Diada dels països catalans, día de La Franja
Diada dels països catalans, día de La Franja , trenta de febré , treinta de febrero
Patués , Toni Babia, Jaume Marfany
 |
| Patue Kamina |
Patués , Toni Babia, Jaume Marfany
//
Lo idioma aragonés es un cajón de sastre, caixó de sastre, calaix, ya sen han encarregat de fel minudet, en mols dialectes, per a acabá en ell.
///
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Patués
El patués o aragonés benasqués o benasqués o altorribagorzano es un dialecto de transición entre el aragonés, el gascón y el catalán, perteneciente al subbloque del aragonés oriental. Por su su aislamiento representa una excepción dentro del aragonés por conservar los números y los días de la semana en aragonés, perdidos en aragonés general. Aunque su uso es superior al de otros dialectos del aragonés, consta de 1 000 o 2 000 hablantes, es una lengua en rápida recesión.
Joaquín Costa en marzo de 1879 publicó en el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza una curiosa fórmula con que el pueblo caracteriza el dialecto de Benasque: "Morsiella de la bediella,— feta de ayére, cueta de hué — de man de mi mullé:— ;qué bona que ye! San Marsial mo ne dongue...". Ubicación El benasqués se habla en torno al valle de Benasque (en la Ribagorza, provincia de Huesca, Aragón, España). Las localidades incluidas son: Benasque, Cerler, Anciles, Eriste, Sahún, Chía, Castejón de Sos, El Run, Bisaurri, Renanué, Urmella, Villanova, Sesué, Eresué, Ramastué, Sos, Liri, Arasán, La Muria, San Feliu de Veri y San Martín de Veri. Benasque figura en el ALEANR con las siglas Hu 201. Relación con otras variedades Editar El benasqués es uno de los sistemas lingüísticos de transición de la familia de lenguas románicas, de manera que su clasificación lingüística es un tema de debate bastante enrevesado. Se trata de un conjunto bastante homogéneo de hablas altorribagorzanas que se hablan en el valle de benasque, con particularidades propias que lo diferencian del resto de variedades ribagorzanas (aragonesas o catalanas). Los elementos gascones que presenta son más importantes que en otros dialectos aragoneses pero mucho menores de lo que los no lingüistas han querido ver. Esa posición especial hace que algunos lingüistas se hayan inclinado por considerar que forma parte del catalán, aunque la opinión mayoritaria es considerarlo dentro del aragonés, eso sí, ocupando una posición de transición entre ambos.
Esta es la opinión de lingüistas como Ramón Menéndez Pidal, Francesc de Borja Moll, Manuel Alvar o Rafael Andolz.
Algunos otros filólogos como José Antonio Saura se inclinan por catalogarlo como una microlengua (por número de hablantes) particular. Una isoglosa clara para distinguir las variedades benasquesas es la de los plurales en -as/-es, que separa el norte (Benasque, Eriste, Anciles y Sahún) con plurales en -es, del sur con plurales en -as como en aragonés general. José Antonio Saura Rami distingue entre una zona A con plurales femeninos en -es, una zona B con plurales femeninos en -as y una zona C al sureste con plurales femeninos en -as y menor frecuencia de diptongación romance. Los lugares de la zona A son: Benasque, Cerler, Eriste, Anciles y Sahún. Los lugares de la zona B son: Sesué, Sos, Eresué, Ramastué, Arasán, Liri, Urmella, Bisaurri, Renanué, Gabás, Castejón de Sos, El Run, Chía y Villanova. Los lugares de la zona C son: San Martín de Veri, San Feliu de Veri, Veri, Dos, Buyelgas y La Muria. Dentro de las hablas de transición entre el aragonés y el catalán, la zona C representa un grado mayor de coincidencia con el catalán que las otras. La menor frecuencia de diptongaciones romances (la diptongación romance distingue al aragonés del catalán) se manifiesta en un sufijo -ello en lugar del sufijo -iello. Es más frecuente el apócope de la vocal final y unas formas en la conjugación que se parecen más al catalán (faigo, diuen, veu, cau, viuen, pot, volé...). También hay diferencias en cuanto al léxico. Fonología Editar Principales diferencias entre el sistema fonológico benasqués y el del resto del aragonés: El grado de abertura de las vocales e y o (sèt, còr), que a veces puede hacer distinción semántica (fòrt~fuerte, fórt~horno). En las hablas de la parte norte del valle,[5] las a de los plurales y de algunas formas verbales se vuelven e como en catalán, asturiano central y algunas hablas mozárabes (Las francesas se vuelven a París~Les franseses se'n tornen ta París). La falta de la interdental sorda, que la grafía aragonesa representa con una c-z o tz, y que en benasqués suena siempre como /s/ (cielo~sielo, cereño~serenyo) o como /ts/ en los plurales procedentes de -T'S (ciudades~siudats). Muchos rasgos del benasqués se pueden encontrar en otras variedades del aragonés, sobre todo en el aragonés oriental. Aunque el benasqués no diptonga ninguno de los vocablos que sí lo hacen en el resto de variedades aragonesas (fèl~fiel, fòc~fuego), puede decirse que la diptongación es mucho más general que la no-diptongación, hecho que define mejor la aragonesidad del benasqués cuando se considera ese rasgo como una isoglosa llave entre el aragonés y el catalán. En cuanto a evoluciones fonéticas históricas que cabe destacar: Hay algunos casos de pérdida de consonantes intervocálicas -C- delante de E, I y -TY- delante del acento coincidiendo con el catalán: RATIONE > ragón, con una etapa intermedia raón. ragoná Hay algunos casos de evoluciones hacia -u final de los grupos finales -TY-, -C delante de E, I y -D o "vocalizacionse en final absoluto", que tradicionalmente se ha considerado un carácter propio del catalán pero que puede ser propio del aragonés oriental y centro-oriental: PERDICE(M) > perdiu (perdiz) PRETIU(M) > preu PEDE(M) > peu (pie) PRODE > prou (bastante) Las formas verbales deu, creu, riu, chau y diu, correspondientes al aragonés general debe, creye, ríe, chace, dice (debe, cree, ríe, yace, dice). La -n final se conserva en la mayoría de los casos, pero desaparece en algunos topónimos (Castilló, Sa Martí, El Turbó, en el adverbio demá (mañana), y en palabras con sílaba final átona como chove (joven), freixe y came (cáñamo), coincidiendo con el catalán y el gascón aranés, y diferenciándose del aragonés chóven (joven), fráixin y canyimo (cáñamo). Igualmente en relación con lo anterior, la terminación -MEN de los sustantivos neutros de la tercera declinación latina, que en aragonés se queda igual, evoluciona a -me, o también a -m como en catalán: FAMEN > fame ('hambre') GRAMEN > grame ('paja'?) LEGUMEN > llegume ('legumbre') TERMEN > termi (en Renanué y Eresué). LUMEN > llum ('luz') NOMEN > nom ('nombre') Por eso el sufijo -men toma la forma -me: ixame (ixambre 'enjambre'), vacume (vacumen), crabame (crabamen). Hay metátesis típicas del aragonés que son comunes con el gascón: LINGUA(M) > lluenga (lengua) CAPRA(M) > craba (cabra) Es la habla aragonesa donde mejor se conserva la antigua evolución del grupo latino -ND- hacia -n-, común con el catalán pero actualmente minoritaria: espuena (espuenda), redono, fona, gran, mon, bllano, foner-se, manar, barana, estener, aprener, estona, unada, llendre y onda.
Grafía
La forma más empleada para escribir el patués es una adaptación propia de la ortografía de la lengua aragonesa, que usa un alfabeto latino. La acentuación sigue más o menos las mismas normas, aunque el acento puede tener función diacrítica en casos que el aragonés general no existe: mai-mái (nunca), mon-món (mundo). Morfología Editar Hay casos en que la -o final se mantiene en singular pero no en plural. Esto curioso hecho se debe a que fue bastante común en aragonés desde el valle de Tena hasta la Ribagorza. arco/arcs, banco/bancs, chermano/chermans, farsiello/farsiells, lelo/lels, meco/mecs, miollo/miolls, palo/pals, pito/pits, sepo/seps, sueco/suecs, terreno/terrens, tusuelo/tusuels, nugo/nucs, nyedo/nyets, sentido/sentits, canudo/canuts, forau/forats, candau/candats, llinau/llitats, prau/prats, taulau/taulats, uello/uells, casuelo/casuels. En estos casos es dudoso interpretar si es una -o final antigua o recompuesta. Hay que señalar que acompaña a unos diptongos -ie-, -ue- que se pierden en el proceso de castellanización general (uello, farsiello) y resulta una prueba de la mejor filiación de la lengua con el aragonés por lo menos en los últimos siglos. Las parejas sentido/sentits, forau/forats, prau/prats habrán de tenerse en cuenta a la hora de interpretar la evolución del participio en aragonés. Se conservan los numerales cardinales ueito (variante ueit) y setze (con la pronunciación seseante del benasqués). Por otro lado, existe la preposición dan que significa con. Los participios en patués acaban en -au, -eu, -iu (cantau, perdeu, dormiu). Javier Terrado Pablo considera que representan una evolución autóctona por vocalización desde -ad, -ed, -id (que se hallan en una estrecha franja de localidades de la Ribagorza catalanoparlante como -at, -et, -it), y que aparecerían por apocópe de la o final en -ado, -edo, -ido. Los verbos frecuentativos hacen infinitivos acabados en -iá(r) (babiá, rebitiá), pero en las formas personales de present acentuadas en la raíz aparecen los incrementos en -ey-, igual que en belsetano. Ballarín documentó en 1978 (mira-te com babeye ixe llimaco, coixeye porque ye despeau). Léxico Editar Hay palabras que lo diferencian del resto del aragonés, como el verbo ragonar (hablar, charrar en aragonés general), muscllo/moscllo (hombro, huembro en aragonés general). Los días de la semana tienen restos más conservativos que en aragonés general, pero también pueden tener influencia catalana: lluns, martz, mierques, chous, viernes, sapte y dimenche/dumenche/demenche.
- Carmen Castán, escritora y defensora del patués, natural de Gabás (video sobre una clase de benasqués (6'10'') y documental sobre la defensa del benasqués por Carmeta)
- Palmeras en la nieve, película en la que aparece el benasqués.
- Costa, Joaquín (2010). Textos sobre las lenguas de Aragón. Zaragoza: Aladrada Ediciones. ISBN 978-84-937101-4-9.
- ↑ Alvar, Manuel (1983). Departamento de Geografía Lingüística, Institución Fernando el Católico de la Excma. Diputación Provincial de Zaragoza, ed. Atlas lingüístico y etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja I. pp. Lámina 3, mapa nº 3.
- Gran Enciclopedia Aragonesa. «Frontera catalano-aragonesa». Consultado el 10 de julio de 2014.
- Andolz Canela, Rafael (2004). Diccionario aragonés (5ª edición). Zaragoza: Mira Editores.
ISBN 84-8465-160-6. - Saura, 2003
- Terrado Pablo, Javier. «Los participos ribagorzanos en -áu, -éu, -íu». Caplletra 32.
Bibliografía
- Ballarín, A (1978). Diccionario del benasqués (2ª edición). Zaragoza.
- Saura Rami, José Antonio (2003). Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas. Zaragoza: Gara d'Edizions-Institución Fernando el Católico.
Enlaces externos
- Benasqués en la Gran Enciclopedia Aragonesa.
- Diccionario Digital del Benasqués
- Emisión del programa "Bien dicho" dedicado al aragonés benasqués, en Aragón TV (3 de mayo de 2012).
- Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesa.
- Diccionario de patués (patués-castellano) de la Asociación Guayente.
- Diccionario digital de patués.
1 EL BENASQUÉS, LENGUA AUTÓCTONA DEL VALLE DE BENASQUE
La caída de Roma conlleva un aislamiento de las distintas regiones del Imperio y, en consecuencia, una ruralización de la lengua latina, que irá evolucionando en cada zona de manera relativamente autónoma. El benasqués - llamado popularmente patués- es el resultado de este proceso secular en el Valle de Benasque. Desde el punto de vista de la lingüística románica constituye una variedad enclavada entre los ámbitos dialectales aragonés (al oeste) y catalán (al este). Es, pues, en propiedad, lo que se conoce como sistema de transición, producto de su tradicional equidistancia económica, cultural y geográfica con respecto a los polos de atracción que generaron las variedades modernas de las lenguas históricas vecinas. En este sentido, podemos distinguir en su seno dos modalidades, la septentrional -en torno a Benasque- con plurales femeninos en /es/ (ixes cases bllanques) y la meridional -alrededor de Castejón de Sos- con esos mismos plurales en /as/ (ixas casas bllancas). El hecho de que el benasqués sea, una variedad de transición entre el aragonés y el catalán no menoscaba de ninguna manera su personalidad, sino que le confiere su propia especificidad dentro el conjunto románico y lo convierte en un habla única. Sus hablantes deben estar bien orgullosos de ello y tienen derecho a que su lengua sea protegida de modo integral, incluida su plena normalización en todos los ámbitos que le corresponden, públicos y privados. En este sentido, el Gobierno de Aragón, de acuerdo con lo estipulado en el Artículo 7 del Estatuto de Autonomía, posee la responsabilidad cívica y social de colaborar en la promoción de su uso como lengua normal en el territorio donde se habla. Por otro lado, el benasqués ha desarrollado en los últimos años una interesante literatura que abarca relatos: Cuentos compllets (Carmen Castán), Sinc escalas ta puyà tal sielo (María José Subirá); novela: Cuan l’odio esbatega pel aire, La descordada vida de Sinforosa Sastre (Carmen Castán); poesía: Ta las fuens me’n voi (José María Ferrer), Choneguiàn (José Sanmartín), Neoterica (José Antonio Saura); y teatro: La Roqueta (Rafael Solana), Pequeño teatro donde se habla y se siente en benasqués (Ángel Subirá). En el apartado de la lingüística las principales obras de referencia son el Diccionario del Benasqués, de Ángel Ballarín (1978) y los Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas, de José Antonio Saura (2003). 2 Ba sentí un mormor de chen ragonán. Al prensipe le ban paresé resos y no sabeba si ixas palabras que cayeban coma gotas lluen se l’eban despenchau del mon dels sueños u de berdat las diba alguno. Ba ubrí els güells y ba escultá. Per ensima de las boses, un crabero desgranaba una pinocha de cansóns. Se ba llebantá del camastro de palla. Posán la urella ya ben seguro estaba de que ragonaban al menos el mayoral y bell altra persona. Le ba paresé distinguí el timbre de bos de una dona y se ba preguntá quí sería a aquellas oras. Animals malos no’n eba quedau cap y que bella baca s’ase posau a parí u mala de carbunco no le cabeba a la cabesa. Antes de senta-se a sopá una olla de sopas apañadas dan tosino, ous al rescoldo y un buen tros de queso dan un parell de sanjóns de pan, el amo y ell s’eban apasiau per las plletas y tots els animals coma uno solo estaban endormisquiats. - Serán cosas del amo - ba pensá el chicorrón tancán els güells ta dormi-se un altra begada. Tots els mesos el mayoral s’escapaba dan donas y tornaba tan cansau que no teniba forsas ta pega-le u ta grita-le lo poco bals que yeba, tot caminán per endreseras u costeróns. Tal animal del amo mái feba las fayenas en trasa. Siempre le trobaba un pero u altro y tot sobén se sacaba la correya y le pintaba las camas de casi tots els colós del arco de San Chuán. El sueño se l’eba apretau al solero de la cabana y no yeba manera de trobalo. Ba probá a cheta-se de memoria, tripa t’abaixo, de canto y cuan encomensaba a atronca-se ba torná a sentí boses, una de dona y tan dolsa coma la de la suya mai muerta perque le ba paresé que, coma ella, acunaba las paraulas. Cada begada que pensaba en su mai, las sopas de llet se l’entrefeban un puyal de pedras al estomagó y ta podé cose-las teniba que pllorá días y nits, nits y días. Chetau tripa t’alto bedeba un pllatusal de lluna dan arros d’estrells. - Ya bale de cuentos - ba di - demá m’espera un día de duro treball. Tiengo que cambiá las bacas de tros, repllegá tots els bediellos y chuntá totas las güellas. 3 Si ara no duermo, demá me tentará el sueño y binrá el amo que no tiene cap de miramén y me pegará dan el tocho u la correya. Ba apretá tanto el güells coma cuan tancaba las baranas y ya mich adormilau ba sentí un ruido seco, coma un abre cayen-se. Abría churau sentí un llamento de dona y se le ba estobá la pell. Dispués d’una estoneta de silensio total, una puerta ubrin-se ba encomensá a gruñí coma un rayón feriu. A l’altra man se sentiba coma si arrastrasen bes-te a sabre qué per terra. El pastorón no’n podeba més de curiosidat. Se ba posá la camisa que le arribaba asta las rodillas, se ba calsá las abarcas coma ba podé y ba colá el naso a un forau de la puerta. Allí afora estaba el mayoral d’esquena arrastrán a una dona dan las piernas destapadas y un tros de faldeta llebantada asta la rodilla. La dona u s’eba desganau u estaba muerta perque la cabesa de risos coló pegunta le cayeba ta una man. El corasón le ba encomensá a trucá a ritmo de maso de farrero y tan fort que ba pensá qu’el amo el descubriría. No sabeba lo qu’estaba pasán pero no caleba tinre guaire caletro ta dona-se cuenta que si el mayoral se cheraba y el bedeba el mataría de seguro. Una bos mol fort l’u canturriaba per drinto. El capatás ba estirá a la dona coma si fuese un quebro asta la puerta de la cabana y la ba deixá chetada ensima d’una pedra molsosa ta podé tancá la puerta de fora. Cuan la puerta ba quedá tancada el ome ba torná a pillá a la moseta per dichós dels brasos y se l’en ba aná arrastrán costera t’abaixo. El chic ba salre ta fora y ba seguí al mayoral arrastran-se coma els culebróns, dan las camas encondolidas, espantán als grills. El pastorón sentiba umedat per terra, una umedat que a ell se le ba entrefé que sería sanc per lo apegalosa, pero no podeba bere més que la figura del amo que bufaba coma un bou perque el cuerpo de la dona pesaba. Una y mil begadas se ba preguntá agón la debeba de llebá perque l’único amagatón podeba sé una seclla, abaix al barranco, serca d’anque se llababan ells dos u una coba qu’estaba un poquet lluén. 4 Teniba que sabre t’agón anaba aquell animal d’ome. Encara que le costase lo que le costase. La lluna en mingua, impllacablle allumbraba un cuadro de pena llíquida . El moset teniba la boca tan seca que i poría abé enseneu una tieda adrinto. El amo abansaba, ara ya pllateramen camino del cobarchón. Ara al menos, el achudán sabeba el puesto y podeba abansá per detrás d’una serreta. Per una endresera ba encomensá a caminá ara ya de pllantóns perque se le trencaba la esquena y ba arribá a la coba chusto cuan el patrón apuntaba espantan-se las gotas de sudó que le cayeban a churro. La coba yeba prou gran ta tanca-ie dos dosenas de crabas . Els murisiegos las espantaban esbolastrián per la nit. El chic pocas begadas s’i asercaba per allí perque istes animalóns le rosaban la cara y le posaban la pell estobada de desconsuelo. Desde detrás de una pedra, sin qu’el podesen bere ba mirá tal solero terrós de la coba y las camas de la dona eban deixau un rastro de rayas paralelas. El achudán de pastó se preguntaba qué intensións debeba de tinre el amo dan aquella pobra moseta, aixit que se ba sentá a esperá qu’el mayoral sallise ta podé entrá ell a bere qué pasaba. Cuatre u sinc begadas se ba estirá, se ba chetá y se ba llebantá. Més de un sentená de badalls le ban achudá a no perdé la pasensia. Se ba gratá, se ba arrincá crostas de las rodillas, se ba llimpiá y llimá las unllas dan una pedreta. Asta se ba endormisquiá. Pero no ba podé bere al amo salre d’allí en tota la nit. Y ell no sabeba que yese un altra sallida de la coba. L’alba encomensaba a bambiá, impasiente, dan els sagués trosets de nit pero sólo ell, cap d’altro bicho bibiente, se bedeba per allí. Estaba tan cansau, que la fatiga le pesaba més arrobas que la curiosidat y el pastoret ba pensá que lo milló yeba torná ta la coba pensán qu’el suyo patrón estaría allí dormiu, ronfllán coma sempre. 5 Al arribá al cabanón u ba trobá tot coma u eba deixau oras antes: la pallereta desfeta, manchas de sanc al cuartet del amo y tanta soledat que la podeba pillá dan las mans. Coma no’n podeba més se ba chetá a la camichona y se ba quedá dormiu. El ban despertá els bels de las güellas , els esbelecs de las crabas y els esbramecs de las bacas y bediellos. Ya el sol apuntaba ben altero, marcán el suyo puesto al sielo. Al ubrí els güells se ba estirá pensán que al llebanta-se se trobaría al mayoral pero ni sombra d’aquell ome tan bestia. Ba salre de la coba y ba ubrí totas las baranas de las plletas y corralóns ta qu’els bichos sallisen a menchá y beure. Els peus del pastó pareseba que teniban forsa propia ta lleba-lo a la coba. Encara se bedeban els rastros per la endresera. Antes d’entrá al forau se ba pará a penre aire y trencá el aliento. Teniba tanta po d’entrá que se le ba colá la sanc a totas las pochetas. Poc a poc ba aná caminán entre que s’acostumbraba a la escurina. Dispués els güells ya ban aná reconeixén totas las formas que le yeban tan familiás. Esperaba trobá cadábers per terra pero no ba bere nada: ni rastro del amo y de la mosa. Ba palpá las parets y ba esgarrapá el solero dan els peus. Casi le ban entrá ganas de pllorá d’impotensia, de pena y de soledat: Altra begada solo, desasistiu, sin digú que le pegase y le donase bell mueso pan. Se ba preguntá qué faría en ta debán. Si baixaba tal llugá ,digú le faría caso aixit que ba desidí esperase uns días y s’en ba aná corrén t’an qu’els animals. Se le ba pasá el día puyán y baixán costeras, enrestín cordés y arrepllegán las güellas. Cuan se ba ponre el sol estaba tan cansau que sólo ba tinre forsas ta muyi-se un casolet de llet que se la ba beure calén y pllena d’espuma. Coma un fardo ba caire al jergón de palla y ba dormí unas cuantas oras de un sueño inquieto y plleno de pesadillas. A mitat del sueño el ban despertá un altra 6 begada els grits pero molto més forts que la nit d’antes. - Amo, amo - ba fé - ¿Está usté astí?. Se ba llebantá corrén tot siulán al mayoral pero ni ba bere a digú ni se sentiba bolá a una mosca. S’en ba torná ta la cama y se ba quedá dormiu un altra begada asta que un conmormori de chen se le ba colá per las urellas : la bos dura del amo, més suabes de las donas, totas mesclladas, una begada tristes, otras arrepentidas. -Yo las queriba - diba el amo - ellas mái me ban querí. -¡ Asesino, asesino - gritaban coma llocas totas - pagarás el mal que mos as feto!. -Yo las queriba - mormuraba el patrón - queriba que fuesen sólo ta yo y se quedasen dan yo per istas montañas. -¡Cobarde, asesino! - diban totas fen la plloramica. El chulet estaba muerto de po y ba torná a gritá al suyo amo sin que digú le responese. Tot se ba callá de repentinamen y una inquietut extraña se ba quedá penchada a la coba. Sentiba el moset el alma punchada per un sentená d’agullas. En la estona que ba pasá entre las excllamasións y el alba, el chicorrón ba prepará el pañolet fardero dan las dos camisas, un pantalón, un queso y una toña de pan. Sabeba que res més l’esperaba allí. Baixaría tal llugá y qu’els omes se repllegasen cada uno las bacas. ELL YA TROBARÍA UN ALTRO AMO QU’EL ASISTISE, LE PEGASE Y LE DONASE UN MUESO DE PAN.
Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús
Temps de Franja ,2010, número 97, L'ou de la serp, Joaquim Montclús
Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de facebook
El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme—, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat…/aixó chapurrear en castellá/
origen-terme-chapurriau.html
Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de Franja'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.
Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. /Així u hau fet en lo aragonés/ I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.
Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.
El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.
En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals —si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques—, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.
Algunes fotos del acte trobades a internet, google images
Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de facebook
El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme—, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat…/aixó chapurrear en castellá/
origen-terme-chapurriau.html
Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de Franja'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP.
Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'. /Així u hau fet en lo aragonés/ I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari.
Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables.
El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se.
En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals —si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques—, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.
Algunes fotos del acte trobades a internet, google images
Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, J.M, blog lo finestró
Eixe cap pelat es lo de El Bola
Ne falte alguna ....
escombrem-los , cup
http://www.vilaweb.cat/noticies/la-cup-presentara-dema-la-campanya-autodeterminacio-desobediencia-paisos-catalans-escombrem-los/
Escombrem-los , agranemlos en chapurriau
Escombrem-los , agranemlos en chapurriau
https://www.losreplicantes.com/articulos/cup-reivindica-feminismo-cartel-mujer-barriendo/ ja ja ja, feminismo !
Bossí
Bossí
Dcvb
BOCÍ m.
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24.
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.).
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8.
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.
Dcvb
BOCÍ m.
|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24.
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.).
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8.
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
Refr.—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
Loc.—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algú els bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
Fon.: busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
Intens. dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
Etim.: del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
Abe-simpson-doctor-nick-catala-nivell-c
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
Polémica en lo catalá a la sanidat de ses illes Balears , Mallorca,Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera
María José Miquel Eced posa con la respuesta de la Consellería de Treball donde se la excluye
Cómo se escribe Papa en inglés?, Potato, Gracias, Welcome potato, Papa de Roma
Cómo se escribe Papa en inglés?,
Potato,
Gracias,
Welcome potato,
Papa de Roma
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
histories de la historia página verificada y desarrollada per lo Grupo Café https://www.heraldo.es/noticias/aragon/el_municipio_cerollera_...
-
http://elmon.cat/noticia/221224/esglesia-plural-denuncia-el-menyspreu-de-larquebisbe-a-les-autoritats-catalanes-i-els-mossos Omella ... -
Hola a tots, amics . Com alguns mos hau comentat, lo grillat radical pancatalanista Manuel Riu Fillat esta semana ha insultat a A...
