espéfia

lo mes paregut: picardía ,
Cuan un chiquet, chiqueta está mol espabilat, espabilada, qué espéfia está fet, feta.

Valderrobres , Pilar Blasco , la doble de Mari Cruz Corral 😂

Esta paraula NO está al dcvb

Esplanissada

Esplanissada

Cop en la má uberta ,normalmén a la esquena (espala a Fondespala), alguns brutos saluden així.

ESPLANISSADA f. 
|| 1. ant. Esplanada. Per aver entrat en la esplanisada de la Ciutadela, Miquel Parets, i, 160 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Cop donat de pla amb una arma blanca; cast. lapo, cintarazo. Li havien donades més de doscentes coltellades, però que totes eren estades esplaniçades, de manera que ni un fil de la sua roba li avien tallat, Lib. del Roser, 193 (ap. Aguiló Dicc.). 
a) fig. Cop fallat en l'acte sexual. Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller, per dar-li splaniçades e no stocades?, Tirant, c. 205. Y com deu tirar en brega | bona stochada, | ell husa la splanissada | y may se cala, Coll. dames 170. 
|| 3. Cop fort, plantofada (Tortosa).
    Fon.: əsplənisáðə (or.); asplanisáða (Tortosa).

MAY se escribíe així fa mols añs, ara en catalá es MAI

picho

picho , pichos , canica en castellá

Valderrobres , sinquetes,

Sinquetes les de vidre, boletes les de fang (a Valchunquera)

Boletes y al choc, chugá al gua.

Pam dins , pam fora , pam dal, pam baix eren uns movimens. 

pichó , pijó a La Fresneda, Valjunquera. Tamé es la cría del colom (paloma)

Una canica es una pequeña esfera de vidrio, alabastro, cerámica, arcilla, metal,cristal, acero, piedra, mármol,madera o porcelana​ que se utiliza en diversos juegos infantiles. También se denomina así a algunos juegos en los que se utilizan las canicas. Estos juegos son prácticamente universales, y aunque existen muchas variantes, la esencia es casi siempre la misma: lanzar una o varias canicas para intentar aproximarse a otras o a agujeros objetivo. Cuando se gana una mano se suelen tomar las canicas del otro jugador o de los jugadores contrarios.
Jugadores 1 o más Complejidad Baja Habilidades Destreza 
Además de como juego, las canicas son muy utilizadas para uso industrial, siendo principalmente utilizadas en el interior de los envases de aerosoles y en rodamientos.

dcvb, pitxo

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
""Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé) ""

https://oc.wiktionary.org/w/index.php?search=Goda&searchToken=65toq8t7s2q3hqgxqpm2auqb0

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

Ampliá fen clic

La Franja del meu cul,  orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat

Joaquim Torrent

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

   La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

   Un cop format i consolidat el català  fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

   En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any I592.

   A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

   En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri,  Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets . Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

   El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori

   El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles.. Pobres Països Cagalans.

   Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista,  #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l'Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta a l'Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a  Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu.. Tejero casi tos fa cagá.

L'enquesta , del tipus Sorolla & Cia, preguntava :

Ets franquiste o català ? 

L'alumne que es va decantar per el franquisme es deia Francisco José Franco de Rivera . Aquesta és la seva apariència actual :

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

Bon dia, vull ser militant d' ERC i potser aconsefuir algun càrrec

 El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus. Em sap greu però us morireu aragonesos.

  Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya , amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que  el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació  -Franja del meu cul inclosa- i a decidir el seu estatus polític. 

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

Arturo Quintana y Fuente con su boina

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida   -amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme- i  la  divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l´'única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat. 

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc .. 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat. Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència -com hem vist- de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Virgili Ortiga

Cartels en català de Fabra a Valderrobres

troben cap faraón ,Beseit, Tutanbidón

Un grupo de arqueólogos que estaen excaván prop de los fortins de Cabrera de Beseit han trobat avui un cap de faraón intacte, se creu que correspón al faraón Tutanbidón I, cusí germá de Ramsés IV.

Donarem mes detalls en cuan se confirmo en les probes de cabrono 14

catalá real , com se escriu a les reds

catalá real , com se escriu a les reds

Aquí ficaré comentaris o texto que trobo a les reds, son de gen que escriu lo catalá mal, no es chapurriau, es catalá mal escrit. Se está veén massa gen culta, en ortografía perfecta del catalá, cosa rara en un idioma real.
Ejemple, en español, se veu bastán ola k ase, en catalá encara no veem ola k fas.

Es una entrada mes que res per a mí, copio y pego, per a pugué doná ejemplos después als culturetes catalanistes, tamé tos pot valé a vatros.
Está cla que dirán que u hay escrit yo mal aposta (Amposta no), pero cadaú que penso lo que vullgue, de momén los catalanistes pensen mol perque es de franc (de Franco no), gratis. No puc fe captura de pantalla en lo tablet, de momén.

No li enseñeu esta entrada an este home, Arturo Quintana, no sigue que li fótegue un salt al cor, ya está mol vellet y no li aniríe be. Este home porte boina perque es funda-mental per a tapá la calva.

///////

Y tan que hues i lo be que se esta en tanta aigua!!!

Sempre anaba a la novena de San Roc i a la misa vam viere mols añys a San Roc hara cuant hi paso me fa pena perque casi no quede ningu .Grasies,  un beset!!!!

forigó

FORIGÓ m. 

|| 1. Forat natural, no fet amb eina (Morella). Eina, Ferramenta a Beseit.

|| 2. Habitació estreta i fosca; cast. hurgacho (Martí G. Dicc.).
    Fon.: foɾiɣó (val.).
    Etim.: derivat de foric.

2. FORIGÓ m. 
Planta que fa el fruit davall terra i per defora treu una herba prima i alta amb una floreta al cap; el fruit és comestible (Bonansa).

FORIC m., topon. 
Lo Foric: nom d'una cova situada prop d'Os de Balaguer.
    Etim.: derivat de l'arrel de forat, amb el sufix diminutiu -ic (com si diguéssim el foradet)