Escombrem-los , agranemlos en chapurriau
https://www.losreplicantes.com/articulos/cup-reivindica-feminismo-cartel-mujer-barriendo/ ja ja ja, feminismo !
escombrem-los , cup
http://www.vilaweb.cat/noticies/la-cup-presentara-dema-la-campanya-autodeterminacio-desobediencia-paisos-catalans-escombrem-los/
Escombrem-los , agranemlos en chapurriau
Escombrem-los , agranemlos en chapurriau
Bossí
Bossí
Dcvb
BOCÍ m.
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24.
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.).
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8.
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.
Dcvb
BOCÍ m.
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24.
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.).
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8.
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
Abe-simpson-doctor-nick-catala-nivell-c
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
María José Miquel Eced posa con la respuesta de la Consellería de Treball donde se la excluye
Cómo se escribe Papa en inglés?, Potato, Gracias, Welcome potato, Papa de Roma
Cómo se escribe Papa en inglés?,
Potato,
Gracias,
Welcome potato,
Papa de Roma
Carles Sancho Meix ,lo parlar antic
LO PARLAR ANTIC
(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)
Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’…
La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.
Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.
Carles Sancho Meix
https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7
Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als
catorze anys va començar el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els
estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va
matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre
a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de
Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la
seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del
Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida
ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de
la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Cultural del Matarranya de la
que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha
col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de Franja, La Comarca,
Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses,
Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del
col·lectiu d’articulistes <<Viles i Gents>> a La Comarca des de fa disset anys. És
membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell
Redactor de la seua col·lecció <<Lo trinquet>>. És autor, amb Enric Puch, de l’estudi
Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i
llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes(2009) i editor
del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i
Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de <<Viles i Gents>>(2007).
Markel Bringuè, Franja Viva, Alguer
Franja Viva
Comentari en el grup YO PARLO CHAPURRIAU.
8 de juliol,2017,
Markel Bringuè , Marcel Pena, de La Litera , La Llitera, del blog lo reguer, crec que ell va escriure esto texto.
Anit bai ficá'l Canal 33 y me bai trobá que fíen esto pograma sobre l'Algué, siutat de la isla de Sardeña. Y coma yo soc un gran afisionat a la istória de la Corona d'Aragó me'l bai quedá a mirá.
Resulte que a l'Algué encara charren la llengua que ban porta'y los repoblladós cataláns, balenciáns y mallorquíns, mescllada en paraules de l'italiá y el sardo. En resumen, que astí tamé parlaen un tipo de chapurreat.
Cregueu que é posiblle que amés dels repobladós dels territoris que charren al pograma, tamé y'anés chén de la nostra sona? Cllaro que no charren coma naltres, pero yo bai entendre bastán bé lo que diben, menos als dos omes més bells: lo barbé y lo que fabricae silles de montá cabálls.
Pa yo que los llasos que mos unisen al resto de territoris de la Corona d'Aragó encara se mantenen mol forts, y esto pograma me ba acabá de combense. (sic)
Versió ortogràficament correcta:
Anit vaig ficar Canal 33 i me vaig trobar que feien este programa sobre l' Alguer, ciutat de l' illa de Sardenya, I com que jo soc un gran afeccionat a la història de la Corona d' Aragó encara xarren la llengua que van portar-hi los repobladors catalans, valencians i mallorquins, mesclada amb paraules de l' italià i el sard. En resum, que astí també parlaven un tipus de txapurrejat.
Creieu que és possible que a més dels repobladors dels territoris dels quals xarren al programa també hi anés gent de la nostra zona? Clar que no xarren com naltres, però jo vaig entendre bastant bé el que diven, menys els dos homes més vells, lo barbé i lo que fabricava silles de muntar cavalls.
Per a mi que los llaços que ens uneixen a la resta de territoris de la Corona d' Aragó, encara es mantenen molt forts, i este programa em va acabar de convèncer (sic).
RESPOSTA (posterior):
Primera qüestió: cal aclarir que els repobladors de l' Alguer provenien principalment de la zona de Barcelona, d' aquí l' apel.latiu de la Barceloneta de Sardenya, i també que a causa de les pestes la població, com denoten els cognoms és majoritàriament sarda, això no impedeix que fins ben poc es conservés viu el català propi, que també era d' ús freqûent i oficial a la resta de l' illa..
//lo italiá es mol paregudet al catalá, no sirá que los italiáns, incluits los de l'Alguero, van portá la seua llengua a Cataluña, o com se diguere entonses, y no al revés ?
em fa mal el genoll / mi fa male il ginocchio
//
Segona qüestió: Quant a la versió corregida. Es pot obervar que molts canvis són simplement convencionals i obeeixen a simples convencions ortogràfiques, amb la qual cosa es poden continuar dient les mateixes paraules de sempre amb la mateixa fonètica de sempre. Exemples"fabricava" es pot dir "fabricae", "impedeix" "impedix""bastant": "bastan", "este" "esto" "vaig" "bai";"Muntar" "montar" d' altres simplement són canvis de lletres: "chapurrejat", "txapurrejat", "ba" "va", "chent", "gent". . D' altres paraules poden ser dialectals i emprar-se o no segons el context "naltres", "astí", "lo-el", d' altres imple diferència d' estil: "Per a mi", "per yo".....En fi, diferencies menors, de vegades anecdòtiques, algunes dialectals a emprar segons el context i que no afecten en absolut l' estructura i la unitat de la llengua,. Més clar l' aigua menys (o "menos" (SIC), per a qui no ho vulga veure i que en lloc d' anar amb bona voluntat vaja amb idees prefixades i en contra..
Comentari en el grup YO PARLO CHAPURRIAU.
8 de juliol,2017,
Markel Bringuè , Marcel Pena, de La Litera , La Llitera, del blog lo reguer, crec que ell va escriure esto texto.
Se veu cla que a Franja Viva no volen cap versió de lo que ells diuen catalá, ha de está tot escrit normalissat.
Anit bai ficá'l Canal 33 y me bai trobá que fíen esto pograma sobre l'Algué, siutat de la isla de Sardeña. Y coma yo soc un gran afisionat a la istória de la Corona d'Aragó me'l bai quedá a mirá.
Resulte que a l'Algué encara charren la llengua que ban porta'y los repoblladós cataláns, balenciáns y mallorquíns, mescllada en paraules de l'italiá y el sardo. En resumen, que astí tamé parlaen un tipo de chapurreat.
Cregueu que é posiblle que amés dels repobladós dels territoris que charren al pograma, tamé y'anés chén de la nostra sona? Cllaro que no charren coma naltres, pero yo bai entendre bastán bé lo que diben, menos als dos omes més bells: lo barbé y lo que fabricae silles de montá cabálls.
Pa yo que los llasos que mos unisen al resto de territoris de la Corona d'Aragó encara se mantenen mol forts, y esto pograma me ba acabá de combense. (sic)
Versió ortogràficament correcta:
Anit vaig ficar Canal 33 i me vaig trobar que feien este programa sobre l' Alguer, ciutat de l' illa de Sardenya, I com que jo soc un gran afeccionat a la història de la Corona d' Aragó encara xarren la llengua que van portar-hi los repobladors catalans, valencians i mallorquins, mesclada amb paraules de l' italià i el sard. En resum, que astí també parlaven un tipus de txapurrejat.
Creieu que és possible que a més dels repobladors dels territoris dels quals xarren al programa també hi anés gent de la nostra zona? Clar que no xarren com naltres, però jo vaig entendre bastant bé el que diven, menys els dos homes més vells, lo barbé i lo que fabricava silles de muntar cavalls.
Per a mi que los llaços que ens uneixen a la resta de territoris de la Corona d' Aragó, encara es mantenen molt forts, i este programa em va acabar de convèncer (sic).
RESPOSTA (posterior):
Primera qüestió: cal aclarir que els repobladors de l' Alguer provenien principalment de la zona de Barcelona, d' aquí l' apel.latiu de la Barceloneta de Sardenya, i també que a causa de les pestes la població, com denoten els cognoms és majoritàriament sarda, això no impedeix que fins ben poc es conservés viu el català propi, que també era d' ús freqûent i oficial a la resta de l' illa..
//lo italiá es mol paregudet al catalá, no sirá que los italiáns, incluits los de l'Alguero, van portá la seua llengua a Cataluña, o com se diguere entonses, y no al revés ?
em fa mal el genoll / mi fa male il ginocchio
//
Segona qüestió: Quant a la versió corregida. Es pot obervar que molts canvis són simplement convencionals i obeeixen a simples convencions ortogràfiques, amb la qual cosa es poden continuar dient les mateixes paraules de sempre amb la mateixa fonètica de sempre. Exemples"fabricava" es pot dir "fabricae", "impedeix" "impedix""bastant": "bastan", "este" "esto" "vaig" "bai";"Muntar" "montar" d' altres simplement són canvis de lletres: "chapurrejat", "txapurrejat", "ba" "va", "chent", "gent". . D' altres paraules poden ser dialectals i emprar-se o no segons el context "naltres", "astí", "lo-el", d' altres imple diferència d' estil: "Per a mi", "per yo".....En fi, diferencies menors, de vegades anecdòtiques, algunes dialectals a emprar segons el context i que no afecten en absolut l' estructura i la unitat de la llengua,. Més clar l' aigua menys (o "menos" (SIC), per a qui no ho vulga veure i que en lloc d' anar amb bona voluntat vaja amb idees prefixades i en contra..
Natxo Sorolla afirma
http://ramonguimera.com/natxo-sorolla-afirma/
Natxo Sorolla afirma: ""Revisant els nombrosos arxius històrics del Matarranya, Mesquí i Bergantes es pot descobrir que la denominació de català s'ha utilitzat històricament en aquestes comarques (i la llengua té una extensa tradició escrita en els nostres pobles). De fet, no es coneixen registres que parlin del "chapurriau" fora del segle XX (ben avançat). Chapurrear és parlar malament una llengua. I parlem la nostra llengua bé. /// Artur Quintana , gran mestre de Natxo, escriu: http://www.aragon.es/estaticos/GobiernoAragon/Departamentos/PoliticaTerritorialJusticiaInterior/Documentos/docs/Areas/Informaci%25C3%25B3n%2520territorial/Publicaciones/Coleccion_Territorio/Comarca_Bajo_Aragon/HU_2.PDF&ved=0ahUKEwixjdv_yobWAhWKKJoKHVC9CnIQFghWMBE&usg=AFQjCNFhvpQC4KxnHAu4tOo94d6SY4kdOQ A finales del siglo XVIII o a principios del XIX debió de popularizarse el término chapurriau, calificativo negativo que se usaba para de- signar el catalán hablado en la comarca, y en general en Aragón. /// Any 1612: «que Peñarroya confrenta amb els Reynos de Catalunya i València, i en el moment de la unió es parlava en llengua catalana tancada» (Sumari del proces de proprietat iuratorum de Pena-roja et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d'un doctor on s' apunta que la vila matarranyenca era «de parla catalana». Any 1938 ABC referència l'entrada de les tropes franquistes a Fraga: "Avui Fraga està gairebé desert. El mateix passa a Torrent de Cinca i en Mazalcorreig i en Mequinensa. Per aquesta línia es parla català ja. " Any 1952, Juan Moneva «en travessar el riu Matarranya que, per Faió, separa Aragó i Catalunya, vaig disposar no parlar sinó català; i fins i tot hauria d'haver-ho fet abans, doncs català parlen a Nonasp ii a Favara, estacions aragoneses de la línia » Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «per tots aquests pobles es continua parlant el català: millor o pitjor ja que, en aquestes zones de fricció de llengües, les llengües s'esbocinen -o es llimen -en conviure i influir-se recíprocament» //escrit en castellá per Camilo // Camilo tamé vadi que "no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo", per lo que no es lo mateix parlá y escriure chapurriau que chapurrear. Camilo parlae gallego , y seguramén enteníe lo catalá perque son llengües paregudes, pero están considerades dos llengues diferentes. Si lo gallego se parlare a Teruel siríe catalá avui en día. Les sites de Natxo están traduídes al catalá , estaen escrites en castellá , ya mo les va ficá al grupo y la foto del anunsi per a meche (dotó) de Fórnols. Los noms dels pobles varíen en los añs, y se fan aná los que convenen a cadaú. Per ejemple, Peñarroya, Penarroija, Pena-Roja . De lo que Natxo trobe escrit agarre lo que que vol per als seus interesos. Un lingüista com ell pot aprofitá hasta lo que escric yo del catalá y lo swahili , agarrá un trosset, lo que interesse, li fiques " ", <>, sic, y ya tens una sita per aná pegán a tots los blogs, grupos de facebook, etc. Natxo es un mestre en aixó, en les reds, xarxes li diu ell al seu blog a wordpress, y en manipulá encuestes preguntán a gen que sap qué contestarán.
No fique cap sita del pare Batllori, estudis de Martí Gadea y atres lingüistes valensians y del valensiá, y sites que se veuen a valenciafreedom.com , pg de fb Corona de Aragón, etc ... Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)). Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa). //Huesca, Saragossa, Teruel tenen frontera en Cataluña, los de Tortosa saben com parlen a Azanuy, Tamarite, etc ./// 
Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) //Reino de Cataluña, eh? Quintana es un bon mestre per a Natxo, es un home que diu que lo catalá ya se parlae fa 2200 añs a la península, creu de Sant Jordi, onso y xumenera son paraules residuals del aragonés, y moltes atres perles. Any 1921: Matíes Pallarés, (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72. //Matíes ere de Penarroja, no sé si escribíe tamé Pena-Roja// Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán». // No va escriure res Braulio Foz sobre lo catalá de Fórnols?/ Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.” //a les tropes franquistes ñabíe gen que parlae chapurriau, aragonés, catalá, valensiá, asturiano, leonés (igual li dien castellano) pero sol ham agarrat este trosset// Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea» // Juan Moneva te algo escrit en catalá, ya que lo parlae? // Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente» // Gallego y Portugués, dos llengües diferentes que a la frontera se llimen, com lo fransés al catalá, aragonés al catalá, valensiá al catalá, castellá de Murcia al valensiá. A Mallorca , ses illes , la frontera es la mar catalana. ///Continúe Artur Quintana , extracte del pdf En los últimos años del franquismo se creó en Aragón un clima favorable a la recuperación del catalán como lengua escrita, y que en la comarca se inició con la labor de Tomàs Bosque, de La Codoñera, como escritor y cantautor en catalán a partir de 1968. //Escriu en castellá y fique Tomàs? Espanya tamé seguramén// La actual Constitución Española indica en su artículo 3.2. que las lenguas no castellanas serán oficiales junto con el castellano, y de ahí se infiere la oficialidad de la lengua catalana en la comarca del Bajo Ara- gón. El Estatuto de Autonomía de Aragón de 1982 ignoró la disposición cons- titucional, obstaculizando así el proceso que, de acuerdo con la Constitución, debería llevar a la oficialidad del catalán en Aragón, y en consecuencia en la comarca del Bajo Aragón. La proyectada Ley de Política Lingüística de Aragón contempla dicha oficialidad del catalán junto al castellano, pero hasta hoy esta ley no ha sido aprobada por las Cortes. En 1984 diversos alcaldes y conceja- les de los territorios de lengua catalana de Aragón, y entre ellos algunos del Bajo Aragón, firmaron la llamada Declaració de Mequinensa en la que se re- chazaba el calificativo de chapurriau para el catalán en Aragón y entre otras medidas de fomento de esta lengua, se pedía su enseñanza, que se inició en diversas localidades aragonesas de lengua catalana, pero en ninguna de las de la actual comarca del Bajo Aragón. //Alcaldes, concejales, grandes lingüistas, científicos eméritos, conocidos por no aceptar nunca sobornos, tanto de un partido como de otro, izquierdas y derechas// Si bien, en La Ginebrosa, desde 1997, se imparte una enseñanza contrastiva, mayoritariamente dentro del área de lengua castellana pero no únicamente, que aprovecha así de forma positiva el bilingüismo castellano-catalán de los alumnos y su entorno. En 1989 se fundó ASCUMA, entidad adscrita al Instituto de Estudios Turolenses, y que de alguna manera coordina los esfuerzos para la normalización y fomento del catalán en la comarca. A través de las publica-ciones de esta asociación, así como también del periódico alcañizano La Co- marca, un foradet en chapurriau, y de publicaciones como el Boletín del Centro de Estudios Bajoarago- neses de Alcañiz, Tarayola de La Ginebrosa y Coses del lloc de La Codoñera, se han ido manifestando diversos poetas y articulistas en catalán, como el ya citado Tomàs Bosque, de La Codoñera, Carmeta Pallarés, de La Ginebrosa y José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, que recientemente ha publicado el poe- mario Davall d'una olivera, el primer libro en catalán de un autor de la co- marca; anteriormente, en 1990, Ramón Mur, de Belmonte, había incluido nu- merosos fragmentos en catalán en la novela Sadurija. En 1995 ASCUMA publicó Lo Molinar donde se recoge gran parte de la literatura popular catalana –cuentos, leyendas, canciones, refranes…– del Bajo Aragón. /// lo cual afecta especialmente a los imperfectos de indicativo: cantaves, cantave, cantàvem… suenan cantaes/cantaix, cantae, cantàem… En morfología se observa el uso de lo, los para el artículo determinado mas- culino como en el período clásico. Este artículo se suele apostrofar por fonéti- ca sintáctica después de vocal: que lo cavall puede pasar a que’l cavall. Son generales los plurales del tipo hòmens frente a homes de otras zonas. Para las formas átonas de los pronombres se usan las llamadas formas plenas, me, te, se, lo, los, ne, formas que pueden apostrofarse de manera parecida al artículo de- terminado: Que ne té puede sonar Que’n té. Los posesivos clásicos se usan só- lo con algunos nombres de parentesco: mon pare, sa germana, y algunos po- cos casos más: en ma vida; en los demás se han generalizado las formas pronominales de la lengua clásica, partiendo de las del masculino: és la meua, la teua cullera, lo meu lloc… En los demostrativos es característico el sistema de tres demostrativos: este, (e)ixe, aquell, propio también de gran parte del ca- talán en Aragón y en Valencia, frente al resto del dominio que con pocas ex- cepciones usa únicamente un sistema de dos demostrativos. En algunas loca- lidades se oye enta/anta al lado de cap a, cara a generales. Los paradigmas verbales son los siguientes. Presente de indicativo: canto, cantes, cante, cantem, canteu, canten; prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; par- tixco, partixes, partix, partim, partiu, partixen. Presente de subjuntivo: canta, cantos, canto, cantem, canteu, cànton; prenga, prengues, prengue, prenguem, prengueu, prenguen; partixca, partixques, partix, partim, partiu, partixquen. El imperfecto de indicativo es del tipo ge- neral cantava, perdia, sentia. El inde- finido simple es desconocido y sola- mente se usa el perifrástico, como en la mayor parte del dominio lingüístico: va cantar, va pendre, va sentir y no cantà, prengué, sentí. Los participios del pasado son las formas generales catalanas: cantat, perdut, sentit. En el léxico destacan formas tan clási- cas como desvindre’s o vespra(da) que en muchas zonas son propias solamen- te de la lengua literaria. Obsérvense también las muchas voces compartidas únicamente con las hablas catalanas oc- cidentales: bes, carrasca, corder, esfar- datxo, espill, faena, farnaca, panís, pi- gota, rabosa, romer, timó, etc. La Ginebrosa es una de las localidades de lengua catalana del Bajo Aragón
Natxo Sorolla afirma: ""Revisant els nombrosos arxius històrics del Matarranya, Mesquí i Bergantes es pot descobrir que la denominació de català s'ha utilitzat històricament en aquestes comarques (i la llengua té una extensa tradició escrita en els nostres pobles). De fet, no es coneixen registres que parlin del "chapurriau" fora del segle XX (ben avançat). Chapurrear és parlar malament una llengua. I parlem la nostra llengua bé. /// Artur Quintana , gran mestre de Natxo, escriu: http://www.aragon.es/estaticos/GobiernoAragon/Departamentos/PoliticaTerritorialJusticiaInterior/Documentos/docs/Areas/Informaci%25C3%25B3n%2520territorial/Publicaciones/Coleccion_Territorio/Comarca_Bajo_Aragon/HU_2.PDF&ved=0ahUKEwixjdv_yobWAhWKKJoKHVC9CnIQFghWMBE&usg=AFQjCNFhvpQC4KxnHAu4tOo94d6SY4kdOQ A finales del siglo XVIII o a principios del XIX debió de popularizarse el término chapurriau, calificativo negativo que se usaba para de- signar el catalán hablado en la comarca, y en general en Aragón. /// Any 1612: «que Peñarroya confrenta amb els Reynos de Catalunya i València, i en el moment de la unió es parlava en llengua catalana tancada» (Sumari del proces de proprietat iuratorum de Pena-roja et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d'un doctor on s' apunta que la vila matarranyenca era «de parla catalana». Any 1938 ABC referència l'entrada de les tropes franquistes a Fraga: "Avui Fraga està gairebé desert. El mateix passa a Torrent de Cinca i en Mazalcorreig i en Mequinensa. Per aquesta línia es parla català ja. " Any 1952, Juan Moneva «en travessar el riu Matarranya que, per Faió, separa Aragó i Catalunya, vaig disposar no parlar sinó català; i fins i tot hauria d'haver-ho fet abans, doncs català parlen a Nonasp ii a Favara, estacions aragoneses de la línia » Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «per tots aquests pobles es continua parlant el català: millor o pitjor ja que, en aquestes zones de fricció de llengües, les llengües s'esbocinen -o es llimen -en conviure i influir-se recíprocament» //escrit en castellá per Camilo // Camilo tamé vadi que "no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo", per lo que no es lo mateix parlá y escriure chapurriau que chapurrear. Camilo parlae gallego , y seguramén enteníe lo catalá perque son llengües paregudes, pero están considerades dos llengues diferentes. Si lo gallego se parlare a Teruel siríe catalá avui en día. Les sites de Natxo están traduídes al catalá , estaen escrites en castellá , ya mo les va ficá al grupo y la foto del anunsi per a meche (dotó) de Fórnols. Los noms dels pobles varíen en los añs, y se fan aná los que convenen a cadaú. Per ejemple, Peñarroya, Penarroija, Pena-Roja . De lo que Natxo trobe escrit agarre lo que que vol per als seus interesos. Un lingüista com ell pot aprofitá hasta lo que escric yo del catalá y lo swahili , agarrá un trosset, lo que interesse, li fiques " ", <>, sic, y ya tens una sita per aná pegán a tots los blogs, grupos de facebook, etc. Natxo es un mestre en aixó, en les reds, xarxes li diu ell al seu blog a wordpress, y en manipulá encuestes preguntán a gen que sap qué contestarán.
No fique cap sita del pare Batllori, estudis de Martí Gadea y atres lingüistes valensians y del valensiá, y sites que se veuen a valenciafreedom.com , pg de fb Corona de Aragón, etc ... Any 1555: «y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit [sic], Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán, y los catalanes fronteros Aragón ni palabra» (Hernando de Aragón y Gurrea, arquebisbe de Saragossa i virrei, Historia de Aragón, referenciat a Faci (2016)). Any 1557: «En Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya y València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera» (Cristòfor Despuig, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa). //Huesca, Saragossa, Teruel tenen frontera en Cataluña, los de Tortosa saben com parlen a Azanuy, Tamarite, etc ./// Any 1612: «que Peñarroya confrenta con los Reynos de Cataluña y Valencia, y al tiempo de la union se hablaba en lengua catalana cerrada» (Sumario del processo de propriedad iuratorum de Peñarroya et Fornoles, 1612, transcripció de Quintana, 2006) //Reino de Cataluña, eh? Quintana es un bon mestre per a Natxo, es un home que diu que lo catalá ya se parlae fa 2200 añs a la península, creu de Sant Jordi, onso y xumenera son paraules residuals del aragonés, y moltes atres perles. Any 1921: Matíes Pallarés, (1921). Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó). Butlletí de Dialectologia Catalana, IX, 69-72. //Matíes ere de Penarroja, no sé si escribíe tamé Pena-Roja// Any 1923, alcalde de Fórnols (José Maria Bel Molins) publicava un anunci sobre la necessitat d’un doctor en què apunta que la vila matarranyenca era «de habla catalán». // No va escriure res Braulio Foz sobre lo catalá de Fórnols?/ Any 1938 l’ABC referencia l’entrada de les tropes franquistes a Fraga com “Hoy Fraga está casi desierto. Lo mismo ocurre en Torrente de Cinca y en Mazalcorreig y en Mequinenza. Por esta línea se habla catalán ya.” //a les tropes franquistes ñabíe gen que parlae chapurriau, aragonés, catalá, valensiá, asturiano, leonés (igual li dien castellano) pero sol ham agarrat este trosset// Any 1952, Juan Moneva «al cruzar el río Matarraña que, por Fayón, separa Aragón y Cataluña, dispuse no hablar sino catalán; y aun debí hacerlo antes, pues catalán hablan en Nonaspe y en Fabara, estaciones aragonesas de la línea» // Juan Moneva te algo escrit en catalá, ya que lo parlae? // Any 1965, Camilo José Cela visitant la Ribagorça aragonesa «por todos estos pueblos se sigue hablando el catalán: mejor o peor ya que, en estas zonas de fricción de lenguas, las lenguas se despedazan –o se liman –al convivir e influirse recíprocamente» // Gallego y Portugués, dos llengües diferentes que a la frontera se llimen, com lo fransés al catalá, aragonés al catalá, valensiá al catalá, castellá de Murcia al valensiá. A Mallorca , ses illes , la frontera es la mar catalana. ///Continúe Artur Quintana , extracte del pdf En los últimos años del franquismo se creó en Aragón un clima favorable a la recuperación del catalán como lengua escrita, y que en la comarca se inició con la labor de Tomàs Bosque, de La Codoñera, como escritor y cantautor en catalán a partir de 1968. //Escriu en castellá y fique Tomàs? Espanya tamé seguramén// La actual Constitución Española indica en su artículo 3.2. que las lenguas no castellanas serán oficiales junto con el castellano, y de ahí se infiere la oficialidad de la lengua catalana en la comarca del Bajo Ara- gón. El Estatuto de Autonomía de Aragón de 1982 ignoró la disposición cons- titucional, obstaculizando así el proceso que, de acuerdo con la Constitución, debería llevar a la oficialidad del catalán en Aragón, y en consecuencia en la comarca del Bajo Aragón. La proyectada Ley de Política Lingüística de Aragón contempla dicha oficialidad del catalán junto al castellano, pero hasta hoy esta ley no ha sido aprobada por las Cortes. En 1984 diversos alcaldes y conceja- les de los territorios de lengua catalana de Aragón, y entre ellos algunos del Bajo Aragón, firmaron la llamada Declaració de Mequinensa en la que se re- chazaba el calificativo de chapurriau para el catalán en Aragón y entre otras medidas de fomento de esta lengua, se pedía su enseñanza, que se inició en diversas localidades aragonesas de lengua catalana, pero en ninguna de las de la actual comarca del Bajo Aragón. //Alcaldes, concejales, grandes lingüistas, científicos eméritos, conocidos por no aceptar nunca sobornos, tanto de un partido como de otro, izquierdas y derechas// Si bien, en La Ginebrosa, desde 1997, se imparte una enseñanza contrastiva, mayoritariamente dentro del área de lengua castellana pero no únicamente, que aprovecha así de forma positiva el bilingüismo castellano-catalán de los alumnos y su entorno. En 1989 se fundó ASCUMA, entidad adscrita al Instituto de Estudios Turolenses, y que de alguna manera coordina los esfuerzos para la normalización y fomento del catalán en la comarca. A través de las publica-ciones de esta asociación, así como también del periódico alcañizano La Co- marca, un foradet en chapurriau, y de publicaciones como el Boletín del Centro de Estudios Bajoarago- neses de Alcañiz, Tarayola de La Ginebrosa y Coses del lloc de La Codoñera, se han ido manifestando diversos poetas y articulistas en catalán, como el ya citado Tomàs Bosque, de La Codoñera, Carmeta Pallarés, de La Ginebrosa y José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, que recientemente ha publicado el poe- mario Davall d'una olivera, el primer libro en catalán de un autor de la co- marca; anteriormente, en 1990, Ramón Mur, de Belmonte, había incluido nu- merosos fragmentos en catalán en la novela Sadurija. En 1995 ASCUMA publicó Lo Molinar donde se recoge gran parte de la literatura popular catalana –cuentos, leyendas, canciones, refranes…– del Bajo Aragón. /// lo cual afecta especialmente a los imperfectos de indicativo: cantaves, cantave, cantàvem… suenan cantaes/cantaix, cantae, cantàem… En morfología se observa el uso de lo, los para el artículo determinado mas- culino como en el período clásico. Este artículo se suele apostrofar por fonéti- ca sintáctica después de vocal: que lo cavall puede pasar a que’l cavall. Son generales los plurales del tipo hòmens frente a homes de otras zonas. Para las formas átonas de los pronombres se usan las llamadas formas plenas, me, te, se, lo, los, ne, formas que pueden apostrofarse de manera parecida al artículo de- terminado: Que ne té puede sonar Que’n té. Los posesivos clásicos se usan só- lo con algunos nombres de parentesco: mon pare, sa germana, y algunos po- cos casos más: en ma vida; en los demás se han generalizado las formas pronominales de la lengua clásica, partiendo de las del masculino: és la meua, la teua cullera, lo meu lloc… En los demostrativos es característico el sistema de tres demostrativos: este, (e)ixe, aquell, propio también de gran parte del ca- talán en Aragón y en Valencia, frente al resto del dominio que con pocas ex- cepciones usa únicamente un sistema de dos demostrativos. En algunas loca- lidades se oye enta/anta al lado de cap a, cara a generales. Los paradigmas verbales son los siguientes. Presente de indicativo: canto, cantes, cante, cantem, canteu, canten; prenc, prens, pren, prenem, preneu, prenen; par- tixco, partixes, partix, partim, partiu, partixen. Presente de subjuntivo: canta, cantos, canto, cantem, canteu, cànton; prenga, prengues, prengue, prenguem, prengueu, prenguen; partixca, partixques, partix, partim, partiu, partixquen. El imperfecto de indicativo es del tipo ge- neral cantava, perdia, sentia. El inde- finido simple es desconocido y sola- mente se usa el perifrástico, como en la mayor parte del dominio lingüístico: va cantar, va pendre, va sentir y no cantà, prengué, sentí. Los participios del pasado son las formas generales catalanas: cantat, perdut, sentit. En el léxico destacan formas tan clási- cas como desvindre’s o vespra(da) que en muchas zonas son propias solamen- te de la lengua literaria. Obsérvense también las muchas voces compartidas únicamente con las hablas catalanas oc- cidentales: bes, carrasca, corder, esfar- datxo, espill, faena, farnaca, panís, pi- gota, rabosa, romer, timó, etc. La Ginebrosa es una de las localidades de lengua catalana del Bajo Aragón
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
histories de la historia página verificada y desarrollada per lo Grupo Café https://www.heraldo.es/noticias/aragon/el_municipio_cerollera_...
-
La Corona de Aragón: manipulación, mito e historia, José Luis Corral Lafuente Batallador Historia contada de Aragón (Ensayo histórico) Es... -
http://elmon.cat/noticia/221224/esglesia-plural-denuncia-el-menyspreu-de-larquebisbe-a-les-autoritats-catalanes-i-els-mossos Omella ...
