SOCA
trong de un abre
per a asclá una soca nessessitém un mall, tascons
troncho de una col
 |
| trong de Nadal de Cataluña, cagatió |
|| 1. Rabassa || 1 (Pallars, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Val., Gandia, Bal.); cast. cepa, tocón. Puxen encar fer tea de çocha [sic] et de pinaça,doc. a. 1341 (BABL, xi, 407). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. Asseguda a la soca d'una alzina, Canigó x. a) Tronxo de col (val.); cast. troncho. Soca, tronch o tronxo de col: Cauliculus, caulis, colis, Torra Dicc.—b) Soca de canya: la part subterrània de la canya, sense les arrels.
|| 2. Tronc de l'arbre (or., occ., bal.); cast. tronco. Lo dols fruyt hix de la soca, Coll. Dames 524. Un pi gegant de dues soques, Costa Agre terra 124.
|| 3. a) Arbre fruiter. «Hi ha trenta soques dins es figueral» (Calvià, Petra).—b) Cep, planta que fa els raïms (Rosselló); cast. cepa.
|| 4. Soca del braç: bíceps (Pego).
|| 5. Soca de l'orella: arrel, la part de l'orella que està agafada a la cara (Tortosa).
|| 6. Soca d'un queixal: l'arrel del queixal (doc. segle XVIII, ap. Aguiló Dicc.).
|| 7. La part més baixa, de forma cilíndrica, del paller o garbera (Cast.).
|| 8. L'extrem oposat a la punta d'una agulla canyissera (Alboraia).
|| 9. Secció de fils amb què es lliguen les passades de basta destinades a formar el pèl del vellut (Pons Ind. text.).
|| 10. Persona o persones més vella d'una família, d'una estirp; cast. cepa. Vós qui sou la soca e rail de tota natura humana, Villena Vita Chr., c. 235. Diuen que ve de bona soca, Aguiló Poes. 187.
|| 11. fig. Persona curta d'enteniment (or., occ.); cast. zoquete.
Soca: llin. existent a Barc., Barberà, etc.
Loc.
—De soca i arrel o De soca a arrel: en la part més íntima i fonamental. Desfent-se el mur de pedra, de soca a arrel tremola, Atlàntida viii. Amb la sotragada... s'assorollà de soca a rel, Ruyra Parada 4.
Refr.—a) «A on hi ha soques, hi ha bajoques» (Cast.); «Qui té soques, pot fer estelles» (Men.): significa que el qui té béns immobles, pot pagar el que deu.—b) «Qui estima ses rames, estima ses soques»: vol dir que el qui estima una persona, deu estimar les altres de la mateixa família.
Fon.: sɔ́kə (pir-or., or.); sɔ́ka (Andorra, Calasseit, Tortosa); sɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); sɔ̞́ka (Cast., Val.); sɔ̞́kɔ̞ (Al.); sɔ̞́сə (Palma, Manacor, Pollença); sɔ̞́kə (Inca, Sóller, Men., Eiv.).
Intens.:—a) Augm.: socassa, socarra, socarrassa, socarrot.—b) Dim.: soqueta, soquetxa, soquel·la, soqueua, soquiua, socoia, socarrina.—c) Pejor.: socota, socot.
Etim.: probablement del gàl·lic *tsukka, que correspon al germànic stokk, ‘bastó’, ‘cep’, ‘rabassa’. El mateix origen deu tenir el català soc art. 2 (diferent del soc art. 1, que té un origen llatí).
2. SOCA f.
Sabata alta, de cuiro amb sola de fusta clavetejada, que duen els pastors a l'hivern (Ripollès, Berguedà, Ribagorça, Pallars); cast. zueco. Soca de cuyro: Pero, calceus rusticus e crudo corio, Torra Dicc.
Fon.: sɔ́kə (or.); sɔ́ka (Bonansa, Vall d'Àneu).
Etim.: forma femenina de soc, art. 1.
burchasoques
burchá soques
