Mostrando entradas con la etiqueta Sicilia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Sicilia. Mostrar todas las entradas

16 DE NOVIEMBRE. (1463)

16 DE NOVIEMBRE.


Advierte
aquí el escribano Perelló que, en esta fecha, se concluyó el
parlamento que celebraba el Rey en Tarragona con las personas de los
tres estamentos, y que de él emanó la siguiente provisión firmada
por el mismo monarca.

Don Joan per la gracia de Deu Rey de
Darago Navarra de Sicilia de Valencia de Mallorques de Cerdenya e de
Corcega
comte de Barcelona duch de Athenes e de
Neopatria
e encara comte de Rossello e de Cerdanya als
noble e magnifichs los veus portant de General governador capitans
veguers sotsveguers algutzirs batles sotsbatles e altres qualsevol
oficials nostres en lo Principat de Cathalunya constituits al qual o
als quals les presents pervendran e seran presentades e als
lochtinents de aquells saluts e dilectio.
Com la principal cura
del princep deja esser en la conservacio de son stat benefici
e repos de sos regnes e terres e subdits. E per ço la dita
cura inseguint la qual continuament nos insta entengam en les coses
majors havents sguart a nostre reyal stat e principal
cosa sia e mes necessaria per la conservacio de nostra reyal
corona
benefici e repos dels dits regnes e subdits nostres
entendre sollicitament en la recuperacio e reductio dels rebelles e
desobedients a nostra Magestat en lo dit Principat de Cathalunya. Per
ço per provehir a les incomoditats e actes necessaris per la dita
reductio havem convocat parlament en la present ciutat de
Terragona a la major part dels fidelissimos cathalans
en lo qual los convocats e entrevenints en lo dit parlament imitants
les virtut fidelitat e servicis que sempre lurs predecessors han fets
als reys de gloriosa memoria antecessors nostres e a nos.
Vista la proposicio per Nos a ells feta nos hagen feta oferta e
servey molt liberal de CCC homens de cavall per a temps de un any ço
es L homens darmes e CCL ginets. Los quals sien cathalans e
capitanejats per cathalans e servesquen a Nos e al manament
nostre en lo dit Principat en totes les coses que seran mes
necessaries per la recuperacio e reduccio damunt dites. E
semblantment Nos usant de aquella clemencia e humanitat que en tals e
tant fidelissims vassalls se deu usar e corresponent a lur servici
amor e devocio benignament los havem feta daquiavant restitucio de
totes les generalitats quis cullen en les terres lo dia
present obedients a nostra Excellencia fins a la fi de les terres del
vezcomtat Dilla en lla inclusive de e ab aquelles prerogatives
e preheminencies que les dites generalitats tenien de primer
perque aquelles convertesquen en pagament de sou dels dits CCC homens
de cavall. E son stades per nos revoquades cassades e annullades
qualsevol gracies e consignacions per nos fetes a qualsevol persones
de les peccunies e drets de les dites generalitats o part de
aquelles. E no resmenys per quant les dites generalitats no
abastarien al sou dels dits CCC homens de cavall es stada donada per
nos a les persones del dit parlament licencia e facultat de augmentar
e crexer per a temps del dit any los drets de les dites
generalitats
e de imposar ne novellament en les coses quels fos
vist faedor la qual cosa es stada per los del dit parlament feta e
realment mesa en obra. E mes los es stat per nos consentit e atorgat
que tots los dits drets se cullen es exhigesquen ab e
sots aquelles practiques disposicions maneres compulsions e forces
que los altres drets de generalitats se acostumaven exhigir e
cullir. Segons aquestes coses en los actes del proces del dit
parlament largament son contengudes. E per orde e disposicio de les
dites coses les generalitats e drets novellament imposats son
sots lo ofici jurisdiccio e preheminencia del magnifich e amat
conseller nostre mossen Bernat Çaportella en lo qual com a unich
deputat del dit Principat lo exercici de les dites coses per bons
respectes volem residir e star. Salvo la recepcio de les peccunies
la qual per lo dit any es acomanada per les persones del dit
parlament al amat e fael nostre En Joan Berenguer Thora.
Notificant donchs a vosaltres e a quiscu de vosaltres les dites coses
vos dehim e manam que sobre lo exercici de les dites coses e
exequucio de aquelles als dits mossen Çaportella e Joan Berenguer
Thora e als ministres lurs quant al ofici de quiscu dels se pertany
prestets tot auxili favor e ajuda a fi que les coses ofertes e
per nos atorgades hagen degut compliment e efecte. Al Illustrissimo
per ço don
Ferrando
nostre carissimo Primogenit
en lo dit Principat e altres regnes e terres nostres
general governador e apres nostres benaventurats dies
successor universal dehim sots obteniment de la nostra gracia
e benediccio paternal e als dits noble magnifichs amats e feels
nostres veus portant de governador e altres oficials damunt dits e
totes e sengles persones constituits en lo dit Principat dehim e
manam sots incorriment de la nostra indignacio e ira e pena de deu
milia florins dels bens dels contrafahents exhigidors e a nostres
cofrens aplicadors que la present nostra provisio e totes e sengles
coses en aquella contengudes tinguen e observen e contra aquella o
aquelles no facen o vinguen per alguna causa o raho. Dada en la
ciutat de Terragona a XVIII dies del mes de noembre en lany de la
Nativitat de Nostre Senyor MCCCCLXIII.
(1463)- Rey
Johannes.
Vidit G. de Peralta regius thesaurarius.
Vidit
Çaplana Conservator Cathalonie.
(In Curie VI.°) (Pone
parlamento, pero Curie : Corte
)

Julio. 1463.

26
DE JULIO.


En este día recibió Çaportella la carta del Rey
don Juan
, que sigue a continuación.

Don Joan per la gracia
de Deu Rey de Arago de Navarra de Sicilia de Valencia de
Mallorques de Cerdenya e de Corcega comte de Barcelona duch de
Athenes e de Neopatria
e
encara comte de Rossello e de Cerdanya als noble magnifichs amats e
faels nostres lo portant veus de Gobernador en lo Principat de
Cathalunya e tots e sengles oficials altres en lo dit Principat
jurisdictio exercints e a lur loctinents e a qualsevol capitans de
gent darmes de cavall e de peu stants per Nos en lo dit Principat e
no resmenys a qualsevol deputats locals constituits en les ciutats
viles e lochs a Nos obedients en lo dit Principat e que Deu volent a
nostra obediencia se reduiran e a totes e sengles altres persones a
les quals les presents pervendran e que lo negoci dejus scrit sguarde
saluts.
Com per la inobediencia e notoria rebellio a Nos fetes
per la ciutat de Barchinona e algunes altres ciutats viles e lochs
del dit Principat los deputats del General del dit Principat
acostumats residir en la dita ciutat hagen sostengut en aquella
violencia o oppresio per la qual no han haguda facultat de usar
liberament del dit ofici. La qual oppressio ha durat fins tant que lo
magnifich fael e amat nostre mossen Bernat Çaportella hu dels dits
deputats ço es per lo braç militar se es exhimit de la dita
oppressio fugint cautelosament e secreta ab una galera per mar de la
dita ciutat (ciutan) de Barchinona transferint se en la ciutat
de Terragona fael e obedient a nostra Magestat. Romanints los altres
condeputats seus e los hoydors de comptes del dit General en la dita
ciutat de Barchinona en la qual si violentment son detenguts stan en
la dita oppressio. E si es a ells libertat de exir de aquella e aço
no meten en obra son participants en la inobediencia e rebellio
dessus dites per les quals rahons son inabils al exercici e facultat
e potestat de aquell recau en lo dit mossen Bernat Çaportella
unicament e sola e axi per nos es stat decernit e declarat exhigints
merits de raho dret e justicia. Adonchs significants vos les dites
coses ab les presents vos dehim e manam que permetau liberament usar
lo dit mossen Bernat Çaportella del dit ofici de la Deputacio de
aqueix Principat e de totes e sengles preheminencies facultats e
potestats degudes e pertinents al dit ofici axi e segons los tres
deputats del dit General abans de la dita rebellio per les
constitucions usatges e libertats del dit Principat capitols e actes
de cort exercir e regir acostumaven podien e devien. Per observança
de les quals constitucions usatges e libertats capitols e actes de
cort se deja e puxa a ell haver recors. E vosaltres dits oficials e
altres persones siau tenguts a ell obtemperar e ses requestes exequir
axi e segons per serie e tenor de
aquelles e de aquells dispost
proveit e ordenat se atrobe (atro + salta linea + be).
En
perturbacio de les quals coses vosaltres dits capitans nous puxau ni
degau entremetre. E com donchs sie nostra ferma intencio conservar lo
General
e lo degut stament de aquell sots lo exercici e
administracio del dit mossen Bernat Çaportella unich deputat durant
lo temps del present trienni. Volem per tant e manam la nostra
present provisio per vosaltres e quiscuns de vosaltres esser
complidament observada si la gracia nostra vos es cara e pena de mil
florins dor dels bens de aquell qui contrafara a nostres cofres
aplicadors per vosaltres evitar se desiga. Dada en la ciutat de
Tudela a XVII del mes de juny del any de la Nativitat de
Nostre Senyor Mil CCCCLXIII. - Rex Johannes.

Después de esta
carta, y haciéndose cargo de la intención y voluntad del Rey, sigue
el ofrecimiento de Çaportella de hacer todo cuanto pueda ser en
utilidad y provecho del Principado y de sus libertades.




28 DE JULIO.

Recibióse en
este día la siguiente carta del Rey, que Çaportella, en presencia
de dos testigos, entregó al capitán general don Rodrigo de
Rebolledo, requiriendo al escribano Perelló para que la leyera y
publicara, y de todo lo acontecido levantara el acta correspondiente;
advirtiéndose, que la misma carta la enseñó y la mandó leer
también al veguer real y al del arzobispo, en la calle mayor de Tarragona, donde les encontró casualmente; en vista de lo que se
dispusieron estos a prestar homenaje al diputado, prometiendo ambos
cumplir lo que en dicha carta se prevenía.

antic, ajuntament, Tarragona, calle mayor, carrer major, 41



Al magnifich e
amat conseller nostre mossen Bernat Çaportella deputat de
Cathalunya.
        Lo Rey.
Mossen Bernat magnifich amat e fael
conseller nostre. Rehebuda havem vostra letra de crehença en persona
del amat secretari nostre En Pere Perello e havem hoit tot lo que dit
secretari de part vostra nos ha explicat. Havem manera spatxar la
provisio que demanau sobre lo exercici de vostre ofici de la
Deputacio. La qual dies ha ere manada e restava aci per oblit e en la
qual es proveit a tot lo que demanau segons per aquella veureu. Es
empero la intencio nostra que no contrastant la dita provisio
respongau e façau respondre de les peccunies de les generalitats
a les persones ya per nos assignades e a les altres que per
nos se assignaran en les ciutats e viles de aqueix Principat. Les
quals Deu volent se reduiran a la obediencia nostra e aço per
convertir les peccunies dessus dites en lo pagament del sou de la
gent darmes que per Nos es en aqueix Principat. E axi ho volem e
manam ho façau. Plau nos empero que de les dites peccunies de les
generalitats
paguets e façats pagar aquell salari
que conexereu condescent juxta la concurrencia del temps e aço per
lo notari e per un porter qui han servit e serviran a vos en lo dit
vostre ofici. E per semblant pagueu e façau pagar totes missions e
despeses per vos fetes per raho del dit ofici des que hisques
de Barchinona e que fareu de aci avant regint de aquelles compte per
mostrarsen deguda raho. En totes les altres coses que lo dit Perello
de part vostra nos ha explicades li havem respost segons ell vos pora
referir. Dada en
Tudela a XVII de juny MCCCCLXIII. - Rex Joannes.

Arinyo secretarius.

30 DE JULIO.

Con esta fecha,
confirmó el diputado Çaportella en su cargo al diputado local de
Tárrega, remitiéndole el siguiente escrito.

Bernat
Çaportella unich deputat del General del Principat de Cathalunya
resident en Terragona al honorable mossen Franci de Montros
cavaller deputat local en la vila e vegueria de Tarregua saluts e
honor.
Com per la inobediencia e notoria rebellio fetes a la
Magestat del Senyor Rey per la ciutat de Barchinona e algunes altres
ciutats viles e lochs del dit Principat a vos e als altres
condeputats nostres acustumats residir en la dita ciutat de Barcelona
sie stada feta violencia e oppressio en la dita ciutat per la qual no
es stada facultat de usar liberament del dit ofici. La qual oppressio
ha durat fins tant que nos dit Bernat Çaportella nos som exhimits de
aquella fugints cautelosament e secreta ab una galea per mar de la
dita ciutat de Barcelona e transferints nos en aquesta de Terragona
fael e obedient a la dita Magestat reyal. Romanints los altres
condeputats nostres e los hoidors de comptes del dit General en la
dita ciutat de Barchinona en la qual si violentment son detenguts son
en la dita oppressio. E si es a ells libertat de exir de
aquella e aço no meten en obra son participants en la inobediencia e 
rebellio
dessus dites. Per les quals rahons son inabils al exercici del dit
ofici de Deputacio e tot lo dit exercici e facultat e potestat de
aquell recau en nos unicament e sola e axi per la dita Magestat reyal
es estat decernit e declarat exhegint ho merits de raho dret e
justicia. E mes la dita Magestat reyal ha decernit proveit e manat
nos dit Bernat Çaportella poder e deure del dit ofici usar e de tots
e sengles preheminencies facultats e potestats degudes e pertinents
al dit ofici axi e segons nos e los altres condeputats nostres abans
de la dita rebellio per les constitucions usatges e libertats del dit
Principat capitols e actes de cort e exercir e regir acostumavem
podiem e deviem per observança de les quals se deja e
puxa e
a nos haver recors e tots oficials e altres persones sien tenguts a
nos obtemperar e nostres requestes exequir axi e segons per serie e
tenor de aquelles e de aquells dispost proveit e ordenat se atrobe.
En perturbacio de les quals coses los capitans de gents darmes de
cavall e de peu qui son per la dita Magestat en lo dit Principat nos
puxen ni degen entremetre segons totes les dites coses en una
patent letra e provisio de la dita reyal Magestat de la sua ma
signada e del seu segell en lo dors sagellada dada en Tudela a XVII
del mes de juny prop passat la qual o copia de aquella vos sera
exhibida veureu esser mes largament contengut. Com donchs nos dit
Bernat Çaportella a qui segons dessus se conte unicament e sola
incumbex lo carrech del dit ofici de deputacio

vullam en
aquell entendre e en totes coses que concernesquen la indemnitat del
dit General e conservacio dels drets preheminencies e
libertats de aquell volem per tant e manam a vos dit mossen
Franci de Montros deputat local que per vos primerament sie prestat
sagrament e homenatge en poder de algun oficial reyal en virtut dels
quals prometats haver vos be e leyalment en lo dit vostre
ofici e de conservar e defendre los drets del dit General e
obtemperar e exequir nostres manaments e totes altres coses be e
diligentment fer que al dit vostre ofici se pertanyen. E fet aço
requerreu lo portant veus de Governador del Principat de Cathalunya
qui residex en aquexa vila e los oficials de la matexa vila e
tots altres dins vostra deputacio juresdiccio exercints
ecclesiastichs e seglars als quals de la dita provisio reyal la qual o
copia de aquella vos trametem fareu hostensio e fe que facen e
presten los ecclesiastichs jurament e los seglars jurament e
homenatge de obtemperar e exequir vostres requestes tota consulta
consell e dilacio cessants e los capitans de gents darmes que res en
perturbacio del dit ofici no facen o attempten sots virtut de la pena
en la dita reyal provisio contenguda. E mes provehireu e manareu e
per los oficials requerreu esser manat als arrendadors o collectors
dels drets de generalitats
de aquexa vila e de sa collecta
que de aquells a nos o en persona nostra responguen an Gaspar
Vidal
de aquexa vila de Tarregua e no a alguna altra persona ne
en altra manera. Del qual Gaspar Vidal rebreu seguretat de haverse be
e leyalment en la dita collecta e de retre a nos compte e raho de
aquella. E finalment fareu fer per los lochs acustumats de aquexa
vila una crida la qual vos trametem ab la present. Les quals coses
totes continuades per vostre scriva per letra sua testimonial nos
fareu certificar de aquelles. Dada en Terragona a XXX de juliol lany
MCCCCLXIII. - Bernat Çaportella.
Dominus deputatus mandavit mihi
Petro Perello.

Iguales a la carta que precede, con la
dirección respectiva, fueron escritas otras a Raimundo Roger de
Toralla
, diputado local de Balaguer y a G. Carnicer, que
ejercía el mismo cargo en la veguería de Monblanch.

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.

Ramón Berenguer I

Es curios lo cas del catalanista que se fa passá per l´actó caracterisat com lo rey Fernando II de Aragó, pero com si fore lo conde Ramón Berenguer I. En dos collóns.

Ramón Berenguer I , Fernando II de Aragó

retratadas, raza superior


Compte dels Comtes Ramon Berenguer I, III i IV. De tant en tant es posa un,de tant en tant l´altre. Parlem d'història. 

Fernando II de Aragó




Fernando II de Aragón, llamado «el Católico» (Sos, 10 de marzo de 1452-Madrigalejo, 23 de enero de 1516),​ fue rey de Aragón (1479-1516), de Castilla (como Fernando V, 1474-1504), de Sicilia (como Fernando II, 1468-1516), de Nápoles (como Fernando III, 1504-1516), de Cerdeña (como Fernando II, 1479-1516) y de Navarra (como Fernando I, 1512-1515).

Fue además regente de la Corona castellana entre 1507 y 1516, debido a la inhabilitación de su hija Juana I, tras la muerte de Felipe el Hermoso.



Fernando II de Aragón, firma
firma de Fernando lo católic

SEGONA JORNADA. NOVELA SEXTA.

Madama Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó; Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y tornen a tindre una alta possisió.

Sen habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de Andreuccio, cuan Emilia, advertín la história acabada, seguín lo órden de la Reina aixina va escomensá:

Coses series y doloroses són los moviméns de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felissos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una história tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:
Mol volgudes Siñores, después de la mort de Federico II lo emperadó, va sé coronat rey de Sicilia Manfredo, al que acompañabe sempre un home noble de Nápoles de nom Arrighetto Capece, teníe per dona a una hermosa y noble dama igualmén napolitana de nom madama Beritola Caracciola.

Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les máns, sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.
Madama Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al que va nombrá Lo Expulsat;
y en una criandera (nodriza) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsarios, que los van capturá a tots y sen van aná.
Madama Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí, desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.

No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugróns.
Estos no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos (de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretíndre lo aburrimén, en la seua dona y algúns criats y góssos, un día van volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama Beritola, van escomensá los góssos de Currado a seguí als dos cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets, acassáts pels góssos, van escampá cap a la caverna aon estabe madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un tocho, va fé tirá cap atrás als góssos; y allí Currado y la seua dona, que als seus góssos seguíen, van arribá, y veénla morena y prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe Currado aguantat als seus góssos, después de moltes súpliques van conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá tota la seua história y les seues desventures. Lo que, sentín Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes, en la faenada mes gran del món la va convénse de minjá y vestís. Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.

Com no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven, pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua, honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als seus cabridets y fénlos alimentá.

Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tíndrels com criats de les faenes de la casa.
La niñera, mol apocadeta per la pérdua de la seua ame y per la misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima diligénsia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una vegada sino moltes y tot sobén li recordabe: lo que lo sagal, que u enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodriza.
Se van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiénsia van aná passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens. Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado Malaspina servínli en diligénsia y a gust. Y com mol poques vegades va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va pugué conéixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están, pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolb de Grignano, va torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiáts, van escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe. Y anán un día per un bosque ple de ábres, la jove y Giannotto, dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de ábres, van escomensá a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la seua filla y que no se tacáre les máns en la sang de un criat seu, y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls a la presoneta y que penáren y ploráren lo pecat cometut. Y tantes paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos fóren engabiáts, y allí ben guardáts, en poc minjá y moltes incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y aixina se va fé.

Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pedro de Aragón, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va péndre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.

Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiáben, va doná un gran suspiro y va di:
- ¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes que mort!

- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altíssims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?

A lo que Giannotto va di:

- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- ¿Y quí va sé ton pare?

- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.
Lo bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero, sen va aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora, plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran misericórdia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua passada vida. Y trobán una abundánsia de indíssis de que de verdat ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:

- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miséria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.

Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas conéixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vígues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La presó habíe machacat y ablanít la carn de Giannotto, pero lo generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que dessicháre lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse, gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y fé, y va contestá:

- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgárs, vach cométre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desaparéixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés comparáren en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferíxes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.

Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:
- ¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:  

- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:

- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
- No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos vinguere en gana, me estaríe be.

Entonses va di Currado:
- Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte, vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:

- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?
A lo que Giuffredi va contestá:

- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Entonses Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido, ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica festa.

Giuffredi li va di:

- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.

Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:

- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.


Micer Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera, puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida o Lleida no), aon se va fé una gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.
Qué festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.

Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.
Mentres los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.
Currado y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges. Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján al barco, emportánse a Spina, sen van aná.
Van tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van viure tots felísos y van minjá perdius.

Séptima

Si això és un home - Lacomarca - Viles i gents

     (Estic ficán algún  enllás ) Si això és un home. De l'infern patit a  Auschwitz  Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que...