cóvec, cóvecs

cóvec, cóvecs, del latín cŏphĭnu (vore cofí), 

A Ráfels ña un carré en este nom.

https://www.google.es/maps?q=ráfales+calle+covec



http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b3fp692b.gif

http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b3fp692a.gif

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 
|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calasseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calasseit, Val., Alcoi, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (arx. mun. de Barc.). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.oDuguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calasseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.