aufals

Aufals

Aragonés : ALFALCE, alfalz, ALFALFEZ

Dcvb :

ALFALS m. 

|| 1.   Planta lleguminosa, Medicago sativa L.; cast. alfalfa. Caràcters: arrel llenyosa i fonda; troncs de 30 a 70 cm., drets o ascendents, glabrescents; fulles oblongues, denticulades a l'àpex; estípules agudes; flors blaves o morades, en raïms multíflors, oblongs; peduncles més llargs que la fulla; llegum caragolat en dues o tres voltes, foradat, glabrescent; llavors ovades. Es fa subespontània i per cultiu, emprant-se com aliment del bestiar gros. E aprés ve lo alfals que es ja de dos segahons a tres, Dieç Menesc. ii, 8. La Auserda, eo, Alfals se ha de sembrar a la fi de Abril, en terra llaurada tres voltes o mes, y ben femada,Agustí Secr. 85. v. Han fet sembrades enormes de aufals, Serra Cal. folkl. 345. Mentres es dos atlots arreglavan s'animal... donantli una manada d'aufaus [sic], Maura Ayg. 125. 
|| 2. a)  Alfals bort. Planta lleguminosa, Medicago falcata L.; cast. mielga loca. Té els troncs ajaguts, de 30 a 70 cm. de llargària, molt ramificats; fulles oblongues-cuneïformes; flors grogues, grans, en raïms multíflors; llegum falciforme, pubescent, acuminat. Es fa per marges i vores de camins (Flora Cat., ii, 74, 75).—b) Alfals boscà: planta que té l'arrel llarga i forta, les tanyades de dos a tres peus d'altària, fulles ovalades i flor blava, llegum i llavors en forma de renyó (Un Mall. Dicc.).—c) Alfals marí: planta lleguminosa, Medicago marina L.; cast. mielga marina. Té els troncs albo-tomentosos, ajaguts o ascendents, de 10 a 40 cm.; flors d'un groc daurat, en corimbes multíflors umbel·liformes; llegum subcilíndric amb dues o tres espires, foradat i tomentós; llavors reniformes (Flora Cat., ii, 77).—d) Alfals melga: planta lleguminosa, Medicago muricata, cast. mielga como murice (Cavanilles Observ. ii, 336).
    Cult. pop.—a) A l'alfals i a la vinya, per la vora els entra la tinya. Refrany (Vinaròs, Morella).—b) Entre l'alfals i la garbera, está la fam vertadera. Refrany.—c) «Es dematí, ab sa roada, | has anat a segà aufaus? | Tornaràs amb sos dits blaus; | tu no hi estàs avesada» (cançó pop. Mall.).
    Var. form.: alfal, alfalfa, alfalfeç, alfàs.
    Fon.: aɫfáɫs (Castelló, Morella, Morvedre, Maella, Fraga, Tamarit); əɫfáɫs (St. Hilari SC, Eiv.); əwfáls (Barc., Berga, Torelló, Lluçanès, Igualada, Vendrell, Valls, Empordà, Olot, Puigcerdà); awfáɫs (Lleida, Balaguer, Artesa de S., Tremp, Oliana, Organyà, Pobla de S., Sort, Massalcoreig, Calasseit, Tortosa, Benissanet); əɫfáws, ufáws (Men.); əwfáws (Mall., Men.); aɫfás (Cullera, Alzira, Pego).
    Pl.: alfalsos, alfaus (Men.).
    Intens.—a) Augm.: alfalsàs.—b) Dim.: alfalset, alfalsiu (Val.).—c) Pejor: alfalsetxo, alfalsot.
    Sinòn.: auserda, herba.
   
Etim.: de l'àrab alfaṣfaṣa, mat. sign. (l'evolució dels sons és explicada molt clarament per Dozy Gloss. 101).

La alfalfa, cuyo nombre científico es Medicago sativa, es una especie de planta herbácea perteneciente a la familia de las fabáceas o Leguminosae Son hierbas perennifolias, sobre todo erectas a suberectas que alcanzan un tamaño de 30-60 cm de altura, pubescentes a subglabras. Los foliolos de 5-20 mm de largo, 3-10 mm de ancho, obovadas a sublineal, dentados en el ápice, adpreso pubescentes; entera o dentada en la base. Inflorescencia en racimo pedunculado, el pedúnculo mucho más largo que el pecíolo. Corola de 6-12 mm de largo, violeta pálido lavanda. Las fruta o en una espiral floja de 11-4 giros, glabras a pilosas.

Alfalfa y su pandilla

Serba

Serba

Acerola

Malpighia emarginata

mes aspre que una serba verda

SERVA f. 
|| 1. Fruit del server o servera, que és semblant a una nespla, però de color vermell groguenc i de gust molt aspre; cast. serba, sorba. No deu hom reebre cerves ne nesples, Arn. Vil. ii, 150. Preneu serues fresques, Dieç Menesc. ii, 48 vo. Envia un covonet llarch de serves verdes y altra de melicotons, doc. a. 1787 (BSAL, xxv, 152). Despenjeu quatre serbes y orellanes, Mestres Marg. 42.
|| 2. Cop donat per agredir (Bal.); cast. castaña. Ab un esplet de sardonaies, nesples, castanyes i serves que els fassen blaus, Aurora 273.
    Loc.
—Esser com les serves, que amb una ja basta: esser una cosa poc agradable.
    Refr.—a) «Any de serves, any de penes» (Urgell, Segarra); «Any de serves, mai lo veges» (Maestrat): sembla indicar que si hi ha bon esplet de serves no serà bo el de blat.—b) «A mal de cagar, no hi valen serves»: es diu en sentit propi referint-se a una diarrea forta, que ni amb un astringent tan fort com les serves es guareix; i també en sentit moral volent significar que quan un vici està molt arrelat, no hi valen consells ni remeis que no siguin extremats.
    Fon.: sέɾβə (or.); séɾbɛ (Ll.); séɾvɛ (Falset); séɾva (Cast., Al.); séɾβa (Tamarit de la L., Maestrat, Val.); sə́ɾvə (Mall., Eiv.); sə́ɫvə (Ciutadella); sέ̞ɫvɛ̞ (Maó).
    Etim.: del llatí sorbu, mat. sign. ||1, amb un canvi de o en e que és difícil d'explicar.

2. SERVA f. 
Dona no lliure; cast. sierva. (V. serf).
Serva: llin. existent a Girona.
    Etim.: del llatí sĕrva, mat. sign.

3. SERVA f. 
Acció de servar, de mantenir l'equilibri (Empordà, Costa de Llevant, Bal.). Tenir serva una embarcació: sostenir-se en posició bona per a navegar. Estar sense serva: estar sense govern, sense poder navegar o obrar així com cal. Perdre la serva: perdre l'equilibri, estar exposat a caure. Tenir la serva viva: conservar la claredat d'enteniment. Hi vay muntar pel dret fa anys, y vay perillar de perdre la serva, Víct. Cat., Sol. 231. Tots els seus membres tremolaven; però, home de la solitud, no perdia fàcilment la serva, i àdhuc en aquells moments de trastorn sabé captenir-se per no causar immotivades alarmes, Ruyra Pinya, ii, 195. Fer serva: reservar-se; estar sense tenir infants un temps més o menys llarg (Men.). «Els primers anys van tenir es fiets molt espessos, però ara fan serva».
    Fon.: séɾβə (or.); séɾvə (bal.).
    Etim.: derivat postverbal de servar.

Malpighia emarginata, llamada comúnmente como acerola, manzanita o semeruco, nombre que recibe su fruto, es una especie de la familia Malpighiaceae que crece espontáneamente en América Central, las Antillas y en las zonas tropicales húmedas de Sudamérica. Es un arbusto que mide entre 3 y 6 m de altura, de corteza obscura; tiene numerosas ramas, generalmente dirigidas hacia arriba, frágiles y cortas, que en estado silvestre poseen espinas (las especies cultivadas carecen de espinas). Las hojas son simples, enteras y opuestas, cuneiformes en la base que se dividen luego en tres o cinco lóbulos dentados o enteros; pubescentes de color verde obscuro, con ápice agudo o acuminado y pecíolo de 5 a 12 mm de largo. Las flores tienen cinco pétalos que miden entre 12 y 15 mm de longitud y son de color rojo, rosado, lila o algunas veces blanco, en corimbo; por su aspecto se les confunde con otra especie de las rosaceae, la del acerolo (Crataegus azarolus) que es típica de la cuenca del Mediterráneo. Fruto Es redondo con un diámetro de entre 1 a 2 cm y 20 g de peso, de piel lisa, de color rojo o amarillo y, pese a su semejanza externa con la cereza del Viejo Mundo, en su interior presenta gajos y tres carozos apretados muy duros. La contextura de la acerola es jugosa y suave, el gusto -sin el añadido de azúcar- es agridulce-ácido, lo que revela su alto contenido de vitamina C; en efecto es tras el fruto del Terminalia ferdinandiana, la fruta comestible con más ácido ascórbico que se conoce. Mientras las naranjas poseen de 500 a 4000 ppm de vitamina C, la acerola natural llega a tener entre 16.000 y 172.000 ppm (ppm: parte por millón) es decir de 1000 mg a 2000 mg/100 g. En otras palabras: un fruto de acerola posee entre 20 a 30 veces más vitamina C que una naranja. Es tan acre, y deja la boca tan áspera, que se suele comer cuando ya está muy madura. También es rica en vitamina B6, vitamina B1, vitamina A, flavonoides y minerales esenciales (hierro, calcio, fósforo, potasio, magnesio).