Ley XXIV. Quinyes coses deuen guardar los cavallers quan cavalgaran.

Ley XXIV. 

Quinyes coses deuen guardar los cavallers quan cavalgaran.

Mantenirse deuen los cavallers segons que dixeren los savis antichs en manera que ells façen bona vida et donen bon exempledells meseixs: e per ço losordenaren ladoncs certes maneres com visquessen axibe en lur cavalgar com en lur menjar et beure et dormir. E ordenarenho en aquesta manera que quan haguessen a cavalgar per vila que no cavalgassen sinoen cavalls aquells qui haver los poguessen: eaço feeren per tal com van pus honradament que en alcuna altra cavalgadura e per ço encara que usassen lo cavalgar que es cosa ques pertany molt als cavallers e per tal com van en los cavalls pusaltius et pus alegres et amaexenlos milsa lur guisa. E encara ordenaren que quan haguessen a cavalgar fora la vila en temps de guerra que cavalgassen en cavalls et armats en manera que si sesdevenia que poguessen fer dan a lurs enemichs e guardarse de reebrel: eaxi meseix ordenaren que com cavalgassen no portassen altre apres de si: e aço feeren per tal que no tolguessen laparença a aquell qui cavalgas en la sellao que no paregues que portassen trossa: etaquestes coses estan pijor a cavaller per tal com son leges etnecies. Axi meseix ordenaren que com cavalgassen per vila que portassen tota vegada mantells: salvu empero si feestal temps que ho tolgues: e de tot en tot ordenaren quelcavaller con cavalgas portas lespasa cenyida la qual es axi com a habit de cavalleria.


Ley XXIII. Quin deute han los cavallers novells ab aquells quils fan cavallers et ab los padrins quils descinyen les espases.


Ley XXIII.

Quin deute han los cavallers novells ab aquells quils fan cavallers et ab los padrins quils descinyen les espases.

Deute han loscavallers novells no tan solament ab aquells quilsfan cavallers ans encara ab los padrins quilsdescinyen les espases: car be axi com son tenguts dobeir et donrar aquells quils fan cavallers els donen lorde de la cavalleria axi son tenguts als padrins qui son confermadors daquell orde. E per açoordonaren los antichs quel cavaller jamesno fos contra aquell de qui hagues reebuda cavalleria exceptatempero sino ho fahia ab son senyor natural e encar ladoncs ques guardasaytant com pogues de ferirlo et de ociure aquell per ses mans si donchs no veya que li volgues ferir ociure son senyor. Axi meseix no deu esser en feit ni en consell de alguna cosa que fos son danans o deu descolre quant puga que no siae sino notificarliho exceptat que no fos cosa que tornas en damnatge de son senyor natural si li ho fahiaassaber o de si meseix o de son pare silhavia o de son fill o de son frare o de son parent del qual ell fos tengut de demanar o clamarsa mort. Pero aço senten si per lodesenganament que aquell fees pogues venir a algu dels sobredits mort deshonor o desheretament car per altres coses oltra aquestes no ho deu dexar de ferho saber: car sens tot aço aço li deu jurar contra tot hom qui li pogues mal fer sino contra aquests sobredits o contra altre hom ab qui hagues el o son pare feta covinença o homenatge de amistat car aytant com la covinença duras deu guardar que no sia contra aquell abqui ha la covinença e axi meseix deim que deu guardar que no sia contra aquell entro passats III anys apresque li hagues cenyida lespasa: pero alguns dixeren que aço devia esser entro a VII anys. E per açolos cavallers novells pus que tan gran deute hanab aquells quils descinyen lespases deuen guardar ans que al fet vinguen qui son aquells qui pregaran que sien lurs padrins pera descenyirlosles espases.



Ley XXII. De descenyir lespasa del cavaller novell apres que sera fet cavaller.

Ley XXII. 

De descenyir lespasadel cavaller novell apres que sera fet cavaller.

Descenyir lespasa es la una cosa que deuen fer apres quelcavaller novell sera fet: et per aço deu esser molt guardat qui es aquell qui la li ha a descenyir: e açono deu esser fet sino per man dom qui hajaalcuna daquestes coses: e que sia senyor natural que ho faça per lo deute que hanensemps e hom honrat qui ho fees per affecciode ferli honor de cavaller que fos molt bo en armes que o fees per sa bonea. E en açosacordaren mes los antichs que en les altres dues e tengueren que era bon començ pera ço quelcavaller novell era tengut de fer: pero cascuna daquelleses bona. E a aquest qui desciny lespasa apella hom padri: car be axi com los padrins en lobabtisme ajuden a confermar et a atorgara lur filoll com sia christia axi meseixaquell qui es padri del cavaller novell descinyinli la espasa conferma et atorga la cavalleria que ha reebuda.

ley-xxiii-quin-deute-han-los-cavallers-ab-aquells-quils-fan-cavallers

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

Costanzavol a Martuccio Gomito y, sentín que habíe mort, desesperada puchesola a una barca, que es transportada pel ven hasta Susa; lo trobe viu a Túnez, se descubrix an ell, y ell, están en gran favor del rey per los consells que li ha donat, casánse en ella, ric, sen entornen cap a Lípari.

La reina, veén acabada la história de Pánfilo, después de habéla alabat mol, li va maná a Emilia que continuare, y ella va escomensá aixina:
Tots debém en raó chalá en les coses que veém seguides per lo galardó que mereixen los afectes. Debéu, pos, delicades siñores, sabé que prop de Sicilia ña una isleta que se diu Lípari, a la que, no fa encara mol tems, va ñabé una jove mol guapa de nom Costanza, naixcuda a la isla de gen mol honrada, se va enamorá de ella un jove que vivíe a la isla, de nom Martuccio Gomito, mol pito y cortés y mol bo al seu ofissi. Ella tamé se va inflamá per nell, y no estabe be mes que cuan lo veíe, y dessichán Martuccio tíndrela per dona, la va fé demaná a son pare, y éste va contestá que ell ere pobre y per naixó no volíe donálay.
Martuccio, despechat al vóres rechassat per la seua pobresa, en algúns amics y paréns van armá un barco, y va jurá no torná may mes a Lípari sino se fée ric; y partín de allí, va escomensá a piratechá per les costes de Berbería, robán a consevol que puguere menos que ell. En esta empresa li va acompañá la fortuna, y lo haguere acompañat mes tems si haguere sabut ficáli freno. Pero no tenínne prou en habés fet mol ric en poc tems, mentres buscaben fés mes rics, va passá que per algúns barcos sarracenos después de llarga defensa, en los seus compañs va sé apresonat y robat, y la nave feta trossos y afonada. Ell, portat a Túnez, va sé ficat a la presó y allí tingut en llarga miséria. Va arribá a Lípari no per una ni per dos, sino per moltes y diferentes persones la notíssia de que tots aquells que en Martuccio anaben al barquet se habíen afonat. La jove, que estabe mol trista per la partida de Martuccio, sentín que jun en los atres habíe mort, va plorá mol tems, y va dessidí no seguí viva, y com lo seu cor no podíe aguantá lo matás an ella mateixa en violénsia, va pensá féu de un atra manera. Eixín secretamen una nit de casa seua y arribán al port, va trobá per casualidat, una mica separada de les atres barques, una barqueta de peixcadós, y com acababen de baixá de ella los seus patróns, la va trobá preparada, en mástil y rems. Y puján an ella rápidamen y remán pel mar, com sabíe bastán del navegá, com en general totes les dones de aquella isla, va issá o alsá la vela, va tirá los rems, va adressá lo timó y se va entregá al ven, pensán que passaríe que lo ven volcaríe la barca sense cárrega y sense piloto, o que la faríe empastrás contra les roques. Pensán aixó, se va tapá lo cap en una manteta y se va gitá plorán al fondo de la barca. Pero no va ocurrí lo que ella pensáe: sén aquell ven que bufáe de tramuntana pero suavet, y sense casi oles, se aguantáe be la barqueta, y al tardet de en son demá de habé pujat a la barca, a unes sen milles de Túnez, a una playa veína de una siudat de nom Susa va arribá. La jove no sen habíe donat cuenta de que ya estáe a la playa, perque no habíe eixecat lo cap ni volíe eixecál. Allí estáe per casualidat una pobre dona a la voreta del mar, que repassáe les rets dels peixcadós de casa. Esta dona, veén la barca, se va maravillá de vore que en la vela desplegada habíe arribat an terra; y pensán que an ella dormíen los peixcadós, va aná cap a la barca y se va trobá en esta jove, y la va cridá moltes vegades, perque dormíe com un soc, y al final la va fé despertás, y veén en lo vestí que ere cristiana, parlánli en ladino li va preguntá cóm ere que habíe arribat allí sola.
La jove, sentínla parlá en ladino, va pensá que lo ven la habíe tornat a Lípari, y ficánse de peu va pegá una ullada per los voltáns, y com no coneixíe la comarca, li va preguntá a la bona dona aón estabe.
Y la bona dona li va contestá:
- Filla meua, estás prop de Susa, a la Berbería.
Sentit açó, veén que Deu no habíe volgut enviáli la mort, va tíndre temó del seu deshonor y no sabén qué fé, se va assentá al canto de la barca, y va torná a plorá. La bona dona, veén assó, va sentí piedat de ella, y tan li va rogá que se la va emportá a la seua barraca; y tan la va adulá que ella li va di cóm habíe arribat hasta allí, per lo que, veén la bona dona que estabe encara en dijú, li va doná del seu pa du y algún peixet y aigua, a ella va minjá una mica. Después li va preguntá Costanza quí ere a la bona dona que parlabe ladino; y ella li va di que ere de Trápani y que teníe per nom Carapresa y que allí servíe a uns peixcadós cristiáns.
La jove, al sentí di «Carapresa», va creure que ere una bona señal habé escoltat este nom, y va escomensá a sentí esperanses sense sabé de qué y se ni en va aná lo dessich de morí; y sense manifestá quí ere ni de aón, li va rogá insistenmen a la bona dona que per amor de Deu tinguere misericórdia de la seua juventut y que li donare algún consell en lo que puguere escapá de que li faigueren algún mal. Carapresa, al sentíla, com bona dona que ere, la va dixá a la barraqueta, rápidamen va arrepetá les seues rets y va torná en ella, y tapánla en la seua manta, se la va emportá en ella a Susa, y arribán les dos allí, li va di: - Costanza, yo te portaré a casa de una boníssima Siñora mora a qui servixco moltes vegades en lo que ella nessessite, y es una Siñora agüeleta y misericordiosa; te recomanaré an ella tot lo que puga y estic seguríssima de que te ressibirá de bon grado y te tratará com a una filla, y tú, están en ella, te les ingeniarás com pugues, servínla, per a conseguí la seua grássia hasta que Deu te envío milló sort. Y com u va di, u va fé. La Siñora, que ere ya agüela, después de sentíla, va mirá a la jove a la cara y va escomensá a plorá, y agarránla fort, la va besá al fron, y después se la va emportá de la ma cap a casa, a la que vivíe en unes atres dones, sense cap home, y totes treballaben fén coses en les seues mans, seda, palma, cuero. La jove en pocs díes va adepéndre a fé alguna coseta y en elles va aná treballán en molta grássia y amor, y elles li van amostrá la seua llengua. Vivín, pos, la jove a Susa, habén sigut ya a casa seua plorada per perduda y morta, va passá que, sén rey de Túnez un que se díe Meriabdelá, un jove de gran linaje y de mol poder que ñabíe a Granada, dién que li perteneixíe an ell lo reino de Túnez, va ajuntá una grandíssima multitut de gen contra lo rey de Túnez y va aná allí per a fótrel fora del reino. Y arribán estes coses als oíts de Martuccio Gomito a la presó, lo que mol be sabíe lo berberisco, y sentín que lo rey de Túnez se esforsabe moltíssim en deféndrela, va di a un de aquells que an ell y als seus compañs guardaben:
- Si yo puguera parláli al rey, me diu lo cor que li donaría un consell en lo que guañaríe la guerra. Lo guardia li va di estes paraules al seu siñó, y éste les hi va contá al rey. Lo rey va maná que li fore portat Martuccio; y preguntánli quin ere lo seu consell, li va contestá aixina:
- Siñó meu, si hay vist be a datres tems que hay estat an estes terres vostres cóm són les vostres batalles, me pareix que les feu sobre tot en arqués y fleches; y per naixó, si trobara la manera de que als arqués del vostre adversari los faltaren saetes y que los vostres ne tingueren en abundánsia, crec que venseríeu esta batalla.
Y lo rey li va di:
- Sense cap duda, si aixó puguere fés, penso que guañaría.
Y Martuccio li va di:
- Siñó meu, si voléu, aixó podrá fés, escoltéu cóm:
vatros teníu que fé cordes mol mes primes per als arcos dels vostres arqués que les que se fan aná normalmén, y después maná fé saetes que tinguen la muesca diferén, y sol se puguen tirá be en estes cordes primes; y aixó convé féu tan secretamen que lo vostre adversari no u sápie, perque de un atra manera trobaríe un remey. Y la raó per la que tos dic aixó es ésta: después de que los arqués del vostre enemic haiguen tirat les seues saetes y los vostres les seues fleches, sabéu be que les fleches que los vostres arqués haiguen disparat les arreplegarán los vostres enemics, per a seguí la batalla, y los vostres arreplegarán les seues; pero los adversaris no podrán fé aná les saetes aviades per los vostres perque les muesques no entrarán a les cordes grosses, mentres als vostres los passará lo contrari en les saetes del enemic, perque a les cordes primes entrarán mol be les saetes que tinguen les muesques mes amples; y aixina los vostres tindrán gran acopio de saetes mentres los atres tindrán falta de elles. Al rey, que ere sabut, li va agradá lo consell de Martuccio y lo va seguí, y va guañá la guerra, en lo que Martuccio va conseguí la seua grássia y, per tan, un gran y ric estat. Va corre la fama de estes coses per lo país y va arribá a oíts de Costanza que Martuccio Gomito estabe viu, al que tan tems habíe cregut mort; per lo que l´amor per nell se va inflamá y se va fé mes gran y la morta esperansa va apareixe. Li va manifestá a la bona Siñora en la que vivíe tots los seus assuntos, y li va di que dessichabe aná a Túnez per a vore en los seus ulls alló que li arribáe pels oíts, y ella va alabá mol lo seu dessich, y com si haguere sigut sa mare, puján a una barca, sen va aná cap a Túnez les dos, aon van sé ressibides a casa de una parén seua. Carapresa va aná a escoltá lo que se sabíe de Martuccio; y sabén que estabe viu y en gran estat, va volé la noble Siñora significáli a Martuccio que allí estáe Costanza que veníe a trobál. Anán un día aon Martuccio estabe, li va di:
- Martuccio, a casa meua ha arribat un criat teu que ve de Lípari y voldríe en secret parlát; y per naixó, per no confiás als atres, tal com ell ha volgut, yo hay vingut a díteu. - Martuccio li va doná les grássies y la va seguí a casa. Cuan la jove lo va vore, prop va está de morís de alegría, y sense pugué aguantás, en los brassos uberts se li va aventá al coll y lo va abrassá, y per les penes passades y per la alegría presén, se va quedá encanada de tan plorá.
Martuccio, veén a la jove, se va quedá sense paraula de la sorpresa, y después, suspirán, va di: - ¡Oh, Costanza meua! ¿Estás viva? fa mol tems que vach sentí que habíes mort y al nostre país de tú res se sabíe.
Y dit aixó, plorán téndramen, la va abrassá y la va besá. Costanza li va contá totes les seues aventures y lo honor que habíe ressibit de la noble Siñora en qui habíe estat. Martuccio, después de mols raonaméns, separánse de ella, aon estáe lo seu siñó sen va aná y lay va contá tot, y li va di que volíe casás en ella. Lo rey se va maravillá de estes coses, y va fé víndre a la jove, y ella li va confirmá lo que Martuccio li habíe dit; y entonses li va di:
- Pos mol be tel has guañat per home.
Y va fé portá grandíssims y nobles regalos, una part per an ella y l´atra per a Martuccio, donánlos lissénsia per a fé lo que vullgueren los dos. Martuccio, honrada mol la noble Siñora en la que Costanza habíe viscut, y agraínli lo habíe fet per nella, li va doná mols regalos, y, no sense moltes llágrimes de Constanza, se van despedí; y después, puján a un barquet en lissénsia del rey, acompañánlos Carapresa, en bon ven van torná a Lípari, aon va ñabé tan gran festa com may habíe ñagut. Allí Martuccio se va casá en ella y se van fé mol grans y hermoses bodes, y en pas y descáns, mol tems van gosá del seu amor.


Ley XXI. Com deuen esser fets los cavallers.

Ley XXI. 

Com deuen esser fets los cavallers.

Espasa es arma que ha aquelles IIII significacions que ja havem dites: et per ço aquell qui ha esser cavaller per dret deu haver aquelles IIII virtuts: e per ço ordenaren los antichs que ab la espasa fos reebuda la cavalleria et no ab altra arma. E aço ha a esser fet en tal manera que passada la vigilia tantost que sera jorndeu oyr primerament sa missa et pregar Deu que li endreç sos affers en servey de Deu et apres deu venir aquell qui la a fer cavaller et deulidemanar si mantendra la cavalleria axi com se deumantenir e apres que li ho haura atorgat deulicalçar los esperons o manar alcuncavaller quels li calç: e aço ha a esser segons la condicio daquell qui fara lo cavaller et daquell qui sera fet cavaller: e aços fa per aquesta manera per mostrar que axi com al cavaller son posats losesperons a la part dreta et a la sinistra per fer correr egualment son cavall axi deu ell fer sosaffers dretament et endreçada de manera que nos torça nisdeclin a alcuna
part. E apres hali a cenyir lespasa sobrel brial o gonella que vestra axi que la sinta no sia molt fluxamas que satanç al cors: e aço es per significança de les IIII virtuts que havemdites les quals deu tots temps tenir ab si locavaller encorporades. Pero antigament fo ordenat quelshomens fossen fets cavallers estan armats de totes armes be axi com si deguessen entrar en batalla: mas no tengueren en be quels caps tenguessen cuberts caraquells qui porten loscaps cuberts no ho fan sino per dues rahons: la unaper cobrir alguna cosa quey haguessen que noyesties be et per aço los deuen cobrirdalguna cosa que sia bella et gallarda: e laltramanera perques cobren lo cap es quan lomfa alguna cosa deshonesta de que ha vergonya: e aço no conve en nenguna manera a les persones nobles: car pusque ells han a reebre tan noble et tan honrada cosa no es raho que reeben aquella ab mala vergonya ni ab pahor. E apres que li haura cenyida lespasa deula li trer del foureet metrela li en la man dreta e deuli fer jurar aquestes tres coses. La primera que no tema morir per la ley de Jhesu-Christ si mester sera: la segona per sonsenyor natural: la terça per sa terra. E quan açohaura jurat deuli dar ab la ma en la templaper tal que aquestes III coses li venguen en memoria dienlique Deu lendreç a son serviy et li leixcomplir ço que ha promes: e apres daço deulobesar en senyal de fe et de pau et de fraternitat la qual deu esser guardada entrels cavallers segons la costuma de la terra.


Ley XX. Quinyes coses deu fer lescuder o donzell ans que reeba cavalleria.

Ley XX. 

Quinyes
coses deu fer lescuder o donzell ansque reeba cavalleria.

Nedea fa aparerbelles les coses a aquells qui les veen be axi com la cosa gallarda et bella fa estar gallardament et bella cascunacosa per sa raho: e per aço tengueren per be los antichs que los cavallers fossen fets nedeament: car be axi com la nedeatat deuen haver en si meseix et en lurs bonees et en lurscostumes en la manera que dita havem axi meseix la deuen haver defora en les lurs vestedures et en lursarmes que portaran: car jassia que lur mesteret offici es forts et cruel axi com es de ferir et dociure empero ab tot aço les lurs voluntats no poden oblidar que no sasaltennaturalment de les coses belles et gallardes et majorment daquellesque ells porten: per tal com duna part los donen plaer alegria et conort et daltra part los fan ardiment escometre lurs enemichs en fets darmes per tal com saben que per aquelles seran milsconeguts et que tots se pendran dells milsguarda del be que faran en lo fet de les armes. E per aquesta raho nols embarga la nedeetat ne la gallardia a la fortalea ni a la crueltat que deuen haver contra lurs enemichs. E deim que deuen haver significança segons que damunt havem dit en la obraque par defora aço que han de dins en lursvoluntats: e per ço manaren los antichs quelescuder ol donzell que fos de noble linyatge un dia abans que reeba cavalleria deu fer vigilia et en aquell dia que la tendra de mig dia a avant deuenlo losescuders o donzells banyar et lavar lo cap de lurs mans et gitarlo en lo pus bell litque poran haver e alli han los cavallers a calçaret a vestir les millors vestedures que haura. E apresque axi lauran fet net et bell en lo corsdeuen fer altre tant a la anima menanlo a la esglesiaen la qual ha a començar a reebre treball vellan et demanan merce a nostre Senyor que li perdo sospecats et quel guiy et li faça fer bones obres ab lorde de la cavalleria que deu reebreen manera que puga defendre la sualey et fer les altres coses a serviy de Deu segons quesconve e que Deu li sia guarda et defeniment dellsperills et dels embarchs et coses contraries daquestmon: e deuli venir a memoria que jassia que nostre Senyor Deu es poderos sobre totes les coses et pot mostrar sonpoder en aquelles quan et axi com li plau emperosenyaladament lo mostra en lo fet de cavalleria: caren man sua es de dar la mort et tolrelaet de fer quel flach sia fet forts elforts flach. E quan fara aquesta oracio deu estar ab los genolls en terra e en tot lals de la nit deu estar en peus mentre que soferir ho pora: car la vigiliadels cavallers novells no fo ordenada pera fer jochs ni pera altres coses sino tan solament que ell els altres qui seran ab ell preguen Deu quelguiy el endreç axi com aquell qui entra en carrera de batalles et de mort per serviy de Deu et per defensio de la sancta fe et de la cosa publica.


Ley XIX. Quals no deuen esser cavallers.

Ley XIX. 

Quals no deuen esser cavallers.

E com aço fer be nos puga es en dues maneres: la una de fet et laltrade raho. E la de fet es quan los homens no han compliment de ço que han mester pera ferles. E çoque ve per raho es con han dret perque les deuen fer. E jassia que aços avenga en totes coses emperosenyaladament sesdeve molt en fet de cavalleria: axicom raho veda que dona no pot fer cavaller ni hom de religio per tal com no han a metre lurs mans en fets de batalles ni aytantpoch pot fer cavaller lom qui es fora de son sen ni aquell qui no ha edat per tal com no han compliment de sen pera entendre ço que fan. E axi meseix veda que no sia fet cavaller hom pobre si donchs aquell qui la a fer cavaller primerament no li dona cosa ab que puga viure et tenir estament de cavalleria: car tengueren et volgren losantichs que no era rahonable cosa que honor de cavalleria que es ordenada pera dar et pera fer be fos posada o dada a hom que hagues a mendicar abaquella ni fer vida deshonrada ni axi meseix que hagues a emblar ni a fer cosa perque meresques soferirpena la qual es ordenada contra vils malfeytors: ni deu esser fet cavaller aquell qui es minvat de sa persona o de sos membres en manera que en guerra nos poguesajudar de les armes: e encara deim que no deu esser cavaller hom qui en sa persona us de mercaderia. E axi meseix no deu esser fet ni deu fer cavaller hom qui manifestament siatraydor o bare o dat per aytal en juhini hom qui sia stat jutjat a mort per erradaque hagues feta si primerament no li era perdonada la pena de la mort et encara la colpa: e no deu esser cavaller aquell qui una vegada hagues reebuda cavalleria per escarn. E aço poria esser en tres maneres: la una que fos fet cavaller per alcu qui no hagues poder de fer cavallers la segona quan aquell qui la reeb no fos hom covinent perareebre cavalleria per alguna de les rahons que damunt havem dites: car jassia que aquell qui la donashagues poder de ferlo cavaller pero aquell no ho poriaesser per tal com reebia cosa que no li era deguda ni legudade reebre: e per ço fo antigament ordenat per dret que aquell qui voldria escarnir tan noble cosa de cavalleria romases escarnit per ella en manera que james haver no la pogues. Axi meseix ordenaren los antichs que alcu no reebes honor de cavalleria per preu de moneda ni daltra cosa ques donas per aquella que aparegue manera de compra: car be axi com linyatge nos pot comprar axi meseix la honorque ve per noblea la persona no la pot haver si donchsno es tal que la meresca per linyatge o per seno per bonea que haja en si.