Mostrando entradas con la etiqueta La Codoñera. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta La Codoñera. Mostrar todas las entradas

Aragonés, Luesia

Zapo encara se diu en z a La Codoñera, Torrevelilla, etc, Mezquín, Teruel, zaguera (radera), zurda (esquerra), carrera (carré). Ejemple: José Miguel Quinagrássia y Tomasico Bosque viuen a La Codoñera, a la zaguera carrera a la zurda, a una casa en finestróns. Són mes pancatalanistes que Arturico Quintanilla, lo que s´amorre a la Fon en la barretina ficada. Pep Miquel hasta es sóssio de Òmnium Cultural, tan cultural que pague les fianses dels secessionistes. Al net li han ficat Damià, no podíe sé Damián com lo patró del poble aon va náixe perque sinó Arturico s´haguere enfurruñat.

Chelá a Valjunquera. Chelada. Yo me chelo, cheles, chele, chelém o chelám, cheléu o cheláu, chélen, Dalla a mols puestos (guadaña). Ensenall (enséndre, encendallo) a Beseit per ejemple. Desfulliná la enchumenera. Fartallá, fartallada, fartanera, sé un fart, fullarasca, forca, lo forcó es una rama en dos rametes bifurcades, yo lo fea aná per a tallá en corbella o fals romigueres del regué o del caixé de la séquia a l'hort de l´horta majó, la parada de la Creu, prop del sementeri. pixá, tea de melis, teó amela roñosa o garrapiñada (zocorrón).

Festes de La Codoñera, Mezquín, Teruel, Aragó :




Zapo aún se dice con z en La Codoñera, Torrevelilla, etc, Mezquín, Teruel, zaguera, zurda, carrera. Chelá en Valjunquera. Dalla en muchos sitios. Ensenall (encendallo) en Beceite por ejemplo. Desfulliná la enchumenera. Fartallá, fartallada, fullarasca, forca, pixá, tea, amela roñosa (zocorrón).

Aragonés, Luesia

Luesia, Zaragoza, Aragón, Fayanás, la carracla

Des de lluny , desde lluñ

https://vilesigents.wordpress.com/2017/12/09/des-de-lluny/


(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de desembre del 2017)
Escric la columna des de terres ben llunyanes, concretament des de Cusco (Perú), on estem esgotant els últims dies del nostre viatge. No cal dir que Perú és un país gran, amb la seua capital, Lima, llima, també gran –de gairebé 10 milions d’habitants és la quarta ciutat més poblada d’Amèrica del Sud–, amb un centre històric Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, fundada pels espanyols el 1535 amb el nom de Ciutat dels Reis. En quant a l’arquitectura colonial destaca la Basílica i Convent de San Francisco, la Catedral, el Palau Tagle i el gran nombre de balconades. Després de la independència van aparèixer els edificis neoclàssics i d’art Nouveau. Cusco és una ciutat més petita de només uns tres-cents mil habitants, també declarada Patrimoni de la Humanitat. La data exacta de la seua fundació encara n’és desconeguda, però se sap del cert que ja era habitada fa 3.000 anys. Va ser capital de l’imperi inca i la ciutat habitada més antiga de tota Amèrica. Ciutat turística per excel·lència amb carrers i edificis prehispànics i interessants construccions colonials. Podem destacar: el Barri de San Blas, el carrer Hatum Runiyuq, el convent i l’església de la Mercé, la Catedral, la Plaça d’Armes i molts més. El 1993 va estar declarada capital històrica del Perú. A 130 quilometres s`hi troba el Machu Picchu (en quítxua “muntanya vella”), una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l’Imperi inca, també inscrita en el Patrimoni de la Humanitat. Malgrat que els inques no van utilitzar la roda, van poder moure blocs de pedra de 20 tones al cim de la muntanya. Si en fem cas dels arqueòlegs la ciutat estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri popular, al sud i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa. Com els inques no van conèixer l’escriptura, la intuïció i l’especulació juguen un gran paper per explicar aquest gran santuari.
        En arribar a una certa edat, la pèrdua dels sentits es va fent evident, tot i que hi ha un que contràriament va en augment, el gust. Perú és una país on es pot donar “gust al gust”, perquè la seua gastronomia tradicional és variadíssima i molt elaborada. Entre els plats més populars destaquen: el pollastre a la brasa, el ceviche, olluquito con charquí, picant de cuy, causa farcida de tonyina, llom saltado, ají de gallina, rocoto farcit, anticuchos… Una cuina antiga i moderna de les millors del món.

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús
Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de facebook

Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús



El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme—, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat…/aixó chapurrear en castellá/

origen-terme-chapurriau.html

Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de Franja'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.

Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. /Així u hau fet en lo aragonés/ I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.

Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.

El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.

En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals —si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques—, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.

Algunes fotos del acte trobades a internet, google images




Somos de Aragón y no hablamos catalán, todos juntos a luchar

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, Codoñera

Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, J.M, blog lo finestró


Eixe cap pelat es lo de El Bola


Ne falte alguna ....




Tomás Bosque , La Codoñera , Teruel , Aragó

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Tomás_Bosque

Codoñera membrillera gente d poca razón, socarraron un tocino pasando la procesión. Dicho de Torrecilla de Alcañiz. 

Tomás Bosque, La Codoñera, Ascuma, cantautó, catalá,chapurriau




Lo teu poble , Tomaset , Tomás , o Tomàs , La Codoñera , es un dels pobles aon mes resistensia fiquen al catalá , encara que tú, Arturo Quintana (afincat al poble), J.M Gracia (del poble) , faigueu lo contrari, luchá pel catalá. 



Lo nostre grupo,  yo parlo chapurriau , a facebook, continuará luchán pel chapurriau, per a que no lo faigau malbé en la vostra normalització y la vostra ideología catalanista.

CHAPURRIAU es lo nom que natros volem per a la nostra llengua, parlada y escrita. No aseptem varians com xapurriau, xampurrejar, chapurreau, chapurriat, y totes les que te inventes (vore lo pdf de dal).

Lo nom sientific y ofisial de catalá no mos interesse. 

Vatros escribiu y parleu com tos vaigue be. Si tan democrátics foreu com voleu que siguen los demés, mos dixaríeu en pas, escribín y parlán lo nostre chapurriau.

No tenim ni tindrem cap vergoña de fe aná este nom , pero sí mos fa vergoña que mos diguen catalá, que parlem catalá, o que escribim mal lo catalá. 
Tots los chapurriaus son de Aragó, son aragonesos

Escriurem en la ortografía del chapurriau , y si tos fan mal los ulls, a la farmasia y a drogueríes podeu trobá colirio.


La palabra chapurriau no está registrada en el DPD. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.

Tomás , a Argentina, apart de un nom tamé es "tomas" , del verbo tomar . Acento a la o, sense tilde.


La palabra bosque no está registrada en el DPD. La que se muestra a continuación tiene formas con una escritura cercana.

La palabra Codoñera no está registrada en el Diccionario. Las entradas que se muestran a continuación podrían estar relacionadas:


Viles i gents , columna del catalá a La Comarca:

Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, lo chapurriau


Viles i gents, Tomás Bosque, Codoñera, codoñ, diari










Tomás Bosque Peñarroya (La Codoñera, 27 de abril de 1948) es un cantautor español perteneciente al movimiento de la Nueva Canción Aragonesa, siendo, junto con Antón Abad, uno de los referentes de la canción aragonesa en catalán, aunque tiene una gran parte de su producción en castellano.


Trabajó en el mundo del cooperativismo agrario. Ha grabado dos álbumes. El primero, Cuando los tiempos vienen mejores (1977), contenía dos temas en catalán.


En 1978 publicó su segundo álbum Tomás Bosque.

Sus canciones tratan del mundo agrario y sus problemas. Ha publicado poemas en catalán en diversas revistas y antologías, además de colaborar en una columna del diario La Comarca. Actualmente es profesor de música.


Editar


Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant. //Vols di, si no ix chapurriau a la rae, sol chapurrear//
Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja del meu cul, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar .
Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.
El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà (Chapurriau) que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, //lo teu poble, imbésil// on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros. //May se podríe di que eres de La Codoñera per la forma en la que escrius//

Tomás Bosque, per ficá Tomàs no eres mes catalá, eres aragonés, t'agrado o no.

Comentaris


James Gold says:
Vaya, de lo que se entera uno. Que quien defiende que las hablas del oriente aragonés sean aragonesas, como siempre lo fueron, resulta que es “derecha rancia”. Qué nivel.
Sobre el término catalán, de científico y oficial será porque la oficialidad la hacen políticos, y tanto más científico y propio puede ser aragonés oriental ya que es lengua que no deriva de Cataluña, ni los aragoneses han afirmado jamás que hablen “catalán”. Pero claro, es más fácil descalificar sin tener ni idea.
Posted on setembre 15th, 2017
Gusano says, seguramén es Natxo Sorolla Amela, sempre fique a tot arreu este texto, a vegades traduit al catalá.

“ni los aragoneses han afirmado jamás que hablen “catalán””? //Aquí te raó, mols aragonesos defenen lo catalá, Natxo entre ells.
Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)).
Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa).


Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006)


Any 1921: Pallarés, M. (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72.


Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán».


Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.”

Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea»
Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente».

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

https://finestro.wordpress.com/about/

En () com se diu a La Codoñera, algunes paraules en cursiva són catalanades de Pep Miquel .


Nascut (o naixcut) a la Codoñera (la Franja del meu cul, Teruel) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest (este) de l’Ebre, a dues (dos) passes del Matarraña— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els (los) Despertadors de la Verge (Vírgen) de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).
Els (los) meus pares, lo Pascual i la Felisa, ja (ya) eren grans quan vaig arribar a aquest món (an este). Mon pare (va) treballà de mosso de ferrer fins (hasta) que es (se) va casar, després (después) al camp, com gairebé (casi) tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.
Fins (hasta los) als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codoñera. En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb (en) guix (alchés) i sobre una petita (menuda) pissarra que penjava (penjae) a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava (dixava) d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino
A les vacances (vacassións) ajudava una mica en els (los) treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca (faena), per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura (cuidado de) que no hi faltés (faltare) palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca (la dita faena) comportava (comportae) haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques (d'hivern), asseguts (assentats) damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, (hasta) cúbiques. L’endemà (en son demá) el (lo) mestre ens (mos) felicitava (felissitae).
L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat (abogat) i músic de la Codoñera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents (los cursos siguiéns) els vaig fer al col·legi (colegio) San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs (quinto) 5è. El 6è (lo sexto) i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logroño i sota (en lo) el mateix règim de treball.
En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Teruel. 

Una curiositat (curiosidat): en arribar a Cascante em sorprengué (me va sorpendre) que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat (tombat), i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà (me va demaná) consell per (a) canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia). / Pero no dieu los catalanistes que NO ña democrássia a España? Aclarixte, Pep Miquel /
Com era jove, era prop de la capital —Teruel— i una mica més eixerit que la resta dels sol·licitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar (otorgá) una beca de Col·legi (colegio mayor) Major, l’única que es donava (se donae) en tota la província. 

Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’España franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’España d’aquells temps (així se’n deia). 
Amb classes i algunes hores d’estudi, enmig (al mich) de conferències, vagues, (huelgues) manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren (van passá o van transcorre) els anys de la llicenciatura.
Des de l’any 1969 he (hay) treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé (casi) sempre en (a) multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa (inglesa) i quasi (casi) vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer (finansié)-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.
Unes festes de Sant Cosme i Sant Damián a la Codoñera, vaig conèixer (a) la María del Carmen, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia (vivíe) a Esplugues de Llobregat. 

Al cap d’un temps ens vàrem (mos vam) casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on (aon) els garrofers veuen el mar. Hem (ham) tingut una filla i un fill, els quals (los cuals) (van passá) passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es (se) diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codoñera que el facin (lo faiguen) fill adoptiu de la vila: mai, que (se recordo) es recordi, no ha hagut (ñagut) cap Damián a la Codoñera, malgrat (i aixó) que és un dels sants patrons). Hem (ham) viatjat pel món i hem gaudit (disfrutat) raonablement de la vida. 
(A) l’any 1.995 vàrem (vam) comprar una casa a la Codoñera —casa gran— per (a) omplir-la de mobles, eines (ferramentes) del camp, claus, ribots, discs (discos) de vinil, música i d’estades quan arriba (arribe lo) el bon temps. 

He (hay) passat moltes estones (mols ratos) restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat (sigut) impediment perquè (per a que) m’interessés (me interessara) per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.
L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codoñera que (va) treballà al camp fins (hasta los) els 83 anys. 

Vivia (vivíe) al Carreró, tenia (teníe) sempre un bon vi de raïm (garnacha) garnatxa i els millors (los millós primentóns) pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi (yayo) meu li deien (díen) lo Roig, també (tamé) a mon pare, però (natres) nosaltres vam perdre el malnom (/creutu). L’avi per part de mare (va) treballà de pelaire i li deien l’oncle (lo tío) Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).
L’any 1999, fi de segle (siglo) per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a (ademés) més, en català de la Codoñera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per (a enténdremos)  entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc (ne ting) unes quantes recopilades sota els següents títols:
Fets i temps de la Codoñera (publicat el 2005)
Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.
I uns altres poemaris més, en català estàndard:
Vers a vers a Barchinona (publicat el 2005): Premi Guillermo Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.
Dietari en groc per la llibertat dels presos polítics (publicat el 2008 ): Premi Guillermo Nicolau 2007 del Govern d’Aragó.
Obra col·lectiva/Antologies/Revistes
Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)
Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009) 
VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar
Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codoñera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codoñera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja del meu cul com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana i Font

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Artur Quintana y Font —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Cultural del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Col·laboro regularment en la revista Temps de Franja i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en català en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.
I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.
No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música.
I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català. / No cal que u juros /
Afegitó:
Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per les seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC.


La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues.  Molt de quan en quan anem a la Codoñera.




José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera


Lo líder de José Miguel Gracia Zapater

Artur Quintana, Arturo Quintana Font


Artur Quintana, Arturo, Quintana, Codoñera, boina, txapela, català, alemán




https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Artur_Quintana_i_Font en la wikipedia en castellano no existe su perfil o no lo encuentro a día de hoy. https://an.m.wikipedia.org/wiki/Artur_Quintana_i_Font (aragonés) Artur Quintana Facebook Artur Quintana i Font (Barcelona, 1936) és un filòleg català, membre de la Secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, del Consello Asesor de l'Aragonés, membre d'honor de l'Academia de l'Aragonés i president d'Iniciativa Cultural de la Franja del meu cul. President d'honor de la Ascuma. Estudià romanística i germanística a Barcelona i Colònia. Fou lector de català i castellà a Cardiff i Friburg de Brisgòvia. Es doctorà a Barcelona amb una tesi doctoral sobre el parlar de la Codonyera. Ha publicat un bon nombre d'articles sobre l'aragonès, l'alemany i l'occità. També ha fet algunes traduccions de l'alemany. D'entre els seus articles destaquen: "El aragonés residual del bajo valle del Mezquín" (1976), "El lèxic de la Codonyera" (1977), "La poesia d'Hèctor B. Moret" (1998), "La literatura aragonesa en catalán" (1990), "Dos projectes per recollir la literatura popular catalana a la Franja del meu cul" (1993), "Encara més capcirs: els parlars orientals de Sarró (Baixa Ribagorça Occidental)" (1993), "Chenesis y desembolicamiento de l'aragonés común" (1999), "Bellas considerazions sobre ro prozeso de normatibizazión de l'aragonés" (2002), "Manuscrits del Consell de les Paüls (1637-1667)" (2005), "Les llengües de la documentació de l'Arxiu del Consell de les Paüls d'Isàvena del 1546 al 1667" (2007), "La lengua catalana en el Bajo Aragón" (2008), "L'aportació dels romanistes alemanys als estudis de lingüística contrastiva del català amb altres llengües" (2009) u "A fabla de Sercué en a formazión de l'aragonés común" (2009).

Modifica

Artur Quintana i Font (Barcelona, 1936) ye un filologo catalán. Ye miembro correspondient d'a Sección Filolochica de l'Institut d'Estudis Catalans, miembro d'o Consello Asesor de l'Aragonés, miembro d'honor de l'Academia de l'Aragonés y president d'Iniciativa Cultural de la Franja. Estudió romanistica y chermanistica en Barcelona y Colonia. Estió lector de catalán y castellán en Cardiff y en Friburgo de Brisgovia. Fació a suya tesi doctoral en Barcelona sobre o parlar de La Codonyera. Ha publicau buena cosa d'articlos sobre l'aragonés, l'alemán y l'occitán, y ha feito prous traduccions dende l'alemán. D'entre os articlos destacan: "El aragonés residual del bajo valle del Mezquín" (1976), "El lèxic de la Codonyera" (1977), "La poesía d'Hèctor B. Moret" (1998), "La literatura aragonesa en catalán" (1990), "Dos projectes per recollir la literatura popular catalana a la Franja del meu cul" (1993), "Encara més capcirs: els parlars orientals de Sarró (Baixa Ribagorça Occidental)" (1993), "Chenesis y desembolicamiento de l'aragonés común" (1999), "Bellas considerazions sobre ro prozeso de normatibizazión de l'aragonés" (2002), "Manuscrits del Consell de les Paüls, obrin antes la boca què els ulls (1637-1667)" (2005), "Les llengües de la documentació de l'Arxiu del Consell de les Paüls d'Isàvena del 1546 al 1667" (2007), "La lengua cagalana en el Bajo Aragón" (2008), "L'aportació dels romanistes alemanys als estudis de lingüística contrastiva del català amb altres llengües" (2009) u "A fabla de Sercué en a formazión de l'aragonés común" (2009). Muitos d'os suyos articlos, quasi totz os que s'ocupan d'Aragón se han publicato en o libro "Xandra". Estudios aragoneses de luenga e literatura. Estudios aragoneses de lengua y literatura. Estudis aragonesos de llengua i literatura" (2007). 

Si això és un home - Lacomarca - Viles i gents

     (Estic ficán algún  enllás ) Si això és un home. De l'infern patit a  Auschwitz  Primo Levi va escriure un testimoni esfereïdor que...