Este fin de semana se selebre a mols dels nostres pobles la festa de Santa Agueda, es per aixo que avui vull fe un homenatge a totes les dones, lo poema de avui esta fet desde dins del cor.
POESIA A LA DONA
Juan Carlos Abella
Vull parlá de eixa persona
a la que trovo gran, mol gran
es potsé la mes importan
diguem que parlo de la dona.
A Santa Agueda li vull demaná
guardamos a totes les dones
que son persones mol bones
que mols añs mos puguen acompañá
a natros mos ompli de felisidat
cuan una jove mos diu que sí
que la seua vida vol compartí
mos fa sentí lo home mes honrat
mos aporte tantes coses
que natros no sabem vore
y que ella sempre trove
y tot son coses ben bones
dones tenim a la nostra vida
mare, filla, o germana
y una de mol enamorada
vull fels una poesía mol sentida
son un mar de sabiduria
de ternura, cariño, y bellesa
de forsa, sabé, y enteresa
y tame de gran valentia
una cosa mai podrem igualá
y es la virtut de se mare
cosa que en rés se compare
es lo mes gran que ñá
capás de crea una vida
a dins del seu ventre
no ña rés mes tendre
aixo no vá de mentira
son nou mesos de embarás
temps de cambis, de sufrimen
pero tamé de ilusió, de sentimen,
son mol valentes, ya u vorás
arribe lo momen del naisimen
deu sentimetros san de dilatá
pa que un cabet se pugue asomá
son momens de gran sufrimen
a cuatre partos ai pogut asistí
a la meua dona poc ai pogut ajudá
sol li ai pogut doná la má
y animala pa que sen pugue eixí
y después del naisimen
cuan lo fill tenen a les mans
los ix una sonrisa de les mes grans
ya no sen recorden de tan patimen
yo voldria sé tan valén
com eixa dona ques mare
que de luchá per lo fill mai pare
sempre trove lo seu momen
aquell criminal que les vol maltratá
se li olvide de aon va eixí
que una dona lo vá parí
la seua vida li vá doná
a totes les dones vull honrá
aiguen sigut mares, o no
pos cap de elles te mai pó
pa afrontá alló que vindrá
a los homens mos fan mes valens
mos apollen, mos ajuden,
mos volen, y mos cuiden
inclús cuan estem ben dolens
Santa Agueda, cuidales
pos tenen lo sel guañat
tota la vida an treballat
mai san guardat rés
donals molta, molta salut
aixo te demano yo
donals tot lo milló
a la vellesa y a la juventut.
DEDICADA A TOTES LES DONES DEL MON.
¿Sabeu com mos díen los italiáns cuan volíen insultamos ?
¿Sabeu com mos díen los italiáns cuan volíen insultamos ?
Tret del llibre de Agusti Galbis, no aplega a dos fulles, pero boníssim. Ñan errors ortográfics. No está revisat per mí.
PAG. 65
El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l’intent de manipulacio de l’integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l'il•lustrissim profeta i membre de l’AVL, Antoni Ferrando Francés.
Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent:
“El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (“de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.
Es tracta d’una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi””.
Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindriem ssentit”.
¿Pot quedar mes clar que dil-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nació), es una acusacio injuriosa, o un insult?.
El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia” , (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogne / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l’avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.”
Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina Comedia” diu: “… obles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avaricia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.
/ Espanya ens roba. Qui robe a un lladre, té sen añs de perdó. /
PAG. 66
El català Josep Pla, diu que Dante, en les seues paraules “Fa referència a Sicícilia, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235-1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalonarum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patrie libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est serivire italics, non dominari…”.
Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “bárbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no domi”nar-los. (p. 145-146. de “Considerazione sopra la storia di Sicilia…”).
Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d’Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”. Llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians voliem separar-se de la Corona d’Aragó… La situacio de Sardenya no es pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s’estimaven mes èsser morts que catalans”.
I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol. III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosaria Gregorio (1833), pel qual sabiem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d’intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
/ Aquí dal fique tre regni /
Vejam com “català” es converti en un adjetiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provinci di Spagna…”
Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya.
En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collexione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termini era divenuto sinonimo de cupidiagia, come l’usura avea nome de Caorsa… “
Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonim d’avidea o avaricia aplicants-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.
Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per a compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.
En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d’Aragó se l’injuria diguenl-li català.
PAG. 67
En la p. 70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991), lligim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.
Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.
Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayud, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els bárbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat –ni trobaran- ni una sola cita historica d’un valencià que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d’insults.
/ La siénsia de estos lingüistes té una norma: Si la enserto la endivino /
Ridicul ¿no?.
Tret del llibre de Agusti Galbis, no aplega a dos fulles, pero boníssim. Ñan errors ortográfics. No está revisat per mí.
PAG. 65
El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l’intent de manipulacio de l’integrisme catalaniste, es el panflet “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l'il•lustrissim profeta i membre de l’AVL, Antoni Ferrando Francés.
Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent:
“El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (“de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.
Es tracta d’una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra “tractatum Arnaldi de adventu antichristi””.
Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindriem ssentit”.
¿Pot quedar mes clar que dil-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nació), es una acusacio injuriosa, o un insult?.
El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia” , (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogne / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l’avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.”
Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina Comedia” diu: “… obles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avaricia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.
/ Espanya ens roba. Qui robe a un lladre, té sen añs de perdó. /
PAG. 66
El català Josep Pla, diu que Dante, en les seues paraules “Fa referència a Sicícilia, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”. I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235-1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalonarum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patrie libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est serivire italics, non dominari…”.
Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “bárbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no domi”nar-los. (p. 145-146. de “Considerazione sopra la storia di Sicilia…”).
Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d’Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”. Llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians voliem separar-se de la Corona d’Aragó… La situacio de Sardenya no es pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s’estimaven mes èsser morts que catalans”.
I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol. III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosaria Gregorio (1833), pel qual sabiem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d’intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
/ Aquí dal fique tre regni /
Vejam com “català” es converti en un adjetiu calificatiu. En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provinci di Spagna…”
Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya.
En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collexione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termini era divenuto sinonimo de cupidiagia, come l’usura avea nome de Caorsa… “
Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonim d’avidea o avaricia aplicants-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.
 |
| Arturet tamé ha escrit sobre Arnau de Vilanova |
Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per a compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.
En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d’Aragó se l’injuria diguenl-li català.
PAG. 67
En la p. 70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991), lligim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.
Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.
Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayud, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els bárbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat –ni trobaran- ni una sola cita historica d’un valencià que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d’insults.
/ La siénsia de estos lingüistes té una norma: Si la enserto la endivino /
Ridicul ¿no?.
EL INSTITUTO DE ESTUDIOS CATALANES Y LA CENSURA
carta de Don José Luis Corral Lafuente
EL INSTITUTO DE ESTUDIOS CATALANES Y LA CENSURA
El pasado día 18 de enero el Instituto de Estudios Catalanes (“Institut d’Estudis Catalans mentiders”, IEC) emitió un comunicado en el que mostraba “su absoluta repulsa” ante que la orden dictada por el gobierno de Aragón por la que se retiran del sistema educativo los libros de texto que contienen flagrantes errores históricos. En ese mismo comunicado se lee que este es un “caso de inadmisible censura y ataque a la libertad de expresión”.
Los libros en cuestión contienen expresiones falsas y erradas, tales como “Confederación catalanoaragonesa”, “Corona catalanoaragonesa”, “reyes de Cataluña” o “Países catalanes”.
El IEC, un organismo privado generosamente dotado con cientos de miles de euros al año por el gobierno de España, la Generalitat de Cataluña, las cuatro diputaciones provinciales y numerosos ayuntamientos catalanes, añade en su escrito que esas expresiones “son de utilización habitual entre los historiadores” (falso) y añade varias mentiras más, como que esa decisión del gobierno de Aragón “deja en total indefensión a autores y editores” (falso) y lo acusa de “censura política e ideológica” (falso).
Pues bien, dejando de lado las manipulaciones e inexactitudes que contiene ese manifiesto, en el que no se aporta ni un solo dato para sostener sus falsas afirmaciones, la línea de actuación que viene mostrando el IEC es monolítica y excluyente. Así, en sus últimos manifiestos ha dicho que “Cataluña es la dueña legítima de los bienes de Sijena” (falso), se ha posicionado a favor del que llama “gobierno legítimo” de Cataluña (falso), o ha denominado “presos políticos” (falso) a los políticos presos.
En el IEC, vean su página web, todos los cursos, publicaciones y actos de cualquier tipo que allí se realizan tienen una única dirección, tendencia e ideología: la que marca el nacionalismo pancatalanista excluyente y monolítico.
Es decir, todo lo contario de lo que debe ser una institución cultural donde tendría que primar la libertad de pensamiento, de opinión y de crítica.
Y si no, intenten publicar un libro u organizar una actividad académica en la que se manifieste alguna disidencia o una posición distinta al pensamiento único que se dicta desde ese Instituto, y verán en qué consiste la verdadera censura y la auténtica coacción a la libertad de expresión.
El gobierno de Aragón ha hecho bien en retirar esos libros de texto del sistema educativo, que, por otra parte, cualquiera puede comprar en librerías, si es que quiere seguir leyendo mentiras, falsificaciones y falsedades.
EL SALÓN DORADO, en EL PERIÓDICO DE ARAGÓN, 27 de enero de 2018
José Luis CORRAL, escritor e historiador
///
Comissió de publicacions (creada l'11 de novembre de 2003)
EL INSTITUTO DE ESTUDIOS CATALANES Y LA CENSURA
El pasado día 18 de enero el Instituto de Estudios Catalanes (“Institut d’Estudis Catalans mentiders”, IEC) emitió un comunicado en el que mostraba “su absoluta repulsa” ante que la orden dictada por el gobierno de Aragón por la que se retiran del sistema educativo los libros de texto que contienen flagrantes errores históricos. En ese mismo comunicado se lee que este es un “caso de inadmisible censura y ataque a la libertad de expresión”.
Los libros en cuestión contienen expresiones falsas y erradas, tales como “Confederación catalanoaragonesa”, “Corona catalanoaragonesa”, “reyes de Cataluña” o “Países catalanes”.
Arturet es mol volgut al IEC
El IEC, un organismo privado generosamente dotado con cientos de miles de euros al año por el gobierno de España, la Generalitat de Cataluña, las cuatro diputaciones provinciales y numerosos ayuntamientos catalanes, añade en su escrito que esas expresiones “son de utilización habitual entre los historiadores” (falso) y añade varias mentiras más, como que esa decisión del gobierno de Aragón “deja en total indefensión a autores y editores” (falso) y lo acusa de “censura política e ideológica” (falso).
Pues bien, dejando de lado las manipulaciones e inexactitudes que contiene ese manifiesto, en el que no se aporta ni un solo dato para sostener sus falsas afirmaciones, la línea de actuación que viene mostrando el IEC es monolítica y excluyente. Así, en sus últimos manifiestos ha dicho que “Cataluña es la dueña legítima de los bienes de Sijena” (falso), se ha posicionado a favor del que llama “gobierno legítimo” de Cataluña (falso), o ha denominado “presos políticos” (falso) a los políticos presos.
En el IEC, vean su página web, todos los cursos, publicaciones y actos de cualquier tipo que allí se realizan tienen una única dirección, tendencia e ideología: la que marca el nacionalismo pancatalanista excluyente y monolítico.
Es decir, todo lo contario de lo que debe ser una institución cultural donde tendría que primar la libertad de pensamiento, de opinión y de crítica.
Y si no, intenten publicar un libro u organizar una actividad académica en la que se manifieste alguna disidencia o una posición distinta al pensamiento único que se dicta desde ese Instituto, y verán en qué consiste la verdadera censura y la auténtica coacción a la libertad de expresión.
El gobierno de Aragón ha hecho bien en retirar esos libros de texto del sistema educativo, que, por otra parte, cualquiera puede comprar en librerías, si es que quiere seguir leyendo mentiras, falsificaciones y falsedades.
EL SALÓN DORADO, en EL PERIÓDICO DE ARAGÓN, 27 de enero de 2018
José Luis CORRAL, escritor e historiador
///
Òrgans de Govern
L'Equip de Govern assisteix el president en les seves funcions executives i administratives.
- President: Joandomènec Ros Aragonès
- Vicepresidents: Jaume de Puig i Oliver, Mariàngela Vilallonga Vives
- Secretari general: Josep Enric Llebot Rabagliati
El Consell Permanent actua per delegació del Ple i exerceix el govern de la institució. Està format pel president, l'Equip de govern i els presidents de les Seccions.
- President: Joandomènec Ros Aragonès
- Vicepresidents: Jaume de Puig i Oliver, Mariàngela Vilallonga Vives
- Secretari general: Josep Enric Llebot Rabagliati
- Presidents de les Seccions:
Josep Massot i Muntaner (Secció Històrico-Arqueològica)
Francesc Gonzàlez i Sastre (Secció de Ciències Biològiques)
Joan Antoni Solans i Huguet (Secció de Ciències i Tecnologia)
M. Teresa Cabré i Castellví (Secció Filològica)
Maria Corominas i Piulats (Secció de Filosofia i Ciències Socials)
Francesc Gonzàlez i Sastre (Secció de Ciències Biològiques)
Joan Antoni Solans i Huguet (Secció de Ciències i Tecnologia)
M. Teresa Cabré i Castellví (Secció Filològica)
Maria Corominas i Piulats (Secció de Filosofia i Ciències Socials)
El Ple és l'òrgan màxim de govern de l'IEC.
Està constituït pels membres numeraris i emèrits. També en formen part els presidents de les societats filials,
Està constituït pels membres numeraris i emèrits. També en formen part els presidents de les societats filials,
Els membres numeraris són 124
Els membres emèrits són 62
Els presidents de les Societats filials són 28 (dades del 25 de març de 2011)
L'Institut d'Estudis Catalans s'estructura en seccions creades pel Ple i cadascuna és formada per un màxim de vint-i-vuit membres numeraris, pels membres emèrits i pels presidents de les societats filials adscrites a la secció.
A més cada secció té membres corresponents, en un màxim de trenta.
Cada Secció és regida per un consell elegit pels seus membres.
Consell de Govern de la Secció Històrico-Arqueològica
Consell de Govern dela Secció de Ciències Biològiques
Consell de Govern de la Secció de Ciències i Tecnologia
Consell de Govern de la Secció Filològica
Consell de Govern de la Secció de Filosofia i Ciències Socials
Consell de Govern dela Secció de Ciències Biològiques
Consell de Govern de la Secció de Ciències i Tecnologia
Consell de Govern de la Secció Filològica
Consell de Govern de la Secció de Filosofia i Ciències Socials
Comissió social (creada el 14 d'octubre de 2004)
- SHA: Albert Balcells i González
- SECCB: Mercè Durfort i Coll
- SECCT: Josep Castells i Guardiola
- SF: Josep Moran i Ocerinjauregui
- SFCS: Octavi Fullat i Genís
- Gerent de l'IEC: Ramon Corbella i Bosch
Comissió de publicacions (creada l'11 de novembre de 2003)
- President de la comissió: Joandomènec Ros i Aragonès
- SHA: Josep Massot i Muntaner
- SECCB: Abel Mariné i Font
- SECCT: David Jou i Mirabent
- SF: Josep Gifreu i Pinsach
- SFCS: Josep M. Casasús i Guri
- Representant de les Societats filials de ciències: Lluís Tort i Bardolet
- Representant de les Societats filials d'humanitats: Francesc Nadal i Piqué
- Gerent de l'IEC: Ramon Corbella i Bosch
- Cap del Servei Editorial de l'IEC: Montserrat Torras i Conangla
Consell Supervisor de la Xarxa CRUSCAT
- Presidenta del CS: Mariàngela Vilallonga Vives, vicepresidenta de l'IEC
- Presidenta de la SF: M. Teresa Cabré i Castellví
- Membre de la SF: Joaquim Torres i Pla
- Membre de la SHA: Tomàs Martínez Romero
- Membre de la SECCB: Lluís Garcia i Sevilla
- Membre de la SECCT: Salvador Alegret i Sanromà
- Membre de la SFCS: Joaquim Arnau Querol
- Secretari del Consell: David Serrat i Congost, secretari científic de l'IEC
Comissió d'Investigació (creada el 30 de juny de 1994)
- President de la Comissió: Joandomènec Ros i Aragonès
- SHA: Jordi Casassas i Ymbert
- SECCB: Jaume Terradas i Serra
- SECCT: Alícia Casals i Gelpí
- SF: Joan A. Argenter i Giralt
- SFCS: Josep Maria Panareda i Clopés
- Secretari de la Comissió: David Serrat i Congost,secretari científic de l'IEC
- Delegat a Castelló: Vicent Pitarch i Almela
- Delegat a Perpinyà: Martina Camiade Boyer
- Delegat a Lleida: Ramon Sistac i Vicén (lo de Alejandro Maño)
- Delegat a Alacant: Brauli Montoya Abat
- Delegat per a les activitats de València: Juli Peretó i Magraner
- Delegat per a les activitats de les Illes Balears: Damià Pons i Pons
Piñerol
En aragonés se diu aixina.
loxia curvirostra
El piquituerto común (Loxia curvirostra), también conocido como piquituerto colorado en América del Norte, es una especie de pequeña ave paseriforme de la familia de los fringílidos. Se reproduce en los bosques de Picea en América del Norte, en Europa, y en Asia. Algunas poblaciones se reproducen en los bosques de pinos en ciertas áreas de los tres continentes, y en América del Norte algunas poblaciones se reproducen en los bosques de abeto. Anida en las coníferas, donde pone 3 a 5 huevos.
http://www.iucnredlist.org/details/22720646/0
Se alimentan casi exclusivamente de los conos de coníferas, especialmente los de las piceas. La forma extraña de su pico es una adaptación que les permite extraer las semillas del cono.
http://www.edubcn.cat/rcs_gene/treballs_recerca/2013-2014-03-2-TR.pdf
http://www.tdx.cat/bitstream/10803/8970/2/Navarro.pdf.txt
Dcvb
TRENCAPINYES m. Ocell de l'espècie Loxia curvirostra, de bec fort i encreuat, amb el qual alça les escates de les pinyes per treure'n els pinyons; cast. picocruzado.
loxia curvirostra
Piñerol tamé es un vi de Valderrobres. No sé si de Carrera o la cooperativa. Paregut al Sensals de Lledó.
http://www.iucnredlist.org/details/22720646/0
Se alimentan casi exclusivamente de los conos de coníferas, especialmente los de las piceas. La forma extraña de su pico es una adaptación que les permite extraer las semillas del cono.
http://www.edubcn.cat/rcs_gene/treballs_recerca/2013-2014-03-2-TR.pdf
http://www.tdx.cat/bitstream/10803/8970/2/Navarro.pdf.txt
Dcvb
TRENCAPINYES m. Ocell de l'espècie Loxia curvirostra, de bec fort i encreuat, amb el qual alça les escates de les pinyes per treure'n els pinyons; cast. picocruzado.
Aguaitá
En aragonés, diccionario de Jerónimo Borao :
AGUAITAR. c. Acechar. La Academia coloca esta voz entre las que, ya anticuadas, son hoy de uso de la gente vulgar. En documentos antiguos de Navarra se ve usado el verbo goaitar y aun el sustantivo goai vigilante.
Está a l'aguait,
Aguaita, guaita, mira !
Dcvb :
AGUAITAR o GUAITAR (i variants dialectals agoitar i goitar). v. || 1. tr., ant. Vigilar, esperant d'amagat i amb cautela l'ocasió de sorprendre o agafar algú, o posant els mitjans de fer-li mal en venir l'ocasió; cast. acechar, poner asechanzas.
Nostre Senyor li dix [a la serpent]: tu aguaytaràs al taló del hom, Canals Carta, lxviii. Cell qui aguayta los altres falsament..., és comparat a guineu, Genebreda Cons. 185. a) Esperar que passi un conill o altres animals per un lloc on solen acudir, a fi de caçar-los (Mall.). E tresnuytant | van aguaytant | una tal caça, Spill 214. || 2. Vigilar, observar per evitar una sorpresa o per descobrir algú; cast. vigilar. Faem armar cinquanta cavals qui guaytassen la host de nuyt, Jaume I, Cròn 259. Ell deu partir ses guaytes que guayten en la nau; Consolat, c. 251. Qui sab be agaytar, e prenent munta e deualla, firent axí com los altros linatges de falcons, Flos medic. 140 vo. Y atalayers en llarga fila | guaytant la mar, Costa Agre terra 179. || 3. intr. a) Treure el cap per una obertura o per damunt qualque cosa; cast. asomarse. Desde vistosa finestra | del palau, Almanzor guayta, Camps i F., Poes. 69. May mos manca un balcó per guaytarhi, Ign. 60. Aguaytí a la cascada remorosa, Badenes Cants Rib., 49.—b) Aplicar l'ull i mirar per una obertura petita que permet veure qualque cosa que d'altra manera no es veuria (Mall., Men.). Jo estava goytant p'es foradet, Roq. 44.—c) intr. Deixar-se veure en part [qualque cosa]; cast. asomar. Al cap derré guaytava es sol, Ignor. 44. || 4. tr. Mirar (en general). «Jo em goito al mirall» (Ponts). «No me goitis a mi» (Sort). «Mira tu, goita què veig!» (Penedès). «Ell goita dins» (Sta. Col. de Q.). «¡Agoita, que neu!» (Vic). Aguayta com hi aboquen los pols ses nuvolades, Atlàntida, iv. Y de cayre al fadrí aguayta | trobantlo ben plantadet, Collell Flor. 49. Loc. i refr.—a) Estar mira i aguaita: estar a la vetla, amb curiositat o amb interés. «Este sempre està mira i aguaita!» (Benassal),—b) «Qui aguaita pel forat, veu son mal fat» (Aladern Dicc.). «Qui aguaita pels forats, veu ses maldats» (ibid.). Fon.: əɣwəјtá, gwəјtá (Men.); aɣwaјtáɾ, gwaјtáɾ (Val.); aɣwaјtá (Maestrat); gwaјtá (Pla d'Urg.); guјtá (Barc., Gir., Empordà, Vic, Lluçanès, St. Joan les Ab., Penedès, Men.); goјtá (Pons, Sort, Mall.).—Forma d'imperatiu: gɔ́јtɛ! (Pons); góјtə! (Girona, Llofriu); gwáјtə! (Bal.). Conjug.: regular segons el model cantar.
Etim.: del germ. wahten, ‘vigilar’, ‘observar’. Wachten , beobachten en alemán.
AGUAITAR. c. Acechar. La Academia coloca esta voz entre las que, ya anticuadas, son hoy de uso de la gente vulgar. En documentos antiguos de Navarra se ve usado el verbo goaitar y aun el sustantivo goai vigilante.
Está a l'aguait,
Aguaita, guaita, mira !
Dcvb :
AGUAITAR o GUAITAR (i variants dialectals agoitar i goitar). v. || 1. tr., ant. Vigilar, esperant d'amagat i amb cautela l'ocasió de sorprendre o agafar algú, o posant els mitjans de fer-li mal en venir l'ocasió; cast. acechar, poner asechanzas.
Nostre Senyor li dix [a la serpent]: tu aguaytaràs al taló del hom, Canals Carta, lxviii. Cell qui aguayta los altres falsament..., és comparat a guineu, Genebreda Cons. 185. a) Esperar que passi un conill o altres animals per un lloc on solen acudir, a fi de caçar-los (Mall.). E tresnuytant | van aguaytant | una tal caça, Spill 214. || 2. Vigilar, observar per evitar una sorpresa o per descobrir algú; cast. vigilar. Faem armar cinquanta cavals qui guaytassen la host de nuyt, Jaume I, Cròn 259. Ell deu partir ses guaytes que guayten en la nau; Consolat, c. 251. Qui sab be agaytar, e prenent munta e deualla, firent axí com los altros linatges de falcons, Flos medic. 140 vo. Y atalayers en llarga fila | guaytant la mar, Costa Agre terra 179. || 3. intr. a) Treure el cap per una obertura o per damunt qualque cosa; cast. asomarse. Desde vistosa finestra | del palau, Almanzor guayta, Camps i F., Poes. 69. May mos manca un balcó per guaytarhi, Ign. 60. Aguaytí a la cascada remorosa, Badenes Cants Rib., 49.—b) Aplicar l'ull i mirar per una obertura petita que permet veure qualque cosa que d'altra manera no es veuria (Mall., Men.). Jo estava goytant p'es foradet, Roq. 44.—c) intr. Deixar-se veure en part [qualque cosa]; cast. asomar. Al cap derré guaytava es sol, Ignor. 44. || 4. tr. Mirar (en general). «Jo em goito al mirall» (Ponts). «No me goitis a mi» (Sort). «Mira tu, goita què veig!» (Penedès). «Ell goita dins» (Sta. Col. de Q.). «¡Agoita, que neu!» (Vic). Aguayta com hi aboquen los pols ses nuvolades, Atlàntida, iv. Y de cayre al fadrí aguayta | trobantlo ben plantadet, Collell Flor. 49. Loc. i refr.—a) Estar mira i aguaita: estar a la vetla, amb curiositat o amb interés. «Este sempre està mira i aguaita!» (Benassal),—b) «Qui aguaita pel forat, veu son mal fat» (Aladern Dicc.). «Qui aguaita pels forats, veu ses maldats» (ibid.). Fon.: əɣwəјtá, gwəјtá (Men.); aɣwaјtáɾ, gwaјtáɾ (Val.); aɣwaјtá (Maestrat); gwaјtá (Pla d'Urg.); guјtá (Barc., Gir., Empordà, Vic, Lluçanès, St. Joan les Ab., Penedès, Men.); goјtá (Pons, Sort, Mall.).—Forma d'imperatiu: gɔ́јtɛ! (Pons); góјtə! (Girona, Llofriu); gwáјtə! (Bal.). Conjug.: regular segons el model cantar.
Etim.: del germ. wahten, ‘vigilar’, ‘observar’. Wachten , beobachten en alemán.
AMOR DE JUVENTUT
" AMOR DE JUVENTUT "
Juan Carlos Abella
Ña un amor de juventut
es lo primé amor que tens
dels que més coses deprens
y que mos aiseque gran inquietud
son tantes les coses que volem expresá
sentimens que acabem de descubrí
que potse mos faran patí
algo que segú mos enfortirá
un se sen tan enamorat
cuan descubris la ternura
y la exprese en soltura
no sap per aon li a arribat
primeres paraules, sensasións
disfrutan de eixos momens
y fiquem tans sentimens
que se desperten les pasións
descubrim que sol en la mirada
les paraules podem evitá
pera podemos expresá
alguna que atra vegada
lo tacto de la teua pell
me descubris tantes emosións
y me ompli de ilusións
que duraran asta que siga vell
amor ple de inosensia
lo que mos nais de jove
sense save per aon mos trove
y mos ompli de experiensia
amor que si un dia perdem
lo momen de descubrí lo sexo
mos creará tan gran nexo
que mai lo olvidarém
a la juventut tenim presa
tot u volem prová
tan rapid volem aná
que mos enduem alguna sorpresa
la vergoña am perdút
al arrimamos a eixa persona
que mos pareis tan bona
y no sabem com a segút
es un amor tan nesesari
que lo nesesitem pera dependre
me enseñe a se mes tendre
y aixo no u trovem a cap dicsionari
si al amor de juventut
si a les eternes promeses
que lo tems dixe per ai esteses
encara que te dixo ben fotut
si al amor de puresa
y a les mirades de ternura
que mos fan perde la compostura
a vegades venen per sorpresa
si als besets robats
que se donen de amagát
a aquell puesto que am buscát
son besets mol lograts.
Juan Carlos Abella
Ña un amor de juventut
es lo primé amor que tens
dels que més coses deprens
y que mos aiseque gran inquietud
son tantes les coses que volem expresá
sentimens que acabem de descubrí
que potse mos faran patí
algo que segú mos enfortirá
un se sen tan enamorat
cuan descubris la ternura
y la exprese en soltura
no sap per aon li a arribat
primeres paraules, sensasións
disfrutan de eixos momens
y fiquem tans sentimens
que se desperten les pasións
descubrim que sol en la mirada
les paraules podem evitá
pera podemos expresá
alguna que atra vegada
lo tacto de la teua pell
me descubris tantes emosións
y me ompli de ilusións
que duraran asta que siga vell
amor ple de inosensia
lo que mos nais de jove
sense save per aon mos trove
y mos ompli de experiensia
amor que si un dia perdem
lo momen de descubrí lo sexo
mos creará tan gran nexo
que mai lo olvidarém
a la juventut tenim presa
tot u volem prová
tan rapid volem aná
que mos enduem alguna sorpresa
la vergoña am perdút
al arrimamos a eixa persona
que mos pareis tan bona
y no sabem com a segút
es un amor tan nesesari
que lo nesesitem pera dependre
me enseñe a se mes tendre
y aixo no u trovem a cap dicsionari
si al amor de juventut
si a les eternes promeses
que lo tems dixe per ai esteses
encara que te dixo ben fotut
si al amor de puresa
y a les mirades de ternura
que mos fan perde la compostura
a vegades venen per sorpresa
si als besets robats
que se donen de amagát
a aquell puesto que am buscát
son besets mol lograts.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
-
histories de la historia página verificada y desarrollada per lo Grupo Café https://www.heraldo.es/noticias/aragon/el_municipio_cerollera_...
-
La Corona de Aragón: manipulación, mito e historia, José Luis Corral Lafuente Batallador Historia contada de Aragón (Ensayo histórico) Es... -
http://elmon.cat/noticia/221224/esglesia-plural-denuncia-el-menyspreu-de-larquebisbe-a-les-autoritats-catalanes-i-els-mossos Omella ...
