Juan Luis Camps, https://vilesigents.wordpress.com/2017/09/02/increment-de-turistes-a-queretes-matarranya/
Publicat al Diario de Teruel el 2 de setembre del 2017 , vía http://www.lafranja.net/?p=26428
Entre altres funcions que tenim encomanades los membres de l’Associació Cultural Medievo de Queretes està la de fer de punt d’informació de la vila. Ho fem en horari de 10h30m fins les 13h30m, los dissabtes, diumenges i festius, des del mes d’abril al de setembre ambdós inclosos. De manera sistemàtica apuntem la procedència de les persones que demanen lo nostre suport i d’estes relacions de dades podem extreure una interessant informació estadística. Com tot en la vida lo turisme també evoluciona i avui vull referir-me a la tendència de la procedència dels turistes que ens visiten. Son dades de Queretes però crec que es poden fer extensibles al conjunt de la comarca del Matarranya. Fa no molts anys teníem una procedència majoritària de visitants originaris de Catalunya, desprès de la banda de Castelló i València i en molta menor quantia de l’Aragó. De la resta d’Espanya eren visites a comptagotes. Estos tres, quatre anys últims les dades registrades ens marquen una tendència de canvi important. Los visitants catalans segueixen sent los majoritaris però la proporció ha canviat radicalment. Hi ha un augment significatiu del valencians, però sobre tot destaca un increment notable dels visitants aragonesos de les tres províncies. Se veu que, ja sigui pel conflicte català o per la propaganda que ens fa la televisió aragonesa, los nostres conciutadans han descobert que hi ha alguna cosa més que los Pirineus per a gaudir de vacances o fer turisme de cap de setmana sense sortir del nostre estimat Aragó. Més val tard que mai. També hi ha un increment notable de visitants de la resta d’Espanya. Molts de Logroño, probablement per ser lo poble de naixement del cardenal Juan José Omella, i cada dia més de Madrid i del País Basc. Fins i tot de llocs més allunyats d’Andalusia i Galícia. Sembla que lo radi de la circumferència que marcaria la procedència dels nostres visitants es va eixamplant de manera progressiva. Qui ho fa possible? Aquesta dada no la tenim recollida, però jo al menys ho pregunto. Lo boca a boca i les xarxes socials són los principals elements de difusió i propaganda. Per a la zona d’Aragó, a més, seria la televisió autonòmica amb los seus programes divulgatius. Per part catalana, si bé el Matarranya surt diàriament en la predicció del temps, crec que el canvi de denominació de “Els Ports” en compte dels “Ports de Tortosa – Beseit” no ens ha anat gens bé. En tot cas l’increment de visitants es espectacular i, si no m’equivoco, serà una de les principals fonts d’ingressos dels nostres pobles.
Lo PAPA de Roma parle chapurriau,Queretes, Cretas, Matarraña, papa, Roma, chapurriau, Omella, Juan José Omella, gen de puñetes
DESCORCHOLÍ
Me pareix que e única de Tamarit, catalana no...per aixó us pregunto si se diu per la zona vostra...
DESCORCHOLÍ E EN CUEROS. Despullat , en pilotes, en piloteta.
JAJAJA sa bañat a la piscina ESCORCHOLI...
Qué POCA VERGOÑA....JAJAJA
Fotos de la Franja :
DESCORCHOLÍ E EN CUEROS. Despullat , en pilotes, en piloteta.
JAJAJA sa bañat a la piscina ESCORCHOLI...
Qué POCA VERGOÑA....JAJAJA
Fotos de la Franja :
Etiquetas:
DESCORCHOLÍ,
desnudo,
despullat,
en cueros,
en pelotas,
en pilotes,
escorcholí,
fotos de la franja,
Tamarit,
Tamarite de Litera
Ubicación:
22550 Tamarite de Litera, Huesca, España
Gañolá
Gañolá , gañol,
Plorá , plo, ploriquejá
GANYOLAR v. intr.
Udolar, llançar crits de dolor o d'impaciència un gos o un llop; cast. aullar, gañir. Ganyolar: Gannire, Esteve Eleg., h 2 vo. Lo gos ratero... com ganyole quan veu vindre al seu amo en lo gamber al coll!, Pascual Tirado (BSCC, i,141).
Fon.: gaɲolá (Vall d'Àneu, Cardós, Balaguer, Urgell, Ribera del Sió, Priorat, Tortosa, Morella); gaɲoláɾ (Cast.).
Etim.: del llatí *gannŭlare, derivat de gannīre, mat. sign.
Plorá , plo, ploriquejá
GANYOLAR v. intr.
Udolar, llançar crits de dolor o d'impaciència un gos o un llop; cast. aullar, gañir. Ganyolar: Gannire, Esteve Eleg., h 2 vo. Lo gos ratero... com ganyole quan veu vindre al seu amo en lo gamber al coll!, Pascual Tirado (BSCC, i,141).
Fon.: gaɲolá (Vall d'Àneu, Cardós, Balaguer, Urgell, Ribera del Sió, Priorat, Tortosa, Morella); gaɲoláɾ (Cast.).
Etim.: del llatí *gannŭlare, derivat de gannīre, mat. sign.
Remugá
REMUGAR v. tr.
|| 1. Tornar mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada,Rosselló Many. 114.
|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.).
|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44.
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.
Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).
Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.
|| 1. Tornar mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada,Rosselló Many. 114.
|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.).
|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44.
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.
Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).
Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.
Gemegá
Gemegá
GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir.
Gemego, gemegues, gemegue, gemegam, gemegau, gemeguen
|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegant, Salvà Poes. 143.
|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
Refr.
—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
Fon.: ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí *gemĭcare, mat. sign.
GEMEGAR (i ant. i dial. gemecar). v. intr.: cast. gemir.
Gemego, gemegues, gemegue, gemegam, gemegau, gemeguen
|| 1. Fer gemecs (de dolor, de pena). Sospira e jamega per les injúries que a tu són fetes, Genebreda Cons. 71. Souint lo qui's riu gemeca y sospira, Passi cobles 34. No us cal gemegar ab llàgrimes falses, «Cancion muy gentil» (Cançon. Sat. Val.) 49. La muller de Xantus, plorant y gemegant entrà en la cambra, Isop Faules 11. a) usat com a tr. en aquesta frase: Ell gemega sa desditxa, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Fer soroll planyívol, com semblant a un gemec de dolor. Corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Damunt l'esberla que més fort gemega, Canigó ix. La palanca cruixia com gemegant al pas de tanta carn, Pons Auca 189. Y arbre y entenes van gemegant, Salvà Poes. 143.
|| 3. fig. Sentir-se oprimit. Anys fa que Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. Bíbl. 71.
Refr.
—«Qui gemega, ja ha rebut»: es diu al·ludint al qui es queixa d'una desgràcia ja consumada, que no té remei.
Fon.: ʒəməɣá (or., bal.); ʤemeɣá (occ.); ʤemekáɾ (Cast.); ʧemekáɾ (Val.); ʒəməʝá (Palma, Manacor, Pollença).
Etim.: del llatí *gemĭcare, mat. sign.
Ñaulá
Dcvb
nyaular
A Beseit, ñaule un gos, si li has fet mal, no es lladrá,
au au au au !
Ñau,ñau, onomatopeya dels crits del gos
nyaular
A Beseit, ñaule un gos, si li has fet mal, no es lladrá,
au au au au !
Ñau,ñau, onomatopeya dels crits del gos
Etiquetas:
A Beseit,
Alcora,
Fraga,
Lladrar,
Miolar,
NYAULAR,
ñaule un gos,
ɲawláɾ,
onomatopeia dels crits del gos i del gat,
Oropesa,
si li has fet mal,
Tamarit,
Xàtiva
Ubicación:
44588 Beceite, Teruel, España
Escarbá
Escarbá
Esgarrapá , escarcotá (Tamarite ? )
ESCARBAR v. tr.
|| 1. Gratar; separar una cosa d'una altra per frotació (occ., val.); cast. escarbar. Terra movia quasi escarbant e escrodinyant, SVF Quar. 166. Escarbar el foc: furgar amb el burxó per avivar el foc. Escarbar les orelles: gratar les orelles per netejar-les. Escarbar les dents: burxar entre les dents per llevar-ne les partícules d'aliment o altres cossos estranys (val.).
|| 2. fig. Procurar diligentment de saber o d'obtenir una cosa secreta, difícil, etc.; cast. escarbar. Y encara que'l vell fenir se coneix, | no vol que u coneguen... ans pensa, fabrica, regira y escarba | per fer ab què's faça per jove tenir,Proc. olives 1901.
|| 3. Prendre, robar (en l'argot dels malfactors barcelonins). C. Vallmitjana Crimin. 59; Wagner Argot 56.
Fon.: əskəɾβá (Barc.); askaɾβá (Ll., Tortosa); eskaɾβáɾ (Val.).
Etim.: pres del cast. escarbar.
https://es.m.wiktionary.org/wiki/escarbar
Esgarrapá , escarcotá (Tamarite ? )
ESCARBAR v. tr.
|| 1. Gratar; separar una cosa d'una altra per frotació (occ., val.); cast. escarbar. Terra movia quasi escarbant e escrodinyant, SVF Quar. 166. Escarbar el foc: furgar amb el burxó per avivar el foc. Escarbar les orelles: gratar les orelles per netejar-les. Escarbar les dents: burxar entre les dents per llevar-ne les partícules d'aliment o altres cossos estranys (val.).
|| 2. fig. Procurar diligentment de saber o d'obtenir una cosa secreta, difícil, etc.; cast. escarbar. Y encara que'l vell fenir se coneix, | no vol que u coneguen... ans pensa, fabrica, regira y escarba | per fer ab què's faça per jove tenir,Proc. olives 1901.
|| 3. Prendre, robar (en l'argot dels malfactors barcelonins). C. Vallmitjana Crimin. 59; Wagner Argot 56.
Fon.: əskəɾβá (Barc.); askaɾβá (Ll., Tortosa); eskaɾβáɾ (Val.).
Etim.: pres del cast. escarbar.
https://es.m.wiktionary.org/wiki/escarbar
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
histories de la historia página verificada y desarrollada per lo Grupo Café https://www.heraldo.es/noticias/aragon/el_municipio_cerollera_...
-
La Corona de Aragón: manipulación, mito e historia, José Luis Corral Lafuente Batallador Historia contada de Aragón (Ensayo histórico) Es...
-
ramonguimera.com/dicsionari.xls s'agüela su abuela s'agüelo su abuelo s'alimentaben, se alimentaben se a...