cóvec, cóvecs

cóvec, cóvecs, del latín cŏphĭnu (vore cofí), 

A Ráfels ña un carré en este nom.

https://www.google.es/maps?q=ráfales+calle+covec



http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b3fp692b.gif

http://dcvb.iecat.net/PopUpImage.asp?img=Imagefiles/b3fp692a.gif

Cartó , cartró , vime

Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral

Son pare de Carlos Ollés tamé lay díe a un cabás de goma en anses, aon pastae lo ges, alchez, algés, com una bássia pero cabás.

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 
|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calasseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calasseit, Val., Alcoi, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (arx. mun. de Barc.). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.oDuguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calasseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

vime

VIME 

Los cabezudos de Beseit porten vimes per a pegá y fe corre

SARGUERA f. 
Planta de les espècies Salix elaeagnos i Salix incana (Camp de Tarr., Conca de Barberà, Priorat, Terra Alta, Morella). Pels tamarits i sargueres,Serres Poes. 14.
    Etim.: derivat de sarga.

sistell, sistellé

(i ses variants vim, vímec, vimen, vímet). m. 
Branca de plantes del gènere Salix, que és molt flexible i serveix de material per a la fabricació de cistells i altres recipients, de taules, cadires, etc.; cast. mimbre. Item per vímens VIII diners, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 263). E fon cinta d'una redorta | de vímens mesclats ab fil d'aur, Metge Fort. 69. Troben vergues... que són axí com vims, Treps Rom. 85. Ab cordes o vímens o sércols,Agustí Secr. 56. Un paner de vims, Agustí Secr. 188. Son bres de vímets i ridorta,Canigó iii. Una escombra de bímechs, Pons Auca 303. La lley anirà més recta que un vímet, Vilanova Obres, xi, 177. Damunt una tauleta de vímets, Carner Bonh. 138. Va caure a la fi embolicat en els vims y canyes, Bol. Dim. 136. Duia un cistell... d'un vimen negre i fi, Valor Aleix 21. a) En el text de Jaume Roig: Albaranet | al coll ligat, | vime tallat | no hi ha res tal, | metge no hi cal (Spill 8178), el mot vime significa, segons Chabàs, «pedazo de cordón umbilical que algunas personas superticiosas se colocan al cuello en una bolsita».
    Fon.: bímə (Arles, Solsona, Barc.); bíme (Les Paüls, Tremp, Balaguer); vímə (Men., Eiv.); bím (Rosselló, Vallespir, Garrotxa, Empordà); bímək (Ripoll, Cardona, La Selva, Penedès); bímən (Reus); bímen (Organyà, Floresta, Gandesa, Tortosa, Maestrat); vímen (Castalla); bímət (Empordà, Plana de Vic, Barc., Penedès, Conca de Barberà); vímət (Valls); bímit (Tamarit de la L.); vílma (Alguer); bɾímen (Cinctorres).
    Etim.: del llatí vīmĭne, mat. sign.

El mimbre es una fibra vegetal que se obtiene de un arbusto de la familia de los sauces (género Salix, principalmente S. viminalis, pero también S. fragilis y S. purpurea) y que se teje para crear muebles, cestos y otros objetos útiles. En el tejido se utiliza el tallo y las ramas de la planta, ya sea en todo su grosor para el marco o en lonjas cortadas longitudinalmente para el tejido propiamente tal. Desde la Edad Media y hasta el siglo XVIII se mantuvo la destreza en la cestería utilizando mimbre. Al comenzar el siglo XX el cultivo se desarrolló nuevamente con fuerza en toda Europa. En la actualidad existen muy pocos países dedicados al cultivo del mimbre y a la fabricación de cestos y muebles de esta fibra. A menudo se hace un marco de materiales más firmes, después se usa un material más flexible para rellenar el marco. El mimbre es ligero pero robusto, haciéndolo una ideal y poco costosa opción para muebles que serán movidos a menudo. Es habitualmente utilizado en la realización de muebles de patio y de pórtico. Existen referencias documentales del mimbre ya en el Antiguo Egipto. Ha sido propuesto que el uso extensivo de objetos de mimbre en la Edad del Hierro tuvo una influencia en el desarrollo de los patrones usados en el arte céltico. En tiempos más recientes su estética fue influida fuertemente por el Movimiento de Artes y Oficio a fines del siglo XX.