Mostrando entradas con la etiqueta llit. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta llit. Mostrar todas las entradas

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA OCTAVA.

Un home té sels de la dona. Ella se lligue una cordeta a un dit, per la nit, y sen arribá al seu amán. Lo home sen done cuenta, y, mentres acasse al amán, la dona fique al seu puesto del llit a un atra dona, a la que lo home pegue y li talle les trenes, y después va a buscá a los germáns de la seua dona. Estos, trobán que lo que díe no ere verdat, lo insulten.

Extrañamen malissiosa los pareixíe a tots doña Beatriz, al enfótressen del seu home y tots afirmaben que la temó de Aniquino teníe que sé mol gran, cuan, aguantánlo mol fort la Siñora, la va sentí di que ell la habíe requerit de amors.

Pero después de que lo rey va sentí callá a Filomena, giránse cap a Neifile, li va di:
- Continuéu.

Ella, sonrién, va escomensá:

Hermoses siñores, gran pes me cau si vull en una bona história donátos gust, com tol han donat aquelles que antes se han contat. En la ajuda de Deu, espero descarregám mol be. Hau de sabé, pos, que a la nostra siudat va ñabé un riquíssim viachán de nom Arriguccio Berfinghieri, que nessiamen, tal com ara fan cada día los mercadés, va pensá ennoblís casánse, y va pendre per dona a una jove Siñora noble (que mal li conveníe) de nom doña Sismonda. Esta, com ell, tal com fan los mercadés, estáe fora mol assobín per viaches de negossis, y poquet estabe en ella, se va enamorá de un jove de nom Roberto, que mol tems la habíe festechat; y habén arribat a tíndre intimidat los dos, y tenínla poc discretamen perque mol los agradáe, va passá que (o perque Arriguccio sentiguere algo, o per consevol atra raó) se va fé lo home mes selós del món, y va dixá de eixí de viache, y tots los seus demés negossis, y tota la seua solissitut la habíe ficat en guardá be a la dona, y may se adormíe si no la sentíe abans ficás al llit; per lo que la dona va sentí grandíssim doló, perque de cap manera podíe está en lo seu volgut Roberto.
Pero habén cavilat fort per a trobá algún modo de está en ell, y sén tamé mol solissitada per nell, li va víndre al pensamén de fé açó: com la seua alcoba donáe al carré, y ella sen habíe donat cuenta moltes vegades de que a Arriguccio li costabe mol adormís, pero que después dormíe profundíssimamen, va ideá fé víndre a Roberto a la porta de la casa a mijanit y aná a obríli y está en ell mentres lo seu home dormíe com un soc. Y per a sentí ella cuán arribáe per a que dingú sen acatare, va inventá tirá una cordeta fora de la finestra de la cámara que arribare ben prop de enterra, y lo atre cap portál pel pavimén y hasta lo catre, ficál per deball de los llansols y mantes, y cuan ella estiguere gitada lligássel al dit gros del peu. Después, envián a díli aixó a Roberto, li va maná que, cuan vinguere, estirare de la corda y ella, si lo seu home dormíe, la soltaríe y aniríe a obríli, y si no dormíe, pegaríe un estironet, per a que ell sapiguere que no habíe de esperás prop de la porta. Esta cosa li va pareixe be a Roberto, y anánhi moltes vegades, alguna li va passá de está en ella, y datres va fé massola.

Seguín en este artifissi de esta manera, va passá una nit que se va adormí la Siñora, y Arriguccio va notá algo raro pel llit, va tentá a la escurina y va trobá lo cordellet lligat al dit gros del peu dret de la seua dona, y se va barruntá: «Seguramen que aixó té que sé alguna estratagema».

Y veén después a la llum de un cresol que lo cordell eixíe per la finestra u va tindre per segú; va deslligá lo bensill en cuidadet del dit de la dona y sel va lligá al seu peu, y va está atento per a vore a qué portáe alló. No mol después va víndre Roberto, y estirán del cordell com acostumáe, Arriguccio u va notá, y com no sel habíe lligat be, y lo estiró habíe sigut bastán fort, Roberto se va quedá en la cordeta a la ma, entenén que teníe que esperás, y aixina u va fé.

Arriguccio, eixecánse rápidamen y agarrán les seues armes, va corre cap a la porta per a vore quí ere aquell y per a vóresseles en ell. Com Arriguccio, encara que fore viachán, ere un home fort y valén, en arribá a la porta, no la va obrí en tan cuidadet com solíe féu la dona, y Roberto, que esperabe, veénu, sen va doná cuenta de que no ere ella qui obríe, y només assomá lo nas Arriguccio, va escomensá a fugí, cametes ajudáume, y Arriguccio a acassál. Después de habé fugit Roberto un bon tros, y no parán Arriguccio de perseguíl, están tamé Roberto armat, va desenvainá la espasa y se va girá cap an ell, y van escomensá los dos a intentá ferís o matás.

La dona, al obrí Arriguccio la alcoba, se va despertá, y se va vore que no teníe lo cordellet lligat al dit, y enseguida sen va doná cuenta de que lo seu engañ se habíe descubert, y eixecánse de un bot, donánsen cuenta de lo que podíe passá, va cridá a la seua criada, que u sabíe tot, y tan li va rogá que la va ficá al seu puesto al llit, demanánli que, sense dixás vore, los cops que li foteguere Arriguccio los aguantare en passiénsia y ella lay recompensaríe tan be que no tindríe cap raó de queixás.

Y apagat lo cresol que a la alcoba cremáe, sen va aná de allí y se va amagá a un raconet de la casa, se va ficá a esperá lo que passaríe. Seguín la riña entre Arriguccio y Roberto, los veíns del barri, escoltánu tot y eixecánse, van escomensá a insultáls, y Arriguccio, per temó a sé reconegut, sense habé pogut vore quí ere lo jove ni feríl de cap manera, enfadat, lo va dixá en pas, sen va entorná cap a casa, y arribán a la alcoba, en veu forta va escomensá a cridá: - ¿Aón estás, dona roína? ¡Has apagat la llum per a que no te troba, pero te equivoques! Y anán cap al llit, creén agarrá a la dona, va agarrá a la criada, y tan com va pugué menejá mans y peus tantes puñades y patades li va fotre que li va marcá tota la cara, y per a colmo li va tallá les trenes, diénli mentres los insults mes grans que may se li han dit a una dona roína. La criada ploráe mol, y en raó, y encara que alguna vegada diguere: «¡Ay! ¡Per l´amor de Deu!» o «¡Para!», teníe la veu tan trencada per los plos y Arriguccio estáe tan sego de rabia que no podíe acatássen de que aquella dona no ere la seua.

Esbatusánla, pos, en tot lo dret y tallánli lo pel, va di: - Mala dona, no te tocaré de atre modo, aniré a buscá als teus germáns y los contaré les teues bones obres; y después que vinguen a per tú y que faiguen lo que creguen que correspón al seu honor y te se emporton de aquí, que an esta casa pots está segura de que no hi estarás may mes. Y dit aixó, eixín de la alcoba, la va tancá per fora y sen va aná a casa dels cuñats. Cuan doña Sismonda, que tot u habíe sentit, va sentí que lo home sen habíe anat, va obrí la alcoba y, ensenén la llum, va trobá a la seua criada tota machacada, plorán. Com milló va pugué la va consolá y la va portá a la seua cámara, aon después de amagatóns la va fé cuidá y curá, y la va recompensá mol be, y ella se va quedá contenta. Después de dixá a la criada a la seua habitassió, rápidamen va arreglá lo llit y va ordená la alcoba, y pareixíe que dingú se habíe gitat allí aquella nit, va torná a ensendre lo cresol, se va vestí y arreglá, com si encara no se haguere gitat; y prenén unes teles, se va assentá a cusí, esperán a vore en qué parabe alló.

Arriguccio, al eixí de casa, lo mes rápit que va pugué sen va aná a la casa de sons cuñats, y va pegá tans cops a la porta que lo van sentí y li van aubrí. Los germáns de la dona, que ne eren tres, y sa mare, sentín que ere Arriguccio se van alsá tots, y fen ensendre les llums van aná a ressibíl, y li van preguntá qué buscáe an aquelles hores y sol. A lo que Arriguccio, escomensán pel cordell que habíe trobat lligat al dit del peu de doña Sismonda, los u va contá tot; y per a donáls testimoni de lo que habíe fet, los va ficá a les mans les trenes que creíe habéli tallat a la seua dona, afegín que anigueren a per nella y que li faigueren lo que cregueren que corresponíe al seu honor, perque ell no pensáe tíndrela mes a casa. Los cuñats, mol enfadats de lo que habíen sentit y tenínu per sert, van fé ensendre antorches, en la intensió de ajustáli les cuentes a san germana, y en Arriguccio se van ficá en camí y van arribá a la casa. La mare, plorán detrás de ells, ara a un ara al atre los anáe demanán que no se cregueren aquelles coses sense vóreu ni sabé res mes, perque lo home podíe está enfadat en ella per alguna raó y habéli fet mal, y ara díls alló per a excusás, dién ademés que ella se extrañáe mol de cóm podíe habé passat alló, perque coneixíe be a la seua filla, perque la habíe parit y criat desde menudeta, y moltes atres coses los díe.

Entrán a dins de la casa, van escomensá a pujá los escalóns, y sentínlos víndre doña Sismonda, va di:

- ¿Quí es?

A lo que un dels germáns va contestá:

- Be u sabrás tú, dona roína, quí som.

Va di entonses doña Sismonda:

- ¿Pero qué voldrá di aixó? ¡Siñó, ajúdam! - Y ficánse de peu, va di -: germáns meus, sigáu ben vinguts; ¿qué anéu buscán an estes hores los tres aquí dins?
Ells, habénla vist assentada y cusín y sense cap marca a la cara, cuan Arriguccio los habíe dit que la habíe dixat baldada, se van extrañá y van refrená lo ímpetu de la seua ira, y li van preguntá cóm habíe sigut alló de lo que Arriguccio se queixabe de ella, amenassánla mol si no los u díe tot.

La dona va di:

- No sé qué tos hay de di, ni de qué se pot queixá de mí Arriguccio. Arriguccio, al vórela, la mirabe com idiotisat, enrecordánsen be de que li habíe futut potsé mil puñades a la cara, la habíe esgarrapat, li habíe fet totes les maleses del món, y ara la veíe com si no haguere passat res de alló. En ressumen, los germáns li van di lo que Arriguccio los habíe dit del cordell y de los cops y de tot.

La dona, giránse cap a Arriguccio, va di:

- ¡Ay, home meu! ¿Qué es lo que séntigo? ¿Per qué me fas tindre per roína cuan no u soc, y a tú per home roín y cruel, cuan no u eres? ¿Cuán has estat esta nit a casa, no ya en mí? ¿Cuán me has pegat? Per lo que a mí respecte, no men enrecordo.
Arriguccio va escomensá a di:

- ¿Cóm, roína dona, no mon vam aná al llit juns? ¿No hay tornat después de habé estat encorrén al teu amán? ¿No te hay futut toba y te hay tallat les trenes?
La dona va contestá:

- An esta casa no te vas arrimá anit, pero dixem aixó, que no puc doná datre testimoni que les meues paraules verdaderes, y anem a lo que dius que me vas pegá y tallá lo pel. A mí no me has pegat may, y los que esteu aquí, y tú tamé, fixéuton en mí, si a cap tros del cos ting alguna siñal de palissa; ni te aconsellaría que fores tan atrevit de ficám la ma damún, que, per la creu de Cristo te fotría un bon bufeteo. Y si me vas tallá lo pel, yo no u hay notat ni u hay vist, pero potsé u vas fé sense que men donara cuenta; díxam vore si los ting tallats o no. Y traénse lo vel del cap, los va amostrá que los teníe ben sansés, ajuntats en dos trenes; veén aixó y sentínu los germáns y la mare, van escomensá a díli a Arriguccio: - ¿Qué dius, Arriguccio? Aixó no concare en lo que mos has vingut a di que habíes fet; y no sabem cóm pots probá lo que quede per sabé.

Arriguccio estabe com si ensomiare, y volíe parlá; pero veén que lo que creíe que podíe probá no ere aixina, no se atrevíe a di res.

La dona, adressánse a sons germáns, los va di:

- Germáns meus, vech que ha estat buscán que yo faiga lo que no haguera fet may, aixó es, contátos les seues miseries y la seua maldat; y u faré. Crec firmemen que lo que tos ha contat li ha passat, escoltéu cóm. Este home de pro, o prohome, al que per al meu mal me vau entregá per dona, que se diu viachán y que vol sé respetat y que hauríe de tíndre mes templansa que un mossen y mes honestidat que una donsella, poques són les nits que no ronde y se engatine per les tabernes, y se va entenén ara en una ramera, ara en un atra putarranca; y a mí me se fa hasta mijanit y a vegades hasta la matinada esperánlo cusín, com me hau trobat. Estic segura de que esta nit, anán ben calén, sen ha anat en alguna pelandusca y an ella, al despertás, li ha trobat un cordell lligat al peu y después ha fet totes estes gallardíes que diu, y va torná aon ella, li va pegá y li va tallá lo pel; y no habénse serenat encara, se ha cregut, y estic segura de que su creu encara, que estes coses me les habíe fet a mí; y si ton fixéu be en la seua cara, encara va mich torrat. Tot aixó que ha dit de mí no vull que lay tingáu en cuenta, ya que són coses de un borracho, y com yo lo perdono lo perdonaréu vatros tamé. Sa mare, sentín estes paraules, va escomensá a abalotás y a di: - Per la crez del Siñó, filla meua, aixó no u faré, se hauríe de penjá an este gos, gat y desconsiderat, que no es digne de tíndre a una bona mossa com eres tú. ¡Ni encara que te haguere arreplegat del fang! ¡Que lo partixgue un rellámpec! No tens que aguantá les podrides paraules de un comersianot ple de merda de burro que ve del campo, dels que ixen de les solls vestits de pardillo en les calses de campana y en la ploma al cul, y en cuan tenen tres perres volen a les filles dels gentilhomens y de les bones dames per dones, y porten armes y diuen: «Soc de los tals» y «Los de casa meua van fé aixó y alló». Be voldría que los meus fills hagueren seguit lo meu consell, que tan honorablemen te podíen habé colocat a casa de los condes Guido per un corrusco de pa; y en cambi van volé donát an esta valiosa joyeta que, sén tú la milló mossa de Florencia y la mes honesta, no se ha avergoñit de di a mijanit que eres una puta, com si no te coneguerem; pero a fe que si me faigueren cas se li donaríe un escarmén que lo podriríe. - Y giránse cap als seus fills, los va di -: Fills meus, be tos día yo que aixó no podíe sé. ¿Hau sentit cóm lo vostre cuñat trate a vostra germana, eixe viachantot de cuatre al cuart? Que, si yo fora vatros, habén dit lo que ha dit de ella y fen lo que fa, no estaría contenta ni satisfeta mentres no mel haguera tret de en mich; y si yo fora home en ves de dona no voldría que datre per mí u faiguere. ¡Siñó, fes que li peso, borracho asquerós pocavergoña!

Los joves, vistes y sentides estes coses, se van encará en Arriguccio y li van di les mes grans males paraules que may se li han dit a cap malvat, y encara li van espetá:
- Esta te la perdonam perque encara vas gat, pero cuídaten de que en tota la teua vida de aquí abán no sentigám mes notíssies de estes, que si alguna mos arribe als oíts per sert que mo les pagarás per nesta y per aquella.

Y dit aixó, sen van aná.

Arriguccio, que se va quedá assompat, no sabén ell mateix si lo que habíe fet ere verdat o si u habíe ensomiat, sense di res va dixá a la seua dona en pas. Y ella, no sol en la seua inteligénsia se va escapá del perill inminén, sino que se va obrí camí per a fé en lo tems lo que li donáe la gana o les ganes, sense cap temó del home.

marit, némon (anémon) al llit

Marit marit, némon (anémon) al llit, farém alló que vam fé anit, en pelet en pelet taparém lo foradet. A ver qui la adivine.

Me la díe ma mare així que no malpenséu.


- Tere Adell - Beseit



Mes aball está la solusió :
















































































Dormí. En pelet (pestañes) taparém lo foradet (ull)

llit

llit , cama

gitás, gitar-se, acostarse

catre

Lo catre no es un llit. Son dos marcs crusats en forma de aspa, que fan la funció de llit. Units per la part d'amunt en cordes (normalment fetes en trena de peladures de vimec) que fan la funció de sunyer. La márfega es un coltxó de roba de borrassa, arrebotit de palla o de peladures de panolla. Los catres i les márfegues solíen estar als masets que no teníen pallissa.


Llit, sunyer, coltxó, llansols, mantes, cobrellit, coixí, sobrecoixí, catre, márfega, eixugamans,


Llit, sunyer, coltxó, llansols, mantes, cobrellit, coixí, sobrecoixí, catre, márfega, eixugamans,

Nusatros tamé el dím pareixido. Llit, somiè, colchó,llinzol ,,mantès ,
cobrellit,,coixí , aná al  catre , márfega.La palla qu'hie  posaban èba de segaltrigo.

Lo colcho se fae en la llana, lligat de cuan en cuan en vetes, se varechae cada añ.

A Tamarit cubrellit, y los colchonés los paraben al carré, vareaben la llana y fie un ruido espesial, después los cosien, normal o a la Inglesa...

Cubrellit,llansol,sumier

Sir, Llinsol, somié, colchó, màrfega, cubrellit...

Llit,sumie,colcho,
llansols,mantes, cobrellit,coixí
sobrecoixí,ana al catre,márfega,no se que es....eixugamans...toalla de mans

Natres diem ,llit,  somie,  manta  o mantes , banua  ( colcha) cuisi, llansol, catre,   isugamans se diu mes toalla. Y madalap al colchón.







cuixí

Cuixí


COIXÍ m. 
|| 1. Sac de tela o d'altra matèria, cosit per tots costats i farcit de llana, palla, ploma, crin o altra matèria filamentosa i elàstica, que serveix per a recolzar-hi blanament el cap, repenjar-hi l'esquena, tenir sota els braços o els peus, etc.; cast. almohada, cojín. Ell stech de peus una gran estona, que no's volch aseure, demanant-nos coxí, e allegant que axí és acostumat de tot príncep; e Nos... fem-nos fer coxins de major forma e pus nobles que'ls altres coxins de la nostra cambra, Pere IV, Cròn. 100. Quatre coxins, dos de sendat et un obrat de seda, doc. a. 1376 (Miret Templers 559). Posaren-li los lençols... ab los coxins brodats, que's mostraua lit molt singular, Tirant, c. 97. La senyora reyna li manà que sigués molt prop de sa mercè en coxins, Villena Vita Chr., c. 60. Item dos coxins de peus, doc. a. 1494 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment, Ruyra Parada 18. a) fig. Qualsevol cosa que serveix per a recolzar-n'hi una altra blanament. Stant ell en la cena arrimat en aquell inapreciable e delitós coxí dels pits del seu senyor, Villena Vita Chr. c. 272. Y fent coxí dels cabells sobre la dura terra, Alegre Transf. 81. En son coxí de verdor la prímula se desvetlla,Verdaguer Flors 17. 


cuixí, llaurá, macho, yegua, llauradó


|| 2.   Aparell compost d'una espècie de collar de tela de sac o de cuiro farcit de palla, damunt el qual descansa un cap del jou per evitar que faci mal al coll de la bístia en llaurar o estirar el carro (Sta. Col. de Q., Alcoi, Mall.); cast. collera. Els muls amb juntures y coixins nous,Rosselló Many. 105. 
|| 3. La part posterior i més blana de la collera de tirar a carro (Manacor); cast. almohadilla. 
|| 4. Les peces de tela de saca farcida de llana que van posades davall la sella o l'albarda i serveixen per a fer més suau el contacte d'aquests aparells amb l'esquena de la bístia (Calasseit, Tortosa, Men.); cast. almohadillas, cojín. 
|| 5. Peça mecànica que va col·locada entre dues altres peces, sia per a comunicar l'acció d'una damunt l'altra, fer-la més suau, etc.; cast. cojinete. Especialmet a) En la premsa d'oli, cadascuna de les peces planes de fusta que es posen damunt la pila d'esportins perquè el caragol els estrengui més bé (Lledó).—b) Peça de ferro on va engalzat el dau del timó en les embarcacions grans (Cat., Val., Bal.). 
|| 6. Peça de sucreria de forma quadrangular amb les cares un poc convexes, de manera que és semblant a un coixí de llit (Mall.). Se sol anomenar també coixí reial coixí imperial. Es cochs y ses dolces y es coixins reals, Ignor. 69. Els ingredients d'una cuita de coixins solen esser: dues lliures de pasta bamba ja tova, quatre unces de saïm, quatre vermells d'ou i dues unces de sucre; es dóna la forma de coixí amb motlos especials, es deixa tovar un poc la pasta i es duu al forn (Manacor). 
|| 7. Coixí de moro: fulla de figuera de moro (Mall.); cast. pala. 
|| 8.   Coixins de monja: planta de la família de les lleguminoses: Astragalus tragacantha L. (Empordà); cast. astrágalo. És perenne, subllenyosa, de color blanc cendrós, de flors blanques; forma una mateta estranya, molt espinosa, semblant a un eriçó. 
|| 9.  Coixins de monja coixins de senyora: planta de la família de les lleguminoses: Erinacea pungens Boiss. (or.); cast. erizo, cambrón. És molt espinosa i es fa pels llocs àrids de les muntanyes.
    Fon.: 
kuʃí (pir-or., or. fora el Camp de Tarr., Sort, Organyà, Balaguer, Al., Inca, Petra, Santanyí, Sóller, Men., Eiv.); kuјʃí (Sort, Camp de Tarr., Tortosa); koʃí (Artesa, Morella, Pego, Palma, Manacor); koјʃí (Tremp, Fraga, Tamarit, Gandesa, Alcoi); koјsí (Benassal, Cast.).
    Intens.:
—a) Augm.: coixinàs, coixinarro, coixinot.—b) Dim.: coixinet, coixinetxo, coixinel·lo, coixineu, coixinó.
    Etim.: 
del llatí coxīnu, mat. sign. (derivat de cŏxa, ‘cuixa’, perquè els coixins s'empraven principalment per a seure-hi damunt).

catre, llit


Catre, llit


CATRE m. 
|| 1. Llit petit per a una sola persona, i especialment el que no té posts ni bancs sinó que està format d'un simple bastiment amb una tela que serveix de jaç i dos parells de petges que formen dues aspes i resulten fàcilment plegables; cast. catre. Un catre ab sas posts y banchs,doc. a. 1789 (ap. Aguiló Dicc.). Dorm en son catre dur, Llorente Versos 158. 
|| 2. Seti plegable, format de dues barretes que sostenen una tela i de dos parells de petges que formen dues aspes, i serveix per seure les dones en l'església (Men.); cast. silla de tijera. 
|| 3. Aparat molt semblant a un llit aplegadís, que en la indústria surera serveix per a triar el suro (Baix Empordà). 
|| 4. pl. El lloc situat davall coberta d'una barca, que serveix de dormitori als mariners (Manacor). 
|| 5. pl. En els telers de fer xarxa, conjunt dels diferents regles de ferro que fan moure els de les peces anomenades broques baionetes (Pons Ind. text.). 
|| 6. Ormeig per a pescar dins el port; consisteix en un marc de ferro de 80 cm. per 30, que sosté una xarxa amb un poc de bossa i que a cada cap porta una corda; cada cap és portat per un pescador, que fa que l'ormeig fregui la paret del moll, i amb la força del ferro fa seguir els peixos que hi ha arrapats a la pedra (BDC, xiv, 17).
    Fon.: 
kátɾə (pir-or., bal.); kátɾe (occ., val.); сátɾə (Palma, Manacor).
    Intens.:
—a) Augm.: catràs, catrot,—b) Dim.: catret, catretxo, catrel·lo, catreu, catrí, catró.
    Etim.: 
incerta. Cal deixar anar l'ètim llatí quadrum, proposat per J. Storm (Rom., v, 174), perquè no és admissible fonèticament. Segons Meyer-Lübke (REW, 3a edició, 6921), es tracta d'un mot d'origen indi.