre honor y felissidat, que yo estaré completamen contenta, perque sé que soc menos que ells y que no era digna de este honor al que vos per la vostra cortessía me vau portá.

A Gualtieri li va agradá mol esta resposta, veén que no habíe entrat an ella la soberbia per cap honor dels que ell o atres li habíen fet. Poc tems después, habenli dit a la seua dona que los seus subdits no podíen soportá an aquella chiqueta naixcuda della, informán a un criat seu, lo va enviá a dili:

- Siñora, si no vull morí ting que fé lo que lo meu siñó me mane. Me ha manat que prenga an esta filla vostra y que...- y no va di res mes.

La Siñora, sentín estes paraules, veén la cara del criat, y enrecordansen de les paraules dites, va compendre que li habíe manat que la matare; per lo que rápidamen, prenenla de la cuna, besanla y beneínla, encara que gran doló al cor sentire, sense cambiá lo gesto, la va ficá als brassos del criat y li va di:

- Prenla, fes tot lo que lo teu siñó y lo meu te ha manat fé; pero no dixos que los animals y los corvs la devoron, a no sé que ell u haygue manat aixina.

Lo criat, prenén a la chiqueta, contanli a Gualtieri lo que habíe dit la Siñora, maravellanse de la seua passiensia, la va enviá a Bolonia a casa de un parén, roganli que may diguere de quí ere filla, que la criare y educare. Va passá después que la Siñora se va torná a quedá embarassada, y al seu tems va parí un fill mascle, lo que mol va contentá a Gualtieri; pero no teninne prou en lo que habíe fet, en un cop mes fort va torná a ferí a la seua dona, y en cara enfadada li va di un día:

- Dona, desde que has tingut este fill mascle, de cap manera puc viure en esta gen meua, pos tan se lamenten de que un net de Luiggi haygue de sé lo seu siñó después dels meus díes, per lo que crec que, si no vull que me avíon de la marca (marquesat), tindré que fé lo que vach fé latra vegada, y al final dixát y pendre un atra dona.
La dona lo va escoltá en passiensia y sol va contestá:

- Siñó meu, pensa en contentát a tú mateix y satisfés los teus gustos, y no pensos en mí, perque no vull res que a tú no te agrado.

Al cap de uns díes, Gualtieri, de aquella mateixa manera que habíe fet en la filla, va maná fé en lo fill, y fen vore que lo habíe fet matá, lo va enviá a Bolonia a criás, com habíe enviat a la chiqueta. De aixó, la dona, ni datra cara va ficá ni datres paraules va di que cuan la chiqueta, de lo que Gualtieri mol se maravellabe, y se afirmabe an ell mateix que cap atra dona podríe fé lo que ella fée: y si no fore que la habíe vist mol afectuosa en los fills, se haguere cregut que fée alló pera no preocupás mes dells. Los seus vassalls, creén que habíe fet matá als seus fills, lay reprochaben mol y lo reputaben de home cruel, y teníen gran compassió de la seua dona. Ella, en les dones que en ella se dolíen dels fills morts, no va di res may, pos alló ere lo que volíe lo que los habíe engendrat.

Habén passat mols añs después del naiximén dels chiquets, pareixenli tems a Gualtieri de fé la radera proba de la passiensia della, a mols dels seus los va di que de cap manera podíe soportá mes lo tindre per dona a Griselda, y que sen donabe cuenta de que habíe obrat mal y juvenilmen, y per naixó volíe demanali al Papa que li donare dispensa y bula pera pendre un atra dona y aburrí a Griselda. De aixó lo van rependre mols homens bons, als que los va contestá que se faríe aixina.
La seua dona, sentín estes coses, pareixenli que tindríe que torná a casa de son pare, y potsé a pasturá ovelles com habíe fet abáns, y vore a un atra dona tindre an aquell al que ella volíe tan com podíe, patíe mol; pero, tal com habíe patit atres injuries de la fortuna, aixina se va disposá a soportá esta. No mol tems después, Gualtieri va fé vindre cartes falsificades de Roma, y los va amostrá als seus subdits que lo Papa, en estes bules, li habíe donat dispensa pera pendre un atra dona y dixá a Griselda; per lo que, fenla vindre dabán dell, en presensia de mols li va di:

- Dona, per bula del Papa puc triá un atra dona y dixát a tú; y com los meus antepassats han sigut grans gentilhomens y Siñós de este domini, mentres los teus sempre han sigut llauradós y ganadés, vull que no sigues mes la meua dona y que ten entornos a casa de Luiggi en la dote que me vau portá, y yo después pendré per dona a un atra que hay trobat apropiada pera mí.

La dona, sentín estes paraules, no sense grandíssim esfors (superió a la naturalesa de les dones) se va aguantá les llágrimes, y va contestá:

- Siñó meu, yo sempre hay sabut la meua baixa condissió, y que de cap modo era apropiada a la vostra noblesa, y lo que hay tingut en vos, de Deu y de vos sabía que ere, y may com a meu u vach tindre, sino que sempre u vach vore com a prestat; voleu que tos u torna y a mí me té que agradá tornátosu: aquí está lo vostre anell, en lo que tos vau casá en mí, preneulo. Me maneu que me emporta la dote que tos vach portá, no me caldrá cap bestia de cárrega, perque de la memoria no me sen ha anat que me vau pendre despullada; y si creéu honesto que lo cos al que hay portat fills engendrats per vos sigue vist per tots, despullada men entornaré; pero tos rogo, en recompensa de la virginidat que tos vach portá y que no me puc emportá, que al menos una camisa damún de la meua dote vullgau que puga emportám.

Gualtieri, que mes ganes teníe de plorá que de atra cosa, quedanse, sin embargo, en la cara impassible, va di: - Pos empórtat una camisa.

Tots los que estaben allí li rogaben que li donare un vestit, pera que no fore vista la que habíe sigut la seua dona durán tretse añs o mes eixí de casa seua tan pobra y tan vilmen com ixí en camisa; pero van sé vanos los rogs, per lo que la Siñora, en camisa, descalsa y en lo cap descubert, encomananlos a Deu, va eixí de casa y va torná en son pare, entre les llágrimes y singlots de tots los que la van vore.
Luiggi, que may se habíe pogut creure que Gualtieri teníe a la seua filla per dona, y cada día se esperabe que passare aixó, habíe guardat les robes que se habíe tret lo matí que Gualtieri se va casá en ella; per lo que, portánleshi y vestinse ella en elles, a les faenetes de la casa paterna se va entregá com abáns solíe fé, soportán en ánimo lo du assalt de la enemiga fortuna.
Gualtieri los va fé creure als seus subdits que habíe triat a una filla dels comtes de Pánago; y fen prepará grans bodes, va enviá a buscá a Griselda; cuan ella va arribá, li va di:

- Portaré a la Siñora en la que me acabo de prometre y vull honrala cuan arribo per primera vegada. Ya saps que no ting a casa dones que sápiguen arreglám les cámares ni fé moltes coses nessessaries pera tal festa; y per naixó, tú, que milló que dingú coneixes les coses de esta casa, fica en orden lo que se té que fé, fes que se inviton les dames que te paregue y ressibixles com si fores la Siñora de la casa; después, acabades les bodes, podrás entornaten a casa teua.

Encara que estes paraules foren atres tantes puñalades al cor de Griselda, com no habíe pogut aventá l´amor que sentíe per nell, va contestá: - Siñó meu, estic preparada a féu.

Y entrán en la seua roba parda y basta an aquella casa de aon poc abáns habíe eixit en camisa, va escomensá a agraná les habitassións, a ordenales, a tapissá les sales, a fé prepará la cuina, y totes les demés coses, com si fore una humilde criadeta de la casa, fenu en les seues propies mans; y no va descansá hasta que u va tindre tot amanit com conveníe. Y después de aixó, fen invitá de part de Gualtieri a totes les dames de la comarca, se va esperá a la festa, y arribat lo día de la boda, encara que vestida en pobres robes, va ressibí en ánimo y porte señorial a totes les dames que van acudí. Gualtieri, que habíe fet criá a Bolonia als seus fills per los seus paréns (que per lo seu matrimoni perteneixíen a la familia dels comtes de Pánago), tenín ya la chiqueta dotse añs y sén la doneta mes maja que may se habíe vist, y lo chiquet ne teníe sis, habíe enviat un missaché a Bolonia al seu parén, roganli que vinguere a Saluzzo en la seua filla y lo seu fill, y que portare en ell una bona comitiva, y que los diguere a tots que portabe a la chiqueta pera sé la seua dona, sense manifestali a dingú quí ere ella. Lo gentilhome, fen lo que li demanabe lo marqués, ficanse en camí, después de uns díes, en la joveneta, en son germanet y en una noble comitiva, a la hora de minjá va arribá a Saluzzo, aon tots los llauradós y mols atres veíns dels voltáns esperaben an esta nova dona de Gualtieri. Ella, ressibida per les dames, entrán a la sala aon estaben parades les taules, Griselda, tal com estabe vestida, eixinli alegremen a trobala, li va di: - ¡Benvinguda sigue la meua Siñora!

Les dames, que mol li habíen rogat a Gualtieri en vano que faiguere que Griselda se quedare a una cámara, o que ell li dixare algún dels vestits que van sé seus, se van assentá a la taula y se va escomensá a serviles. La joveneta ere observada per tots, y tots díen que Gualtieri habíe fet bon cambi, y entre les demés Griselda la alababe mol, an ella y a son fratello. Gualtieri, al que ya li pareixíe habé vist del tot la passiensia de la seua dona, veén que en res la cambiabe lo extrañ de aquelles coses, li va pareixe ya hora de tráurela de la amargura que soportabe daball del impassible gesto; per lo que, fenla vindre, en presensia de tots, sonrién, li va di: - ¿Qué te pareix la meua dona?

- Siñó meu - va contestá Griselda -, me pareix mol maja; y si es tan discreta com hermosa, lo que crec, no dudo de que viureu en ella com lo mes felís siñó del món; pero tos rogo que les ferides que li vau fé a la que va sé abáns la vostra dona, no les hi faigau an esta, que crec que no podríe patiles, tan per la pronta edat com perque está educada a la blanó, mentres que latra estabe educada a la durissia, en fatigues continues desde chicoteta.

Gualtieri, veén que ella se creíe que aquella siríe la seua dona, la va fé assentás a la seua vora y li va di: - Griselda, ya es hora de que cullgues lo fruit de la teua llarga passiensia, y de que los que me han jusgat com a cruel y bestial sápiguen que lo que vach fé u féa en vistes a un fin, volén enseñát a sé dona, y an ells sabé triala y guardala, y lográ yo la pas perpetua mentres vixquera en tú. Cuan vach tindre que pendre dona, pensaba que no u conseguiría; per naixó, pera probá si ere sert, de totes les maneres que ya saps te vach ficá a proba. Y com no hay vist may que ni en paraules ni en acsións te haigues apartat dels meus dessichos, pareixenme que ting en tú la felissidat que dessichaba, vull tornát en un instán lo que durán mols añs te vach pendre, y en molta dolsó curát les ñafres que te vach fé. Per naixó, en alegre ánimo, ressibix an esta que creus que sirá la meua dona, y a son germanet, com als teus fills y meus: són los mateixos que tú y mols atres hau cregut que yo había fet matá cruelmen. Yo soc lo teu home, que te vull sobre totes les coses, y crec que no ña datre que tan com yo pugue está contén de la seua dona.

Y dit aixó, la va abrassá y la va besá, y jun en ella, que plorabe de alegría, ficanse en peu, van aná aon estabe la seua filla, tota parada, que habíe estat escoltán estes coses; y abrassanla tendramen, y tamé a son germá, van traure del seu error an ella y a tots los atres que allí estaben. Les dames, contentíssimes, eixecanse, sen van aná a la alcoba de Griselda, li van traure les seues robotes y la van vestí en un noble vestit dels seus, y com a Siñora, que inclús u pareixíe en los seus drapots, la van portá a la sala. Y fen allí en sons fills maravellosa festa, están tots contentissims en estes coses, se va allargá la alifara mols díes; y van tindre a Gualtieri com a discretíssim, encara que massa agre e intolerable van jusgá lo experimento que habíe fet en la seua dona, y discretíssima sobre totes van jusgá a Griselda.
Lo comte de Pánago sen va entorná a Bolonia al cap de uns díes, y Gualtieri, retirán a Luiggi de la seua faena, com a sogre lo va ficá en un estat en que va viure honradamen y en gran felissidat, y aixina va acabá la seua vellea. Y ell después, casán áltamen a la seua filla, va viure mols añs felís en Griselda, honranla sempre tan com podíe.

Tamé damún de les cases pobres plouen del sel los espíritus divinos, y a les cases reals aquells que siríen mes dignes de guardá gorrinos que de tindre señorío sobre los homens. ¿Quí, apart de Griselda, haguere pogut, en la cara alegre, patí les dures probes a que la va sotsmetre Gualtieri? Li haguere estat mol ben mereixcut trobán una que, cuan la haguere aviat de casa en camisa, se haguere fet espolsá de manera que se haguere guañat un bon vestit.

Habíe acabat la historia de Dioneo, y mol habíen parlat della les siñores, uns reprochán una cosa, atres alabanne un atra, cuan lo rey, eixecán la cara al sol y veén que ya estabe mes cacho de la hora de vespres, sense alsás, va escomensá a parlá aixina.

- Esplendoroses siñores, com crec que sabéu, lo bon sentit dels mortals no consistix sol en tindre a la memoria les coses passades o coneixe les preséns, sino que per les unes y les atres lo sabé vore les futures es reputat com a talento grandíssim per los homens eminéns. Natros, com sabeu, demá fará quinse díes, pera tindre algún entretenimén, conservá la nostra salut y vida, dixán la melancolía, los dolós y les angusties que per la nostra siudat se veuen continuamen, desde que va escomensá este pestilén tems, vam eixí de Florencia. Aixó, segóns lo meu juissi, u ham fet honestamen, perque, si hay sabut mirá be, a pessá de que se han contat alegres histories, potsé despertadores de la concupiscencia, dels bon minjás y mol beure, de la música y los cántics (coses que inclinen als caps debils a coses poc honestes) cap acte, cap paraula, ni per la vostra part ni per la nostra hay vist que haguere de sé reprochada. Continua honestidat, continua concordia, continua germanó y familiaridat me ha paregut vore y sentí, lo que, sense duda, pera honor y servissi vostre y meu me es mol volgut. Y per naixó, pera que no sigue massa llarga esta costum y que no se faigue molesta, y pera que dingú pugue reprochá la nostra llarga estansia aquí, habén cadaú de natros disfrutat la seua jornada en lo honor que ara me correspón a mí, me pareix, si vatros voleu, que siríe convenién entornamon ya al puesto de aon vam eixí. Sense contá en que, si ton fixeu, la nostra compañía (que ya ha sigut coneguda per moltes atres) podríe multiplicás de manera que mos traguere tota la nostra felissidat; y per naixó, si aprobeu la meua opinió, conservaré la corona que me hau ficat hasta la nostra partida, que voldría que fore demá de matí. Si creéu que té que sé de un atre modo, ting ya pensat quí té que coronás lo día siguién.
La discussió va sé llarga entre les siñores y entre los jovens, pero al final van pendre lo consell del rey, y van dessidí fé lo que ell habíe dit. Fen cridá al senescal, va parlá en ell sobre cóm se teníe que arreglá tot per al matí siguién, y llissensiada la compañía hasta la hora de sopá, se va ficá de peu.

Les siñores y los demés, eixecanse, com estaben acostumats, se van entretindre, y arribada la hora de la radera sena a la masada, se van assentá, van minjá y beure, y después van escomensá a cantá y a tocá instruméns; y dirigín Laureta una dansa, li va maná lo rey a Fiameta que cantare una cansó. Ella va escomensá aixina:

Si Amor no vinguere en sels,

no siría yo dona,

encara que aixó me alegrare, y a consevol.

Si la alegre juventut

del amán guapo a la dona agrade,

ossadía o valor,

o fama de virtut,

talento, cortessía, y honrat parlá,

o lo humor encantadó,

yo soc, per la seua salut,

una que pot vore

a la meua esperansa esta visió sansera.

Pero com be vech

que datres dames la meua siensia tenen,

me mórigo de temó

creén que lo dessich

aon yo l´hay ficat a ficá venen:

al que es lo lladre

de la meua alma,
y de este modo en lo meu doló,

mal vech que tornará

la que ere la meua ventura verdadera.

Si li veiguera lealtat

al meu siñó, tal com li vech valor,

selosa no estaría,

pero es tan gran verdat

que moltes van buscán amán,

y a tots ells los vech falsía.

Aixó me desespere, y moriría;

y que pedré lo seu amor
sospecho, que un atra mel robará.

Per Deu, a cada una

de vatres li rogo que no intento

fém en aixó ultraje,

que, si u faiguere alguna

en paraules, señes o datres coses,

li juro que siríe lo meu coraje

capás de fela triste,
y en la llengua no se pot

contá lo que per tal locura patiríe.

Cuan Fiameta habíe acabat la seua cansó, Dioneo, que estabe a la seua vora, li va di enriensen: - Siñora, siríe gran cortessía que lo donareu a coneixe a totes, pera que per ignoransia no tos fore arrebatada la vostra possessió, y que tos enfadareu.

Después de esta, sen van cantá moltes atres; y están ya la nit abansada, cuan va voldre lo rey, tots sen van aná a descansá.
Y al apareixe lo nou día, eixecanse tots, habén ya lo senescal aparellat totes les coses, detrás de la guía del rey, cap a Florencia sen van entorná; y los tres jovens, dixán a les set siñoretes a Santa María la Nova, de aon habíen eixit en elles, se van despedí delles, y tots sen van entorná a les seues cases.


CONCLUSIÓ DEL AUTÓ.

Nobilíssimes joves per les que hay passat tan llarga fatiga pera conseguí lo seu consol, crec que (habenme ajudat la divina grassia per los vostres piadosos rogs, segóns jusgo, mes que per los meus merits) hay acabat cumplidamen lo que al escomensá la presén obra vach prometre que faría. Per naixó, a Deu primeramen y después a vatres donán les grassies, es tems de consedili descáns a la ploma y a la fatigada ma. Pero abáns de consedílay, intentaré contestá algunes cosetes, que potsé alguna de vatres o atres pugueren preguntás. Ñaurá algunes de vatres que diguen que al escriure estes noveles me hay pres massa libertats, com la de fé di algunes vegades a les siñores, y mol assobín escoltá, coses no mol apropiades ni pera que les diguen ni pera que les escolton les dames honestes.
Aixó yo u nego, perque no ña res tan deshonest que, si en honestes paraules se diu, sigue una taca pera dingú; lo que me pareix habé fet aquí prou be.
Pero suposem que sigue aixina, no vull reñí en vatres perque sé que me venseríeu. Pera contestatos per qué u hay fet aixina, moltes raóns me se ocurrixen enseguida. Primeramen, si algo de aixó ña an alguna historieta, la calidat de les noveles u ha requerit, les que, si en ulls raonables se miraren per persones enteses, mol claramén se voríe que sense habé traissionat la seua naturalesa no haguera pogut contales de un atra manera. Y si potsé an elles ña algún trosset, alguna parauleta mes pujadeta de lo que tolere alguna santurrona, dic que no me se té que reprochá a mí habeles escrit, ya que no sels reproche als homens ni a les dones lo di tots los díes forat, clau, morté, salchicha, melóns, pepino, y una gran cantidat de paraules paregudes. Sense contá en que a la meua ploma no se li té que consedí menos autoridat que al pinsell del pintó, al que sense cap reproche (o al menos just), dixem que pinto no ya a San Miquial ferí a la serp en la espasa o en la llansa y a San Jorge lo dragó cuan vol, sino que pinte a Cristo mascle y a Eva femella, y an aquell mateix que va voldre morí per la salvassió de la naturalesa humana a la creu, unes vegades en un clau y datres en dos, lo enclave an ella. Ademés, mol be pot vores les coses que se conten de la iglesia, de la que en paraules honestíssimes se té que parlá (encara que a les seues histories sen trobon moltes mes allá de les escrites per mí), y de les escoles dels filóssofos, aon la honestidat se requerix tan com a datres parts. Ni entre clérigs ni entre filóssofos, a cap puesto, mes que als jardíns, y com a entretenimén, entre persones jovens encara que madures y no influensiables per les noveles, va ñabé un tems al que lo aná en les bragues al cap pera salvá la vida no los sentabe tan mal a les persones honestes.
¿Quí no sap que lo vi es una cosa mol bona per als vius, segóns Cincilione y Escolario y mols atres, y que pera qui té fiebre es mala cosa?
¿Direm, entonses, que perque perjudique als que tenen fiebre es roín?
¿Quí no sap que lo foc es mol útil, y hasta nessessari als mortals?
¿Direm, que perque creme cases, pobles y siudats, que es roín?
Les armes defenen la vida dels que passíficamen volen viure; y tamé maten als homens moltes vegades, no per maldat del arma, sino de qui les fa aná.
Cap servell aigualit va entendre may rectamen una paraula; y aixina com los honestos tot u aprofiten, los que no són tan honestos no poden contaminá als ben disposats, igual que lo fang als rayos del sol o les marranades de la terra a la bellesa del sel.
¿Quíns llibres, quínes paraules, quíns papés són mes sanos, mes dignes, mes reveréns que la divina Escritura? Y mols ne han ñagut que, interpretanlos perversamen, an ells mateixos y a datres han portat a la perdissió. Cada cosa en sí mateixa es bona pera algo, y mal empleada pot sé nossiva o roína pera moltes; y aixó vull di de les meues noveles. Lo que vullgue traure de elles mal consell o males obres, rebuscán, lo traurá; y al que busco utilidat y fruit no lay negarán, y sempre sirán tingudes per útils y honestes si se llichen o conten en les ocasións y a les persones pera les que han sigut contades. Lo que tingue que resá parenostres o fé coques de castaña pera lo seu confessó, que les dixo apart, que elles no correrán detrás de dingú pera fés lligí, encara que les beates les diguen (y tamé les faiguen) alguna que atra vegada. Ñaurá tamé algúns que dirán que ne ñan algunes que haguere sigut milló que no hi estigueren.
U consedixco: pero yo no podía ni debía escriure mes que les que habíen sigut contades, y per naixó los que les van contá hagueren tingut que contales totes bones, y yo les haguera escrit totes bones.
Pero si vullguere pensás que yo hay sigut de estes lo inventó y lo escritó, que no u hay sigut, no men avergoñiría de que no foren totes bones, perque no ña cap maestre, de Deu pera aball, que faigue totes les coses be y cumplidamen a gust de tots.
Carlo Magno, que va sé lo primé en creá paladíns, no ne va pugué creá tans que per ells mateixos pugueren formá un ejérsit. A la multitut de les coses li convé que ne ñaguen de totes les calidats. No trobareu cap finca tan ben llaurada y conreada que an ella no se trobon ortigues, coscolls, gram, llicsóns, regalissia, carts, boches, mesclats en les millós plantes. Sense contá en que, al tindre que parlá en jovenetes simples, com sou la majoría de vatres, haguere sigut una tontada lo fatigás buscán coses mol exquisites y parlá en cuidadet. Pero, ressumín, al que está lligín estes lletres, que se dixo les que li moleston y que llixgue les que li agradon: pera no engañá a dingú, porten al fron escrit lo que al seu interió amagat contenen. Y encara crec que ñaurá qui digue que ne ñan de massa llargues; als que repetixgo que lo qui té datres coses que fé, pert lo tems lliginles, tamé si foren mes curtes.
Y encara que ha passat mol tems desde que vach escomensá a escriure hasta este momén en que arribo al final de la meua fatiga, no me sen ha anat del cap que hay oferit este traball meu als ossiosos y no als atrafegats; y al qui llich pera passá lo tems res li pot resultá llarg, si li servix pera lo que vol. Les coses curtes convenen milló als estudiosos (que no traballen pera passá lo tems, sino pera féu aná útilmen) que a vatres, dones, que tot lo tems que tos sobre lo gasteu en amorosos plaés; y ademés de aixó, com ni a Atenas, ni a Bolonia, ni a París hau de estudiá, convé parlatos mes llárgamen que als que tenen lo ingenio agudisat per los estudis. Y no dudo que ñaurán algunes que diguen que les coses contades están massa plenes de chistes y de bromes, y que no es propi de un home serio y de pes habeles escrit aixina. An estes ting que donáls les grassies, perque, mogudes per un bondadós sel, se preocupen mol de la meua fama. Pero tamé hay de contestá aixina: confesso que soc home de pes y que moltes vegades u hay sigut a la meua vida; y per naixó, an aquelles que no coneixen lo meu pes, los dic que no soc serio, sino que soc tan ligero que me aguanto hasta al aigua; y considerán que los sermóns dels flares pera que los homens se corregixquen de les seues culpes, la majoría plens de frasses ingenioses, de bromes y de bufonades, vach jusgá que les mateixes no los vindríen mal a les meues noveletes, escrites pera esbarrá la melancolía de les dones. Pero, si massa sen enrigueren en aixó, les lamentassións o trenos de Jeremíes, la passió del Salvadó y los remordiméns de la Magdalena podrán fássilmen curales.
¿Y quí podríe pensás que encara ñague gen que digue que ting una llengua roína y venenosa perque an algún puesto escric la verdat dels flares? A les que aixó diuen ña que perdonales, perque no es de creure que datra cosa mes que una justa raó les mogue, perque los flares són bones persones y fugen de la incomodidat per l´amor de Deu, y molen cuan lo caz está a cormull y no u conten; y si no fore perque tots fan una mica de auló a choto mogut, mol mes agradable siríe lo seu manjar. Confesso, sin embargo, que les coses de este món no tenen cap estabilidat, sempre están cambián, y aixina podríe passá en la meua llengua; esta, no confián yo en lo meu propi juissi, del que desconfío tan com puc en los meus assuntos, no fa mol me va di una veína meua que ere la milló y la mes dolsa del món: y en verdat que cuan aixó va passá ñabíen poques de les pressedéns noveles que faltaren per escriure.
Y dixán ya a cada una di y creure lo que vullguen, es tems de acabá les meues paraules, donán les grassies humilmen an aquell que después de tan llarga fatiga, en la seua ajuda me ha portat al dessichat final; y vatres, amables dones, quedeutos en pas en la seua grassia, y enrecordeuton de mí si auncás an alguna algo de lo lligit li haygue ajudat.


AQUÍ ACABE LA DÉSSIMA Y RADERA JORNADA DEL LLIBRE TITULAT DECAMERÓN, APELLIDAT PRÍNCIPE GALEOTO.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijáns de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabáns y al sol que bade les roques.

Mol sen habíen enrit les siñores del desgrassiat de Calandrino, y mes sen hagueren enrit encara, pero se van enfadá al vore que tamé li preníen los capóns los mateixos que li habíen furtat lo gorrino. La reina li va maná a Pampinea que contare la seua; y ella va escomensá aixina:
Caríssimes siñores, moltes vegades passe que les artimañes són vengades en atres artimañes. Natros mon ham enrit mol (en moltes historietes contades de les burles que han sigut fetes, de les que cap vengansa que se haigue pres se ha contat; pero yo enteng contátos lo que li va passá a una consiudadana nostra, que la seua burla, al sé burlada, casi va pagá en la mort; y escoltáu no tos dixará de sé útil perque aixina milló ton guardaréu de enfótreton dels atres y mostraréu bon juissi.
No han passat encara mols añs desde que va ñabé a Florencia una jove hermosa de cos y altanera de ánim y de linaje mol noble y en los bens de la fortuna convenienmen abundán, que se díe Elena. Esta, habénse quedat viuda may mes va volé casás, habénse enamorat de ella, a elecsió seua, un jove cortés y ben plantat. Olvidán datres preocupassións, en la ajuda de una criada seua de la que sen fiabe mol, moltes vegades en ell se donáen bona vida.
Va passá an este tems que un jove de nom Rinieri, home noble de la nostra siudat, habén estudiat mol tems a París no per a vendre después la seua siénsia a granel com fan mols, sino per a sabé la raó de les coses y los seus motius (lo que mol be li sente a un noble) va torná de París a Florencia. Allí, mol honrat tan per la seua noblesa com per la seua siénsia, vivíe com un siñó. Pero com passe moltes vegades que lo que mes entenimén de les coses profundes té, mes fássilmen se dixe enchampá per l´amor, aixó li va passá an este Rinieri. Habén anat ell un día a una festa, dabán dels seus ulls se li va ficá esta Elena, vestida de negre com van les nostres viudes, plena de tanta hermosura al seu juissi, y de tanta amabilidat com cap atra li habíe paregut vore; y va pensá que podríe dís felís lo qui puguere tíndrela despullada als seus brassos. Y una vegada y un atra miránla dissimuladamen, y sabén que les coses grans y pressioses no se poden conseguí sense traball, va dessidí ficá tot lo seu esfors y tota la seua solissitut en agradála, per a conseguí lo seu amor, y después pendre possesió de ella. La jove Siñora, que no teníe los ulls ficats al infern sino que, mol segura de ella y hasta mes de lo que ere, movén los ulls en arte mirabe al voltán y enseguida vee al que la mirabe, y acatánsen de les mirades de Rinieri, enriénsen per a sí mateixa, va di: - No hauré vingut avui aquí en vano, si no me equivoco, hay pessigat un pavo pel nas. Y escomensán a mirál alguna vegada en la coeta del ull, se les ingeniabe en demostráli que se ocupabe de ell, o pensán per atra part que cuan mes atraguere y prenguere en los seus encáns, la seua hermosura ere de mes alt preu. Lo sabut, dixán apart los pensaméns filosófics, va portá tot lo seu ánim cap an ella; y creén que li agradabe, preguntán quina ere la seua casa, va escomensá a passá per dabán de ella, excusán en diferentes raóns aquelles anades y vingudes. La Siñora, vanagloriánse de alló, fée vore que lo mirabe de bona gana, per lo que ell, trobán la manera, se va arrimá a la seua criada y li va descubrí lo seu amor, demanánli que en la seua Siñora obrare de tal manera que ell puguere obtíndre la seua grássia. La criada va prometre mol y lay va di a la seua Siñora, y ella, énriénsen mol va di:
- ¿Has vist aón ha vingut este a pédre lo servell que ha entrenat a París? Pos venga, donémli lo que va buscán. Li dirás, cuan te parlo un atra vegada, que yo lo vull mes an ell de lo que ell me vol a mí; pero que ting que guardá la meua honra per a portá lo cap ben alt; per naixó, si es tan sabut com diu, té que vóldrem mes.

¡Ay desgrassiada, desgrassiada! No sabíe ella, siñores meues, lo que es ficás a provocá als escolás. La criada, al trobál, va fé lo que la seua Siñora li habíe manat. Lo estudiós, contén, va passá a rogatives mes caluroses y a escriure cartes y a enviá regalos, y tot ere asseptat, pero en recompensa no veníen mes que vagues respostes; y de esta guisa lo va tindre mol tems donánli llargues. Al cap de un tems, habénli ella contat tot al seu amán y habénse ell enfadat en ella alguna vegada y sentit sels, per a féli vore que equivocadamen sospechabe de ella, solissitánla mol lo escolá, li va enviá a la seua criada, que li va di que ella no habíe tingut ocasió may de fé res que an ell li agradare, después de que lo habíe assegurat del seu amor, pero que, per a les festes de Nadal que se arrimaben, esperabe pugué está en ell; la nit siguién a la festa, si ell volíe, podíe acudí al seu pati, aon ella aniríe a buscál tan pronte com puguere.

Lo escolá, mes contén que un chiquet en sabates noves, a la hora ordenada sen va aná a casa de la Siñora, y portat per la criada a un pati, tancánlo a dins, allí va escomensá a esperá a la Siñora. La Siñora, habén aquella nit fet víndre al seu amán y habén sopat en ell, li va contá lo que volíe fé aquella nit, afegín: - Y podrás vore cuán y quin es l´amor que li ting y hay tingut an aquell del que has tingut sels.

Estes paraules les va escoltá lo amán en gran contén de ánim, dessichós de vore en obres lo que la Siñora en paraules li donabe a entendre. Lo día abáns habíe nevat mol, y tot estabe tapat de neu; lo escolá fee poc que estabe al pati cuan va escomensá a tremolá de fret, pero esperán calentás después, u soportabe en passiénsia.
La Siñora li va di al seu amán al cap de un rato:

- Anem a la alcoba y desde una finestra mirem lo que fa eixe de qui has tingut sels, y lo que li contestará a la criada, que la hay enviat a parlá en ell. Sen van aná, pos, cap a la habitassió y se van assomá a una finestreta, y veén sense sé vists, van escoltá a la criada parlá en lo escolá y di:

- Rinieri, la meua Siñora es la dona mes trista que may ha ñagut, perque esta nit ha vingut un dels seus germáns y ha estat mol rato parlán en ella, y después va voldre sopá en ella y encara no sen ha anat, pero crec que sen anirá pronte; y per naixó no ha pogut víndre ella encara, pero ya vindrá llugo; te demane que no te fastidio massa lo esperá.

Lo escolá, creén que ere verdat, va contestá:

- Dísli a la meua Siñora que no se preocupo de mí hasta que pugue víndre a buscám, pero que u faigue tan pronte com pugue.

La criada, tornán cap a dins, sen va aná a dormí.

La Siñora, entonses, li va di al seu amán:

- Be, ¿qué dius?, ¿creus que yo, si lo vullguera com tú te penses, lo dixaría allí baix carpidet?

Y dit aixó, en lo seu querido, que ya estabe mes contén, sen van aná cap al llit, y mol rato van está chalán, enriénsen del pobre escolá y enfoténsen dell. Lo escolá, donán voltes per lo pati, se movíe per a calentás y no teníe aón assentás ni aón amagás de la serena, y maleíe lo llarg entretenimén del germá de la Siñora, y tot lo que sentíe pensabe que ere una porta que la Siñora obríe, pero esperabe en vano.
Ésta, prop de la mija nit, están en lo seu amán, li va di:

- ¿Qué penses, alma meua, del nostre escolá? ¿Qué te pareix mes gran, la seua sabiduría o l´amor que yo li ting?, ¿fará lo fret que li estic fen passá eixísseli del pit lo que en les meues paraules li va entrá?

Lo querido va contestá:

- Cor meu, aixina com tú eres lo meu be y lo meu descáns y tota la meua esperansa, aixina soc yo les teues.

- Pos - díe la Siñora - bésam mil vegades per a vore si dius la verdat. Lo amán, abrassánla y apretán fort, no mil sino sen mil vegades la besabe. Después de un bon rato, va di la Siñora: - ¡Ah!, eixequémos y anem a vore si se ha apagat lo foc en lo que este amán meu cada día me escribíe que estabe ruén.

Y eixecánse, a la finestreta se van assomá, y mirán cap al pati van vore al escolá ballán una tarantela al so del castañolejá de dens, que per la gran gelada ere tan saltejada y rápida que may habíen vist cosa igual. Entonses va di la Siñora:

- ¿Qué dius, la meua dolsa esperansa?, ¿te pareix que sé fé ballá als hómens sense música de trompetes y cornamusses?

A lo que lo amán va contestá:

- Siñora meua, sí que ne saps.

Va di la Siñora:

- Vull que baixem hasta la porta, tú te estás callat y yo li parlaré y sentirem lo que diu, y pot sé que encara mos divertigam mes que de sol vórel.

Y obrín la alcoba en cuidadet van baixá a la porta. Allí, sense obríla, la Siñora en veu baixa, per la gatera, lo va cridá. Lo escolá, al sentís cridá, va alabá a Deu, creénse massa pronte que anabe a entrá a dins, y arrimánse a la gatera, va di:

- Aquí estic, Siñora; obríu per Deu, que me mórigo de fret. La Siñora va di:

- ¡Ah, sí, que ya sé que eres un geleres! y tamé que lo fret es mol gran perque ha caigut una mica de neu. Be sé yo que a París ne ñan de mol mes grans. No puc obrít encara perque este germá meu, que ahí per la nit va víndre a sopá en mí, no sen va encara; pero sen anirá pronte, y vindré en seguida a obrít. Acabo de separám dell en molta faena per a víndre a consolát y que la espera no te enfado.

Va di lo escolá: - ¡Ah, Siñora!, tos demano, per Deu, que me obrigáu, per a que puga está a dins abrigat, perque fa un ratet ha escomensat a caure la nevada mes espessa del món, y encara neve; y yo tos esperaré ahí tot lo que vullgáu.

Va di la Siñora: - ¡Ay, dols be meu, que no puc, que esta porta fa tan soroll cuan se obri que fássilmen la sentiríe mon germá si la obriguera!, pero vull aná a díli que sen vaigue per a que yo puga torná a obrít.
Va di lo escolá: - Pos anéuhi pronte, y tos rogo que faigáu ensendre una bona fogata per a que, en cuan entra, puga calentám, que hay agarrat tal geló que apenes me séntigo.
Va di la Siñora: - Assó no pot sé, si es verdat lo que me has escrit moltes vegades de que estás ensés per lo meu amor; pero estic segura de que ten enfots de mí. Ara ving; espéram y aguanta. Lo amán, que u sentíe tot, chaláe mol, y tornán al llit en ella, poc van dormí aquella nit, que casi tota la van passá en plaés y en burles al escolá.
Lo desgrassiat escolá, convertit en sigüeñaper lo fort castañolejá de dens que teníe, donánsen cuenta de que sen enfotíen de ell, moltes vegades va tratá de obrí la porta y va mirá a vore si per algún atre puesto podíe eixí; y no veén cóm, com un león engabiat maleíe lo mal tems, la maldat de la dona, la durassió de la nit y la seua propia simplesa; y mol cabrejat contra nella, l´amor que li teníe de repén se va cambiá en cruo y amarg odio, y pensáe moltes coses en les que vengás. Pero la nit, después de molta y llarga espera, va dixá pas al día y va escomensá a apareixe l´alba; la criada, avisada per la Siñora, baixán, va obrí lo pati, y mostrán sentí compassió dell li va di:
- ¡Malaventura tíndre lo que va víndre anit! Tota la nit te ha tingut velán y ha fet que te congelos: ¿pero saps?, préntu en calma, que lo que esta nit no ha pogut sé un atra vegada sirá. Lo escolá, com a sabio que sap que de res servixen les amenasses mes que per a armá al amenassat, va tancá al seu pit lo que la seua destemplada rabia tratabe de gitá fora o foragitá, y en veu tranquila, sense mostrás gens enfadat, va di:

- En verdat que hay passat la pijó nit que hay tingut may, pero be hay vist que de aixó la Siñora no ne té cap culpa, perque ella mateixa va baixá hasta la porta a excusás y a consolám; y com dius, lo que esta nit no ha sigut un atra nit sirá; encoméndam an ella y quédat en Deu.

Y del tot carpit, com va pugué sen va entorná a casa. Allí, cansat y mort de son, se va aviá al llit y se va despertá casi paralisat de brassos y cames; per lo que, envián a buscá un meche, li va contá lo fret que habíe passat, y ell va fé lo possible per a recuperáli la salut. Los meches, en grandíssimes y rápides cures lo van ajudá, poc tems después van pugué curáli los ñirvis y fé que se relajare; y si no haguere sigut jove y arribabe bon tems, mol haguere tingut que soportá; pero tornán a está sano y fresc, guardánse a dins lo seu odio, se mostrabe mol mes que may enamorat de la viuda.
Va passá después de sert tems, que la fortuna li va proporsioná la ocasió de satisfé lo seu dessich al escolá. Perque habénse enamorat de un atra dona lo amán de la viuda (sense tíndre cap considerassió al amor que ésta li teníe), ella en llágrimes y amargó se consumíe; pero la seua criada, que gran llástima teníe della, no trobán lo modo de apartála del doló per lo amán perdut, veén al escolá que de la manera acostumada passabe per lo barri, va tindre un pensamén, y va sé que se podríe obligá al amán de la seua Siñora a vóldrela com abáns fée en alguna operassió nigromántica y que en alló lo escolá habíe de sé un gran maestre; y lay va di a la Siñora. Ella, sense pensá en que, si lo escolá haguere sabut de nigrománsia la haguere fet aná en lo seu propi profit, va escoltá les paraules de la criada y en seguida li va di que li preguntare si volíe féu y en seguridat li prometiguere que, en recompensa, ella faríe tot lo que ell vullguere.
La criada va fé la embajada be y diligenmen, y sentínla lo escolá, tot contén va di:
- Alabat sigues, Deu meu; ha arribat lo momén en que en la teua ajuda podré castigá an eixa dona roína per la mala passada que me va fé en pago del gran amor que li tenía. Y li va di a la criada:

- Dirás a la meu Siñora que no patixgue per naixó, que si lo seu querido estiguere a la India lo faría yo víndre rápidamen a demanáli grássia de lo que contra lo seu gust haguere fet. Lo que té que fé lay diré an ella cuán y aón mes li vaigue be, y díslay aixina y confórtala de la meua part. La criada va doná la resposta y se quedá en vores los dos a Santa Lucía del Prado. Acudín allí la Siñora y lo escolá, y parlán ells dos sols, sense enrecordássen ella de que casi lo habíe portat an ell a la mort, li va contá ubertamen totes les seus coses y lo que dessichabe, y lay va rogá per la seua salvassió; y lo escolá li va di: - Siñora, es verdat que entre les demés coses que yo vach adependre a París conte la nigrománsia, y sé be de lo que es capás; pero com ofén mol a Deu, había jurat no ficála may en práctica ni per a mí ni per a datres. Pero es verdat que l´amor que tos ting es tan fort que no sé negám a res que vullgáu manám; y per naixó, encara que haiga de aná a la casa del diable, estic disposat a féu ya que u voléu. Pero tos hay de advertí de que es una cosa mes molesta de fé de lo que pensáu, y mes cuan una dona vol recuperá l´amor de un home o un home lo de una dona, perque aixó no pot féu mes que la mateixa persona a qui li interesse, y per a féu fa falta que qui u faigue sigue de ánim valén perque ña que féu de nit y a puestos solitaris y sense cap compañía, y estes coses no sé si estéu disposada a féles. A lo que la Siñora, mes enamorada que prudén, va contestá:

- Amor me espoleje de tal manera que no ña res que no faiguera per a recuperá an aquell que me ha abandonat; pero, si vols, dísme en qué ting que sé valenta. Lo escolá, que en mal pel teníe la coa marcada, va di: - Siñora, yo tindré que fé una imache de estañ en lo nom de aquell al que dessicháu recuperá, y cuan to la envía, cuan estigue la lluna menguán, tos hau de bañá en ella set vegades a un riu de aigüas clares y corréns, completamen despullada y sola a la hora del primé son, y después, están aixina despullada, teníu que pujá a un abre o a la punta de una casa deshabitada: y mirán cap a lo nort en la imache a la ma, set vegades diréu unes paraules que tos donaré escrites, y cuan les haigáu dit, vindrán cap a vos dos mossetes de les mes hermoses que may haigáu vist, y tos saludarán y tos preguntarán qué voléu que faiguen. An estes los hau de di be y plenamen los vostres dessichos; y guardáutos de di una cosa per un atra; y cuan u haigáu dit, elles sen anirán y vos podréu baixá al puesto aon haigáu dixat les vostres robes, vestítos y torná a casa. Y hau de tindre per sert que abáns de mija nit del día siguién lo vostre amán, plorán, vindrá a demanátos grássia y perdó; y sabéu que desde aquell momén no tos dixará may per cap atra. La Siñora, sentín estes coses y creénseles en completa fe, pareixénli que ya casi teníe en brassos al seu amán, ya mich contenta, va di: - No tos preocupéu, que estes coses aixina les faré; y per an aixó ting una terra cap a lo Valdarno de dal, que está bastán prop del riu, y com ya estam al juliol, sirá mol agradable bañás de nit. Y tamé men enrecordo que no mol lluñ del riu ña una torreta deshabitada a la que, per unes escales de fusta de castañé que ñan allí, pujen alguna vegada los pastós a un terrat, per a vore si descubrixen desde allí dal los seus animals perduts, un puestet mol solitari y a desmá al que yo pujaré, y allí espero fé lo que manéu. Lo escolá, que mol be coneixíe lo puesto de la Siñora y la torreta, contén de assegurás de la seua intensió, va di:

- Siñora, yo no hay estat may an eixes comarques, y per naixó no conec la terra ni la torreta; pero si es tal com diéu no pot ñabé res milló al món; y per naixó, cuan sigue oportú tos enviaré la imache y la orassió; pero mol tos rogo que, cuan haigáu satisfet lo vostre dessich y veigáu que tos hay servit be, que ton enrecordéu de cumplí la promesa que me hau fet. A lo que la Siñora li va contestá que u faríe sense falta; y despedínse de ell sen va entorná cap a casa. Lo escolá, alegre de que lo seu plan puguere portás a efecte, va fé una imache y va escriure un invento seu en ves de una orassió; y cuan li va pareixe la va enviá a la Siñora, y va maná díli que a la nit siguién sense mes tardá habíe de fé lo que li habíe dit; y después, en secreto, en un criat seu sen va aná a casa de un amic que vivíe mol prop de la torre, per a pugué fé lo seu proyecte.
La Siñora se va ficá en camí en la seua criada, y al arribá la nit, fen vore que sen anabe a dormí, va enviá a la criada al llit, y a la hora del primé son, eixín de casa en silensio, sen va aná cap a la torreta de la ribera del Arno, y mirán mol al seu voltán, no veén ni sentín a dingú, se va traure tota la roba y la va amagá a una malea, se va bañá en la imache set vegades y después, tota despullada, en la imache a la ma cap a la torreta que sen va aná. Lo escolá, que a la caiguda de la nit, en lo seu criat entre los saúcs y datres ábres prop de la torre se habíen amagat, habíe vist totes aquelles coses, pasán ella ben prop despullada, y veénla en la blancó del seu cos vénse la oscurina de la nit, y miránli les mamelles y datres parts del cos, y veénles hermoses y pensán cóm estaríen al cap de poc tems, va sentí una mica de llástima per nella; y per atra part, lo agulló de la carn lo va assaltá y va fé eixecás al que estabe acachat, y lo animabe a eixí del amagatall y aná cap an ella y fé lo seu gust; y va está a pun de sé vensut. Pero enrecordánsen de quí ere ell y quina va sé la ofensa ressibida, ensenénse pel odio, foragitán la compassió y la fam carnal, va mantindre firme lo seu propósit y la va dixá aná. La Siñora, puján a la torre y girada cap al nort, va escomensá a di les paraules que lo escolá li habíe escrit. Ell, después, va entrá a la torreta, silensiosamen y poc a poc va apartá la escala per la que se pujabe al terrat aon la Siñora estabe, y después va esperá a vore qué díe y fée ella.
La Siñora, set vegades dites les seues orassións, va escomensá a esperá a les dos mossetes y tan llarga va sé la espera que, sense contá en que sentíe molta mes fresca de la que haguere volgut, va vore apareixe la aurora; per lo que, trista de que no haguere passat lo que lo escolá li habíe dit, se va barruntá: «Temó ting de que éste haigue volgut donám una nit com la que yo li vach doná an ell; pero si per naixó me ha fet aixó mal ha sabut vengás perque no ha sigut ni la tersera part de llarga de lo que va sé la seua; sense contá en que lo fret va sé de un atra classe».

Y per a que lo día no la agarrare allí, va voldre baixá de la torreta, pero se va trobá en que la escala no estabe al seu puesto. Entonses, casi com si lo món fallare daball dels seus peus, se li va escapá tot lo valor; y, vensuda, va caure sobre la terra apissonada de la torre. Y cuan li van torná les forses, va escomensá a plorá y a queixás, y veén be que alló teníe que sé obra del escolá, va escomensá a arrepentís de habél ofengut, y después de habéssen fiat massa de aquell al que mereixcudamen habíe de tíndre per enemic: y en aixó va passá mol tems. Después, mirán si ñabíe alguna manera de baixá y no veénla, va torná a plorá y va tindre un amarg pensamén, diénse an ella mateixa:

«Oh, desgrassiada, ¿qué dirán tons germáns, los teus paréns y veíns y en general tots los florentíns cuan sápiguen que te han trobat despullada? La teua honestidat se vorá que ere falsa; y si an estes coses vullgueres trobá excuses mentiroses (que ne ñauríen), lo maleít escolá, que sap tots los teus assuntos, no te dixaré di mentires. ¡Ay, misserable, que a un tems haurás perdut al mal volgut jove y lo teu honor!»

Y después de aixó va sentí tanta doló que va está a pun de aventás desde la torre an terra; pero habén ya eixit lo sol y arrimánse ella un poc mes a una de les parts del muro, mirán a vore si algún pastoret per allí en lo seu ramat se atansabe al que puguere ella enviá a buscá la seua criada, va passá que lo escolá, habén dormit una mica a unes boches, al despertá la va vore, y ella an ell; y lo escolá va di: - bon día, Siñora, ¿han vingut ya les mossetes?
La Siñora, véenlo y escoltánlo, va torná a plorá fort y li va rogá que vinguere prop de la torre per a que ella puguere parláli. Lo escolá va sé en aixó mol cortés. La Siñora, tombánse de morros al terrat, sol assomabe lo cap al canto, y plorán li va di:
- Rinieri, si yo te vach fé passá una mala nit, pots está segú de habét vengat, perque encara que estem al juliol, están despullada y bañada me hay pensat que me congelaba esta nit; sense contá en que hay plorat tan lo engañ que te vach fé y la meua inossénsia en créuret que es maravilla que los ulls no me haiguen caigut de la cara. Y per naixó te rogo, no per amor a mí, a qui no tens que vóldre, sino per amor teu, que eres noble, que te contentos, en vengansa de la injuria que yo te vach fé, en lo que hasta este pun me has fet, y fes que me donon la roba y que puga baixá de aquí, y no vullgues tráurem lo que después, encara que vullgueres, no podríes tornám, es a di, la meua honra; que, si aquella nit te vach privá de está en mí, sempre que vullgues puc tornáten sen per una. Que aixó sigue prou, y com a home valerós ya te has pogut vengá y mu has fet vore; no vullgues probá les teues forses en les de una dona: cap glória es per a un águila habé vensut a un colom; aixina pos, per l'amor de Deu y per lo teu honor, tíngues compassió de mí.

Lo escolá, en lo ánim du, pensán en la injuria ressibida y veénla plorá y rogáli, sentíe plaé y al mateix tems cárrec de consiénsia. Va contestá:

- Doña Elena, si les meues plegaries, que en verdat no vach sabé bañá en llágrimes ni fé rogs melosos com tú saps fé los teus, me hagueren valgut, la nit que al teu pati ple de neu me moría de fret, si me hagueres resguardat una mica de la gelada, fássil me siríe ara escoltá los teus; pero si tan te ocupes ara del teu honor, y te es tan du lo está aixina despullada, eleva estes súpliques an aquell en lo que estáes despullada aquella nit que be recordes, sentín cóm yo caminaba pel teu pati castañolejánme les dens y poteján la neu, y féste ajudá per nell, féste per nell traure la roba, demánali an ell la escala per aon baixá, fica an ell lo cuidado del teu honor, aquell per lo que ara y atres mil vegades no has dudat en ficál en perill. ¿Cóm es que no lo crides per a que vingue a ajudát? ¿Y a quí li correspón mes que an ell? Eres seua: ¿y qué guardará o cuidará si no te guarde y te ajude a tú? Crídal, abatuda, y proba si l´amor que li tens y la teua sabiduría jun en la seua poden librat de la meua tontería; están en ell li vas preguntá qué li pareixíe mes gran, la meua simplesa o l´amor que li teníes. Y no me faigues ara cortessía de lo que no dessicho ni podríes negámu si u vullguera; guarda per al teu amán les teues nits, si es que ixes de aquí viva; són teues y seues: yo ne vach tindre prou en una y me baste habé sigut burlat una vegada. Y ara, fen aná la teua astússia al parlá, te les ingenies en alabám per a conquistá la meua benevolénsia y me crides noble y valén, y caviles per a que yo, com a magnánim, me abstinga de castigát la teua maldat; pero les teues paraules no me oscurixen ara los ulls del intelecto, com van fé abáns les teues desleals promeses; yo me coneixco, y sobre mí mateix no vach adependre tan mentres estaba a París de lo que tú me vas fé sabé en una nit de les teues. Pero presuposán que yo fora magnánim, no eres tú de aquelles en les que la magnanimidat tingue que mostrá los seus efectes: lo cástic en les fieres salvaches com eres tú té que sé la mort, mentres en los hómens té que bastá lo que tú has dit. Per lo que, encara que yo no siga cap esparvé, sabén que tú eres no colom sino escursó venenós, com a antic enemic, en tot lo odio y en tota la forsa te hay de perseguí; y aixó que te fach no pot dís vengansa sino mol milló cástic, perque la vengansa té que sobrepassá a la ofensa y aixó no arribe ni a igualála; per lo que, si yo vullguera vengám mirán en quín perill vas ficá la meua vida, no me bastaríe tráuret la vida ni atres sen iguals a la teua, perque sol mataría a una femella roína. ¿Y per qué dimonis, si traus la teua cara, a la que uns pocs añs espentolarán plenánla de arrugues, eres mes tú que consevol triste criada? ¡Y no va quedá per tú fé morí a un home valerós, com me has cridat poc antes, esta vida encara podrá en un día sé mes útil al món que sen mil iguals a la teua podrán mentres lo món duro! Adependrás ara en este doló que patixes qué es maltratá als hómens que tenen algún sentimén, y qué es maltratá als estudiosos, y te donará materia per a no caure may mes en tal locura, si ne ixes de esta. Pero si tens tan gran dessich de baixá, ¿per qué no te avíes de ahí dal? Y en un pun, en la ajuda de Deu, trencánte lo coll, ixirás del doló en lo que te pareix está y me donarás la alegría mes gran del món. No te diré res mes ara: tan vach pugué yo que hasta ahí te vach fé pujá; apáñateles ara per a baixá, tal com te vas enfotre de mí.

Mentres lo escolá díe aixó, la desgrassiada dona plorabe continuamen y lo tems passabe, puján mes alt lo sol. Pero cuan va vore que callabe, va di: - ¡Ah!, cruel, si tan dura te va sé aquella nit y te pareix lo meu pecat tan gran que no poden móuret a compassió ni la meua jove hermosura ni les amargues llágrimes ni los humils rogs, que te mogue al menos algo lo habém ressienmen confiat a tú y descubert tots los meus secretos, en los que hay donat lloc al teu dessich de pugué fém coneixedora de la meua culpa, com sigue que si no me haguera fiat yo de tú cap vía teníes per a pugué vengát, lo que mostres habé dessichat en tanta ardó. ¡Ah!, dixa la teu ira y perdónam ya: estic disposada, si me perdones y me dixes baixá de aquí, a abandoná del tot al desleal jove y tíndret a tú sol per amán y per siñó, per mol que aburrixques la meua bellesa, mostrán que es curta y poc valiosa: com la de les demés, digna es de estima, encara que sol fore perque la vanidat y lo joc y lo plaé són propis de la juventut dels hómens, y tú no eres vell. Y encara que cruelmen me estás tratán, no puc creure per naixó que vullgues vorem morí de mort tan deshonrosa com siríe aventám desde aquí dal com una desesperada dabán dels teus ulls, als que, si no eres entonses ya mentirós com u has sigut ara, tan los vach agradá. ¡Ah! Apiádat de mí, per Deu, lo sol escomense a calentá massa, y com la fresca de esta nit me va ofendre, aixina la calina escomense a molestám mol. A lo que lo escolá, que per divertís li donabe conversa, va contestá:
- Siñora, la teua confiansa no se ha ficat ara en les meues mans perque sentigueres amor per mí sino per a recuperá lo que habíes perdut, y per naixó sol mereix un mal mes gran; y mal creus que sol este camí me se oferíe per a la dessichada vengansa. Ne tenía datres mil, y mil trampes en fé vore que te volía te había parat daball dels peus, y poc tems ere pressís per a que per nessessidat (si aixó no haguere passat) hagueres caigut a una de elles y en mes doló y vergoña del que ara sens; y vach seguí este no per a donát cap ventaja, sino per a contentám mes pronte. Y si totes me hagueren fallat no me fallaríe la ploma, en la que tals y tantes coses haguera escrit de tú y de tal manera que, enteránte tú de elles (que ten enteraríes, segú), hauríes dessichat no habé naixcut mil vegades al día. La forsa de la pluma es mol mes gran de lo que creuen aquells que en lo seu coneiximén no la han experimentat. Juro dabán de Deu (y aixina ell me consedixque acabá esta vengansa com la hay escomensat) que hauría escrit de tú coses que no sol dabán de atres persones, sino tú mateixa te avergoñiríes, te hauríes tret los ulls per a no vóret mes; y per naixó, no li reprochos al mar habé creixcut a un riuet. En lo teu amor y en que sigues meua no ting, com ya te hay dit, cap interés; sé de quí has sigut, al que tan com lo odiaba abáns lo vull ara, pensán en lo que te ha fet. Vatres anéu enamorán y dessichán l´amor de los jóvens, perque los veéu en la carn un poc mes viva y en les barbes mes negres, y mol pinchos caminá, ballá y ajustá; estes coses les van tindre los que són de mes edat, y ademés saben ya lo que aquells tenen que adependre encara.
Y ademés de aixó, los jusguéu millós caballés y que fan jornades de mes milles que los hómens mes madús. Sértamen confesso yo que en mes forsa espolsen ells les pellisses; pero los de mes edat, com experimentats saben milló aón están les pusses, y en mol ha de triás abáns lo poc y gustós que lo mol desgustat; y lo trotá mol chafe y canse a consevol, encara que sigue jove, mentres lo caminá suavemen, encara que un poc mes tard faigue arribá an algúns a casa, per lo menos los conduíx en descáns. Vatres no ton acatéu, animals sense inteligénsia, cuán mal está amagat daball de aquella poca hermosura. No se contenten los joves en una sino que a cuantes veuen a tantes volen, de tantes los pareix sé dignes; per lo que lo seu amor no pot sé estable, y tú ara com a proba pots sé testigo de aixó. Y los pareix sé dignes de sé reverensiats y mimats per les dones y no tenen per mes glória que alabás de les que han gosat, fallo que ya ne ha portat a moltes daball dels flares, que no u conten. Y encara que digues tú que may van sabé los teus amors mes que la teua criada y yo, mal informada estás y mal penses. Al seu barri no se parle mes que de aixó, y al teu; pero la majoría de les vegades lo radé que escolte estes coses es aquell al que se referixen. Ells, ademés, tos roben, mentres que los de edat tos regalen. Tú, pos, que mal vas triá, has de sé de aquell al que te vas entregá, y a mí, al que vas maltratá, díxam sé de un atra, que hay trobat una dona de be, y tú no u eres, que milló me ha conegut de lo que tú vas fé. Y per a que del dessich dels meus ulls pugues emportát al atre món mes seguridat que la que pareix que te donen les meues paraules, avíat de ahí dal pronte, y la teua alma, com espero, ressibida als brassos del diable, podrá vore si los meus ulls de habét vist caure cap aball se turben o no. Pero com crec que en tan no voldrás alegrám, te dic que si lo sol escomense a cremát ten enrecordos del fret que me vas fé patí, y si lo mescles en esta calina, sense falta sentirás lo sol tibiet.

La desconsolada dona, veén que a pesá de tot a un fin cruel anáen a pará les paraules del escolá, va torná a plorá y va di:

- Mira, com res de lo meu te mou a piedat, que te mogue l´amor que li tens an eixa dona mes discreta que yo que dius que has trobat y de la que dius que eres volgut, y perdónam per lo seu amor y pórtam la roba per a que puga tapám, y fes que me baixon de aquí.
Lo escolá entonses va arrencá a riure, y veén que ya la hora de tersia habíe passat fée rato, va contestá: - Mira, ara no sé di que no, pos per tal dona me u has rogat: dísme aón están y yo aniré a per nelles y te faré baixá de ahí.

La dona, creénlo, se va consolá una mica y li va enseñá lo puesto aon habíe amagat la roba. Lo escolá, eixín de la torre, li va maná a son criat que no sen anare de allí, que se quedare prop y tan com puguere vigilare per a que dingú entrare hasta que ell no haguere tornat; y dit aixó, sen va aná a casa del seu amic y allí va diná en gran calma y después, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a dormí la michdiada. La dona, a la terrassa de la torre, encara que estiguere algo consolada per una esperansa, mol dolorida se va eixecá y se va assentá apoyánse a la part del muro aon ñabíe una mica de sombra, y se va ficá a esperá acompañada de amargs pensaméns; y ara pensán ara plorán, y ara desesperán de la tornada del escolá en la roba, y saltán de un pensamén a un atre, com per lo doló estabe baldada y no habíe dormit la nit anterió, se va quedá adormida. Lo sol, que ere ruén, habén ya pujat al michdía, feríe de ple y a la descuberta la tendra y delicada blanca pell, y tamé lo seu cap, que estabe descubert, en tanta forsa que no sol li va sucarrá tot lo que se veíe de la carn, sino que li va fé llagues; y va sé tan grossa la cremada que encara que dormíe com un soc, la va fé despertás. Y sentín que se cremabe, movéense, li va pareixe que tota la pell sucarrada se li obríe y esclafíe, tal com veém que li passe a un pergamino cremat si algú estire de ell; y ademés de aixó, li fee tan mal lo cap que pareixíe que se li trencare, lo que no ere cap maravilla. Y lo terrat de la torre estabe bullín, ni en lo peu ni en atra cosa podíe apoyás; per lo que, sense estás quieta, de aquí cap allá anabe cambián de puesto plorán. Y ademés de aixó, com no corríe ni una mica de aire, ñabíen allí mosques y tabáns pa aburrí a una desmemoriada mula vella, y estos, embutínse per la carn nafrada y acribassada, tan fieramen la mossegaben que li pareixíe que la puncharen a un espeto, per lo que no parabe de moure les mans de un costat al atre, maleínse an ella y a la seua vida, al seu amán y al escolá. Y están aixina angustiada y espolejada y atravessada per la caló que badáe les roques, per lo sol, per les mosques cagadores, per los tabáns y tamé per la fam, pero mol mes per la sed, y per mil desagradables pensaméns, ficánse de peu, va mirá per a vore si veíe prop o sentíe an algú, completamen disposada a, passare lo que passare, cridála y demanáli ajuda. Pero tamé aixó li habíe tret la seua enemiga fortuna. Los llauradós sen habíen anat del campo per la calorina y ademés aquell día ningú habíe anat allí prop a treballá perque a les eres de les cases estaben trillán y batén; per lo que sol se sentíen les chicharres, y veíe lo Arno, que, despertánli encara mes lo dessich de les seues aigües, li aumentabe la sed. Veíe, tamé, a mols puestos bosquets, umbríes y cases, y dessichánles per igual, la angustiaben. ¿Qué direm mes de la desventurada viuda? Lo sol per damún y la griella del terrat per deball, y les mossegades de les mosques y los tabáns per los costats, de tal manera la habíen dixat que ella, que la nit passada en la seua blancura vensíe a les tiniebles, entonses, roija com lo fang, la argila, l´almagre y tota tacada de sang, li hauríe paregut a qui la haguere vist la cosa mes fea del món. Y están aixina, mes esperán la mort que atra cosa, sén ya passada la mitat de nona, lo escolá, eixecánse de dormí y enrecordánsen de la Siñora, per a vore lo que ere de ella sen va aná cap a la torreta, y al seu criat, que estabe encara en dijú, lo va enviá a minjá. Sentín la dona que arribabe, débil y angustiada per lo serio doló, se va assomá al muro y, assentánse, va escomensá a di plorán:

- Rinieri, be y fora de tota mida te has vengat, si yo te vach fé congelat de nit al meu pati, tú me has fet rostí de día damún de esta torre, y ademés de aixó, morím de fam y de sed; per lo que te rogo per lo únic Deu que pujos aquí, y ya que no puc suissidám, dónam tú la mort, que la dessicho mes que consevol atra cosa, perque tan gran es lo tormén que séntigo. Y si esta grássia no me la vols fé, al menos fésme portá una tassa de aigua, per a que puga bañám la boca, perque les meues llágrimes no son prou per a bañála.

Be va coneixe lo escolá en la veu la seua debilidat, y tamé va vore lo seu cos tot sucarrat al sol de juliol, y per naixó una mica de compassió va sentí per nella; pero, sin embargo, va contestá: - Dona roína, no te morirás a les meues mans, te morirás per les teues si ganes te entren; y tanta aigua ressibirás de mí per a aliviá la teua caló com foc yo vach tindre que fé per a escofám de tan fret. Y mol lamento que la enfermedat que me va portá a mí lo fret en la caldoreta del eixérrit fermentán va tindre que curás, mentres que la teua calorina se curará en la frescó de la perfumada aigua de roses; y mentres yo vach está a pun de pédre los nervis y la vida, tú, despellotada en esta calina, te quedarás tan hermosa com la serp cuan mude la vella pell.
- ¡Oh, pobreta de mí! - va di la dona -, esta hermosura conseguida de esta manera otorgue Deu a les persones que mal me volen; pero tú, mes cruel que consevol fiera, ¿cóm has pogut vore esgarrám de esta manera? ¿Qué debía esperá yo de tú ni de cap atre si en cruels tortures haguera matat a tots los teus paréns? Sértamen no sé quina crueldat mes gran podríe habés fet aná en un traidó que tota una siudat haguere passat a gaviñet, que la que tú has fet en mí al fém rostí al sol y sé mossegada y minjada per les mosques y tabáns; y ademés de aixó, no voldre donám una tassa de aigua, pos als assessinos condenats per los tribunals cuan van a la mort sels done de beure vi moltes vegades si ells u demanen. Ara be, ya que te vech firme en la teua crueldat y que lo meu patimén no te conmou, en passiénsia me prepararé a ressibí la mort per a que Deu tingue misericordia de la meua alma, al que li demano que en ulls de justíssia esta acsió teua contemplo.

Y dites estes paraules, se va arrossegá com va pugué hasta lo mich del terrat, desesperán de pugué escapás de tanta calina; y no sol una vegada sino mil, ademés de los atres dolós, se va pensá que se moríe de sed, plorán sempre fort y de la seua desgrássia dolénse. Pero cuan va arribá la posta de sol y pareixénli al escolá habé fet prou, fen arreplegá les robes de ella y embolicánles en la capa del criat, sen va aná a la casa de la dona y allí, desconsolada y triste y sense sabé qué fé va trobá a la seua criada assentada a la porta, y li va di: - Bona dona, ¿qué es de la teua Siñora?

A lo que la criada va contestá:

- Siñó, no u sé. Este matí me vach pensá que la trobaría al llit, aon ahí de nit me habíe pareixcut vórela anássen, pero no la hay trobat ni allí ni a cap puesto y no sé qué li haurá passat, per lo que vic en grandíssim doló; pero vos, siñó, ¿sabríeu dím algo de ella?
A lo que lo escolá va contestá:

- ¡Aixina te haguera tingut a tú jun en ella aon la hay tingut, per a habét castigat de la teua culpa com la hay castigat an ella de la seua! Pero seguramen no te escaparás sense que te paga les teues obres y que may mes ten burlos de cap home bo sense enrecordáten de mí. Y dit aixó, li va di al seu criat:

- Dónali esta roba y disli que vaigue a buscála si vol.

Lo criat va fé lo que li manabe; per lo que la dona, prenénles y reconeixénles, sentín lo que li habíen dit, molta temó va tindre de que la haguere matat, y ben just se va aguantá de quirdá; y ficánse a plorá, habénsen ya anat lo escolá, en la roba sen va aná corrén cap a la torreta. Habíe, per mala sort, aquell día, un llauradó de esta Siñora perdut dos marranos, y caminán buscánlos, poc después de que ixquere lo escolá va arribá an aquella torreta, y mirán per tot arreu a vore si veíe los seus gorrinos, va sentí los misserables plos de la desgrassiada dona; per lo que, puján allí com va pugué, va cridá:
- ¿Quí está plorán ahí dal?

La Siñora va coneixe la veu del seu llauradó, y cridánlo pel nom, va di: - ¡Ah, vésten a buscá a la meua criada y fes que ella vingue aquí dal a buscám!
Lo llauradó, coneixénla, va di:

- ¡Ay, Siñora!, ¿y quí tos va pujá ahí dal? La vostra criada ha estat tot lo día buscántos; ¿pero quí se habíe de pensá que estiguéreu ahí dal?

Y agarrán la escala, la va colocá aon solíe está, y la va assegurá lligán travessés de un costat al atre; y en estes, la criada va apareixe, y, entrán a la torre, no podén ya aguantá la veu, pegánse cops a les palmes de les mans, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dolsa Siñora meua!, ¿aón estéu?

La Siñora, sentínla, tan fort com va pugué, va di:

- ¡Oh, germana meua, estic aquí dal! No ploros y pórtam pronte la roba. Cuan la criada la va sentí parlá, casi consolada del tot, va pujá per la escala reforsada per lo llauradó, y ajudada per nell, va arribá al terrat; y veén a la seua Siñora que no pareixíe una dona sino un sep de viña achicharrat per lo foc, tota vensuda, tota inerte, tombada despullada an terra, esgarrapánse la cara va escomensá a plorá damún della com si estiguere morta. Pero la Siñora li va demaná per Deu que callare y li ajudare a vestís; y habén sabut per ella que dingú sabíe aón habíe estat mes que los que li habíen portat la roba y lo llauradó que estabe allí, una mica consolada per naixó, los va rogá per Deu que may a dingú li digueren res de alló. Lo llauradó, después de mol charrá, portán a la Siñora en brassos, perque no podíe caminá, la va traure de la torre. La desgrassiada criada, que detrás se habíe quedat, baixán sense pará cuenta, se va retortigá un peu y va caure de la escala an terra, trencánse la cadera, y en lo mal que li fee, va escomensá a bramá tan fort com un león. Lo llauradó, dixán a la Siñora a un prat, va aná a vore qué li passabe a la criada, y trobánsela en la cadera chafada, la va portá al prat y la va dixá a la vora de la Siñora. Esta, veén que aixó se afegíe a les seues desgrássies, y habénse chafat la cadera aquella de la que esperabe sé ajudada mes que per dingú atre, mol triste va escomensá a plorá tan miserablemen que no sol lo llauradó no va pugué consolála sino que tamé ell va escomensá a plorá. Pero están ya baix lo sol, per a que aquí no los agarrare la nit, tal com va volé la desconsolada Siñora, va aná a casa seua y llamando a dos de sons germáns y a la dona, y tornán allí en un tauló, sobre aquella van colocá a la criada y a la Siñora y les van portá a casa; y reconfortada la Siñora en una mica de aigua fresca y en bones paraules, agarránla lo llauradó en brassos, la va portá a la seua alcoba. La dona del llauradó, habénli donat de minjá sopes de pa y despullánla después, la va ficá al llit, y van organisá les coses de manera que ella y la seua criada foren de nit portades a Florencia; y aixina se va fé. Allí, la Siñora, que gran acopio de embustes teníe, inventánse una fábula mol diferenta de lo que habíe passat, los u va fé creure a sons germáns, y a les seues cuñades y a totes les demés persones, que per art de los demonis aixó los habíe passat. Los meches van acudí rápidamen y no sense grandíssim doló y patimén de la Siñora, que tota la pell se va dixá moltes vegades apegada als sábanas, de una seria fiebre y de atres acsidéns la van curá, y tamé a la criada de la cadera trencada; per lo que la Siñora, olvidat ya lo seu amán, desde entonses se va guardá de fé burles y de vóldre a dingú mes; y lo escolá, sentín que a la criada se li habíe chafat la cama y pareixénli prou en esta vengansa, contén, va dixá les coses aixina. Aixó va sé lo que li va passá a la néssia jove per les seues burles, per creure que podíe divertís en un escolá com hauríe pogut féu en atres, no sabén que éstos (no dic tots pero sí la majoría) saben aón té la coa lo dimoni, y no me referixco al de Queretes. Y, per naixó, siñores, guardéutos de les burles, y espessialmén dels que estudien mol.