documén , antic, Fórnols

Pedro mos fique este texto al grupo de facebook :

http://www.lafranja.net/?p=22930&cpage=1  "catalán de Aragón"

L'any 1337 los Calatravos d'Alcanyis otorgaven a Penarroja, Ráfels, Bellmunt i Fórnols lo "Privilegi de Vila". Los donave autonomía propia i els lliurave del domini de la vila de Montroig, de la que havíen segut "llocs" (aldeas) des de 1197. Los cuatre documents idéntics estaven redactats en castellá. Pero els poders otorgats, per cada vila nova a favor de l'apoderat que la representave, per a firmar lo document de separació, estave escrit en "chapurriau" de la época. Tos poso un enllaç al document original complet de Fórnols i la transcripció dels poders escrits en lo nostre parlar.


  https://iiif.lib.harvard.edu/manifests/view/drs:19768131$1i


Et yo Don Pedro Pocullul, procurador, sindico et actor del concellio et vniuersidat de Fornos, con carta de procuración scripta por mano de Berenguer Ferrer, notario publico de Fornos, el tenor de la qual es aytal.


"Sie manifiesta cosa a tots com yo, en Guillem Puguert, jurat de Fornos et yo, en Pere Carbonell, et en Berenguer Ferrer, et en Simon de Vilanoua, et en Pere Gil (Juli Vert), et en Guillem Pucullul, notari, et en Pere Bosch, et nos lo Consel et Vniuersitat del dit lloch, consell cridat p(er) Domingo Ferrer, publich corredor. Et apleguat lo dit consell a la Esglessia de Santa Maria del dit lloch, hon es acostumat de apleguar, fem et, establim, et hordenam, com especial et general procurador nostre, sindich et actor, a vos en Pere Pocullul, notari et vehí de dit lloch present, et la dita procuracio rebent.

Et a saber, en totes e cadahunes cosses e afers, que nos, dit Consell et Vniuersitat de aquell ajam a fer et a trangiguir, a tractar et fermar, ab lo molt honorat et religios, lo senyor don frey Alfonso Perez, per la gracia de Deus, Maestre de la hondrata caualleria de Calatraua, et ab sos frares, et orde et, conuent de Alcañiz.
Et en reber, atorgar, aprouar et lloar, en nom nostre et de la dita Vniuersitat, totes et cada hunes graties, franqueses et llibertats, que el dit señor Maestre, frares, et orde, a nos daran et atorgaran. Aixi sobre jurisdictio, et exactio, et vnic imperi, et de tota jurisdictio, al Justitia del dit lloch atorgadora.
Com sobre apartament, que nos fem, et entenem a fer, separant nos del loguar de Montrroig, en aquelles cosses que ab ell ensemble, entro aci soliem vssar.
Et enfermar, et assegurar, que nos, dit Consell et Vniuersitat, al dit señor Maestre, frares, orde, et conuent de aquells. Tota la part, a nos contingent e pertanyent, de aquells mil sous de Jaca de sens, que nos, de tems, fayem ab los homens de Montrroig, et de Penarroja, Raffels et Belmunt, al dit señor Maestre, frares, et orde, et a sos predecessors.
Segons en lo priuilege de la composicio, feit p(e)r la señoria et p(er) sos predecessors, et p(er) los predecessors de nos dit Concell, et de les altres villes de Muntrrog, Penarroja, Raffels, Bellmunt, aixi com en aquell pus largament es contengut, no contrastant lo dit priuilege. Et nos, podent esser exemptats dels dits mil sous de aquell, et reseruar, et guardar a nos, tot altre dret que ajam, en aquell dit priuilege.
Et encara, generalment, en fermar et transiguir ab lo dit señor Maestre, frares, et orde, et conuent, tota carta o cartes, priuilege o preuileges, la qual o les quals, lo dit señor Maestre, frares, e orde, et convent, han a fer ab nos, o volam, o entenam a fer, de gracia et de merce, a profit de la dita hondrada senyoria, et a profit de nos, dit Consell et Vniuersitat.
En totes aquelles coses que als dits negotis e affers compliran, et de sa merce si merexerian fer, donar et transigir, et atorgar. Et aixi matex aquelles cosses que a nos y p(er)uindran de atorgar, et de fermar.
Dants et atorgants, a vos dit procurador, n(ost)re sindic et actor, ample et lliure poder et general administratio, de tractar, transiguir, comprometre, Ordenar, fermar, loar, atorgar, corroborar totes, et cadahunes cosses, que a vos, dit procurador, ben vistes seran et als dits negotis, o a qualsequier de aq(ue)lls, conuindran, et merexeran de fer, ab lo dit señor Maestre, frares, e orde, et conuent.
Et qualque cossa o cosses que p(er) vos dit p(ro)curador nostre, sindic et actor en los dits negotis, o en qualsequier de aquell(e)s feytes, dites, tractades, transiguides, comprometudes, fermades, atorgades p(ro)curades siran. Nos dit Consell et Vniuersitat, o atorga hauer p(er) ferm et p(er) segur, et p(er) tots tems. Be, aixi com si p(er) nos, dit consell et universtat fossen feytes, dites, tractades, trasiguides, fermades, atorgades, procurades, volents relleuar a vos, dit procurador, de tota carregua de satis dar.
Et p(ro)metem paguar tota cossa judgada, am totes ses clausules de nos obligatio, de tots los bens del dit Consell. Feyt fo en Fornos xiiii chalendes de febrer. Anno domini, milessimo, tricentessimo, tricessimo, septimo.
Testimonis foren p(rese)nts en Pere Ferrer, notari, et en Domingo Dinga, vehins de Fornos e yo, Berenguer Ferrer, notari publich de Fornos. Qui esta carta escriui, ab lletres sobre escrites el cinque renglo, allí hon diu lo senyor et mon senyal y possis".

Este es lo document mes antic, referit a Fórnols que jo conec, escrit en "chapurriau". Los anteriors están escrits en llatí.

bresquilla

BRESQUILLA f. 

|| 1. Varietat de préssec, primerenc, més petit i més dolç que l'ordinari (Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Alcoi, Biar); cast. durazno. Mores, préssecs i bresquilles, Serres Poes. 60. 

|| 2. Bolet de l'espècie Agaricus Eryngii D. C. (val., ap. Archivo, vii,352).
    Etim.: 
derivat de bresca, per sa dolçor.



agaricus campestris

agaricus campestris

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

albaricoque


https://eldomasquino.wordpress.com/2011/02/07/¿que-es-un-domasquino/


El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera.




ALBERCOC m. 


|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoi): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).
    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).
    Fon.: əɫβəɾkɔ́k (Vic); aɫβeɾkɔ́k (Castelló, Llucena, València, Xàtiva, Alcoi, Alacant); əwβəɾkɔ́k (Tarragona, Valls); awβeɾkɔ́k (Pla d'Urgell, Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre); əwβəɾkɔ̞́с (Palma, Manacor); əwβəɾkɔ̞́k (Felanitx, Llucmajor, Sóller, Menorca, Eivissa); uβəɾkɔ́k (Ciutadella); aɫβiɾkɔ́k (Alcalà de X.); aɫβeɾkɾɔ́k (Pradell d'Urgell); aɫβeɾikɔ́k (Sort); awβeɾikɔ́k (Torre de Cabdella); aɫβɾekɔ̞́k (Cast.); ɔβɾəkɔ́k (Berga); ɔβɾekɔ́k (Balaguer); ɔβɾəklɔ́k (Solsona); ɔβɾəkɾɔ́k (Solsona); əmbəɾkɔ́k (Vendrell); ambeɾkɔ̞́k (Sueca, Gandia, Benilloba); bəɾəkɔ́k (Elna); bəɾkɔ́k (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkɔ̞́k (Pego, Calp); beɾikɔ́k (Vall d'Àneu, Sort); bɾikɔ́k (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikɔ́t (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakɔ́k (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.
    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

albercoquer, abrecoqué, abrecoc, alberge, alberche

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: 
albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: 
aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.
—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.


márfega

márfega


madalap ple de fullarasca de panís


Al meu lloc, tame se diguebe marfega, a casa de maguela ne tenie una y cuan mos chitaem a de la mesdia, fie una ruidera que no se podie dormi

¡Ah!... un colchó plé de fullarasca de panís, no es un colchó, es una márfega. Luis no es una crítica, es una aportació.


márfega, màrfega, colchón, fullarasca, panís, palla, paja, jergón


dcvb

MÀRFEGA f. 

lingüista buscán bolets

lingüista buscán bolets


Anae un lingüista pel monte buscán bolets, y se trobe a dos sagales despullades fen marranades. Al vorel, li diuen, yo y la meua amiga podríem fe un trío en tú. Y conteste lo lingüista, sirá la meua amiga y yo. Y va seguí buscán bolets.


https://es-la.facebook.com/Amics-dels-Bolets-120487342410/





Juan José Omella, Queretes, Matarraña

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Juan_José_Omella

Juan José Omella, Queretes, Cretas, Matarraña, Teruel, chapurriau, cardenal, arzobispo, Vaticano, papa



Juan José Omella Omella (Cretas, Teruel, 21 de abril de 1946) es un eclesiástico español, actual arzobispo de Barcelona. Anteriormente fue obispo auxiliar de Zaragoza, obispo de Barbastro-Monzón y obispo de Calahorra y La Calzada-Logroño.

Parle chapurriau en los de que lo parlen

Estudió en el Seminario de Zaragoza y en centros de formación de los Padres Blancos en Lovaina y Jerusalén. Fue ordenado sacerdote el 20 de septiembre de 1970 en Zaragoza. En su ministerio sacerdotal, trabajó como coadjutor y como párroco en la villa de Calanda (Teruel), y entre 1990 y 1996 como vicario episcopal en la diócesis de Zaragoza. Durante un año fue misionero en Zaire.


Obispo


El 15 de julio de 1996 fue nombrado por el papa san Juan Pablo II obispo titular de Sasabe y auxiliar de Zaragoza. Fue consagrado obispo el 22 de septiembre de ese mismo año por monseñor Elías Yanes Álvarez, arzobispo de Zaragoza. El 27 de octubre de 1999 fue nombrado obispo de Barbastro-Monzón, cargo del que tomó posesión el 12 de diciembre. Actuó de administrador apostólico desde el 24 de agosto de 2001 en la diócesis de Huesca y desde el 19 de octubre de 2001 en la de Jaca, hasta el 19 de diciembre de 2003 en ambas. El 8 de abril de 2004 fue nombrado obispo de Calahorra y La Calzada-Logroño, de la que tomó posesión el 29 de mayo. En la Conferencia Episcopal es presidente de la Comisión de Pastoral Social desde el año 2003. En febrero de 2014 realizó una visita ad limina a Roma junto con otros obispos españoles, momento en que se reunió con el papa Francisco. El 6 de noviembre de ese mismo año fue nombrado miembro de la Congregación para los Obispos por el papa Francisco.

Arzobispo


El 6 de noviembre de 2015 fue nombrado arzobispo de Barcelona por el papa Francisco, cargo del que tomó posesión el 26 de diciembre.

Cardenal


El 21 de mayo de 2017, el papa Francisco anunció la celebración de un consistorio, que tendría ocasión para crear cinco nuevos cardenales, entre ellos a monseñor Omella. El consistorio tendrá lugar el 28 de junio. En ese momento España contaba con tres cardenales con derecho a voto (menores de 80 años) en un posible cónclave papal.

Esperem que lo próxim Papa de Roma sigue chapurriau, de Queretes , pero li desijem al Papa Francisco llarga vida.


Referencias

Editar

  1. «Rinuncia dell’Arcivescovo Metropolita di Barcelona (Spagna) e nomina del nuovo Arcivescovo Metropolita»Bolletino Salla Stampa della Santa Sede (en italiano) (B0859). 11 de junio de 2015.
  2. Comisión Episcopal de Pastoral Socialb
  3.  «El Papa nombrará cardenal al arzobispo de Barcelona, Juan José Omella»El Español. Consultado el 2017-05-21.
  4. «Gran sorpresa cardenalicia. Omella cardenal | Infovaticana Blogs»Infovaticana Blogs (en español de España). 2017-05-21. Consultado el 2017-05-21.
  5.  «El Papa nombra cardenal al arzobispo de Barcelona, Juan José Omella»ELMUNDO. Consultado el 2017-05-21.

verdang

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal


catalá :


verdanc

  • Renou d'arbre.
  • Senyal que deixa en el cos una contusió, una fuetada, una incisió quirúrgica ampla, etc. Moradura, de morat

dial Cop donat amb una branca flexible. 

TRAUM Blau.



verdang, verdanc, pullís, abre, podá, esporgá


cimal

  • Cim de muntanya.
  • Branca principal més o menys dreta, especialment la que s'enlaira més que les altres o la que es deixa a l'arbre en tallar les altres. 
  • Part d'una panna de suro que, en l'arbre, era la més allunyada de terra.