Mostrando entradas con la etiqueta albaricoque. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta albaricoque. Mostrar todas las entradas

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

albaricoque


https://eldomasquino.wordpress.com/2011/02/07/¿que-es-un-domasquino/


El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera.




ALBERCOC m. 


|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoi): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).
    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).
    Fon.: əɫβəɾkɔ́k (Vic); aɫβeɾkɔ́k (Castelló, Llucena, València, Xàtiva, Alcoi, Alacant); əwβəɾkɔ́k (Tarragona, Valls); awβeɾkɔ́k (Pla d'Urgell, Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre); əwβəɾkɔ̞́с (Palma, Manacor); əwβəɾkɔ̞́k (Felanitx, Llucmajor, Sóller, Menorca, Eivissa); uβəɾkɔ́k (Ciutadella); aɫβiɾkɔ́k (Alcalà de X.); aɫβeɾkɾɔ́k (Pradell d'Urgell); aɫβeɾikɔ́k (Sort); awβeɾikɔ́k (Torre de Cabdella); aɫβɾekɔ̞́k (Cast.); ɔβɾəkɔ́k (Berga); ɔβɾekɔ́k (Balaguer); ɔβɾəklɔ́k (Solsona); ɔβɾəkɾɔ́k (Solsona); əmbəɾkɔ́k (Vendrell); ambeɾkɔ̞́k (Sueca, Gandia, Benilloba); bəɾəkɔ́k (Elna); bəɾkɔ́k (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkɔ̞́k (Pego, Calp); beɾikɔ́k (Vall d'Àneu, Sort); bɾikɔ́k (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikɔ́t (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakɔ́k (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.
    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

albercoquer, abrecoqué, abrecoc, alberge, alberche

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: 
albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: 
aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.
—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.