Mostrando entradas con la etiqueta valensiá. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta valensiá. Mostrar todas las entradas

Joan Roís de Corella, llengua valensiana

Péndret per imbéssil es que te diguen que Joan Roís de Corella escribíe en dialecte catalá cuan ell mensione que ere en llengua valensiana.

Péndret per imbéssil es que te diguen que Joan Roís de Corella escribíe en dialecte catalá cuan ell mensione que ere en llengua valensiana.




Hasta la wikitrolas dice: 

Joan Roís de Corella (Gandía o Valencia, 1435 - Valencia, 1497)​ fue un poeta, caballero y sacerdote valenciano del siglo XV, que escribió en valenciano. En su legado literario, tanto en prosa como en verso, se encuentran obras de temática religiosa, amatoria y de otros temas, y se dejan notar los indicios de la cultura y erudición del renacimiento.


https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella


y la viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella diu :


Joan Roís de Corella (Gandia o València, 28 de setembre de 1435 - València, 6 d'octubre de 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida com la seva obra estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement.



Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), estava emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina i tingué una íntima relació amb el poeta Ausiàs March, trenta anys més gran que no pas Joan Roís. Així, el 1443, fou un dels testimonis en el contracte matrimonial entre el poeta i la seva segona muller (Joana Escorna). 



Ausiàs March


De la mare, només en sabem que es deia Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es féu frare, Lluís i Dalfina. Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos, sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. Aquesta dada és interessant de tenir en compte per a després poder entendre alguns aspectes bàsics de la seva obra. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia. La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir que ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris. De molt jove, pels volts de la vintena d'anys, entre 1453 i 1456, s'inicià en l'exercici de l'escriptura. Una mostra interessant d'aquesta pràctica seria, entre d'altres, el debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, qui elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries. La seva vida sentimental fou molt intensa, ja que a partir de les nombroses aventures amoroses anònimes a què fa referència al llarg dels seus escrits, han pogut ser documentades diverses experiències. Així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut; les de Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; les de Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, les hagudes amb Isabel Martines de Vera. Amb aquesta última dama, de qui no sabem res referit al seu estat, les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir de 1473, ja que l'any següent els nasqué un fill. En aquella data, Roís de Corella ja devia haver entrat en els ordes sacerdotals, únic motiu que possiblement l'impedí d'esposar la dama. Aquesta hipòtesi és ratificada pel procés seguit per tal d'atorgar testament. El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seva germana Dalfina. Entre els objectes que hi havia, hi era la biblioteca de l'escriptor. Un total de 780 volums foren donats a la seva mort als frares del convent de Sant Francesc de València. Tanmateix, un cop mort el poeta, els hereus reals foren els fills haguts amb Isabel Martines de Vera. Quatre dies després de la defunció, Dalfina féu donació voluntària de l'herència a Joan Roís de Corella, donzell, i Estefania Roís de Corella, donzella. La qual cosa ens ratifica que, pels voltants de 1473, devers els quaranta anys, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de l'amistançada ni dels fills naturals. En morir Roís de Corella tenia una cambra a la seva disposició al convent de Sant Francesc, prova de la seva creixent religiositat a mesura que s'anà fent vell. Efecte tot plegat del penediment que degué sentir de la passada vida mundana. 

Aquesta vida tan agitada ens fa entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars. Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana. La seva obra –escrita en vers i en prosa, i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres. Roís de Corella és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista als Països Catalans i fou l'últim escriptor important de renom fins a la Renaixença. L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions. En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Una altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia. En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasíl·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana. La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa. Roís de Corella fou un gran coneixedor de la literatura clàssica i enllaçà amb Bernat Metge amb la voluntat humanística de reconstruir damunt de la llengua catalana el prestigi literari del llatí clàssic. Aquestos objectius no es van aconseguir perquè en arribar el Renaixement, la literatura catalana culta inicia la seva davallada. L'autor clàssic que més s'ajustava a la seva personalitat enamoradissa fou Ovidi, i d'aquest prengué la temàtica argumental i el dramatisme sentimental de les seues narracions. Pel que fa als clàssics més contemporanis, cal destacar, sobretot, Boccaccio, de qui imitarà les tècniques de la narrativa sentimental.

L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522), L'obra literària de Roís de Corella, per la diversitat dels temes i les tècniques emprades en escriure-la, exemplifica com cap altra els canvis profunds que es produïren en les nostres lletres de finals del segle XV. Joan Lluís Marfany (Barcelona, 1943), catanazi com ell a soles, ha qualificat la seva poesia com un camí sense demà, com les obres del doctor Artur Quintana, què ni tenen demà ni tenen avui. I així fou, fent-ho extensible també a la prosa. 

Autor de formació i temàtica fonamentalment medieval, fou el brillant epígon d'un llarg període de normalitat literària, que podia haver estat el punt d'arrencada de la modernitat del barroc valencià. Però les circumstàncies històrico-culturals no el permeteren. L'aristocràcia, classe a la qual pertanyia Corella i d'on procedien la major part d'escriptors de l'època, era la que havia d'haver potenciat la presència de l'obra corelliana en les lletres del XVI partint, sobretot, de la gran popularitat que assolí en vida i dels nous camins estilístics i tècnics que oferia. Tanmateix, després de la guerra de les Germanies (1520-1522), l'agombolament d'aristocràcies al voltant de Germana de Foix, inicià un procés d'intensíssima castellanització de les lletres valencianes a Valencià. És cert que l'obra de Corella influí significativament alguns autors valencians que s'expressaven en castellà (Gaspar Gil Polo), però la traducció genuïna s'havia trencat i Corella i la seva obra caigueren en l'oblit més absolut o en una mala valoració per part d'alguns erudits il·lustrats, fins pràcticament els nostres dies. I encara, recentment, Jordi Carbonell ha pogut afirmar: és el menys conegut i el menys estudiat dels clàssics de la literatura valenciana. S'ha designat Corella com el nostre últim gran escriptor medieval. Seguint l'ús d'aquests tòpics, també podríem dir que és en alguns aspectes el primer escriptor no medieval. Fou un dels màxims conreadors del que a finals del XV s'anomenava valenciana prosa. En definitiva, el terme no volia dir altra cosa que una manera d'escriure el català afectada, culta, ampul·losa i retoritzant, tendència aquesta que tot just iniciada podia haver-nos aconduït, en circumstàncies normals, envers una plenitud barroca amb les mínimes influències castellanes. En el pla estrictament temàtic, Corella féu ús com a matèria literària de nombrosos elements autobiogràfics, sentimentals i referits a l'entorn social. D'altra banda, trobem que aplica als seus personatges una incipient tècnica d'anàlisi psicològica, basada, sobretot, en l'expressió dels seus sentiments (amor, alegria, tristesa, solitud, angoixa...). I és també en aquest nivell on se serví dels elements de la naturalesa com a contrapunts dels diversos estats d'ànim. És remarcable, sobretot a la Tragèdia de Caldesa i l'Oració per citar només dos exemples, l'interès que sentí Corella per ambientar les seves obres d'acord amb els gustos teatralitzants del Renaixement. Les accions se situen en el marc d'unes acurades escenografies i són narrades amb una llengua feta d'imatges poètiques de gran plasticitat, les quals fan pensar més d'una vegada en un esbós de pintura. Malgrat el que podria fer pensar aquesta tendència al to grandiloqüent, aquest sempre és intimista, delicat, la qual cosa en aquells moments significava una important innovació literària. Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l'acostà, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, vers la nova musicalitat de la lírica italiana. Conreà també el virolai i se serví de forma esparsa del vers d'arte mayor de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplicava determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits fragments en vers de la seva producció. En definitiva, l'actitud humana i l'obra de Corella, tal com remarca Carbonell, són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc. Les lluites guerreres han estat substituïdes per les amoroses amb actituds molt més properes a l'humanisme. L'amor però, ja no respon als usuals i gastats tòpics de l'amor cortès trobadoresc. Els esquemes han estat capgirats i, amb ells, en gran part, els sistemes de valors. Així, Corella és lluny del misogínia medievalitzant. Les dones prenen un paper destacat en la ficció literària. Potser en part, aquesta innovació fou deguda al fet que el nucli més important de seguidors de la seva obra fos femení. Recordem els versos de Jaume Gassull:

Diga-us-ho ella,/ que del senyor Mossèn Corella / lig lo més dies / totes les seues poesies. 


En la idealitat narrativa la dona és tractada amb mentalitat moderna. A part de ser les protagonistes de les històries, en narren els fets. Ara bé, quan Corella passa a descriure experiències personals en el camp de les relacions amoroses, sura la realitat misògina medieval, tot i que amb una variada gamma de trets innovadors i personals. Així, quan ha d'afrontar l'engany de l'amada, ho fa prenent una actitud d'una profunda sinceritat, quedant com a cornut i havent d'acceptar el triomf de la dama. Una actitud tan teòrica com es vulgui, però que prefigurava una modernitat literària definida pel mateix poeta al final de la Tragèdia de Caldesa, com quan exclama: Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa. Així doncs, per Corella, la literatura a part de l'art, transmissora d'idees, eina moralitzadora...era, sobretot, una via de desfogament, tal com l'entengueren molts anys després -segons Joan Fuster- els romàntics. Tot el conjunt d'aportacions personals de Corella a la nostra literatura, vistes amb una suficient perspectiva històrica, les trobem ben allunyades de les modes en voga de l'època, bo i prefigurant un cas excepcionalment singular en la literatura europea de finals del segle XV. (3) Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa. Cal destacar la Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1458, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. L'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval. El Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals de la ciutat de València, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosis de Ovidio. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decamerón de Boccaccio.

Les obres religioses foren escrites durant la seva maduresa; també hi alterna la poesia amb la prosa. La prosa religiosa, igual que la poesia, són escrites amb les mateixes tècniques que en la literatura profana. Aquestos poemes són també una prova de la falta de vocació religiosa de l'autor, ja que, igual que en altres poemes religiosos, s'observa un to desapassionat i distant. La vida gloriosa de santa Anna es tracta d'una amplificada i dilatada biografia de la mare de la Verge Maria. Apareix el tema del matrimoni que durant molts anys no té descendència. Quant a l'estil, cal assenyalar que aquesta obra no presenta el característic estil pompós i retòricament complicat propi de Corella, probablement perquè anava adreçat a una dona inculta que havia d'entendre el text. A Història de la gloriosa santa Magdalena narra la història de santa Magdalena, bevent de fonts bíbliques, i després acull les divulgades llegendes de penitència de l'antiga pecadora. Aquesta és una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada amb un estil renaixentista i recaragolat sintàcticament i retòricament. La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob degué ser creada quan Corella ja tenia el títol de mestre en Teologia. Es tracta d'una gran amplificació dels capítols del Gènesi, que narren els fets de Josep. El cartoixà, que es tracta d'una traducció de la Vita Christi, va ser escrit pel cartoixà Ludolf de Saxònia, datat entre 1348 i 1377. La traducció corelliana va aparèixer impresa en quatre lliuraments i reisqué fabulosament: despertà fins i tot l'interès del rei Ferran el Catòlic. El Psalteri es tracta d'una traducció de salms sobre el text de la Vulgata, amb cultismes procedents del llatí. Poesies marianes es tracta de l'única obra religiosa en vers creada per Corella. Dintre d'aquest grup cal esmentar la Vida de la sacratíssima verge Maria amb rimes. La Vesió és un escrit que té tres propòsits: raonar teològicament la puresa de la concepció de Maria, descriure un nou retaule de la capella de Nostra Senyora de Gràcia (que es venerava a l'església de Sant Agustí de València), i lloar mossèn Fernando Díeç.

És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la mostra literària està més marcada per l'estil. Pretén acostar-se als més típics termes de l'antiguitat clàssica per tal de reflectir estats passionals. La narració mitològica permet tota mena de filigranes retòriques i d'exhibicions de mestratge en l'elegant ordenació i cadència dels mots. En aquestes obres Ovidi exercí una gran influència sobre Corella. Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe és una trilogia que recull tres dissortats amors que Corella compara amb el seu propi fracàs amorós. La primera part explica la història de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare, Cínaras. Està narrada en primera persona i la trobem en forma de plany. La segona part és la lamentació de Narcís, causada pel seu propi enamorament en veure's reflectit a l'aigua clara. La tercera part se centra en el llarg parlament dels dos joves, Tisbe i Píram, per trobar-se fora de les seves cases respectives. En Història de Biblis, qui s'enamorà de Cauno, germà seu, Corella conserva la intenció d'aquells versos, encara que actualitzà diferents detalls a la realitat quotidiana del s.XV. El raonament de Telamó e de Ulixes en lo setge de Troia davant Agamenó aprés mort Aquil·les sobre les sues armes. Els raonaments són unes peces de tipus oratori, d'estil elevat i contundent, amb troballes en l'expressió i un cert dramatisme. A Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d'Astianacres Corella col·loca en boca de la reina Hècuba la descripció de la fi de Troia. Tota l'obra d'Història de Jason e Medea és posada en llavis de Medea, que explica la ingratitud de Jason per donar exemple a les dones. La Història de Leànder i Hero és escrita en prosa amb la particularitat que intercala versos estramps.

Després de tot un corrent humanístic que arrenca de Bernat Metge, el principal interès del qual era la moralització i l'ensenyament amb importants dosis del pensament medievalitzant, sorgeix la figura de Roís de Corella, qui influït pels nous aires italianitzants volgué fer en certs aspectes de l'Humanisme una assimilació purament literària, estètica. En aquest sentit, l'Ovidi de l'Ars amandi, de les Heroides i de les Metamorfosis en foren la font clàssica més destacada. 

De la influència dels humanistes del quatre-cents italià, cal destacar-ne Boccaccio, traduít al chapurriau, de qui prengué l'exemple del període ciceronià i les tècniques de la narració sentimental, que en el cas corellià estigueren tan impregnades del to autobiogràfic. La prosa de Corella és original temàticament en comtats casos. Aspecte aquest que tenia ben poca significació a l'època. Solia elaborar les seves proses a partir de temes extrets dels clàssics, fent-ne, això si, unes recreacions a vegades personalíssimes. (4) En primer lloc cal referir-se a la Tragèdia de Caldesa de contingut autobiogràfic. És una peça més aviat curta però la més reeixida literàriament del conjunt. Per una referència històrica del text, sabem que fou escrita pels voltants de 1458. L'acció se situa a la ciutat de València i narra com una donzella de molt temps desitjada per l'autor, tanca aquesta en una cambra mentre ella festeja amb un altre home de condició vilana. L'autor ha de contemplar l'engany per una petita obertura amb la consegüent indignació i nerviosisme. Es descarrega emocionalment mitjançant un poema, que es pot considerar dels millors de la producció corelliana. La dama ha d'admetre la seva culpa amb una total submissió.(5) Corella escriví les mostres d'aquest gènere molt probablement entre 1456 i 1462. La primera i més extensa és el Debat epistolar amb el príncep de Viana, escrit entre 1456 i 1458/61, que conté elements temàtics que el relacionen amb la Tragèdia de Caldesa. El tema del debat és el d'haver de triar entre dues dames, una que estima i no és corresposta i, l'altra que és desitjada però que en canvi no estima. Lletres d'Aquiles e Policena (volum IV, pàgs. 31 i 32), Lletres a Iolant Durleda i Lletra consolatòria poden, pel seu estil, ser datades vers 1458. Iolant Durleda, dama no identificada, podria, segons Riquer, ser la mateixa Isabel Martines de Vera. Li adreça dues breus lletres. En la primera li demana resposta per tal de concertar una entrevista; en la segona constata la joia de l'amant d'haver vist secretament l'amada. Totes dues es clouen amb versos, i són els de segona: Jo desig ésser vostre, e la sort mia / no ho vol que ho sia que insinuen la possibilitat que Corella ja fos eclesiàstic. A la Lletra consolatòria diu Corella: E per ço germà e senyor, he pres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, referència que podria fer pensar novament en el príncep de Viana. El tema tracta del consol per al germà e senyor que ha sofert un conflicte amorós. Corella bescanta les dones que cerquen l'home que poden dominar i s'allunyen del qui les vol submises. De La lletra que Honestat escriu a les dones, datable vers el 1462, només ens n'ha pervingut el fragment final, sobre la mort d'una dona virtuosa. El Triümfo de les dones és un llarg parlament de la Veritat, personatge al·legòric, en defensa del sexe femení. Obra a contracorrent de la misogínia de l'època, fou escrita com a conseqüència de la polèmica suscitada pel Maldezir de mujeres de Pere Torroella. El títol sembla manllevat a consciència del Triunfo de las mujeres del castellà Juan Rodríguez del Padrón. L'obra es clou amb 18 versos adreçats a la Verge. Cal mencionar dos epitafis breus. Un en prosa, datable el 1482, dedicat a la Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar. L'altre, en vers, dedicat al cavaller Perot de Penarroja. Tots dos cavallers valencians morts en la guerra de Granada.


Joan Roís de Corella, llengua valensiana

Péndret per imbéssil es que te diguen que Joan Roís de Corella escribíe en dialecte catalá cuan ell mensione que ere en llengua valensiana.

Péndret per imbéssil es que te diguen que Joan Roís de Corella escribíe en dialecte catalá cuan ell mensione que ere en llengua valensiana.



Hasta la wikitrolas dice: 

Joan Roís de Corella (Gandía o Valencia, 1435 - Valencia, 1497)​ fue un poeta, caballero y sacerdote valenciano del siglo XV, que escribió en valenciano. En su legado literario, tanto en prosa como en verso, se encuentran obras de temática religiosa, amatoria y de otros temas, y se dejan notar los indicios de la cultura y erudición del renacimiento.


https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella


y la viquipèdia https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Ro%C3%ADs_de_Corella diu :


Joan Roís de Corella (Gandia o València, 28 de setembre de 1435 - València, 6 d'octubre de 1497) fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida com la seva obra estan condicionades per les transformacions socioculturals que es van produir al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement.



Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), estava emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina i tingué una íntima relació amb el poeta Ausiàs March, trenta anys més gran que no pas Joan Roís. Així, el 1443, fou un dels testimonis en el contracte matrimonial entre el poeta i la seva segona muller (Joana Escorna). 



Ausiàs March


De la mare, només en sabem que es deia Aldonça. El matrimoni tingué quatre fills: Joan, Manuel, que es féu frare, Lluís i Dalfina. Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos, sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. Aquesta dada és interessant de tenir en compte per a després poder entendre alguns aspectes bàsics de la seva obra. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre 1468 i 1471, sabem que almenys als 35 anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia. La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir que ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris. De molt jove, pels volts de la vintena d'anys, entre 1453 i 1456, s'inicià en l'exercici de l'escriptura. Una mostra interessant d'aquesta pràctica seria, entre d'altres, el debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, qui elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries. La seva vida sentimental fou molt intensa, ja que a partir de les nombroses aventures amoroses anònimes a què fa referència al llarg dels seus escrits, han pogut ser documentades diverses experiències. Així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut; les de Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; les de Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, les hagudes amb Isabel Martines de Vera. Amb aquesta última dama, de qui no sabem res referit al seu estat, les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir de 1473, ja que l'any següent els nasqué un fill. En aquella data, Roís de Corella ja devia haver entrat en els ordes sacerdotals, únic motiu que possiblement l'impedí d'esposar la dama. Aquesta hipòtesi és ratificada pel procés seguit per tal d'atorgar testament. El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seva germana Dalfina. Entre els objectes que hi havia, hi era la biblioteca de l'escriptor. Un total de 780 volums foren donats a la seva mort als frares del convent de Sant Francesc de València. Tanmateix, un cop mort el poeta, els hereus reals foren els fills haguts amb Isabel Martines de Vera. Quatre dies després de la defunció, Dalfina féu donació voluntària de l'herència a Joan Roís de Corella, donzell, i Estefania Roís de Corella, donzella. La qual cosa ens ratifica que, pels voltants de 1473, devers els quaranta anys, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de l'amistançada ni dels fills naturals. En morir Roís de Corella tenia una cambra a la seva disposició al convent de Sant Francesc, prova de la seva creixent religiositat a mesura que s'anà fent vell. Efecte tot plegat del penediment que degué sentir de la passada vida mundana. 

Aquesta vida tan agitada ens fa entendre que la dedicació religiosa no va ser producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars. Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana. La seva obra –escrita en vers i en prosa, i de temàtica tant religiosa com profana– va ser molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres. Roís de Corella és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista als Països Catalans i fou l'últim escriptor important de renom fins a la Renaixença. L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Va escriure tant en prosa com en vers i va aplicar tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions. En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Una altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia. En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasíl·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana. La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa. Roís de Corella fou un gran coneixedor de la literatura clàssica i enllaçà amb Bernat Metge amb la voluntat humanística de reconstruir damunt de la llengua catalana el prestigi literari del llatí clàssic. Aquestos objectius no es van aconseguir perquè en arribar el Renaixement, la literatura catalana culta inicia la seva davallada. L'autor clàssic que més s'ajustava a la seva personalitat enamoradissa fou Ovidi, i d'aquest prengué la temàtica argumental i el dramatisme sentimental de les seues narracions. Pel que fa als clàssics més contemporanis, cal destacar, sobretot, Boccaccio, de qui imitarà les tècniques de la narrativa sentimental.

L'obra de Roís de Corella no va aconseguir la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell va escriure per a l'aristocràcia i aquesta va començar a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522), L'obra literària de Roís de Corella, per la diversitat dels temes i les tècniques emprades en escriure-la, exemplifica com cap altra els canvis profunds que es produïren en les nostres lletres de finals del segle XV. Joan Lluís Marfany (Barcelona, 1943), catanazi com ell a soles, ha qualificat la seva poesia com un camí sense demà, com les obres del doctor Artur Quintana, què ni tenen demà ni tenen avui. I així fou, fent-ho extensible també a la prosa. 

Autor de formació i temàtica fonamentalment medieval, fou el brillant epígon d'un llarg període de normalitat literària, que podia haver estat el punt d'arrencada de la modernitat del barroc valencià. Però les circumstàncies històrico-culturals no el permeteren. L'aristocràcia, classe a la qual pertanyia Corella i d'on procedien la major part d'escriptors de l'època, era la que havia d'haver potenciat la presència de l'obra corelliana en les lletres del XVI partint, sobretot, de la gran popularitat que assolí en vida i dels nous camins estilístics i tècnics que oferia. Tanmateix, després de la guerra de les Germanies (1520-1522), l'agombolament d'aristocràcies al voltant de Germana de Foix, inicià un procés d'intensíssima castellanització de les lletres valencianes a Valencià. És cert que l'obra de Corella influí significativament alguns autors valencians que s'expressaven en castellà (Gaspar Gil Polo), però la traducció genuïna s'havia trencat i Corella i la seva obra caigueren en l'oblit més absolut o en una mala valoració per part d'alguns erudits il·lustrats, fins pràcticament els nostres dies. I encara, recentment, Jordi Carbonell ha pogut afirmar: és el menys conegut i el menys estudiat dels clàssics de la literatura valenciana. S'ha designat Corella com el nostre últim gran escriptor medieval. Seguint l'ús d'aquests tòpics, també podríem dir que és en alguns aspectes el primer escriptor no medieval. Fou un dels màxims conreadors del que a finals del XV s'anomenava valenciana prosa. En definitiva, el terme no volia dir altra cosa que una manera d'escriure el català afectada, culta, ampul·losa i retoritzant, tendència aquesta que tot just iniciada podia haver-nos aconduït, en circumstàncies normals, envers una plenitud barroca amb les mínimes influències castellanes. En el pla estrictament temàtic, Corella féu ús com a matèria literària de nombrosos elements autobiogràfics, sentimentals i referits a l'entorn social. D'altra banda, trobem que aplica als seus personatges una incipient tècnica d'anàlisi psicològica, basada, sobretot, en l'expressió dels seus sentiments (amor, alegria, tristesa, solitud, angoixa...). I és també en aquest nivell on se serví dels elements de la naturalesa com a contrapunts dels diversos estats d'ànim. És remarcable, sobretot a la Tragèdia de Caldesa i l'Oració per citar només dos exemples, l'interès que sentí Corella per ambientar les seves obres d'acord amb els gustos teatralitzants del Renaixement. Les accions se situen en el marc d'unes acurades escenografies i són narrades amb una llengua feta d'imatges poètiques de gran plasticitat, les quals fan pensar més d'una vegada en un esbós de pintura. Malgrat el que podria fer pensar aquesta tendència al to grandiloqüent, aquest sempre és intimista, delicat, la qual cosa en aquells moments significava una important innovació literària. Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l'acostà, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, vers la nova musicalitat de la lírica italiana. Conreà també el virolai i se serví de forma esparsa del vers d'arte mayor de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplicava determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits fragments en vers de la seva producció. En definitiva, l'actitud humana i l'obra de Corella, tal com remarca Carbonell, són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc. Les lluites guerreres han estat substituïdes per les amoroses amb actituds molt més properes a l'humanisme. L'amor però, ja no respon als usuals i gastats tòpics de l'amor cortès trobadoresc. Els esquemes han estat capgirats i, amb ells, en gran part, els sistemes de valors. Així, Corella és lluny del misogínia medievalitzant. Les dones prenen un paper destacat en la ficció literària. Potser en part, aquesta innovació fou deguda al fet que el nucli més important de seguidors de la seva obra fos femení. Recordem els versos de Jaume Gassull:

Diga-us-ho ella,/ que del senyor Mossèn Corella / lig lo més dies / totes les seues poesies. 


En la idealitat narrativa la dona és tractada amb mentalitat moderna. A part de ser les protagonistes de les històries, en narren els fets. Ara bé, quan Corella passa a descriure experiències personals en el camp de les relacions amoroses, sura la realitat misògina medieval, tot i que amb una variada gamma de trets innovadors i personals. Així, quan ha d'afrontar l'engany de l'amada, ho fa prenent una actitud d'una profunda sinceritat, quedant com a cornut i havent d'acceptar el triomf de la dama. Una actitud tan teòrica com es vulgui, però que prefigurava una modernitat literària definida pel mateix poeta al final de la Tragèdia de Caldesa, com quan exclama: Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa. Així doncs, per Corella, la literatura a part de l'art, transmissora d'idees, eina moralitzadora...era, sobretot, una via de desfogament, tal com l'entengueren molts anys després -segons Joan Fuster- els romàntics. Tot el conjunt d'aportacions personals de Corella a la nostra literatura, vistes amb una suficient perspectiva històrica, les trobem ben allunyades de les modes en voga de l'època, bo i prefigurant un cas excepcionalment singular en la literatura europea de finals del segle XV. (3) Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa. Cal destacar la Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita als voltants de 1458, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. L'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no haguera passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortés medieval. El Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals de la ciutat de València, els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosis de Ovidio. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decamerón de Boccaccio.

Les obres religioses foren escrites durant la seva maduresa; també hi alterna la poesia amb la prosa. La prosa religiosa, igual que la poesia, són escrites amb les mateixes tècniques que en la literatura profana. Aquestos poemes són també una prova de la falta de vocació religiosa de l'autor, ja que, igual que en altres poemes religiosos, s'observa un to desapassionat i distant. La vida gloriosa de santa Anna es tracta d'una amplificada i dilatada biografia de la mare de la Verge Maria. Apareix el tema del matrimoni que durant molts anys no té descendència. Quant a l'estil, cal assenyalar que aquesta obra no presenta el característic estil pompós i retòricament complicat propi de Corella, probablement perquè anava adreçat a una dona inculta que havia d'entendre el text. A Història de la gloriosa santa Magdalena narra la història de santa Magdalena, bevent de fonts bíbliques, i després acull les divulgades llegendes de penitència de l'antiga pecadora. Aquesta és una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada amb un estil renaixentista i recaragolat sintàcticament i retòricament. La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob degué ser creada quan Corella ja tenia el títol de mestre en Teologia. Es tracta d'una gran amplificació dels capítols del Gènesi, que narren els fets de Josep. El cartoixà, que es tracta d'una traducció de la Vita Christi, va ser escrit pel cartoixà Ludolf de Saxònia, datat entre 1348 i 1377. La traducció corelliana va aparèixer impresa en quatre lliuraments i reisqué fabulosament: despertà fins i tot l'interès del rei Ferran el Catòlic. El Psalteri es tracta d'una traducció de salms sobre el text de la Vulgata, amb cultismes procedents del llatí. Poesies marianes es tracta de l'única obra religiosa en vers creada per Corella. Dintre d'aquest grup cal esmentar la Vida de la sacratíssima verge Maria amb rimes. La Vesió és un escrit que té tres propòsits: raonar teològicament la puresa de la concepció de Maria, descriure un nou retaule de la capella de Nostra Senyora de Gràcia (que es venerava a l'església de Sant Agustí de València), i lloar mossèn Fernando Díeç.

És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la mostra literària està més marcada per l'estil. Pretén acostar-se als més típics termes de l'antiguitat clàssica per tal de reflectir estats passionals. La narració mitològica permet tota mena de filigranes retòriques i d'exhibicions de mestratge en l'elegant ordenació i cadència dels mots. En aquestes obres Ovidi exercí una gran influència sobre Corella. Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe és una trilogia que recull tres dissortats amors que Corella compara amb el seu propi fracàs amorós. La primera part explica la història de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare, Cínaras. Està narrada en primera persona i la trobem en forma de plany. La segona part és la lamentació de Narcís, causada pel seu propi enamorament en veure's reflectit a l'aigua clara. La tercera part se centra en el llarg parlament dels dos joves, Tisbe i Píram, per trobar-se fora de les seves cases respectives. En Història de Biblis, qui s'enamorà de Cauno, germà seu, Corella conserva la intenció d'aquells versos, encara que actualitzà diferents detalls a la realitat quotidiana del s.XV. El raonament de Telamó e de Ulixes en lo setge de Troia davant Agamenó aprés mort Aquil·les sobre les sues armes. Els raonaments són unes peces de tipus oratori, d'estil elevat i contundent, amb troballes en l'expressió i un cert dramatisme. A Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d'Astianacres Corella col·loca en boca de la reina Hècuba la descripció de la fi de Troia. Tota l'obra d'Història de Jason e Medea és posada en llavis de Medea, que explica la ingratitud de Jason per donar exemple a les dones. La Història de Leànder i Hero és escrita en prosa amb la particularitat que intercala versos estramps.

Després de tot un corrent humanístic que arrenca de Bernat Metge, el principal interès del qual era la moralització i l'ensenyament amb importants dosis del pensament medievalitzant, sorgeix la figura de Roís de Corella, qui influït pels nous aires italianitzants volgué fer en certs aspectes de l'Humanisme una assimilació purament literària, estètica. En aquest sentit, l'Ovidi de l'Ars amandi, de les Heroides i de les Metamorfosis en foren la font clàssica més destacada. 

De la influència dels humanistes del quatre-cents italià, cal destacar-ne Boccaccio, traduít al chapurriau, de qui prengué l'exemple del període ciceronià i les tècniques de la narració sentimental, que en el cas corellià estigueren tan impregnades del to autobiogràfic. La prosa de Corella és original temàticament en comtats casos. Aspecte aquest que tenia ben poca significació a l'època. Solia elaborar les seves proses a partir de temes extrets dels clàssics, fent-ne, això si, unes recreacions a vegades personalíssimes. (4) En primer lloc cal referir-se a la Tragèdia de Caldesa de contingut autobiogràfic. És una peça més aviat curta però la més reeixida literàriament del conjunt. Per una referència històrica del text, sabem que fou escrita pels voltants de 1458. L'acció se situa a la ciutat de València i narra com una donzella de molt temps desitjada per l'autor, tanca aquesta en una cambra mentre ella festeja amb un altre home de condició vilana. L'autor ha de contemplar l'engany per una petita obertura amb la consegüent indignació i nerviosisme. Es descarrega emocionalment mitjançant un poema, que es pot considerar dels millors de la producció corelliana. La dama ha d'admetre la seva culpa amb una total submissió.(5) Corella escriví les mostres d'aquest gènere molt probablement entre 1456 i 1462. La primera i més extensa és el Debat epistolar amb el príncep de Viana, escrit entre 1456 i 1458/61, que conté elements temàtics que el relacionen amb la Tragèdia de Caldesa. El tema del debat és el d'haver de triar entre dues dames, una que estima i no és corresposta i, l'altra que és desitjada però que en canvi no estima. Lletres d'Aquiles e Policena (volum IV, pàgs. 31 i 32), Lletres a Iolant Durleda i Lletra consolatòria poden, pel seu estil, ser datades vers 1458. Iolant Durleda, dama no identificada, podria, segons Riquer, ser la mateixa Isabel Martines de Vera. Li adreça dues breus lletres. En la primera li demana resposta per tal de concertar una entrevista; en la segona constata la joia de l'amant d'haver vist secretament l'amada. Totes dues es clouen amb versos, i són els de segona: Jo desig ésser vostre, e la sort mia / no ho vol que ho sia que insinuen la possibilitat que Corella ja fos eclesiàstic. A la Lletra consolatòria diu Corella: E per ço germà e senyor, he pres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, referència que podria fer pensar novament en el príncep de Viana. El tema tracta del consol per al germà e senyor que ha sofert un conflicte amorós. Corella bescanta les dones que cerquen l'home que poden dominar i s'allunyen del qui les vol submises. De La lletra que Honestat escriu a les dones, datable vers el 1462, només ens n'ha pervingut el fragment final, sobre la mort d'una dona virtuosa. El Triümfo de les dones és un llarg parlament de la Veritat, personatge al·legòric, en defensa del sexe femení. Obra a contracorrent de la misogínia de l'època, fou escrita com a conseqüència de la polèmica suscitada pel Maldezir de mujeres de Pere Torroella. El títol sembla manllevat a consciència del Triunfo de las mujeres del castellà Juan Rodríguez del Padrón. L'obra es clou amb 18 versos adreçats a la Verge. Cal mencionar dos epitafis breus. Un en prosa, datable el 1482, dedicat a la Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar. L'altre, en vers, dedicat al cavaller Perot de Penarroja. Tots dos cavallers valencians morts en la guerra de Granada.


La Y a la ortografía del valensiá

Us de la lletra Y en l’ortografia valenciana
La lletra Y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.
Procedix del grec, i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina».
Tradició del seu us
La lletra <y> és una grafia que té absoluta tradició en l’escritura valenciana, puix ha segut utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat. Històricament, en époques en que l’ortografia encara era vacilant i no estava plenament fixada, podia fer funcions de consonant, semivocal i també de vocal: remey, spay, rey/rei, reina/reyna, aires/ayres, joyes, feyen, etc…
En representació del sò consonàntic [ʝ], palatal fricatiu sonor, que és el que es manté en l’ortografia actual, podem trobar eixemples del seu us a lo llarc de tota l’història lliterària, incloent els principals clàssics del Sigle d’Or:
La trobem en posició inicial de paraula en numerosos casos. Destaquem ací dos paraules molt usuals:
YO evolucionat del llatí EGO>EU>YO
“e respos don blasco dalago yo be dire al rey tot quant hi se”. Aureum, pàg. 17, 1. 35.
“…que fer yo no puc sense dents ab genives” Procés, f. 2, 1, II.
“…yo vull posar la primera pedra del fonament” Vita, c. I.
“Grecia, yo sols contrastos” Roïç, O.C., pàg. 4, v. 33.
“…Yo li promet si deu me deixa veure” Tirant, c. 98.
“Mas yo no callhi veig quel meu dir calla” Trobes, pàg. 10, 1. 15.
“…yo no vul entrar en aquex port, e lo dan que tun pendras, yot mentre tengut” Consolat, f. 27, 1. 22.
“yo, rey regnant, viu cas semblant entre fembrasses” Spill, III, 1ª, pàg. 118.
YA, del llatí iam
“… car es notoria que ya la reciten les velles” Mege Somni IV (Alcover, DCVB, v. 6, pàg. 723)
“… ya fos ço que fos de edat de provar…” Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina 1277
“be lo seu mal / e ya fon fet / Puix és axí” Ausias March. Poesies, 1425
“… ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi…” Tirant lo Blanch. 1490
La trobem en posició intervocàlica provinent de la palatisació de la consonant que precedix a una yod1:
ESPAYAR, del llatí spatĭare
“E, com la dolorosa senyora hagues algun poch espayat lo seu piados plor” Vita, c. 182.
DEYA, del llatí decĭam
“E totes les donzelles deyen en alt cridat” Tirant, c. 52.
“E nos entenen que deya ço que mellor era” Aureum, pàg. 19, 1. 22.
“…e, alçant la en alt, deya” Vita, c. 4.
“…que de la canço que deyeu njt” Procés, f. 7ª, 1. 23.
“…e no deyen al senyor de la nau” Consolat, f. 74v, 1. 68.
FEYA, del llatí fecĭam
“…o les dues parts que no feya el jorn que ell comença” Ibid., f. 38 1. 7B.
“…mentre que feyen tirar los altres” Aureum, pàg. 19, 1. 2.
“…en lo orde de la fraternitat feyen li aquesta cerimonia” Tirant, c. 85.
FOYA, del llatí fovĕa
“E les lexa / totes nefrades / e dogollades / baix en la foya” Spill, IV, 2ª, pàg. 191.
“…e el cautalls e les besties iayen en una foya” Aureum, pàg. 19, 1.44.
SAYA, sagĭa, deivat de sagum
“…una peça de saya de seda blanca” Inv. Eixarch 1517 (Alcover, DCVB, v. 9. pàg. 673).
“…saya, roba de dona: Ampla el oblonga vestis” Lacavalleria Gazoph (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).
“…y brillant flameja el sol / sayal mes blanc que la escurna” Llorente Versos, I, 77 (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).
VEYA, del llatí vedĭam
“E daltra part se veya desesperat” Tirant, c. 410.
“molt alegre de les marauelles que veya en lo seu car nebodet” Vita, c. 62.
En unes atres paraules obedint actualment a la pronunciació de consonant:
DESMAYAR, del llatí de + exmaiare (segons el DCVB d’Alcover)
“…no mostrant gens esser smayats…” Tirant, c. 422.
“No us espanteu ne sia lo vostre cor smayat, com ara” Vita, c. 82.
JOYA, del llatí jocus (segons Coromines)
“En nou avengudes la joya mereixca” Procés, f. 39, 1. 4.
“…e larreara de tan altes e singulars joyes” Vita, c. 62
“…portas moltes ioyes a les nobles donzelles” Roïç, O.C., pàg. 8, v. 200.
“…e de no meys stima que les altres joyes” Tirant, c. 71
“…tirant a la ioya en lahor de la verge” Trobes, pàg. 4, 1.2.
“…ioyes, ni roba no se n’hi troba” Spill, III, 1ª, pàg. 85.
“…or, argent o moneda, perles, seda o qualque altra nobla ioya o roba o mercaderia…” Consolat, f. 60, 1. 4.
Utilitat del seu us
Els eixemples anteriors mostren que la grafia <y>, ademés de formar part del dígraf <ny>, no ha segut mai estranya a la llengua valenciana en el valor de consonant.
Pero ademés s’ha de dir que l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), substituint-la en unes ocasions per <j> i en unes atres per <i>, introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:
Per una banda, obliga a representar en una mateixa grafia <j> dos fonemes clarament diferenciats en valencià: el postalveolar africat sonor [ʤ], en paraules com joguet, Jaume, adjectiu, junt, i el palatal fricatiu sonor [ʝ], en paraules com “jo”, “ja”, “projecte”, “majúscula” (yo, ya, proyecte, mayúscula); induint al dubte sobre la correcta pronunciació de cada paraula.
Per atra, l’us de <i> per a representar, ademés del sò vocàlic, un sò consonàntic, impossibilita la transcripció ortogràfica de la combinació [ʝi], lo que obliga a crear formes artificioses com “onomatopeic”, “tramoiste” per l’impossibilitat d’escriure *onomatopeiic, *tramoiiste (onomatopèyic, tramoyiste).

Per últim, est us impossibilita també la distinció ortogràfica de les combinacions “[ʝ]+ vocal” de les combinacions “[i] + vocal”, de manera que paraules com ió, ionosfera, a on la <i> és plenament vocal i es pronuncia en una sílaba separada (i-ó, i-o-nos-fe-ra), s’escriurien igual que “iogurt”, “ionqui” (yogurt, yonqui) a on la <i>, segons estes propostes, representaria un sò consonàntic (yo-gurt, yon-qui). Igualment, tampoc hi hauria manera de diferenciar gràficament paraules com peryòdic, compost derivat del yodo, que segons les indicades propostes normatives hauria d’escriure’s “periòdic”, en l’evident confusió sobre la correcta pronunciació de la paraula.

L'espill , Jaume Roig

Jaume Roig (comienzos del siglo XV — †Benimámet, 1478) fue un médico y escritor valenciano perteneciente al Siglo de Oro de las letras valencianas. Es autor de una de las grandes obras de la literatura valenciana medieval, titulada Espill:

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Siglo_de_Oro_valenciano

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Jaume_Roig

L'espill , Jaume Roig

Donem en l’aparat les lliçons o incidències del manuscrit. Quan el corregim a partir de l’edició A (València, 1531) ho indiquem així: A. Anotem els versos que l’esmentada edició afegeix o substitueix respecte del manuscrit, i no pas els que elimina (es pot consultar al respecte l’apartat de variants de l’edició de Ramon Miquel i Planas, Spill o Libre de consells de Jaume Roig, poema satíric del segle XV, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1929-50, vol. 2, pp. 245-251). Sobre el manuscrit Vat Lat 4806, vegeu Antònia Carré, «El manuscrit únic de l’Espill de Jaume Roig», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLIV, 1993-94, Barcelona, 1995, pp. 231-273.

Notes al final    


http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm

Consulta


    1      Magnifich mossen Johan
    2      Ffabra, cavaller valent,
    3      pel gentil atreviment
    4      qu’entre dones vos roman,
    5      aquest rescrit vos coman.
    6      Per vos sia tot llegit
    7      ben llimat e corregit
    8      afegint hi lo que y fall.

    9      Trobant me ’n aquesta vall
    10     Callosa, per les morts fuyt,
    11     oçios, trist, sens fer fruyt,
    12     empres he, no sens treball,
    13     de dones scriure llur tall
    14     natural he voluntari,
    15     per Una, qui te·l contrari,
    16     descrivir pus façilment

    17     he mostrar no subtilment,
    18     sols rimat portant l’estil,
    19     les dones tenir en vil
    20     comportant les virilment.
    21     Sol’Aquella gentilment
    22     tembre y amar; be schollir
    23     entre spines Flor de Llir,
    24     qual per tot lo mon odora.

    25     Fflor de tan alta Senyora
    26     he collit yo. Com a llech
    27     no se texir lo que·n crech,
    28     trama poch ma llançadora.
    29     Passau ne vos la tisora
    30     per ma tela si no us plau;
    31     de mi com de fill manau,
    32     de graçia us ho deman.

    33     Los homens, si dexeran
    34     mulles, Johan ymitant,
    35     en lo mon franchs militant,
    36     ab Jhesus triunfaran.

    37     Si lo contrari faran
    38     del que d’elles ordit he,
    39     ab la Flor de Llir tambe
    40     les dones habitaran.


Entrada
    1      Spill, llum e regla,
    2      homens aregla,
    3      dones blasona,
    4      lo llir corona,
    5      spines, carts crema,
    6      ço diu lo tema:

    7      Sicut lilium inter spinas
    8      sic amica mea inter fillias.



Perfaçi
Primera part del Perfaçi
    1      Deu creador,
    2      hunich senyor,
    3      omnipotent,
    4      llatriament
    5      qual sol adore,
    6      quant puch honore
    7      he reverixch.
    8      Tem, obeixch
    9      sos manaments,
    10     dos exçellents
    11     singularment.
    12     Sols Ell colent
    13     de cor sançer,
    14     ffaç lo primer.
    15     Amant proysme
    16     sens frau, sofisme,
    17     com mi mateix,
    18     no sens perpleix,
    19     ffaç lo seguon.
    20     En aquest mon
    21     amar mon Deu
    22     sols per sguart seu,
    23     he mon proysme
    24     per Deu altisme:
    25     tal caritat
    26     he voluntat
    27     desig aver.
    28     Per a Deu fer
    29     servey algu,
    30     he, en comu,
    31     axi amichs,
    32     com enemichs:
    33     bon atjutori,
    34     tot meritori,
    35     caritatiu.
    36     En Deu confiu
    37     m’endreçara
    38     he mostrara
    39     les sues vies.
    40     Entre les pies,
    41     sperituals
    42     he corporals,
    43     l’obra millor,
    44     de mes amor
    45     he ben voler,
    46     a mon parer
    47     es doctrinar,
    48     dar exemplar
    49     he bon consell
    50     al qui novell
    51     en lo mon ve.
    52     Qui se n’abste
    53     de be preycar
    54     he declarar
    55     a l’ignorant,
    56     es, soterrant
    57     malvat servent
    58     lo seu talent:
    59     no res guanyant
    60     et l’ajustant,
    61     or ell amagua,
    62     en lo mon vaga
    63     hi lo temps pert.
    64     Del que so spert,
    65     de Deu rebut
    66     he clar agut
    67     l’esperiment,
    68     sera·l present
    69     mon ensenyar:
    70     sols remeyar
    71     error publica
    72     en que s’implica
    73     comunament
    74     tot lo jovent.
    75     No sens pecat
    76     ha infestat
    77     he comogut
    78     mon mig perdut
    79     enteniment,
    80     ffet ignoçent,
    81     ja oblidant,
    82     no prou bastant
    83     a tal empresa.
    84     Ja ’s ma despesa
    85     al sol del sach,
    86     lo sirguant flach
    87     del meu çervell
    88     ffa son capell
    89     minve, sotil,
    90     romp li·s lo fil
    91     he pert lo sest.
    92     Ordix no llest,
    93     tix ab treball,
    94     trama li fall;
    95     hon fallira
    96     hi soplira
    97     sols de manleuta.
    98     Que a capleuta
    99     soplich, exorte,
    100    lo que reporte
    101    he tinch empres
    102    sia remes.
    103    No pas scapçat,
    104    partit, trencat,
    105    per vehedos
    106    e mirados
    107    rot ni squinçat.
    108    Mas sols pinçat
    109    e corregit,
    110    limat, llegit,
    111    e be scoltat,
    112    si’acçeptat
    113    benignament.


Seguona part del Perfaçi
    114    Yo, com absent
    115    del mon vivint,
    116    aquell jaquint
    117    aconortat,
    118    d’ell apartat
    119    dant hi del peu,
    120    vell jhubileu
    121    mort çivilment,
    122    ja per la gent
    123    desconegut,
    124    per tots tengut
    125    com hom salvatje,
    126    tenint hostatje
    127    en lo meu llit,
    128    prou envellit,
    129    antich de dies,
    130    per malalties
    131    molt afligit,
    132    vell enllegit
    133    per molt greus mals,
    134    yres y tals,
    135    ja consumit,
    136    ab poch delit,
    137    desfiçios,
    138    mas ansios
    139    d’aquests pobils,
    140    jovens jentils
    141    he d’alguns vells,
    142    qui com oçells
    143    passen chillant
    144    he sibillant
    145    com les çiguales,
    146    corps e cuquales;
    147    van haucant
    148    dels llops fent cant
    149    sonant ses trobes;
    150    broden les robes
    151    he los frens dauren;
    152    los carres llauren;
    153    mouen cantons
    154    girant redons,
    155    e tot lo jorn
    156    roden entorn
    157    lo cremallo
    158    com papallo:
    159    ffins que s’i cremen
    160    perills no temen;
    161    sentins de nas,
    162    hon se te pas
    163    com cans s’apleguen;
    164    entr’ells s’enbreguen;
    165    quant han despenen;
    166    moren e penen,
    167    he tresnochant
    168    van aguaytant
    169    una tal caça,
    170    qual, qui l’acaça
    171    pren mala llebra,
    172    vibra, culebra
    173    he febr’aguda,
    174    no coneguda
    175    per tot hom prou.
    176    Perque tant nou
    177    tal ignorançia,
    178    als qui ab ansia
    179    he treballs vans,
    180    perills e dans,
    181    caça seguexen
    182    qual no conexen,
    183    pendre s’arrehen
    184    quanta ne vehen,
    185    son ells los presos;
    186    als poch entesos
    187    perque s’i miren,
    188    vegen hon tiren
    189    en lo llur viure,
    190    los vull escriure
    191    est doctrinal
    192    memorial:
    193    haura nom Spill.
    194    A tu, com fill,
    195    Baltasar Bou,
    196    per lo que·m mou
    197    ta molt’amor
    198    he gran calor
    199    de nebot car,
    200    lo vull dreçar.
    201    Car, çertament,
    202    lo teu jovent
    203    tens ben conpost
    204    he prou dispost
    205    lo sentiment,
    206    l’enteniment
    207    te veig molt clar.
    208    He Baltasar
    209    – nom de çiençia,
    210    de sapiençia
    211    he profeçia,
    212    de senyoria
    213    he prinçipat –,
    214    ffon imposat
    215    a Daniel
    216    quant Ysrael
    217    ffon transmigrat;
    218    per ser honrat
    219    nom e plahent
    220    antiguament,
    221    es real nom.
    222    Bou, sobrenom,
    223    mansuetut
    224    diu, e virtut;
    225    bou conegue
    226    Crist quant naxque;
    227    bou Lluch scrivi
    228    llarch qui·l pari;
    229    bou mengant fe
    230    aparegue
    231    l’angel Miquel;
    232    alt en lo çel,
    233    bou, seguon signe,
    234    se diu benigne;
    235    ab bou Silvestre
    236    se mostra mestre
    237    disputador,
    238    confonedor,
    239    dels raus rabins.
    240    Crech, puys tant tins,
    241    nom e cognom,
    242    he lo renom
    243    que pots cobrar,
    244    del ben obrar
    245    seran conformes.
    246    Perque informes
    247    los jovens verts
    248    he inesperts
    249    del toch del foch,
    250    polls del bech groch,
    251    del niu cuytats,
    252    poch aguats,
    253    exir çerter
    254    de l’esparver
    255    cercant les mans;
    256    als vells gualants,
    257    qui no s’estan
    258    – pel temps que han –
    259    de porregar
    260    he pledegar
    261    ab la verdor;
    262    a l’honrat cor
    263    dels curiosos
    264    religiosos
    265    he capellans
    266    – dich dels profans,
    267    dels qui son dan
    268    cerquen, e van
    269    de pich en sola,
    270    he de sa scola,
    271    del vot expres,
    272    ni de l’entes,
    273    no·ls plau menbrar –,
    274    te vull pregar
    275    tu so·ls publiques
    276    he comoniques.
    277    Si y llegireu
    278    conexereu
    279    ab prou claror
    280    la gran error
    281    tan manifesta,
    282    la desonesta
    283    he viçiosa,
    284    tan perillosa
    285    amor inica
    286    que huy·s pratica,
    287    mes pecoral
    288    que humanal,
    289    sols per delit.
    290    La per profit,
    291    mes avariçia
    292    que amiçiçia,
    293    no cur tractar.
    294    De mon parlar
    295    tots, si·m creureu,
    296    elegireu
    297    no may amar,
    298    ans desamar,
    299    may inquirir
    300    ni perseguir,
    301    james caçar,
    302    menys abraçar
    303    ffoch inmortal,
    304    d’infern portal:
    305    dones dampnades,
    306    envirinades
    307    d’aquell veri
    308    ab que feri,
    309    ab llur antich
    310    primer amich,
    311    Eva de mort
    312    dins aquell ort
    313    hon fon formada.
    314    Per llur errada
    315    lexa llavor
    316    de frau, error
    317    e gran malea
    318    a sa ginea.
    319    Hi, quantes son
    320    ara ’n lo mon,
    321    son diablesses,
    322    dimoniesses,
    323    car les primeres
    324    amors son veres
    325    he tostemps duren.
    326    Per ço y aturen
    327    tant los diables:
    328    d’ells son amables,
    329    may se·n partixen
    330    ni se·n desixen;
    331    no y val babtisme
    332    mes exorçisme,
    333    llum, sal, capida,
    334    que de llur vida
    335    divis se·n faça.
    336    Be sab de maça
    337    qui n’es ferit!
    338    Lo meu sperit
    339    n’a portat pena
    340    sobre la squena
    341    mals huytant’anys,
    342    treballs, afanys
    343    he greu turment.
    344    Vetllant, durment,
    345    no çessant may
    346    de cridar «ay!»,
    347    he sospirat.
    348    Ben informat,
    349    publicament,
    350    tot scasament
    351    qui se·n vol pexer
    352    vull fer conexer,
    353    ben avisar
    354    he divisar,
    355    exordi fent
    356    sucçintament:
    357    la llur costuma
    358    narrant en suma,
    359    sera l’antrada
    360    o la llevada
    361    de sgrimidor,
    362    o sonador
    363    com sonar vol,
    364    o protacol
    365    a llargues notes.



Tercera part del Perfaçi

    366    Donchs, dich que totes,
    367    de qualque stat,
    368    color, edat,
    369    lley, nacio,
    370    condicio,
    371    grans e majors,
    372    chiques, menors,
    373    jovens e velles
    374    lleges e belles,
    375    malaltes, sanes,
    376    les cristianes,
    377    jhuyes, mores,
    378    negres e llores,
    379    roges e blanques,
    380    dretes y manques,
    381    les geperudes,
    382    parleres, mudes,
    383    ffranques, catives,
    384    quantes son vives,
    385    qualssevol sien:
    386    tot quant somien
    387    esser ver crehen;
    388    del que no vehen
    389    proçes de pensa
    390    ffan, sens deffensa
    391    ni part hoyr;
    392    per presumir
    393    sols, pronunçien:
    394    ver sentencien
    395    que cert no saben.
    396    Mentint se guaben,
    397    sempre varien,
    398    jamay se rien
    399    sens ficçio;
    400    per traçio
    401    rien e ploren;
    402    criden que·s moren
    403    quant son pus sanes;
    404    si han terçanes
    405    llur mal no colen;
    406    e fingir solen
    407    tenir dolor
    408    per dar color
    409    a ses empreses.
    410    Si son represes,
    411    instrucçions,
    412    reprensions,
    413    tot ho refusen.
    414    Mas, molt be scusen
    415    viçis amats,
    416    he los pecats
    417    d’altri speculen,
    418    he se·n tribulen
    419    com se confessen:
    420    d’aquells expressen
    421    les çircunstançies,
    422    d’aquells han ansies,
    423    dels seus no·s dolen.
    424    Mostren que volen
    425    lo que no·ls plau:
    426    miren lo blau,
    427    compren de grana;
    428    volen magrana,
    429    raym demanen;
    430    mas no s’enguanen
    431    may en lo pendre.
    432    Prodich despendre,
    433    hufanejar,
    434    pus alt pujar,
    435    es llur plaer.
    436    Tot lo pensser
    437    qual elles tenen
    438    quant marit prenen,
    439    es sia noble:
    440    de bens ni moble
    441    si·s vol no tingua,
    442    solament vingua
    443    de gran linatje,
    444    almenys paratje
    445    o gentilea.
    446    Si te pobrea,
    447    si es orat,
    448    porte daurat
    449    hun jhesarant,
    450    vaja cantant,
    451    no se n’esglayen;
    452    ni gens s’esmayen
    453    si sap juguar
    454    hun exovar
    455    tot en un dia.
    456    Solament sia
    457    d’antigua raça,
    458    senyor en plaça,
    459    es llur delit.
    460    Pres lo marit,
    461    saber treballen:
    462    prim l’escandallen,
    463    ffan li proçes
    464    per a quant es.
    465    Si en lo blanch
    466    de l’hull te sanch
    467    y·l vehen hom,
    468    algun queucom
    469    es reverit,
    470    un poch servit;
    471    si·l pols te flach,
    472    han lo per «h»,
    473    no l’an per res,
    474    e mes que mes
    475    si les conplau.
    476    Com fan l’esclau,
    477    lo tracten, manen;
    478    axi·l debanen
    479    com hun capdell;
    480    com en fluxell
    481    desus li sehen,
    482    he menys lo prehen
    483    que hun fesol;
    484    sens llum, cresol
    485    li fan tenir;
    486    per reverdir
    487    en sech lo planten;
    488    rient se·n, canten:
    489    axi·n fan d’ell
    490    com d’un moxell
    491    de stopa grossa;
    492    ffan de sa bossa
    493    ample crivell,
    494    arer, guarbell,
    495    fforca e pala.
    496    Per art e guala
    497    lo fan anar,
    498    venir, tornar,
    499    ginyant deports
    500    per negres orts.
    501    Dinas, sopades,
    502    tostemps ab bades
    503    he secrets patjes;
    504    o llarchs viatjes
    505    no sens espies;
    506    o fiscalies
    507    a rebre actes:
    508    elles sos tractes
    509    entre tant clohen.
    510    Venir com l’ohen
    511    tot ho desfreçen,
    512    casa redreçen,
    513    ffan oscha al fus,
    514    no hi pensen pus.
    515    Qui mes be·ls fa
    516    pigos les ha,
    517    mes se n’enugen,
    518    servir lo fugen,
    519    mes mal ne dien
    520    he calumnien,
    521    e mes se·n clamen.
    522    Temen e amen
    523    lo brau, ardit,
    524    qui, per despit,
    525    ffort les malmena;
    526    qui·ls fa dur bena
    527    han per valent
    528    e per dolent
    529    lo bon caser.
    530    Lo solaçer,
    531    plahent, benigne,
    532    han per indigne
    533    – en son parlar –
    534    d’ençivillar
    535    la llur çabata.
    536    Oli de mata
    537    no·ls fa pudor;
    538    lo pelador,
    539    mudes, pinçar,
    540    hi l’ençofrar
    541    al raig del sol
    542    en juliol
    543    los es plaent.
    544    Lo llit calent
    545    volen d’estiu;
    546    no·ls plau caliu
    547    en lo giner;
    548    per hun diner
    549    molt reguatejen;
    550    fflorins barrejen
    551    pel que volrien;
    552    quant han darien
    553    pel que no tenen;
    554    per no res venen
    555    lo neçessari,
    556    pel voluntari
    557    poder comprar
    558    he renovar
    559    lo que be·ls ve
    560    – he saben be:
    561    a tres veguades
    562    que han mudades
    563    fforges a l’or,
    564    minves e for
    565    de obradures
    566    e soldadures
    567    l’an consumit –;
    568    he, llur vestit
    569    de fina llana,
    570    seda pisana,
    571    sera tot nou:
    572    vendre·l les mou
    573    per hun tall novell.
    574    Mes que el penell
    575    les muda·l vent;
    576    may llur jahent,
    577    nunca sa stiba
    578    ne hon fort tiba
    579    son flux voler,
    580    mon vell saber
    581    ha sdevengut;
    582    may ha pogut
    583    trobar lo lloch
    584    ne hun temps poch
    585    en que·s reposen;
    586    de si deposen
    587    tot assossech.
    588    Llur voler çech
    589    qual vol no mira,
    590    ans lo hayra
    591    he mes morreja:
    592    qual parençeja,
    593    es l’avorit.
    594    Llur cap humit,
    595    sech, fret o calt,
    596    de salt en salt
    597    corrent fabrica,
    598    troba y inplica
    599    contradictoris;
    600    llurs reportoris,
    601    invençions,
    602    condiçions,
    603    son de diables.
    604    Fallen vocables
    605    he dicçions,
    606    relacions
    607    per fer envides
    608    de ses fallides:
    609    David, profetes,
    610    Tuli, pohetes,
    611    grechs orados,
    612    setanta y dos
    613    lengues del mon,
    614    Catolicon,
    615    Guçi, Papies,
    616    Timologies,
    617    en quant han scrit,
    618    parlat he dit,
    619    entre·ls vius tots,
    620    no y ha prou mots
    621    qui a dir basten
    622    verins que pasten,
    623    tants mals com husen,
    624    los bens c’abusen
    625    ni referir.


Quarta part del Perfaçi

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.
    645    Prenent ma ’n obra,
    646    si temps me sobra
    647    he me·n recort,
    648    sols per confort
    649    he per retraure,
    650    no lexar caure
    651    los qui treballen,
    652    juguen he fallen
    653    – huns mates baten,
    654    los altres maten:
    655    tots enguanats,
    656    de seny torbats,
    657    a ses requestes
    658    çerquen les festes,
    659    troben la mort –,
    660    ffare·ls report:
    661    sera consell
    662    de home vell,
    663    ja scarmentat,
    664    puix atentat
    665    – si·l volen pendre.
    666    Si vols apendre,
    667    nebot valent,
    668    lig hi sovent,
    669    mas ab repos.
    670    En proces clos,
    671    ma negra vida
    672    – de mals fornida –
    673    vull reçitar
    674    per exemplar
    675    he document,
    676    car molta gent
    677    vehent penar,
    678    altri passar
    679    mal e turment,
    680    ne pren scarment
    681    he se·n castigua.
    682    Qui no s’i trigua,
    683    seny vol aver.
    684    Del meu penser
    685    aquest trellat,
    686    mig cordellat,
    687    he fluix texit,
    688    sera partit
    689    en quatre tals
    690    parts prinçipals
    691    com la present
    692    lo prolech fent.
    693    Cascuna part
    694    te ’n altre quart
    695    de parts pus chiques.
    696    Si tu y pratiques
    697    he tens be sment,
    698    prou façilment
    699    poras trobar
    700    de que menjar.
    701    A ta comanda
    702    pren la vianda
    703    quala mes vulles:
    704    fflors, fruyt o fulles,
    705    rahels o fust.
    706    Seguons son gust
    707    he sa sabor,
    708    cascun lector
    709    prest trobara
    710    lo que volra:
    711    veure·l tot cure
    712    ans que murmure.
    713    Primerament,
    714    en mon jovent,
    715    essent libert,
    716    que he sofert
    717    reçitare.
    718    Puys contare,
    719    seguonament,
    720    be scasament,
    721    mos casaments
    722    negres, dolents,
    723    ab pena tanta
    724    per anys çinquanta.
    725    La part terçera,
    726    a mi çertera
    727    de lluny tramesa,
    728    una cortesa
    729    instrucçio
    730    diu, e lliço
    731    speritual
    732    he divinal.
    733    Quarta y darrera,
    734    clou la manera
    735    – ja enfranquit,
    736    d’elles partit
    737    ho enviudat –
    738    com he mudat
    739    hoy en amor,
    740    pena ’n dolçor
    741    he, consellat,
    742    he areglat
    743    los meus darres
    744    anys, vint o mes,
    745    tots servint Deu
    746    seguons veureu.




El manuscrit està encpaçalat per Jhesus.
Cons., 28-31  per haver-se deteriorat elpaperel manuscrit presenta dificultatsde lectura que no la fanperò,incomprensible.
Cons., 32  després d’aquest vershi diuEndreça.
Cons., 36  després d’aquest vershi diuTornada.
Pref., 1  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 11  singualarment; a II,47 diusingular.
Pref., 61  ellel.
Pref., 114  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 366  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 411  instrucçionsiinstrucçions.
Pref., 573  vers hipermètric.
Pref., 588  çechçeh.
Pref.626  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.

I,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,14  mes: a continuacióratllat mes.
I,116  trobassestrobsses.
I,180  vers hipermètric.
I,181-82  versos que apareixen invertitsal ms., amb unes lletres al margeesquerre que n’indiquen l’ordenaciócorrecta: ba.
I,246 Desfreça·ldresfreçal.
I,303  tira·ttirar.
I,497  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,608  tancaduratancadadura.
I,613  lullllull.
I,656  hi·ls: la i, interlineada.
I,665  benbon A.
I,720  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,832  lullllull.
I,862  a continuació, l’edició A hi afegeixdos versos: he rigolatge los de paratge.
I,956  vers interlineat.
I,1006  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.  
I,1050  vers hipermètric.

II,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
II,30  smerçarsemercar.
II,138  repres: la segona erra,interlineada.
II,425-26  l’edició A substitueix aquestdos versos per: tant y sovint lo llitpodrint
II,434  drap si·sdraps sis.
II,467  tant: a continuacióuna lletraratllada.
II,653  manyes] banyes A.
II,825  chich] cich.
II,899  lanellnalell.
II,1072  juguava] juaguava.
II,1190  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,1268  la: interlineat.
II,1315  a continuaciósis versos ratllatspel mateix copistaque ha copiat els dela columna anterior.
II,1316  vers hipermètric.
II,1421  jove·l no mort] jove lo mort.
II,1532  vers hipermètric.
II,2118  grana: correcció del copista,que havia escrit llana.  
II,2253  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,2262  jorn: interlineat.
II,2375  veguades] vegudes.
II,2693-94  versos hipermètrics.
II,2713 tot: a continuacióratllada unaessa.
II,2731  crema] cremava, amb ladesinència dimperfet ratllada.
II,2745  frustrada: la segona erra, interlineada.
II,2881  laltra: a continuacióuna lletraratllada.
II,2960  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,3145  de, interlineat.
II,3245  a continuació hi ha copiats iratllats dos versosque són repetits alcomençament de l’altra columna.
II,3636  les] a sota hi havia escrit  pus, esborrat pel copista.
II,3777  delldel.
II,3834  entregua: la erra, interlineada.
II,4038  sou] so A.
II,4091  chich: la primera ch, corregidapel copista.
II,4260  gests]  gets.

III,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
III,52  gran  interlineat.
III,203  los: la essa, interlineada.
III,261 dona] bona.
III,773  Montvert: la primera te,interlineada.
III,1052  a tassallsarassalls A.
III,1097  les: interlineat.
III,1134  aguabellades] agubellades; aII,3566 diu aguabellades.
III,1229  mudant: la te, interlineada.
III,1280  repetit: la segona e,interlineada.
III,1312  çuna] cuna.
III,1319  curt] çurt.
III,1395  çabata] cabata.
III,1975-76  versos hipermètrics.
III,2150  be:interlineat.
III,2170  coques] çoques.
III,2221  conpanegen] conpaneygen, ambla y ratllada.
III,2574  No·n] nom A.
III,3199  lull] llull.
III,3295  no·n] nol, corregit a sobre pelmateix copista.
III,3343  el copista havia acabat el versamb ts, que esborra per corregir-ho asobre.
III,3502  fornides: amb dues is, unaesborrada pel copista.
III,3588  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,3625  puyspuyg.
III,3637  veus: la essa, interlineada.
III,3655  lleva·ls] llevalls.
III,4306-4409  passatge dedicat a laImmaculada Concepció de la Verge queés substituït per uns altres 104 versos al’edició A.
III,4383  fets: la essa, interlineada.
III,4413  Palmos] palamos, amb lasegona a ratllada.
III,4483  sospendre] sotspendre; aIII,4503 diu sospengue.
III,4507  Babilonia: correcció delcopistaque substitueix la be que haviaescrit en lloc de la ela.
III,4554  inpeccable: correcció delcopistaque substitueix la be que haviaescrit en lloc de la a.
III,4589  patriarchals: correcció delcopistaque havia escrit pratiarchals iratlla la primera erra i interlinea lasegona.
III,4633  ella·ls] ellas.
III,4730  set] seu A.
III,4759  vers hipermètric.
III,4910  caminera: la i, interlineada.
III,4983-86  versos hipermètrics.
III,4989-90  versos hipermètrics.
III,5069  vers hipermètriccorrecció delcopistaque ha esborrat un error delsdos primers mots escrivint-hi a sobre.
III,5070  vers hipermètric.
III,5076 certerament: la segona e, interlineada.
III,5208  verb: correcció del copistaquehavia escrit una pe en lloc d’una be.
III,5212  prostrassen: la primera erra, interlineada.
III,5307  inenarrable: una erra, interlineada.
III,5473  cherubinsiherubins.
III,5516  stil: correcció del copistaqueha esborrat un error escrivint-hi asobre.
III,5596  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,5672   los: la essa, interlineada.
III,5743  volcorrecció del copistaqueha esborrat una essa que hi haviaescrit.
III,5758  nigromantiques]nigromatiques.
III,5929  Canahan: la segona a, interlineada.
III,5986  cohonbros] cobonbros.
III,6134  Tobies: correcció del copista,que havia escrit Tubies.
III,6205  ta vida activa] tavidatactiva.
III,6313  vallega: correcció del copista,que esborra alguna cosa i escriu aldamunt.
III,6520  humilitathumiliat A.
III,6626  clangir] claugir.
III,6669  sodomitava] sodomicava.
III,6791  a continuació, ely escrit d’unaaltra .
III,6931  talada: correcció del copista,que esborra una doble ela  que haviaescrit.
III,6945  terreny: una erra, interlineada.
III,6992  terreny: una erra, interlineada.
III,7329  ell] ells.
III,7345  llarguament: l’última e, interlineada.
III,7353  menyspreu] menypreu.
III,7546  erros: una erra, interlineada.
III,7704  lalcayt: correcció del copista,que esborra un error escrivint-hi aldamunt.
III,7779  terç] terc.
III,8218  loller] lloller.
III,8283  portell] prtell.
III,8300  conduyts] codyuts.
III,8351  infallible] infalliblle.
III,8374  mots] molts.
III,8376  lEsperit] lesperint.
III,8495  ropatrobat A.
III,8522  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,8575 ans: a continuacióratllat de.
III,8666  faça] faca.

III,8905  sols: a continuacióratllat de
IV,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,316  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,380  sus: a continuació, ratllat sus.
IV,393  dimarts] dimatrts.
IV,416  malalts]  malats.
IV,444  deguera: correcció del copista,que ratlla una segona erra que haviaescrit.
IV,601  porrades] portades A.
IV,609  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,629  vull] vuull.
IV,729  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,750  jerreta: una erra, interlineada.
IV,770  pregueepregue.

IV,811 los: la essa, interlineada.



Parlamén Tortosa 1411

PARLAMENTO EN TORTOSA . Sesión del día 16 DE AGOSTO DE 1411. Reunidos en este día los individuos del parlamento catalán , aunque en corto ...