aigua



AIGUA



 (amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.
I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9aCom mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.
II. Especialment: 
|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 
|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 
|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 
|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».
III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 
|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 
|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 
|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 
|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 
|| 5. Aigua blava aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 
|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 
|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 
|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 
|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 
|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 
|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 
|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 
|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 
|| 14. Aigua de la puda, del sofre, aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 
|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 
|| 16. Aigua del Carme aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 
|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 
|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 
|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 
|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 
|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 
|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 
|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 
|| 24. Aigua d'escorça aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 
|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 
|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 
|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 
|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 
|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 
|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 
|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 
|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 
|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 
|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.
IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 
|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 
|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 
|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 
|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompreles aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 
|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o
V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.
    Loc.
—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviarallà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, amb aigua fins a coll amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, s'aigo de's 'bril, s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.
    Refr.
—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).
    Cult. pop.
—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.
    Fon.: 
áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).
    Intens.: 
aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.
    Etim.: 
del llatí aqua, mat. sign.

fart



Fart 


Acontentat = Lleno , harto, ect.  , Torrevelilla


1. FART m. 
|| 1. Acte i efecte de menjar excessivament; cast. hartazgo. «Fer-se un fart de figues». «Mai m'havia fet un fart com avui, a dinar». Diu lo hu: «Què menjarem?» Diran: «Hajam hun fart de gallines e conills», Quar. 1413, pàg. 3. El pobret que en dirà bé mereix un fart de costelles, cançó pop., ap. Milà Rom. 384. Fart de llop: menjada molt excessiva. Perque farts de llop fins n'has fets massa, Torres i Bages, Cartes, 234. Anar a fart: anar a festa major (Llofriu).
|| 2. Excés en qualsevol acció; cast. atracón, hartazgo. «Fer-se un fart de riure (de plorar)», etc.: riure o plorar molt. Xiques a bracet se fan farts de riure, Berga MT 139. Donar un fart de llenya (de bastonades, de garrotades, etc.): tupar excessivament. Jurant que l'havia de matar d'un fart de llenya, Pous Empord. 163. «Tot l'estiu m'he fet uns farts d'estudiar per poder avançar un curs».
    Fon.: 
fáɾt (or., occ., val., bal.).
    Sinòn.: 
tip, panxada, panxó.
    Etim.: 
substantivació de fart art. 2.


2. FART, FARTA adj. 
|| 1. Que ha menjat fins a omplir-se, fins a no poder més; cast. harto. I Nabal, fart de most, la cara encesa, Alcover Poem. Bibl. 52. a) Fart de sopes: persona que cerca massa la seva pròpia comoditat, sense preocupar-se de la dels altres.
|| 2. fig. Satisfet d'una cosa fins a l'excés; cansat, fastiguejat d'una cosa massa abundosa o freqüent; cast. harto. Aquell gran preycador sanct Johan, lo qual. Senyor, no's veu fart de parlar de tu, Pere Pasqual, Obres, i, 72. Perque no vull renegar a mon Déu e a mon creador, so fart de bastonades e freturós de viandes, Tirant, c. 96. Luny de tot bé fart d'enuig e tristor, Jordi de Sant Jordi. Sóch farta de corre 'l món, cançó pop. (ap. Milà Rom. 199). «Estic fart de sentir flastomar». Estar farta de bon temps: esser una dona gemegosa en excés; queixar se sense motiu raonable (Empordà).
|| 3. Fartaner; afectat de menjar excessivament (or., occ.); cast. glotón. Vaja una colla de farts!, Vilanova Obres, iv, 30. Esser més fart que un llop: esser molt golafre.
|| 4. Embriac (Vall d'Àneu).
    Refr.
—a) «El fart no pensa en el dejú» (o «no es recorda del dejú»); «El fart no coneix el dejú»; «Qui està fart, no té ànsia del dejú»; «Un ventre fart no en coneix un de buit»: vol dir que el qui es troba bé i proveït del que necessita, no sol preocupar-se del qui n'està mancat.—b) «Del fart al dijú, no compten tots u» (Val.); «Farts i dejuns no mengen (o no carten) junts» (Men.): vol dir que els rics i els pobres no veuen les coses de la mateixa manera.—c) «Bé canta Marta quan està farta» (o «després de farta»): vol dir que quan un ha menjat bé o ha resolt els seus problemes principals, sol estar de bon tremp. Quant és farta y plena... sens dupte veureu que bé canta Marta, Proc. Olives 2055 56—d) «Muira Marta, muira farta» (Mall., Val.); «Mòriga Marta, mòriga farta» (Alcoi): significa que per a haver de morir o retre's, ja es pot fer amb tots els avantatges o amb les menys molèsties possibles.—e) «De consells no en vagis fart, i tu pren la millor part»: vol dir que convé escoltar el consell dels altres, encara que no per força s'ha de seguir (Mall.).—f) «Home fart, mai fa bon pap» (Manresa).—g) «Gos fart no caça»; «Home fart sempre fa tard» (Vallès): vol dir que els qui estan ben abastits i no senten la necessitat de treballar, generalment s'esforcen poc a fer feina.—h) «Qui no posa el ventre en perill, no mor fart» (Segarra, Urgell); «Qui no posa la panxa en perill, no mor de fart» (Val.): significa que per a adquirir riqueses o gran posició, és necessari arriscar-se i treballar fort.—i) «Més ne moren de farts que de fam»: vol dir que el menjar massa és molt perjudicial.—j) «Home fart, porteu-lo a jeure»; «Home fart, Déu li dó bon son»: vol dir que després de menjar molt no poden fer feina bé.
    Intens.: 
fartot, -ota; fartàs, -assa.
    Sinòn.: 
tip.
    Etim.: 
del llatí fartum, part. pass. de farcire, ‘omplir, farcir’.

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc


Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc



Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc

Penya porc, Fórnols, Fórnoles



Lo chapurriau an estes viles del baix aragó se parle lo chapurriau. Encara que ña mols que se disputen la seva propietat, la unica verdat es que así se parle la llengua que sa pasat d'aguelos a nets. No es ni catalá ni valenciá ni castellá, (sen poden aná tots a cascála) es lo chapurriau i punto i com que es una llengua que nomes se parle, pues se pot escriure com a cadaun li surti del pito i aván. Lo parlá entre les viles s'asemelle mol pero cada vila te lo seu chapurriau particular i son diferens los que se parlen a la codoñera, a valljunquera o a Fornols pero tots mos entenem.

LO PRIMER ESCRIT EN CHAPURRIAU DE FORNOLS DE QUE SE TE CONSTANCIA DATA DEL 1993:

 ya vech que encara estas fora de orbita, pues no te enteres de la misa la mitat.bueno, comensare explican les coses.lo barrio disposae de un maravillos ritmo de colo vert, del cual ya no pot disfruta, ya que una tia bastan histerica li va esclafa, usease, una nit cuan ane de marcha, una tia acabae de isi de agon tenie aparcat lo coche, y al gira, li va pega a un bus, y sol pegasela, calsigue lo acelerado hasta ais, y li pegue al jordi sense ninguna rao, per lo cual, lo coche del jordi ha segut declarat siniestro total, lo que vol di, que ya no lo veurem pel poble. que consto que va se una cosa impresionan, segun la versio del jordi, ya que en mol poc tros va podre esclafali lo coche.en cuan a lo de les ties, vull di, que fa unes cuantes semanes, es di, no se cuanytes, van vindre les del poble, es di, (ana, laureta, sonia, mari, marisa, inma, isabel ola amiga de sonia, y una amiga de la ana)ademes va vindre lo barrio y mos va explica la terrible historia del ritmo.en relacio a lo del oscar, no tink explicacions, aunque se que ultimamen no mire mol lo correu, ya que escriu tan victor com ell, y ademes, no ha cambiat, ya que de cuan en cuan envie unes paranoies que no se si son normals.a proposit, he vist la pagina web de la penya, aunque tink una duda, ya que no se con grabam tota la pagina a un disket, per lo cual espero que me envios un mail pa dim com se fa. lo de la pagina esta bastan be.aunque no me ha donat tems de veureu tot, ya que ya molta lletra. venga, hasta la proxima, y ya pediras explicacions de les dudes.


PEÑA PORK:


MUCHO MÁS ALLÁ DEL MITO

NUESTRA HISTORIA

La historia de penyapork se remonta a finales del siglo pasado, cuando en el verano de 1990 se fundó lo que vendría a ser PEÑAPORK 0. Los inicios fueron duros (como siempre) ya que nadie tenia propiedades y no era facil encontrar un sitio donde fundar peñapork. Hasta que por suerte, el tio Laureano nos cedió el corral de debajo de la placeta. Era una mierda. Pero era todo lo que teniamos asi que siempre le estaremos profundamente agradecidos. El corral estava que se caía a trozos pero por lo menos no habia pulgas (algo que no pueden decir todas las peñas, ojo!). La edad media de los porkers se situaba entorno a los trece años. Todo era mucho más fácil y barato, nos comprabamos un paquete de marlboro, un tetrabrik de zumo de piña y una botela de Licor 43 y hacíamos unas alifaras terribles sin tener que discutir durante dos horas quien coño conducía esa noche.
Ruinas de PenyaPork v1
Ruinas de PenyaPork v1
Al año siguiente se continuó en el mismo sitio y con las mismas actividades. Tenia especial gracia entrar en la peña por arriba (es que no tenia tejado en un 80% de su superfície) bajando por la figuera. Bueno total, otro año sin pena ni gloria.
Aqui unos versos extracto del libro del poeta del poble Santo acerca de aquella época:

The beginins


Entre las brumas del tiempo se encuentran los origines de este grupo. Nacimos al auspicio de la iglesia, nuestras primeras resacas se forjaron bajo los muros de la iglesia de nuestro pueblo. Compartiamos un 1/5 entre 2, si teniamos suerte una litrona o una botella de licor que habia sido “requisada” de dios sabra donde. Los primeros y clandestinos cigarrillos. Aquello era básicamente un club de gentelmens donde las mujeres no tenian cabida (no las dejaban venir sus padres). Alli decidimos nuestro nombre y nuestras mascotas: un cerdo de plastico y un Sergiet.

Desde muy temprana edad educamos nuestros hígados para no rechistar fuese cual fuese la
graduación del liquido ingerido. Calimocho, güisqui (de que tribu saldria), cerveza y martíni formaban nuestra dieta basica, rica en calorias y baja en grasas.

Después vino un año decisivo que marco un punto de inflexión en la historia de peñapork: 1992. Presionados por las abuelas que decían que se nos iba a caer el techo encima ¿qué techo? tuvimos que abandonar el local. Aquel año, nos instalamos al lado de la ferreria de la tia Nieves jodíendole la plaza de aparcamiento al David. Nunca podremos expresar nuestro agradecimiento ya que si no fuera por ellos seríamos una peña sin local, o sea, un truño. 
Gracias, de verdad. He rescatado una foto de la época:
penya porc , penya pork , II, 2
Ese año también destacó porque Pablito se sacó el carnet de conducir. Tampoco influyó mucho ya que a nadie le dejaban subir con el (injustícias de la vida). Solo el Barrio, el Edu i el Sergi. Tenia gracia recorrer las carreterillas con el Renault 12 de llantas naranjas y Sociedad Alcoholica a toda máquina. Qué martirio.
renault 12, penya pork, Fórnoles
Después ya vino lo que fué peñapork III en el 1993. Otro año significativo. Tuvímos la oportunidad de cambiar de nuevo de local. Un sitio céntrico, con techo y puerta, grande, de dos plantas y... hecho una puta mierda. Menudo nido de escombros. Para bien o para mal, estava al lado de la plaza, eso sí. La cosa pintó mal desde el primer momento... una cosa es barrer, la otra es desenrunar. La sala del fondo tenia el techo hundido (como váis viendo es una cosa bastante habitual) y habia que hacerlo practicable ya que se suponia que era la sala oscura para fomentar el roce y la promiscuidad. Roce? Promiscuidad? Ja ja ja teníamos unos 15 años de media y eramos más tontos que los de 10 años de ahora. Bueno, de echo por ahí se dice que seguímos síendolo. Tontos y desviáos. En fin, parece que aun vea el tractor de Eulogio ¿creo? aparcado en mitad de la cuesta del collado y, dentro, las motosierras del pablo y el barrio cortando las vigas. Sacamos dos tractoradas de enruna. Lo más destacable fue que encontramos un catálogo de cajas de muertos entre la mierda. Se conoce que habia sido una carpintería o algo asi. Al final quedó bonito:
Parce mentira... martini, licor 43 y Dyc. Se puede ser más guarro? Yo diria que fue el primer año de tener caña de birra pero no estoy seguro. Ojo al sumidero. Parece mentira que con lo de la foto pasaramos las fiestas... igual que ahora. En fin, fue un año terrible: se bebió más en nuestra peña que en el bar (ahora, 2017, lo lleva Monse Ferreró)  y peñapork patrocinó la borrachera de lugareños y forasteros. Nunca más al lado de la plaza. Al finalizar las fiestas hubo una movida muy chunga entre la propiedad y los inquilinos que terminó con la clausura del local. Mejor no remover las aguas.
penya pork III
El año siguiente, 1994 tuvímos que volver a buscar peña y acabamos en el garaje de la tia Nieves otra vez. Luego pasaron 1995,1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006 y 2007. De los quales no se puede destacar nada en absoluto solo cada vez más en cantidad y más en calidad.


La gente fue creciendo, algunos desaparecieron del mapa, otros se casaron integrando a sus parejas en la peña y incluso ha habido ya descendencia. El paso de los años pesa, pero penyapork sobrevive como LA PEÑA MÁS FLAMENCA CON DIFERENCIA de todas las del pueblo. Estos últimos años ya incluso hacemos las cenas sentados con sillas y mesa, cortamos jamón y bebemos cubalibre.


NUESTRO MAYOR ÉXITO

Desde luego que si por algo destaca penyapork es por su carácter vencedor como ha ido desmostrando los últimos seis años, adjudicándose de manera consecutiva seis primeros premios gracias a las representaciones de: "cazadores de pasión, las sirenas del amor, la revista, los machotes, conejitas, las falleras"... y asi seguimos hasta que nos incularon. Cabe destacar una copa intercontinental ganada en Ráfales. Catálogo disfraces Pork

PATENTES Y DERECHOS

Entre los muchos éxitos, destacaremos la Nevera con ruedas (la tiramos a la trinchera este año) y cibercabrón que escupe vino. Aparte del apoyo tecnológico a los transformistas: el jabalí de fuego (qué peste!).

PEÑAPORK EN CIFRAS

Segun las últimas escrituras del censo (lista de gente que paga) el último año hemos sido unos 25 miembros y acumulamos un superhábit de 150€. El consumo de cerveza ha caido en picado en los últimos años y ya solo somos capaces de cascarnos tres barriles de cerveza. Sin embargo el consumo de whisky se ha disparado alcanzando cotas de hasta seis botellas por noche, lo que nos da un total de una botella para cada cuatro personas y noche, Teniendo en cuenta que hay algunos que no beben whisky.... asusta. Por otro lado también se ha notado un incremento sustancial de la partida destinada a comer. Antes era impensable gastarse ni un céntimo, ahora compramos hasta cuixots.
Sergi Ferrero, Fórnoles, Fórnols, peña porc

CRÍTICA CONSTRUCTIVA DE LA COMPETENCIA

- La tribu: viejos y calvos. En período de extinción. Antes hacían chocolatadas, ahora hacen más bien pena.
- Kataklok: originales. Han sabido innovar y ofrecen un producto diferenciador y elegante. Les gorrean aun más que a nosotros. Sin embargo, les falta coraje para los disfraces.
- La gruta: Degenerados. Muy viciosos pero mal enfocados. Os acordáis del disfraz de cuadro? y del de futbolín? y del de pa pa pa pa ..... penoso. Son personas gratas y bastante majos en cualquier caso pero con escaso arte.
- La verdura: tienen empuje pero les falta experiencia. Prometen, pero no es suficiente.
muchas otras han caducado en el camino del tiempo: el bochinche, furia interior, los orígenes, la cobra...
fin, ya me he rallado.
Sergi Ferrero, Fórnoles, Fórnols, peña porc, qué pasa pues?, vais a venir u no?

menéame, menejam, chapurriau




https://www.meneame.net/m/cultura/c/18727608

menéjamela no, soróllamela tampoc


La Fresneda en primera persona, hablemos todos el chapurriau


La Fresneda en primera persona, hablemos todos el chapurriau


https://lafresnedaenprimerapersona.wordpress.com/2013/05/27/hablemos-tods-el-latin-chapurriau/

Según leo en una interesante web sobre “Historias del Bajo Aragón”, las dos lenguas que ahora hablamos en este territorio no dejan de ser diferentes evoluciones  “mal habladas” de una misma lengua: el latín.
Habrá lingüistas que aporten más conocimiento de lo que tengo yo sobre las lenguas romances, pero lo que ahora me interesa no es el punto de vista científico, sino la forma de convivencia de ambas lenguas.
estela-arabeDesde que se decidió legislar y academizar la lengua, con la Ley de Lenguas de 2009,  surgió la disputa que rápidamente capitalizaron los partidos políticos, haciendo dos frentes antagónicos y visceralmente enfrentados: el que propugna el catalán como lengua oficial (PSOE y CHA) y el que considera al aragonés como lengua propia (PP y PAR).
El interés de los partidos políticos, como entes, no es otro que obtener el mayor número de votos que les acerquen a detentar la mayor parcela posible del terreno del poder y para ello tienen la tendencia de politizar cualquier cosa, buscando adeptos en una u otra posición; por eso, la confrontación política fue seguida en parte por grupos que con la forma de asociaciones, y la justificación de ser culturales, llevaron la disputa política al ámbito cultural: es el caso de la catalanista ASCUMA y la aragonesista FACAO.
Pero lo cierto, como ocurría ya en el siglo XIV, es que la convivencia de ambas lenguas denota la naturalidad, la libertad y el respeto mutuo que existía entre ambas comunidades lingüísticas, y la madurez del pueblo se ha demostrado en pasar de la contienda política y saber que lo que se habla es la lengua aprendida en casa: un latín mal hablado en su doble variante, la española y “la de aquí” que no necesita tener nombre ni que venga nadie  a imponerlo, creando un problema de identidad donde nunca existió.
Extracto del artículo “Lenguas y hablas del Bajo Aragón”:
El latín vulgar fue degenerando hasta dar origen a las diferentes lenguas romances, que no son otra cosa que latín mal hablado. Algunas de esas lenguas romances, las más predominantes, se fijaron mediante la escritura y han llegado a nuestros días… En los siglos XII y XIII, el territorio bajoaragonés fue poblado mayoritariamente por dos grupos humanos que tenían como medio de expresión dos formas distintas de hablar mal el latín: unos hablaban la lengua que acabaría llamándose catalán; y otros, la que acabaría llamándose español…En el siglo XIV, …, el otorgamiento (de los documentos concediendo el título de “villas” a varias localidades del Matarraña) se materializó en cuatro documentos idénticos donde sólo cambiaron los nombres de cada pueblo. Los cuatro están redactados en castellano, pero con una particularidad: los poderes de legación otorgados por cada una de las cuatro villas a su representante legal, para la firma de aceptación del convenio en Alcañiz, se redactaron en catalán. La convivencia de ambas lenguas en el mismo documento denota la naturalidad, la libertad y el respeto mutuo que existía entre ambas comunidades lingüísticas….  Al lemosín (lengua que hablaban los pobladores de lo que ahora es Cataluña, Valencia y Baleares) los pobladores de Valencia le llamaron valenciano, los de Cataluña catalán, los de Baleares mallorquín, menorquín o ibicenco. Nosotros, como éramos pocos en relación a la población aragonesa castellano-hablante, no le pusimos nombre…. Pasó el feudalismo, pasaron reyes y coronas, pasó España, pasó el imperio español y llegó Europa. Cayeron monarquías, repúblicas y dictaduras, con períodos de paz, guerras y posguerras. Hubo épocas sin literatura escrita, con intelectuales propios que cultivaron otras lenguas. Y, pese a todo, sin ayudas artificiales, la gente llana, el pueblo bajoaragonés, ha preservado su lengua ancestral…

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina

dcvb :
gavarrera, gabarrera, rosa canina, Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor

Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. escaramujo, agavanzo, zarzaperruna.

També s'anomena gavarrera l'espècie Rosa sempervirens, segons Barceló Flora 162, i la Rosa arvensis; de la mateixa espècie R. canina n'hi ha moltes varietats. Gauarrera, mata spinosa: rubus, Nebrija Dicc. Gavarrera: Dumus, et melius Rubus idaeus, nam dumus es qualsevulla mata espinosa, Torra Dicc. Déu aparech a ell en la gauarrera, Evang. Palau. Altra ampolla ab V liures d'aygua de gavarrera, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca Val.). La gavarrera tota vert e flos fresques, Quar. 1413, 67. D'amor en Déu encesa gauarrera, Trobes V. Maria 142. Com estigués cubert de moltes romagueres saluatges e gauerreres, Hist. Troy. 342. Moysès hoynt la veu del Senyor en mig de la gauarrera cremant, Villena Vita Chr., c. 181. Fins les seques gavarreres | treuen roses ventureres, Colom Juven. 25. 

|| 2. Planta caprifoliàcia de les espècies Lonicera implexa Lonicera caprifolium (Menorca); cast. madreselva. Vegi's la descripció en els articles lligabosc mareselva.

    Var. form.: 
gavarnera (Benehida gabernera, Milà Rom. 9); garravera, gavardera.

    Fon.: 
gəβəréɾə (Plana de Vic, Gironella, Cardona, Vallès, Penedès); gəvəréɾə (Camp de Tarr., Mall., Men.); gaβaréɾa (Calasseit, Tortosa, Freginals, Pobla de Benifassar, Benassal, Val.); gavaréɾa (Villar de Canes, Biar); gərəβéɾə (Puigcerdà); garaβéɾa (Durro, Sopeira); gaβaɾnέɾa (Esterri d'Àneu); gaβaɾnéɾɛ (Tremp); gaβaɾnéɾa (Senterada, Cinctorres, Val.); gəβəɾnéɾə (Solsona, Cardona, Gironella, Sta. Col. de Q.); gaβeɾnéɾɛ (Ll., Pla d'Urgell, Vimbodí); gavɛɾnéɾa (Morella, Vistabella); gaβaɾðéɾa (Amposta).
    

Sinòn.:— || 1, roser bord, roser d'hivern, roser de pastor, rosa de ruc, roser de muntanya (el fruit té diferents noms, com despullabelitres, tapaculs, grataculs, grataesquenesperquè els nois solen desgranar-lo entre camisa i esquena de llurs companys i els fan gratar rabiosament);— || 2, lligabosc, mareselva, dolçamel, xuclamel, gallet.

En alemán, Hagebute, bebem té

SI FLOREZEN OS ARTOS, L'AZEITE ASTA OS CUARTOS



SI FLOREZEN OS ARTOS, L'AZEITE ASTA OS CUARTOS