verdang

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal

catalá :

verdanc

• Renou d'arbre.
• Senyal que deixa en el cos una contusió, una fuetada, una incisió quirúrgica ampla, etc. Moradura, de morat

2 dial Cop donat amb una branca flexible.
	3 TRAUM Blau.

cimal

• Cim de muntanya.
• Branca principal més o menys dreta, especialment la que s'enlaira més que les altres o la que es deixa a l'arbre en tallar les altres. 
• Part d'una panna de suro que, en l'arbre, era la més allunyada de terra.

verdang

verdang

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal

verdanc

• Renou d'arbre.
• Senyal que deixa en el cos una contusió, una fuetada, una incisió quirúrgica ampla, etc. Moradura, de morat

2 dial Cop donat amb una branca flexible.
	3 TRAUM Blau.

cimal

• Cim de muntanya.
• Branca principal més o menys dreta, especialment la que s'enlaira més que les altres o la que es deixa a l'arbre en tallar les altres. 
• Part d'una panna de suro que, en l'arbre, era la més allunyada de terra.

plega

plega

la plega dels quintos  (Kintos modern)

Un añ, a la plega dels quintos de Beseit, un del poble anae disfrassat de dona, y com anae tan calén y cansat, se va quedá adormit a la altura dels deposits.
Va vomitá y li anaen les mosques per la cara.
Una dona baixae cap a les eres y lo va vore, se va pensá que ere una dona morta, y se va cridá a la Guardia Civil, meche, juez de paz. Vaya anécdota.

No ere ningú de estos cuatre:

verbo plegá , tamé tancá un negosi, dixá una faena, etc...

plego, plegues, plegue, pleguem, plegueu, pleguen,
plegaré, plegarás, plegará, plegarem, plegareu, plegarán

replegá, arreplegá

PLEGA f. 
|| 1. Acte d'aplegar. Per llur cor flach de vergonya fan plega, Ausiàs March lxxv. Especialment: a) Plegada, acció de collir els fruits (Tortosa, País Valencià); cast. recolección. Som al temps de la plega de les olives, Moreira Folkl. 17.—

b) Replega de diners o altres coses destinada a beneficència (or., occ.); cast. colecta. La plega o quest de madona Santa Anna, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Digau-me... si ha seguda bona la plega pera la festa d'enguany, Llorente Versos 226. 

|| 2. ant. Taula, armari, tauler, etc., de plega: taula o altre moble destinat a guardar les coses replegades en un acapte. Unam tabulam de plega, doc. a. 1363 (Man. Vicariat General de Gir., fol 100). Una taula petyada gran per plega, Item un tauler de plegua de dues posts, doc. a. 1403 (ap. Aguiló Dicc.). Un armari de fust de fer plega, de pocha valor, doc. a. 1405 (Ordin. Hosp. 85).a) Plega: taula o armari de plega. Una plega ab sos petges e banc, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). En la plega, un travesser de fustany, doc. a. 1434 (Aguiló Dicc.). Dues plegues de fuste entre posts e lates, doc. a. 1523 (Alós Inv. 36). Mà de paper, | ploma y tinter | ella tenia, | ... | per cas trobí | tot en la plega, Spill 2595. 
|| 3. Feix o manat de coses; cast. haz, manojo. Dins una caxa antiga unes tovalles blanques e una plega de tovallons, doc. segle XV (Aguiló Dicc.) Especialment: a) Manat de sis, dotze o més ciris enfilats (Olot).—b) Entre tintorers, conjunt de troques lligades per una altra que va passada per dins elles, i els caps de la qual es lliguen amb un tros de cordill.
    Etim.: derivat postverbal de plegar.

tall

tall 

verbo tallá,

tallo, talles, talle, tallem, talleu, tallen

corte, cortar,

chulla, tall , tallada, (tallá a Valderrobres) en redó de la cama de un cordé, no está al dcvb

dcvb

vora que talle de una ferramenta.

Sone igual que t'hai de plegá, te ting que eixecá

Dcvb, TALL (i dial. tai). m.

perchi

perchi, esgorfa, algorfa, algolfa, angorfa, asgolfa, pis daball del tellat o teulada.

Perchi se diu sobretot a La Portellada , a Tamarite. 

Perche en aragonés (Rudy Weiss)

PERCHADA : Teuladeta pera fé sombra al exterió.
A sé posible no mol llun de aón se rostixque la carn y prop de les serveses fresques.
dcvb golfa, golfes

desván, buhardilla

Dcvb, 

GOLFA (i ses var. algolfa, angorfa, asgolfa). f. 

Desván, también conocido como ático, buhardilla, altillo, sobrado o doblado, es una habitación en la parte superior de una vivienda disponible bajo el caballete del tejado.

Usados de modo convencional a lo largo de la historia como trasteros donde guardar viejos objetos en desuso, la crisis del suelo y de la vivienda ha supuesto que desde hace años se vayan rehabilitado para convertirlos en apartamentos.

cornaló, cornalons

cornaló, cornalons de la banasta, portadora , cornalera, cornaleres

saria

CORNALÓ m. 
|| 1. Cadascuna de les dues bosses o recipients que formen la sàrria (Ribera d'Ebre, Maestr., Val., Mall.); cast. cogujón. «Jo tenc una sàrria | sense cornalons...» (cançó pop., Manacor). 

|| 2. Corn de la manta de pagès (Tortosa, Val., Al.); cast. cogujón. 

|| 3. Bossa que formaven les mànegues de l'hàbit dels frares franciscans i que servia per a posar-hi objectes (Benigànim); cast. cogujón. 

|| 4. Anella de corda que hi ha a cada extrem final del sac d'una peça de l'art de bou, vaca o artet, i que serveix per a lligar-hi un cap i poder hissar l'art dalt del pal per secar-lo (Amades-Roig Voc pesca). 

|| 5. Cadascun dels angles o extrems més o menys punteguts d'una cosa; cast. ángulo, punta, esquina (si és angle sortint), rincón (si és angle entrant). «Sa peça de formatge mallorquí té quatre cornalons». Pebre de quatre cornalons: mena de pebres quadrats i angulosos en la part superior (Mall.). Lo Sr. Degà posat al cornaló de lo altar digué, doc. segle XVII (Alm. Isl. Bal. 1878, p. 67). Vengué es setembre amb sos pebres de quatre cornalons, Roq. 49. Fent-lo abocar dins el mocador d'ella, sostengut p'els quatre cornalons, Galmés Flor de cart 85. Cornaló de pa: crostó de pa (Mall.). «El Bon Jesuset d'Artà | té un cornaló de pa; | si som bones al·lotetes, | diu que mos ne donarà» (cançó pop. Artà). 
|| 6. fig. Depòsit, conjunt de coses recollides i guardades (Cast., Val.). «Ja tinc en el cornaló uns grapats de notes»: ja tinc moltes notes recollides (Cast.). 

|| 7. Cadascuna de les anses de les portadores (Olot, Sta. Eulalia P. ap. Griera Tr.). banasta

    Fon.: kuɾnəló (or., men.); koɾnaló (Tortosa, val.); koɾnəló (mall.).
    Intens.:—a) Augm.: cornalonot;—b) Dim.: cornalonet.
    Sinòn.: || 1, 2, 5, corn.
    Etim.: derivat de cornal.

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 
|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calasseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calasseit, Val., Alcoi, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (arx. mun. de Barc.). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.oDuguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calasseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.