Rosegá

Rosegá

murmurar

ROSEGAR (i dial.roegar). v. tr.

|| 1. Dividir una cosa sòlida en petites parts per l'acció de les dents, mossegant-la; cast. roer. Tot bestiar qui roech ni mallmenarà plansons doc. segle XIV (RLR, xv, 41). La rayl del dit arbre royen continuament dues rates... e hauien ja tant rosegat de la rayl... que en poch staua de trencar, Eximplis, ii, 164. Com los calaixos de guardar la roba estiguen rouegats [sic] de rates, doc. a. 1595 (Hist. Sóller, ii, 828). Respongué l'altre rosegant-se els pèls aspres del bigoti, Víct. Cat., Ombr. 32.
|| 2. Menjar cosa sòlida, especialment fora de les menjades principals; cast. roer, comer. «Tot lo dia rosega»: es diu d'una persona que menja molt sovint. Per rosegar-hi uns borreguets i remullar-s'hi la gargamella,Pons Com an. 204. Ja anireu a viure, voltros, sense roegar!, Alcover Cont. 10.
|| 3. Gratar, esmicar una cosa o llevar-ne petits fragments amb un instrument, una pressió, etc.; cast. corroer. Deuen haver los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo..., poden lo dit mur rosegar e dissipar poch a poch fins que l'hajen trocat, Eximenis Dotzè del Crestià, c. 293 (ap. Congr. Cor. Ar. 809). I cent destrals roseguen com mastins, Atlàntida introd. S'aygo comensà a roegar-li y dur-se'n s'empedrat, Roq. 31.
|| 4. Penetrar dins una cosa gastant-la lentament; cast. corroer. Per sa agudesa rosegua e macula dita pell, Albert G., Ques. 50 vo. Lo cranc d'un pecat negre va rosegant-li el pit, Atlàntida ii. La malaltia roega avui son cos sense vigor, Colom Juv. 167. Sa vida ciutadana menja y roega com sa llima sorda des ferrer, Pons Llar 103.
|| 5. Afligir, turmentar interiorment i continuadament; cast. roer. La tristesa rosega la ànima, Lacavalleria Gazoph. La dolor enuejosa que'l rosegaua,Villena Vita Chr., c. 70. A l'envejós continuament lo rosega la enveja, Isop Faules 20.
|| 6. Murmurar, malfamar; cast. morder, murmurar. «Ja sé que tu me rosegues; ¿per què no m'ho dius cara a cara?»No rosechs la vida de ton proisme, Canals Carta, c. 34. Los presumptuosos... jutgen e roseguen les obres dels altres, Villena Vita Chr., c. 12.
    Loc.—a) Rosegar l'os: fer la feina més feixuga o desagradable; copsar la part de menys profit.—b) Rosegar-se els punys: estar en gran desesperació per impotència o remordiment.—c) Rosegar altars o Rosegar sants: fer falses o excessives devocions.—d) Fer rosegar una cosa a algú: declarar-l'hi sense eufemismes, fer-l'hi sentir.
    Refr.—a) «Qui es menja la carn, que rosegui els ossos» (or., occ.); «Qui es menja la molla, que rosegue l'os» (Maestrat); «Al que menja lo madur, fes-li rosegar lo dur» (Val.); «Qui s'ha menjada sa carn, que roegui ets ossos» (Mall.): significa que és just que els qui han tingut els beneficis d'una empresa o d'una altra cosa en tinguin també els inconvenients o perjudicis.—b) «Rosega més l'enveja que la tinya».
    Fon.: ruzəɣá (pir-or., or., eiv.); rozeɣá (occ.); rozeɣáɾ (Cast., Al.); roseɣáɾ (Val.); ruzaɣá (alg.); ruəɣá (or., men.); roəɣá, rovəɣá (mall.); ruɣəɣá (Cotlliure).
    Sinòn.: roure, mastegar.
    Etim.: del llatí *rodĭcare, mat. sign.
2. ROSEGAR v.:
V. rossegar.

Timó

Timó 

Tomillo

TIMÓ m.

|| 1.   Peça plana de fusta o de metall que va articulada verticalment a l'extrem de popa d'una nau o d'una altra embarcació, i que, girant a dreta o a esquerra a voluntat del qui la governa, fa que el vaixell es desviï cap a una o altra direcció; cast. timón.
Barcha ab timó, doc. a. 1252 (RLR, iv, 256). Los mariners... meten a les naus e als lenys timons per tal que vajen dret per la mar, Llull Cont. 117, 2. Lo maestre qui fa la nau... si conexensa no n'avia, posaria lo timó per arbre e l'arbre per timó, Llull Cont. 266, 19. Nau o leny qui per fortuna de mal temps perdrà alguna exàrcia, axí com són timons e timoneres, Consolat, c. 65. Y amayna tantost fallint lo timó, Proc. Olives 610. Maneig de timó ni vela | aquell mercader no en sap, Costa Trad. 101. Timó de canya: el que es mou mitjançant l'arjau, sia a mà, sia amb guardins. Timó de roda: el que es mou per la rotació d'una roda proveïda de mànecs perquè el timoner la pugui moure fàcilment. Timó de caixa: que té unes peces de fusta a manera de caixó que defensen els guardins. Dos timons de caxa e lo gobern de rode, doc. a. 1433 (Arx. Patriarca de Val.). La galera de Tirant e l'altra... no pogueren prendre en la illa, ans romperen los timons de caxa, Tirant, c. 281. IV timons, ço és, II de roda e II de caxa, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Gira 'l govern, | ferma e baxa | timons de caxa, Spill 12754. Timó de taló: el que té la cara de proa recta i la de popa corbada. Timó de rella: el que té una prolongació a la part baixa en direcció a proa, la qual prolongació sobrepassa la línia baixa de la quilla (Val., ap. Misc. Fabra 321). Fer timó: estar un home vora la canya o la roda del timó per dirigir aquest. Canviar el timó: tirar la canya del timó a la banda oposada a aquella en què estava. Servar el timó: dirigir-lo. Servau el timó ab tanta prudència, Passi cobles 4. per anal.: a) Peça plana mòbil, situada a la part posterior del buc d'una aeronau, que serveix per a mantenir o modificar la direcció d'aquesta.—b) Instrument o peça amb què es governa el moviment d'una màquina.
|| 2. Espigó de carro (Cerdanya); cast. timón. Timó forcat: Temo furcatus,Pou Thes. Puer. 57. Los dos brassos del timó de una carreta, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. Espigó d'arada (val.); cast. timón.
|| 4. fig. Govern, direcció d'una activitat, d'un negoci, etc. Vós l'excellent sou timó de ben viure, Trobes V. Maria [190]. Has sabut trobar el timó de la vida, Oller Febre, i, 29.
|| 5. fig. Nas gros. ¿Quant t'han d'escapsar es nas? ¿No estàs empeguehit de passetjar aquest timó?, Roq. 14.
    Etim.: del llatí temōne, mat. sign. ||1.

2. TIMÓ m.

|| 1. Farigola || 1 (Solsonès, Urgell, Ll., Segarra, La Litera, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, País Valencià); cast. tomillo. Tot hom qui tayl timó, eura ne salse de altri, que pach de ban II sous, doc. a. 1393 (BABL, xii,195). Saboriga e sàluia e ginesta e orengua e timó e ruda, Micer Johan 324. Ab cendra de timons crematz, Tres. Pobr. 32. Sobre el timó i l'agrella, Carner Monj.10.
|| 2. Tomaní (Alt Empordà, Garrotxa, Montseny); cast. cantueso.
|| 3. a) Timó blanc o Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie capitatum (Horta, Corbera d'Alzira, Riba-roja).—b) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie polium (Tivissa, Horta, Corbera d'Alzira).—c) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium polium, subespècie luteum (Berga, Garrotxa, Conca de Barbera), La mateixa subespècie s'anomena timó ver (Terra Alta, ap. Masclans Pl. 201).—d) Timó mascle: labiada de l'espècie Teucrium aureum (Vayreda Cat. Flòr. 418).
|| 4. a) Timó mascle: futàcia de l'espècie Dictamnus hispanicus (Batea, ap. Masclans Pl. 201).—b) Timó reial o Timó de llei: rutàcia de l'espècie Dictamnus albus; cast. fresnillo. (V. gitam).
|| 5. Timó negre (Ripollès, Garrotxa) o Timó de prat (val.): serpoll.
|| 6. Timó de jardí: sajolida. Saduricha
    Etim.: del llatí *thymōne derivat de thymus, mat. sign. ||1.

Thymus es un género con alrededor de 1500 especies[2] de plantas aromáticas herbáceas y perennes, conocidas comúnmente como tomillo, de la familia de las teneadas (Lamiaceae). Son nativas de las regiones templadas de Europa, África del Norte y Asia. Varios miembros del género, entre los cuales el más conocido y especie tipo es Thymus vulgaris, se cultivan como condimento y planta ornamental